DANYS COL·LATERALS, O PROBLEMES IRRESOLTS ?

L'expressió dany col·lateral és un eufemisme – que dissortadament ha fet fortuna, tant als mitjans de comunicació, com a la parla ‘normal’ dels ciutadans. Va néixer – quina contradicció, oi ?. -  en el genocidi que va patir la població del Vietnam per part de les forces armades del EEUU, i s’utilitzava  per esmentar els morts i/o  els desperfectes causats de manera ‘no intencionada’, però totalment prevista.  Aquests danys es quantificaven en els ‘estudis’ dels Estats Majors.

El concepte es va ampliar per encabir les baixes del propi bàndol – aquí també els EEUU, son els campions - , i per descomptat les morts ‘evitables¡ - que no s’evitaran -  de civils, i/o la destrucció d'edificis sense ‘valor militar’ propers al blanc d'un atac que es veuran afectats.

En les ‘retallades’ tant del Gobierno, com del Govern, trobem a faltar aquesta dada – que ells, com els EEUU, coneixen a priori -; sabríem així l’abast veritable d’aquestes ‘ politiques’ que més enllà de les justificacions econòmiques, amaguen una intenció sinistra.

Això que diem es tradueix en un format d’aquest tipus :

Acció .  introducció del copagament sanitari.

Estalvi previst :    ?

Danys col·laterals :  1000 persones al mes, un 90% en els col·lectius més desfavorits i febles.

Acció :  Aprovació de la llei de Reforma laboral

Estalvi previst : ?

Danys col·laterals :  l’augment dels acomiadament i l’atur faran  augmentar :

    La necessitat de menjadors públics o socials. Sobre un 10% de la població pateix ‘ estat de necessitat’.

    Les peticions d’ajuda de persones i famílies sense llar. Actualment és un 2% de la població que augmentarà a mesura que s’esgotin els estalvis de les families.

     La necessitat de complementar la dieta de molts escolars – com ja es va fer en el primer feixisme – les malalties infantils relacionades amb la desnutrició tornen a fer-se presents.  Situat al voltant del 12% de la població escolar i clarament a l’alça en els propers dies i setmanes

Amb aquestes dades – o semblants a la mà –  el més assenyat fora sol·licitar l’ajut d’Organismes Internacionals com la UNICEF.

Particularment aquelles poblacions que no tenen el mandinga o el shuahili com la seva llengua nadiua. 

ESCUTS PARLANTS

La qüestió podem plantejar-la en forma de pregunta. Que és un escut parlant ?.

El diccionari en l’entrada escut ens diu : Camp en forma d'escut de guerra, on van pintats o gravats els blasons d'una nació, , corporació, família, persona,.... És a dir, escuts en els que s'hi representa i/o es vol reproduir el nom o cognom d’una persona, família, entitat i/o Corporació poble, Vila, Ciutat, Comarca, Provincia, Regió, Nació,... de vegades fent associacions d'idees prou curioses: el ca i la serra de Casserres, la ceba de Sabadell, , el castell amb tres sols de Castellterçol, o el gos i la campana en l’antic escut de Castellar del Vallès , la mà en aquells nom de lloc en que apareix aquesta paraula, Martorell ,etcètera. Això donà pas a les etimologies populars, en què es feien – i es fan - interpretacions de l'origen dels topònims només a partir de l'homofonia, avui amb plena consciència de que aquest procediment no té cap mena de rigor filològic.

Tot això per ensenyar-vos fins a tres escuts :

Serra

Casserres

Montserrat

El criteri homòfon, d’identificació amb la forma en que ‘sona’ el nom, era certament poc o gens rigorós, però com deia en un article sobre Sant Martí de la Nou de Berguedà, en la heràldica hem caigut ara en el pol oposat, el de la ‘ fantasia preciosista ‘ dissenyada segons l’estètica que tant agradava a Walter Elias Disney - Walt Disney – del que curiosamente es reclama ara una ascendencia catalana.

Estem condemnats a la ‘mediocritat eterna’.

SANT MIQUEL D’ORDEIG. LES MASIES DE VOLTREGÀ. OSONA. CATALUNYA

Agafava el camí asfaltat que des de Vinyoles mena fins a Sant Miquel d’Ordeig [ aquesta advocació acostuma a trobar-se prop dels camins ]. L’insigne escriptor sabadellenc, Antoni Ibáñez Olivares, ens regalava un preciós relat sobre aquest sant precristià. http://www.guimera.info/avui/tribuna/SMiquel.htm

Em sorprenia veure un petit campanar d’espadanya sobresortint per damunt d’una tanca perimetral de filferro, reforçada amb vegetació. Sou pregats d’explicar-nos allò que sapigueu a l’email coneixercatalunya@gmail.com
http://relatsencatala.cat/relat/lemboscada-ermita-de-can-cama-cami-de-vinyoles-a-ordeig-les-masies-de-voltrega-osona-catalunya/1037308

La visió de l’absis de Sant Miquel, en un primer moment et permet suposar un exquisit respecte per l’edifici, els fils que passen per davant de la façana, alhora que ho desmenteixen clarament, em retornen a la meva personal convicció, d’un ànim declarat de ‘dessolar la terra’ per part de les companyies espanyoles de serveis públics.

