QUE EN SABEU DE LA DITA CASA DE CAN MORERA O CAN MARMET DE LLERONA ?.

Em trobava una més que minsa informació, i per descompta’t – encara formem part del Reino de España – ni un mot de l’arquitecte i/lo metre d’obres. M’agradaria pensar que l’edifici ha estat objecte d’algun treball monogràfic , com és costum en aquesta població ‘peculiar’ [ em parlen de Federació de pobles ] de les Franqueses del Vallès, situat a la part jussana, d’aquesta comarca dividida – de forma única a Catalunya - entre Occidental i Oriental.

A l'arxiu parroquial es conserva diversa documentació on es fa referència a la casa des del segle XIII.

En el fogatge de 1553 apareix Àngela Morera vídua.

En la meva visita no advertia ja la data 1881 dalt del portal d'accés al barri , emmarcat en una estructura de maó vermell , que decoració feta amb ceràmica es situava al damunt, i coronant el portal hi ha encara les restes mutilades d’una escultura de pedra, que representava possiblement alguna figura mitològica.

De la descripció reprodueixo : La façana principal està orientada a ponent. Al seu davant es forma un barri tancat per mitjà d'un conjunt d'edificis complementaris. La casa està formada per tres crugies i tres pisos d'alçada, la façana actual és fruit d'una reforma de finals del segle XIX, el cos de la casa és més antic.

Ambdós cantonades sobresurten torres de secció quadrada coronades per merlets de perfil sinuós i decorades amb maó a la zona superior.

A la dreta de la façana hi ha adossada una altra torre més gran, amb merlets escalonats fets de maó, i una galeria d'arcades de punt rodó. L'edifici cobert a dues vessants té un capcer de perfil sinuós.

A la part de darrera de la casa - on m’abstenia d’apropar-me en veure un vehicle aparcat prop d’un munt d’objectes - hi ha finestres neogòtiques, fetes de maó, d'arc conopial, Aquesta zona també està reformada. Hi ha elements que segueixen el llenguatge del primer modernisme.

Sou pregats d’ajudar-nos en aquesta tasca de recuperar la memòria històrica a l’email coneixercataunya@gamail.com

Recordeu totes les hores de la vostra vida que Catalunya NOMÉS us té a vosaltres.

TREBALLS EN BENEFICI DE LA COMUNITAT

Estic preocupat per la reiteració en les demandes de la Fiscalia perquè entrin en Centres Penitenciaris persones que davant d’un petit delicte es conformaven amb penes de pocs mesos, a les que se’ls suspenia el compliment per ser inferiors a dos anys, amb el compromís de no delinquir durant un període de DOS ANYS.

El més sagnant que conec és el d’una mare de família que va tenir una baralla – condemna i suspensió -, i l’any següent, va donar positiu en un control de tràfic.

Els advocats demanen als jutges que en una situació de calamitat social extrema, i amb una població reclusa que era l’any 2011 de 10513 persones a Catalunya, que apliquin la pena de TREBALLS EN BENEFICI DE LA COMUNITAT, que fan falta moltes mans per anar a recollir aliments sobrers als grans magatzems, i preparar les bosses de menjar per les famílies que l’estan passant magre a casa nostra.

Per descomptat els lladres de coll blanc – banquers, politics,... – que continuïn amb el seu regim d’excepció. No volem qüestionar en cap moment el dogma de la Constitución Española , quina Festivitat tindrà lloc el proper dia 6 del 12.

SANT PERE DE ROMEGUERA.CANET DE MAR

Rebia un e.mail en que em diuen :

Tothom que vulgui veure les restes de l'antiga ermita abans de tornar a ser tapades, pot venir el diumenge 2.12.2012 de les 10 a les 13.00 hores al jaciment. Sou pregats d’anar-hi fer-nos arribar-hi i fer-nos arribar una selecció d’imatges a l’email coneixercatalunya@gmail.com , aquest diumenge tenim altres obligacions inajornables.