Les Masies de Voltregà disposa sortosament d’un Mapa de Patrimoni, i en relació a aquesta esglesiola trobem :

http://patrimonicultural.diba.cat/index.php?codi_ine=08117

Pel que fa a l’edifici :

Església de nau única de planta rectangular, molt llarga, capçada a l'est per un absis semicircular. La nau està coberta per una volta de canó de perfil apuntat, reforçada per una arc toral menys apuntat. La coberta és a dues vessants de teula aràbiga. La porta original se substituí l'any 1618 per una de nova al refer-se la façana oest. Sobre aquesta fou bastit llavors un campanar d'espadanya de dos ulls. La porta és d'obertura rectangular amb brancals i llinda de pedra aristada i rematada amb un frontó circular; també s'hi obre un òcul. A l'absis hi ha una petita finestra de doble esqueixada, la qual per la cara exterior forma una arquivolta. Exteriorment l'edifici presenta arrebossada i pintada només la façana barroca. L'església és orfe de qualsevol ornamentació, llevat de la porta barroca i un senzill ràfec a l'absis. L'interior fou repicat arran d'unes obres de restauració l'any 1978. Presenta un aparell de carreuons simplement escairats, lligats amb morter de calç i disposats en filades uniformes i regulars.

Pel que fa a la seva història :

L'església es trobava dins l'antic terme del castell de Voltregà, al lloc d'Ordeig ("villa Ordege"), ja documentat l'any 975. L'existència del temple es constata l'any 1059, quan el noble Miró Foguet, més tard senyor del castell de Voltregà, dóna l'església amb el domini de la quadra d'Ordeig al monestir de Santa Maria d'Amer, al qual esdevingué vinculada fins a l'exclaustració del 1835. Els monjos de Santa Maria d'Amer van fer reedificar l'església, que fou consagrada l'any 1104 pel bisbe de Vic, Arnau de Malla, qui havia estat abat del monestir anys abans.
No sabem des de quan, però sí que anteriorment al 1154 l'església de Sant Miquel d'Ordeig tenia funcions parroquials. Segurament a causa del despoblament de la pesta negra del 1348 perdé aquestes prerrogatives, quedant vinculada com a sufragània de Sant Esteve de Vinyoles.

L'any 1618 es construí un portal nou d'estil barroc al mur oest suprimint l'antiga porta situada al sud, on s'hi adossà un cos d'edificació que enllaça l'església amb el Mas Soler Vell. El 1654 incendiaren l'església i fou cremat un retaule gòtic que el 1460 havia pintat el mestre barceloní Jaume Mesquerò. El 1724 el bisbe manà enlluir-la i fer un altar nou, que va ser destruït el 1936 en ser profanada l'església.

El 1978 fou restaurada traient un retaule que tapava la conca de l'absis i es va netejar l'interior del guix que cobria els murs romànics.

El Joaquim Sanitjas i Arcarons m ‘havia previngut sobre ‘ les obres de restauració ‘ . en aquesta qüestió hem deixat clara la nostra posició :

Entre l’ inacció – i per tant l’absoluta ruïna a curt termini - , i la uniformització del romànic català. Ens decantem pel mal menor.

ESPAORDIT !!!

Us deixo un enllaç.

http://albanodante.blogspot.com/2012/02/el-major-robatori-de-la-historia-de.html

MESURES ‘POSSIBLES’ PER EVITAR DANYS IRREVERSIBLES

Les Administracions Publiques més que amb ‘números vermells’ es troben en estat de fallida tècnica.  

Només així s’expliquen mesures com les de fer pagar fins a 61 € a l’any a les persones que tenen – segons sembla, la gran sort  de patir -  una malaltia crònica;  d’augmentar les pensions un 1% i les retencions del IRPF com a mínim un 2%, no en diré res; ara de resoldre l’ impagament d’un deute de 188.000 € - si està errat prego m’ho facin saber –  de la Fundació Obra Social Benefica, aplicant un ERE durant dos anys al personal, si que en voldria dir alguna cosa :

A Castellar del Vallès es van definir unes zones blaves per possibilitar que tothom pogués trobar aparcament quan li calgués fes gestions al centre de la Vila. Fins aquí correcte.

Per raons ‘politiques’ – no ho fan a Sabadell, ni a Barcelona, ni ... – es va decidir que es regalaven 30 minuts a tothom; això en la pràctica a comportat :

1.      -  Una picaresca que implica anar traient tiquets cada mitja hora, i que converteix la zona blava en un ‘pàrquing privat’ que paguem tots i gaudeixen només uns quants.

- 

2.       - Un dèficit d’ingressos que afegit al de l’aparcament de la Plaça del Mercat, supera llargament els 240.000 €

3.      -  La constatació de que  el "hacella y no enmendalla " no és únicament una frase del Quixot.

Amb aquesta proposta  d’eliminar aquesta ‘gràcia’ de la primera mitjà hora d’aparcament, no arranjarem tots els mals del món, però sens dubte eliminaren alhora l’angoixa del personal que treballa a la la Fundació Obra Social Benefica. I la de tots els familiars dels interns,  que entenen que d’aplicar-se l’ERE,  els perjudicats seran els seus familiars malats.

Ah!, la resta dels ‘majors ingressos’ tenen ja una forta demanda : menjadors socials; atenció a persones i famílies sense sostre; reforçar la dieta dels infants en edat escolar com succeïa en el primer feixisme; ... 

DEL ENEMIGO EL CONSEJO. Warren Buffett EL DUEÑO DE WALMART

EL DUEÑO DE WALMART (Increíble)       Warren Buffett Hubo una entrevista de una hora en CNBC con Warren Buffett, la segunda persona más rica del mundo, quien donó $31 mil millones de dólares para caridad. He aquí algunos aspectos muy interesantes de su vida:  1.- Compró su primera acción a los 11 años y se lamenta de haber empezado demasiado tarde!  2.- Compró una pequeña granja a los 14 años con sus ahorros provenientes de repartir periódicos.  3.- Todavía vive en la misma pequeña casa de 3 cuartos en Omaha que compró luego de casarse hace 50 años. Él dice que tiene todo lo que necesita en esa casa. Su casa no tiene ningún muro o reja.  4.- Él maneja su propio carro a todas partes y no anda con chofer o guardaespaldas.  5.- Nunca viaja en jet privado, a pesar de ser el dueño de la compañía de jets privados más grande del mundo.  6.- Su compañía, Berkshire Hathaway, es dueña de 63 compañías. Él le escribe sólo una carta cada año a los CEOs de estas compañías, dándole las metas para el año. Nunca convoca a reuniones o los llama regularmente. Él le ha dado dos reglas a sus CEOs: • Regla número 1: No perder nada del dinero de sus accionistas. • Regla número 2: No olvidar la regla número 1.  7.- Él no socializa con la gente de la alta sociedad. Su pasatiempo cuando llega a casa es prepararse palomitas de maíz y ver televisión.  8.- Bill Gates, el hombre más rico del mundo, lo conoció apenas hace 5 años. Bill Gates pensó que no tenía nada en común con Warren Buffett. Por esto, programó la reunión para que durara únicamente media hora. Pero cuando Gates lo conoció, la reunión duró diez horas y Bill Gates se volvió un devoto de Warren Buffett.  9.- Warren Buffet no anda con celular ni tiene una computadora en su escritorio.  10.- Su consejo para la gente joven: Aléjese de las tarjetas de crédito e invierta en usted.    RECUERDE: A. El dinero no crea al hombre, sino que fue el hombre el que creó el dinero  B. La vida es tan simple como usted la haga.  C. No haga lo que los otros digan. Escúchelos, pero haga lo que lo hace sentir mejor.  D. No se vaya por las marcas. Póngase aquellas cosas en las que se sienta cómodo.  E. No gaste su dinero en cosas innecesarias. Gaste en aquellos que de verdad lo necesitan.  F. Después de todo, es su vida. ¿Para qué darle la oportunidad a otros de manejársela? G. Si el dinero no sirve para compartirlo con los demás, entonces ¿para que sirve?  AYUDE AUNQUE NO PUEDA HACERLO; SIEMPRE HABRÁ BENDICIÓN PARA AQUELLOS QUE SABEN COMPARTIR.    H. No gaste el dinero que no tiene. El Credito, Prestamos, etc. fueron inventados por la sociedad de consumo. I. Antes de comprar algo, piense: ¿Que me pasará si no lo compro? Si la respuesta es 'Nada', no lo compre; porque no lo necesita.  "Nada hemos traido al mundo, ni nada nos vamos a llevar…