Del topònim trobava : ROMEGUERA (ant. escrit també romaguera, i var. dial. romiguera). f.

|| 1. Planta de diverses espècies del gènere Rubus, de tronc espinós i flors blanques, de fruit negre o blavós, comestible, anomenat móres (Vallespir, Conflent, Cerdanya, Garrotxa, Empordà, La Selva, Guilleries, Lluçanès, Plana de Vic, Conca de Barberà, Camp de Tarr., Calasseit, Tortosa, Val.);

Pel que fa a dades històriques : Canet sorgí com a barri marítim de Sant Iscle. I comprenia un lloc dit “la Vall de Canet i Romagosa” on hi havia una església de Sant Feliu, que més tard va passar a ser de Sant Pere.

L’església de Sant Pere de Romeguera, un dels primers edificis que formarien el nucli de Canet, encara dins de Sant Iscle. Durant els atacs dels pirates, els habitants del barri de Canet es refugiaven a Sant Iscle a causa de la seva posició més resguardada. Hom pensava que havia perdut les seves funcions religioses a partir de 1461, gràcies però, al treball arqueològic dut a terme pel Centre d'Estudis Canetencs, s’ha determinat que l’edifici va restar dempeus fins el segle XVII. A partir d’aquell moment hi ha alteracions de l’estructura per enderrocs intencionats.

Fins a les acaballes del segle XVI, els límits territorials del municipi de Sant Iscle incloïen l’actual terme de Canet de Mar. En un document de l’any 1386 apareix el nostre poble amb el nom de Sant Aciscli de Vaile Alta de Canet.

Durant l’època medieval Sant Iscle estava sota protecció del senyor del Castell de Montpalau (al terme municipal de Pineda), i després formà part del vescomtat de Cabrera. Però sobretot a l’Edat Moderna i a partir del segle XVI, s’inicià un fort desenvolupament, que va portar molts pobles a decidir la seva independència. El 1553, uns 21 focs pertanyien a Sant Iscle (uns 95 habitants) i 79 a Canet (357 persones).

La desaparició de la pirateria contribuí a l’expansió de pobles costaners. La independència eclesiàstica de Canet s’inicià el 1579, quan els canetencs volgueren bastir un temple parroquial més gran, i demanaren permís al bisbe de Girona, Benet de Tocco. La construcció de l’església finalitzà l’any 1591, i la independència municipal arribà el 1599, amb la creació del primer Consell Municipal.

LA CASA MERCÈ PLANTADA I VICENTE DE RUBI. LA VALL DEL RIU VERMELL

Trobava com a data aproximada en que s’aixecava aquesta casa la de 1916; de l’arquitecte i/o mestres d’obres en la línia habitual dels Mapes de Patrimoni, ni un mot.

Rubí, no presumeix gaire de la vinculació que hi tenia la Mercè Plantada i Vicente (Barcelona, 1892 — Vilafranca del Penedès, 1976), excepcional soprano, filla de rubinencs, que mantindria fins l’any 1953 la seva relació amb la població, a la que va oferir en moltes ocasions mostres del seu art i afecte; especialment recordat va ser l'acte d'inauguració de l'edifici del Casino on interpretà magistralment a la Carmen de Bizet amb la Gran Orquestra del Liceu.

L’any 1968 va rebre un homenatge de reconeixement de la població de Rubí, dins del marc del Casal Parroquial.

La descripció tècnica de la casa ens diu : Casa exempta a la part esquerra de la façana i entre mitgeres a la part dreta. L'edifici és de planta baixa i pis d'estil força eclèctic, anunciant ja elements del noucentisme. Totes les obertures que presenta a la façana, tenen la llinda imitant arcs deprimits convexes, acompanyats a la part baixa de les finestres (i al balcó del primer pis) per una barana calada d'obra en forma de roleus vegetals. Tan a la planta baixa com al primer pis hi ha quatre obertures. A ras de carrer, una d'elles és una porta mentre que a la primera planta, les dues centrals estan dins un balcó volat. Sobre cada obertura de la primera planta hi ha sengles respiralls romboïdals de terrissa. El capcer té forma de frontó lleugerament entretallat amb un motiu circular al timpà. Els extrems de la casa es troben coronats per sengles remats en forma de pinya funerària. La casa té un jardí adossat. La porta del barri exterior és de picadís de ceràmica, igual que la de la Torre Riba, ja que, antigament, era l'entrada de carruatges d'aquella torre.