L’EMBOSCADA ERMITA DE CAN CAMA. CAMI DE VINYOLES A ORDEIG. LES MASIES DE VOLTREGÀ. OSONA. CATALUNYA

Feia via amb la màxima atenció tota vegada que el camí asfaltat estava mullat i la temperatura ambient superava lleugerament els 0,00 graus. Intuïa més que veia un petit campanar d’espadanya entre la vegetació, però l’estretor de la pista no aconsellava aturar-me en aquell. Altrament les ermites, capelles, esglesioles, esglésies, basíliques ,... només per excepció acostumen a moure’s; ja a causa d’un trasllat dels feligresos, ja per ser objecte de recuperació en tant que edificis monumentals. Per descomptat mai al llarg d’un matí, que era tot el temps de que disposava per arribar-me fins a sant Miquel d’Ordeig, i fer algunes fotografies abans de retornar al Vallès Occidental.

Un parell d’hores més tard feta la feina que m’havia portat fins al terme de les Masies de Voltregà, aturava el vehicle en un lloc espaiós, i m’arribava fins a l’indret on m’havia semblat veure el petit campanar. Aconseguia retratar-lo amb no poques limitacions, per la seva ubicació l’absis presentava més dificultat com queda palès.

Seguia el tancament perimetral fins una portalada de ferro, trobava allà un rètol CAN CAMA.

Intentava trobar informació de la casa i/o de l’esglesiola, per enlloc res ; consultava fins el Mapa de patrimoni cultural de les Masies de Voltregà, que em venia a confirmar que tant les fotografies que il•lustren aquesta crònica, com la meva visió del petit campanar havien estat un miratge. Aquestes coses – segons diuen – acostumen a succeir en els deserts, i en aquest sentit la part central de Catalunya - la Catalunya veritable – cada cop està més deserta, oi? .

Agrairé rebre informació d’aquesta esglesiola a l’email coneixercatalunya@gmail.com

CATALUNYA, TERRA DE MISSIÓ

Reprodueixo del diccionari català - valència -balear, ara que sortosament encara el tenim; tant al  territori valència, com al balear, el poble – que no s’equivoca mai,malgrat l’evidència del genocidi jueu – decidia atorgar al PP el poder.

Etimològicament.: pres del llatí missiōne, ‘acte d'enviar’.

I també :

Conjunt de sacerdots o religiosos enviats a predicar la fe entre els infidels.

Territori on fan aquesta obra de predicació.

Lloc on resideixen els encarregats de realitzar-la. 

La pràctica religiosa – no únicament l’assistència a les funcions litúrgiques -  està a Catalunya per dessota del nivell d’alguns països manifestament hostils a la religió catòlica.

M’ho explico – personalment – en bona mesura pel fet que d’ençà de 1714,  els espanyols – sempre sota pal·li – han practicat una vegada i altra accions hostils contra Catalunya i els catalans. Costa  fer confiança en un Déu que sembla complaure’s en les accions més vils :

  

Lo pa que no era blanc

deien que era massa negre;

el donaven als cavalls

sols per assolar la terra.

Del vi que no era bo,

n'engegaven les aixetes,

el tiraven pels carrers

sols per regar la terra.

A presència dels parents

deshonraven les donzelles.

Ne donen part al Virrei,

del mal que aquells soldats feien:

Llicència els he donat jo,
molta més se'n poden prendre.

No compteu que aquestes accions innobles s’aturin, ni ara, ni en cap moment del futur.

Suggereixo que atesa la concepció de Déu dels espanyols, monolingüe, centralista, taimat ,...  es demani de Roma l’excomunicació, i en endavant se’ls consideri – com de fet son – una església separada.

Només aleshores serà possible començar de nou. 

Por encima de las posibilidades ¿de quién?

Soraya Sáenz de Santamaría, vicepresidenta del Gobierno, nos pide a los españoles "un esfuerzo más". Alberto Fabra Part, presidente de la Generalitat Valenciana , dice que los valencianos "vivíamos por encima de nuestras posibilidades".

Trabajo desde hace 14 años en I+D y desde hace 10 años lo compatibilizo con unas horas semanales de profesor en la universidad. Me esforcé de niño y adolescente en intentar aprender, sacar buenas notas y pasarlo bien. Me esforcé en la universidad para sacar la carrera y pasarlo bien. Me esforcé luego dando clases particulares y continúo ahora esforzándome en mis dos trabajos. Hace 10 años, junto a mi pareja, compramos un piso que entraba dentro de nuestras posibilidades. Ahora, tras 10 años de esfuerzo, hemos ahorrado el dinero suficiente para pagar lo que nos queda de hipoteca. Llevo años esforzándome y nunca he vivido por encima de mis posibilidades. Podía permitirme coches más caros pero no los he comprado, nunca he pedido un crédito para irme de vacaciones, reformé mi piso cuando tuve dinero para hacerlo. Me esfuerzo en educar a mis hijos lo mejor posible, los llevo a la escuela pública y me esfuerzo en la asociación de padres para ayudar a mejorarla. Cuando mis hijos enferman los llevo a la sanidad pública y si me queda jarabe en casa le digo al médico que no me haga una receta que no necesito.

Ahora estoy a punto de quedarme sin trabajo gracias a los que han vivido "por encima de nuestras posibilidades". Ahora me piden "un esfuerzo más". Yo siempre he pagado puntualmente la hipoteca y lo sigo haciendo así que no he hundido a la banca. Yo no he hecho bajar la Bolsa, no he hundido los mercados, no he inflado la economía, no he especulado con la vivienda, no he organizado carreras de coches en mi ciudad, no necesito un aeropuerto sin aviones, no tengo yate para ver la salida de la Copa América , no he ido nunca a ver la ópera en el Palau de les Arts. Yo no he deteriorado la escuela ni la sanidad públicas, no he tenido becas ni subvenciones, no he cobrado nunca el paro ni he provocado déficit al Estado, la autonomía ni la Seguridad Social. Yo no conozco a Moody's, Fitch ni Standard & Poor's pero sí conozco a los que vivieron por encima de mis posibilidades. Yo no les voté, a mí no me representan.

Soraya, el esfuerzo se lo pides a ellos.


FRANCISCO PASTOR GUZMÁN - Castellón - 17/01/2012

Raimon: “Nosaltres no som d’eixe món”

No puc deixar d’aixecar la meva veu i deixar testimoni escrit, condemnant la brutalitat policial que he presenciat per part dels antiavalots en el País Valencià ( malgrat no agradi aquest nom) , en contra d’uns estudiants ( molts menors d’edat) que es manifestaven pels seus drets.

Existeixen responsables directes que deuen assumir les seves responsabilitats: Polítiques, civils i penals; ja que entenc que a més d’atacar directament uns drets constitucionals: llibertat de manifestació i llibertat d’expressió; han arribat al maltractament físic de menors, que està clarament tipificat com a delicte al Codi Penal vigent.

Grisos fa bastants d’anys que durant la dictadura franquista feien el mateix, que els que ara uniformats de blau i armats fins les celles fan en plena democràcia. Ell color del PP és un blau molt més pàl·lid: cel.

Responsables directes: La delegada del Govern a València  Paula Sánchez de León, que just ara diu que investigarà si hi ha hagut “algun excés policial” o és que no ha vist les càrregues?El Ministre d’Interior del Govern de Rajoy, Jorge Fernández Díaz i el Cap Superior de la Policia al País Valencià, Antonio Moreno, que va definir als estudiants que es manifestaven com “el enemigo”

Una amiga meva ha escrit en el facebook: “Som el poble i no l’enemic” i estic totalment d’acord; tot i que per als grans partits polítics, tan sols ens reconeixen com a poble cada quatre anys quan ens criden a votar; però que després, a l’hora d’exercir els nostres drets legalment constituïts, treuen al carrer els antiavalots amb ordres brutals perquè actuïn ben igual que “cans de presa” i massacrin al poble sense miraments amb un abús de força i de poder.

No vaig lluitar en contra de la dictadura franquista  per arribar a on hem arribat. La lluita per aconseguir un estat de dret, va costar assassinats, tortures, repressions de tota casta; perquè els ara que es diuen demòcrates tornin actuar amb el mateix talant.

El carrer no és seu, malgrat el pare fundador d’AP-PP Manuel Fraga Iribarne, recent mort, encunyés la frase “La calle es mia” quan exercia de Ministre de Governació en un  dels Governs Franquistes. El carrer és nostre, del poble!

No poden quedar impunes ni els que ataquen d’aquesta manera a una manifestació estudiantil pacífica reclamant els seus drets, ni els que han ordenant que aquestes forces d’assalt, actuessin d’aquesta manera.

La sang ha tornat vessar sobre l’asfalt. La brutalitat ha quedat patent i reflectida a les imatges que han estat publicades i han corregut per les xarxes i mitjans de comunicació no altament manipulats, com si va esser el cas de TV9, on els periodistes es rebotaren amb tota la raó per la manipulació de la direcció.

Les càrregues policials han aparegut a diaris nacionals i internacionals i s’ha tornat veure com màxims responsables del Govern i policia, actuaven ben igual que a una república bananera, sense tenir ni puta idea de com gestionar unes situacions, que els del cap d’adalt se’ls hi han escapat de les mans; o no. 