Actualment segons el rètol de la porta , és el COLEGIO BALMES

Sou pregats d’ajudar-nos a recuperar la memòria històrica.

LA CAPELLA DE LA MARE DE DÉU DELS DOLORS DE CAN SALA DE BAIX A CERVELLÓ

L'economia tradicional del municipi de Cervelló estava basada en l'agricultura, i els conreus principals, de secà, eren la vinya, els cereals (blat i ordi) i els arbres fruiters. Devers mitjan segle XIX registra Pascual Madoz que hi funcionaven tres molins fariners, hom explotava el bosc i la fusta s'exportava.

Possiblement s’aixecava amb els ‘diners d’Amèrica’ aquesta Capella sota l’advocació de la Verge Dolorosa, que veiem feta en rajola de València i pintada amb el Crist a la falda, en una majolica amb la data 1754.

El portal està decorat amb uns relleus que van ser traslladats d'un altre lloc – hom pensa que de l’oratori de la Rectoria, i que arran de la reforma feta en època d’en Pitarra, l’haguessin ‘recuperat’ el de Can Sala de Baix.

El ‘blasó’ – per expressar-ho de forma entenedora - podria haver estat el d’un rector amb ínfules de cognom ‘vegetal’ , imagino que a Cervelló n’ha servit més d’un amb cognom vegetal?. Alzina, Avellana/Avellaneda, Albareda, Roure ,Garrofer ,Fonoll , Bleda.... ?.

La descripció ens diu : d'estil renaixentista, està fet en pedra i té la llinda ornamentada amb uns angelets que sostenen un escut (amb el camp partit, amb una creu sobre una peanya a dalt i tres arbres a baix); a sobre hi ha un gos ajupit i medallons a banda i banda amb els retrats d'un home amb casc i llarga barba i una dama. A banda i banda de la llinda hi ha uns angelets encarats al buit de la porta i uns caps d'un home amb gorra frígia i una dona mirant l'espectador. Tinc dubtes pel que fa a la bestia dita ‘ gos ajupit’ en la descripció.

Llegia que el cognom dels primers pripietaris era "Pujol", que subsistí fins el segle XIX, essent la propietària Dolors Pujol i Amat - imaginen que l’advocació de la Capella, devia ‘condicionar’ el nom de les pubilles - i finalment a "Amat", que porta moltes generacions en la successió de la casa. ‘Sala’ és una denominació arrelada en la toponímia catalana, emprada per referir-se a les residències senyorials o de gent notable.

Sou pregats de completar i/o rectificar aquestes dades a l’email coneixercatalunya@gmail.com

AULA DE MÚSICA DE CERVELLÓ

Llueix aquest rètol en la casa de número 102 del carrer Major, emparedada entre dos edificis de semblants característiques, que conformen una petita illa de la ‘memòria històrica’ d’aquest poble que tenia 1720 veïns l’any 1900, i 8651 l’any 2011.

El creixement demogràfic s’emportava per davant la majoria d’edificis amb façana a la carretera N-340 – ara Avinguda Catalunya i carrer Major - en el lapse que va des de 1970 , al tsunami especulatiu que ha portat al Regne d’Espanya – de fet bàsicament als assalariats – a la misèria. En aquesta carrera cap a la fam, la desatenció social i sanitària, la destrucció de l’ensenyament públic, ..... , els que remenen les cireres volen ‘repartir culpes - tothom té clar quines sigles politiques han guiat l’estat en aquesta ‘democraciola’, oi ? – PP, i PSOE.

De l’edifici assenyalar amb el número 104 hi ha una mínima informació perquè aquí va nàixer el Josep Tarradellas i Joan, de la casa de número 100, ni un trist mot malgrat ser possiblemebnt l’edifici més singulars del tres.