Perquè si el que pretenien era sembrar el terror ( d’estat és clar) perquè no hi hagués un efecte de solidaritat, “efecte crida” com anomenen ells, han errat de quatre potes, ja que han provocat un sentiment de solidaritat de molts altres estudiants dins tot l’estat espanyol que han sortit al carrer i també d’altres persones, que per edat han deixat d’esser estudiants, malgrat segueixen estudiant; que també s’han solidaritzats amb els estudiants del País Valencià vilment massacrats i atupats per les forces d’ordre públic, o de “desordre públic”.

Josep Bonnín

JUGAR A ‘BANQUERS’.

Quan érem menuts la ‘ gent normal’, nens i nenes,  jugàvem a metges, i d’aquesta manera anàvem descobrint les nostres diferencies anatòmiques, que com tot el desconegut ens atreien i ens atrauen malgrat el pas dels anys.

Ja aleshores es manifestava en algunes persones – d’ambdós sexes – una disfunció que convertia en objecte del seu desig, no el cos i/o les seves parts més ‘intimes’ dels altres, sinó les monedes de cèntim que com a molt tenien o teníem alguns a les butxaques. En deien jugar ‘ a banquers’, i el joc consistia en que al final totes les monedes estaven a la seva butxaca.

Al  créixer els que varem poder vam continuar els estudis – desprès de treballar, òbviament – i en algun cas assolíem finalment un grau universitari.

Recordo com si fos ara el dia que entrava a treballar en una Caixa d’Estalvis més que centenària.  Pocs empleats, poques oficines, comissions per cap concepte, i guanys any rere any. Això va permetre endegar activitats en benefici de la societat, que anaven des de regalar llibretes als menuts, llibres i roses per la diada de Sant Jordi, fins al manteniment de Centres d’Atenció assistencial.

L’activitat era del tot previsible, administrar els estalvis dels clients, i atendre les seves necessitats de crèdit si es donava el cas.  Res de finançar empreses, res d’assumir grans riscos, res d’especular,...

Tot d’una comença la follia d’obrir més,  i més,  i més oficines, ampliar plantilles, i progressivament assumir el finançament  d’empreses, assumir riscos amb promotors immobiliaris, especular amb la construcció directa d’habitatges, de naus industrials, de .....

Quan varem exposar que aquesta política ens portava de dret al desastre, tots defenestrats, al nostre lloc gent jove i ambiciosa , i a seguir tensant la corda fins que va caldre començar a fer plantejaments de fusió per evitar la fallida.

Desprès la crisis econòmica, la caiguda de l’activitat, i les ‘ tensions de tresoreria’ que com una ventada s’han endut per endavant les Caixes d’estalvi catalanes.

No posaré noms i cognoms – no cal, tothom els coneix – els fundadors Pere Turull i Sallent en el cas de Caixa de Sabadell, tenen una estàtua a la seva memòria.

Als que han esfondrat la seva obra quina mena de record els hem de fer ?

Dissortadament la dèria  de ‘ jugar a banquers’ s’ha endut al llarg dels anys moltes entitats, des de les molts petites com la Caixa de Castellar del Vallès, a les grans com la Provincial de Lleida, la Caixa de Barcelona ‘coneguda com la dels marquesos’, i la totalitat de les que existien fins ara, ja per fusions ‘fredes’, ja pel sistema ‘tradicional’.

Barcelona

Girona

Manlleu

Mataró

Sabadell

Tarragona

Terrassa

Poden convocar un concurs perquè tothom pugui fer propostes per recordar adequadament als que ‘ jugant a banquers’  han ensorrat les seves caixes.

EN ESPAÑA EMPIEZA A AMANECER

No hi ha res de nou sota el sol, ni el títol http://www.youtube.com/watch?v=mOGqmHP2nIMd’aquesta reflexió,  manllevat d’una cançó que s’havia de cantar obligatòriament amb el braç dret aixecat, fins els primers anys de la dècada dels  50 del segle XX.

Mariano Rajoy Brey, President del Govern del Regne d’Espanya, insisteix novament que ‘ en España empieza a amanecer’ ; els que matinem sabem que quan creix el dia creix el fred, i que no serà fins que el sol assumeixi una certa alçada que sentirem els seus beneficis efectes, no és la llum, sinó la calor, allò que fa que el fred s’esvaeixi.

Certament el ' fred humà' , 'l'oblit social'  ha tingut i té un creixement exponencial; es fan lleis perquè els més pobres no puguin accedir a les prestacions més bàsiques, un euro per cada recepta mèdica, cinc euros pels collars avisadors que porten les persones grans que viuen soles, i que tenen ingressos superiors als 445 €,.... la llista és quasi infinita.

Imagino que aquesta és l’accepció que postula l’ínclit Mariano.

No certament la de reclamar dels responsables – banquers, politics, alts i ‘baixos’ càrrecs,...- els danys causats a la nació, i a tots i cadascun dels ciutadans.  

Des del ‘bon rotllo’, en aquesta ocasió l’aposta no els sortirà bé, i això malgrat que com a mesura de defensa posen dones com a ‘responsables politiques’, si la situació econòmica i social no es redreça ràpidament, patirem  una ‘explosió social’ de conseqüències inimaginables. Està escrit des de fa segles :

Allò que ha passat tornarà a passar,

allò que s'ha fet tornarà a fer-se.

Tant cert com que :

«El que és tort no es pot adreçar;

I amb el que manca, no hi pots comptar.»

No té gaire marge de maniobra l’il·lustre gallec per redreçar el rumb de la barca que va de dret al penya-segat.

Al·legat en favor de la Vida i en contra de la corrupció

Que els Governs de Rússia i Xina, vedin la condemna de la Comunitat Internacional, per la repressió del Govern Sirià ( un altre   genocidi del Segle XXI), amb l’excusa no sostenible que atempta i viola la sobirania d’aquest estat; dos països on els seus respectius governs no han tingut cap manies d’atacar-ne d’altres amb el seu afany expansionista a lo llarg de la història  ( per exemple Txecoslovàquia- Japó, cal refrescar la memòria), és una excusa que no se la creu ningú, o al manco jo. I a més que han violat sistemàticament els drets humans, també amb el silenci còmplice de la Comunitat Internacional, crec que va més enllà de la falsedat i de la hipocresia.

Valen més les seves posicions geoestratègiques en aquella zona d’orient, que les mils de vides humanes que el Govern Sirià està assassinant impunement. I és clar, no cal fastiguejar als amics, no fos que es rebotin, i ens creïn problemes, de negocis i basses militars. Una vergonya per als dos governs, i per la ONU.  Cinc mil assassinats, perquè  condemnés la repressió i exigís que compleixin amb el pla de transició  proposat per la Lliga Àrab. Mai em cansaré de fer un al·legat en favor de la vida i que aquesta l’empari amb unes condicions dignes.

Em rebenta veure com la barroeria i la indignitat plana sobre el món. Que la corrupció - quasi a tots els nivells- s’escampa com una basa d’oli i persones altament privilegiades i que teòricament haurien de donar exemple, no els basten els seus privilegis, que encara han de robar  els doblers nostres, de tots els ciutadans i ciutadanes per a poder dur un tren de vida de luxe, i supòs que deu esser per a cobrir les seves mancances com a éssers humans equilibrats.

Són els depredadors de la resta de l’espècia humana i no tenen consciència ni cap tipus de valor a l’hora d’actuar i crear el seu regne de robatori sobre les espatlles dels més fràgils, valent-se del seu lloc i estatuts , ves a veure de quina oiosa manera l’han aconseguit. A més, la seva supèrbia els dóna a pensar i creure que mai seran trobats per la justícia. Mentiders, hipòcrites i falsos.

En tenim un bon exemple amb la reforma laboral ( retorna l’esclavitud en ple segle XXI? Hi ha molts motius per pensar que si); quan en plena campanya electoral ( mireu vídeos i hemeroteques) s’ompliren la boca els màxims responsables del Pius Pius, que mai la farien afavorint l’acomiadament, inclusiu es permeteren criticar el PSOE, i a Zapatero que segons ells l’havia afavorit amb les mesures preses.

I ara, via punitiva, anul·len uns drets adquirits amb anys de reivindicacions i lluites  de la classe treballadora. Queda meridianament clar, que són els braços executors de la classe empresarial i financera. Volen més i no es conformen. El sistema creat, els afavoreix en tot. Ells legislen i executen. I no remuguis que tenen la policia i si ve al cas l’exèrcit.

I els sindicats han badat?  O han fet deixament de les seves funcions a consciència?  I just ara, quan el pastís està cuit i damunt la taula, aixequen el crit al cel ( més que patètic) . On eren quan s’estava tramant aquesta injustícia en contra dels que diuen representar: els treballadors? Idò, jo vos ho diré, rient les gràcies del gran capital i cuidant-se prou bé, de no perdre l’estatus aconseguit per la cúpula sindical.