No trobava informació de l’Aula de Música més enllà d’una actuació en ocasió de la Diada d’enguany : http://www.cervello.cat/Actualitat/Noticies/tabid/81/TabIdOrigen/297/Id/642/Default.aspx

Com és dissortament habitual cap dada del promotor de l’edifici, del mestre d’obres,...i pel que fa a la descripció tècnica : Edifici entre mitgeres de planta baixa i un pis. A la planta baixa s'obre una porta i una finestra i al primer pis un balcó; totes les obertures són allandades i tenen una motllura llisa al voltant. També hi ha una motllura als costats de la casa. La façana està rematada per un línea corba amb una bola de pedra a banda i banda i dintre de l'espai que queda hi ha un esgrafiat amb la data "1900".

Cervelló farà un catàleg del seu Patrimoni històric i/o artístic, abans no desaparegui definitivament ?.

ELS CASTELLS AIXECATS A L’AIRE. LA CASA BÒRIA DE SAMALÚS

En els anys de la meva infantesa vaig jugar en moltes ocasions dins les tanques del dit castell de Can Feu, format per un casal rectangular, de tres plantes i teulada a quatre vents, voltat per dues galeries cobertes, una de descoberta i un hipotètic pati d'armes en forma d'u. Tot el conjunt està rodejat d'un extens parc i tancat amb un mur, on s'obren dos accessos, l'agrícola a nord i el senyorial a ponent, flanquejat per uns xiprers i una capella. A cada angle del casal hi ha una torreta, la de ponent és més gran, té cinc plantes, terrat, espitlleres i imitacions de finestres gòtiques. El casal és obert amb tres portes d'àmplies dovelles. L'interior és poc notable.

Can Feu és un dels tres castells que s’aixecaren arran d’una juguesca entre Josep Nicolau, el darrer dels Olzina de Riu-sec, i dos dels seus cosins. Curiosament tots tres aixecats en poblacions que comencen amb la lletra S :

Sabadell
Sant Hilari Sacalm
Samalús

Retratava aquest darrer en la tornada de la recerca infructuosa de l’esglesiola de Sant Iscle i Santa Victòria de la Guilla, al terme de les Franqueses del Vallès.

A la pàgina de l'Ajuntament trobava : Casa Bòria, convertida a principis del segle XX en un fantasiós castell. De planta rectangular, consta de tres pisos, el darrer coronat amb merlets, matacans i gàrgoles. A la façana de pedra destaca el cos central amb portal d'arc apuntat, al seu damunt tres finestres neogòtiques separades per fines columnes i a la part superior una finestra trilobulada flanquejada per dues torres adossades al mur i cobertes de pissarra. A dreta i esquerre del cos central presenta unes obertures disposades simètricament, les del primer pis d'arc conopial. També a l'esquerre s'alça una gran torre rodona. A la façana de migdia i al primer pis conserven dues finestres datades del s. XVI; la més gran amb calats que representen motius vegetals i rostres humans.

A Catalunya en aquell període se’n van aixecar força d’aquesta mena edificis que volien donar únicament testimoni de la ‘fortalesa econòmica’ dels seus propietaris. Alguns com el d’Arenys de Munt, serveixen de rerefons als serials de la televisió, altres com el de Jaumar a Cabrils, o aquest mateix de Sabadell, han acabat convertint-se en un ‘regal enverinat’ per als Ajuntaments, que es veuen obligats a triar entre mantenir pedres o persones, i dissortadament trien en ocasions la primera opció.

Amb aquesta mena de ‘prohoms’ - que dilapidaven així els fruits dels durs treballs que infligien als camperols i/o obrers - no cal esforçar-se gaire per entendre com hem arribat a l’actual situació de misèria.

CASA MERCÈ PASCUAL DE LA GARRIGA.

Antoni Maria Gallissà i Soqué (Barcelona 1861 – 1903), i Miquel Madorell (l'Hospitalet de Llobregat, 1869 - Barcelona, 1936), treballaren per encàrrec de Mercè Pascual -vídua del Dr. Llagostera- en aquesta casa – que diria està assenyalada amb el número 24 dels Passeig del Til•lers - , però al llarg del segle XX, ha tingut altres numeracions, i àdhuc s’ha assignat a carrers amb altres noms.