De moment, s’atreveixen a convocar una manifestació (  no hi aniré, no em sent representat en absolut ni crec amb ells) , ja que si intentessin convocar una vaga general, podria esser, que els deixessin amb el cul enlaire i encara perdrien més credibilitat de la perduda

I els retalladors de drets laborals, sanitaris, culturals i educació , estan situats en tots els àmbits: Estatals, autonòmics i municipals. I per un altre costat fan despeses totalment inútils que a més posteriorment són deficitàries que haurem de pagar ,  tots nosaltres amb els nostres impostos. I a mida que avancen, segueixen escurant-nos les butxaques per poder fer front a una nefasta gestió, amb uns sous que són de jutjat de guàrdia. Seguirem callant?

El que ha passat al País Valencià amb la repressió als estudiants ( molt joves) que es manifestaven confirma el renaixement del  neofeixisme. 

Rememor records del temps d’en Franco i els grisos. Quin oi!

Josep Bonnín

POSEM DE PARLO DE LES MASIES DE VOLTREGÀ. OSONA

Començava la recollida d’informació d’interès per visitar les  Masies de Voltregà ,  els dies força més dolços de la segona quinzena de febrer conviden a viatjar  fins la comarca d’Osona.

Em calia altrament recollir ‘material’ per nodrir  entre altre pàgines web :  

http://coneixercatalunya.blogspot.com/

http://www.guimera.info/wordpress/coneixer/

http://www.naciodigital.cat/blocdefotos/

http://buenafoto.eu/

http://www.fotosmundo.com/

http://www.amigosporlafotografia.com/

em proposava retratar : 

Santuari de la Gleva

http://www.lesmasiesdevoltrega.cat/index.php?idFamilySup=326

Església romànica de Sant Esteve de  Vinyoles

http://www.lesmasiesdevoltrega.cat/index.php?idFamilySup=327

Sant Miquel d’Ordeig

http://www.lesmasiesdevoltrega.cat/index.php?idFamilySup=329

La Irene Tironi Laporte havia fet una magnifica crònica de Sant Martí Xic

http://coneixercatalunya.blogspot.com/2009/05/sant-marti-xic-dit-tambe-sant-marti-de.html

Compto trobar algú d’aquest poble,  sempre és agraït parlar amb persones que coneixen fets i dades per experiència pròpia. 

POSEM QUE PARLO DE MANLLEU. OSONA

Endegava la recollida d’informació d’interès per visitar Manlleu,  ara que començaven a ser més dolços el dies, arribar-se a la comarca d’Osona, no semblava un fet tant agosarat.

Em calia altrament recollir ‘material’ per nodrir  entre altre pàgines web :  

http://coneixercatalunya.blogspot.com/

http://www.guimera.info/wordpress/coneixer/

http://www.naciodigital.cat/blocdefotos/

http://buenafoto.eu/

http://www.fotosmundo.com/

http://www.amigosporlafotografia.com/

em proposava retratar :

El magnífic pont deManlleu, de sis amples arcades, salva el desnivell entre les dues ribes del riu i ha permès la construcció d'un barri força populós a l'indret oposat, on hi hagué l'antiga església de Sant Martí de la Roca.

http://www.manlleu.cat/mod/punts-d-interes-turistic/id2/pont-de-can-molas.htm

Can Remissa , un nucli de poblament, ara abandonat, situat entorn de la capella de Sant Joan Baptista.

http://www.manlleu.cat/mod/punts-d-interes-turistic/id13/can-remisa.htm

Sant Esteve de Vila-Setrú originàriament romànica, fou molt transformada als s. XVI i XVII. Continua com a sufragània de Manlleu.

http://www.manlleu.org/mod/adreces-i-telefons/id86/ermita-de-sant-esteve-de-vila-setru.htm

Sant Julià de Vilamirosa amb ampliacions tardanes.

El mas i la capella Sant Jaume de Vilamontà existien el 1247; la capella, arruïnada al s XVIII, fou reedificada per un vot en la pesta del còlera del 1854 dalt d'un pujol (1857). És un santuari, amb casa d'ermitans, molt popular. Romanen restes de l'antiga capella romànica.

http://www.manlleu.cat/mod/adreces-i-telefons/id28/ermita-de-sant-julia-de-vilamirosa-el-fugurull-.htm

El Santuari de Puig-agut  (el Sagrat Cor i la Mare de Déu de Lurda) del municipi de Manlleu (Osona), situat en un petit turó (696 m alt.) cònic, termenal amb Torelló i Santa Maria del Corcó.

http://www.manlleu.cat/mod/adreces-i-telefons/id85/santuari-de-puig-agut-lurdes-de-madiroles-.htm

Hi ha certament més a ‘viure’ en aquesta Ciutat, ‘Capital del Ter’ i us emplaço a fer-ho.