El cos principal de la casa és de l'arquitecte Miquel Madorell i Rius.

La façana, el pati i la decoració del menjador, és deguda a l'arquitecte Antoni M. Gallissà i Soqué.

No tinc clara l’autoria del singularíssim rellotge de sol.

No se li fa cap ‘favor’ al genial arquitecte Manuel Joaquim Raspall i Mayol (Barcelona, 24 de maig de 1877- la Garriga, 15 de setembre de 1937), ‘amagant’ i/o no documentat de forma rigorosa les obres d’altres arquitectes de la seva època. A ell no li cal, i dona una pobre impressió de la població on va exercir d’arquitecte municipal desprès de casar-se, i on tenia fortes vinculacions familiars.

Trobava una ‘descripció’ de la casa que diu : Edifici destinat a vivenda unifamiliar aïllada, adossada, per una petita superfície a la paret mitgera. Consta de planta baixa, pis i golfa. Sòcol estucat en forma de carreus. A les cantonades hi ha daus alternats amb motius florals. Les obertures estan encerclades en llur terç superior. Les façanes estan arrebossades fins a la imposta de la planta pis. Les façanes estan arrebossades fins la imbricació del ràfec de coberta. A la darrera planta hi ha arcuacions amb arcs de llinda plana. Com element característic apareix per primera vegada un torreta de secció circular (es va reformar la primitiva coberta de susdita torreta deixant-la plana ).

Sou pregats d’ampliar i/o rectificar aquesta informació a l’email coneixercatalunya@gmail.com ; si més no completant els cognoms de la vídua Mercè Pascual , i el nom propi i el segon cognom del seu espòs. A darreries del segle XIX, fins en aquest extrem superior de l’Àfrica, les persones tenien almenys un nom propi i dos cognoms.

EL PORTAL SOBREPOSAT DE LA CAPELLA DE LA MARE DE DÉU DELS DOLORS DE CAN SALA DE BAIX A CERVELLÓ.

Constatava que som la primera potència pel que fa al COPIAR/PEGAR quan intentava aclarir la procedència d’aquest portal arreu llegia que ‘havia estat traslladat d’algun lloc’.

És molt obvi – tant que l’explicació és un pleonasme - el tema però és ; de quin lloc la van treure ?.

No sembla un blasó heràldic ‘formal’ , i en la part inferior sembla que hi ha arbres i/o arbustos. Hi ha alguna casa de Cervelló amb cognom vegetal?. Alzina, Avellana/Avellaneda, Albareda,Roure,Garrofer,Fonoll, Bleda.... ?.

Sou pregats de fer-nos-ho saber a l’email coneixercatalunya@gmail.com ja que ens agradaria poder explicar-ho quan fem la Capella de la Mare de Déu dels Dolors de Can Sala de Baix, al terme de Cervelló, a la comarca situada al Llobregat jussà, de la Nació que el diumenge 25.11 emetrà un vot històric davant del món.

1 / Pàgina de l’ajuntament . On hi va ser traslladat un portal més antic, interessant exemplar renaixentista decorat amb escultures (un escut flanquejat per dos àngels, medallons amb retrats de personatges, la figura d'un gos).

El portal de l'oratori està decorat amb uns relleus que, segons sembla, van ser traslladats d'un altre lloc. D'estil renaixentista, és fet en pedra i té la llinda ornamentada amb uns angelets que sostenen un escut (amb el camp partit, amb una creu sobre una peanya a dalt i tres arbres a baix); a sobre hi ha un gos ajupit i medallons a banda i banda amb els retrats d'un home amb casc i llarga barba i una dama. A banda i banda de la llinda hi ha uns angelets encarats al buit de la porta i uns caps d'un home amb gorra frígia i una dona mirant l'espectador.

El portal que obre la capella dels Dolors, de 1764, és del segle XVI i està sobreposat a una altra porta de llinda llisa amb el 1764 gravat, fet que permet comprovar que va ser traslladat d'un altre emplaçament.

on hi va ser traslladat un portal més antic, magnífic exemplar renaixentista decorat amb escultures (un escut flanquejat per dos àngels, medallons amb retrats de personatges, la figura d’un gos).

Us deixo un primer plànol, i em permeto posar en dubte que la bestia sigui un gos.
Per ‘vergonya torera’ sou pregats d’ajudar-nos a localitzar la finca de la que ‘ es van traslladar’, que per lògica no pot trobar-se gaire lluny.

Demanava al grup tot passejant per Cervelló si alguna persona tenia imatges antigues de la que fou casa de Frederic Soler i Hubert (1839-1895), Serafi Pitarra, i abans Rectoria de Santa Maria de Cervelló; no podem excloure que formes part de l’Oratori d’aquella casa, que més enllà de conservar-la, reformà i amplià notablement – sense que tinguem constància del projecte d’obres, ni de qui el va dur a terme - , com a residència d’estiueig. De moment no he tingut resposta.

TORRE DELS PEIXETERS. CERVELLÓ

M’arribava fins al carrer Coral Diana,que té un recorregut d’allò més surrealista. Entenia perfectament l’afirmació ‘ Cervelló is different ‘ , únicament però pel que fa a la il•lògica del traçat urbà, en allò que fa referència al patrimoni històric, la seva conservació, i la correcta documentació es perfectament homologable - per desgràcia – a la major part de Municipis de la mal dita comarca del Baix Llobregat.

De la casa esmentada no trobava cap referència al seu promotor, ni a l’arquitecte i/o mestre d’obres responsable, ni tampoc cap referència a la data en que es va edificar.

Costa de creure que des de l’Ajuntament de l’època no s’adonessin que s’aixecava aquest magnífic edifici, i encara més que ho fessin amb nocturnitat i alevosia.

Reprodueixo de forma literal ; Habitatge de planta baixa i dos pisos amb coberta a quatre vessants. La planta baixa és més gran que les superiors i així, al nivell del primer pis s'obre una gran terrassa. Té una torre amb coberta a quatre vessants a la que s'accedeix des de la planta superior. la terrassa està delimitada per una balustrada de balustre decorada amb gerros.

Sou pregats de fer-nos arribar qualsevol informació a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Ah!, possiblement la seva situació salvava aquesta casa de la destrucció en el darrer tsunami especulatiu , que de la ma experta dels cleptofeixistes, ha deixat el país en situació d’absoluta misèria.

TORRE PÉREZ DE RUBI ' LA VALL DEL RIU VERMELL' VALLES JUSSÀ

Llegia que el promotor, un industrial corretger de Barcelona, Vicenç Pérez – a Rubí és un mal costum això d’obviar el segon cognom – havia fet els diners a les Amèriques; com molta gent situava els indians a la vora del mar, està clar que ‘la Vall del Riu Vermell’ tenia – almenys aleshores - un gran atractiu. En aquest mateix carrer, vivien :

GAJU, sense nom prop ni segon cognom- insisteixo en el mal costum local – i en Climent Riba.

El constructor va ser Narcís Marcet, sota la direcció de Josep Graner Prat, Mestre d’Obres.

Vicenç Pérez, la va fer construir l’any 1923 per a la seva dona, però no hi van viure mai, segons sembla perquè quan la va veure la dona va dir que aquella casa no era per una família sola sinó per vàries i no va voler-hi viure.

El temps ha vingut a donar la raó a l’esposa del promotor , i llegim de la fitxà tècnica que l'actual divisió en dos habitatges a planta baixa i pis ha fet que apareguin alguns elements estranys: l'escala interior ha quedat tapiada en arribar a dalt i a l'exterior n'ha aparegut una unida per una passarel•la amb la terrassa que dóna sobre el porxo i que fa funció d'accés. La planta soterrani ha estat habilitada per habitatge i s'hi ha posat una habitació i la cuina. Hi ha hagut una intenció de conservació i s'han rescatat alguns sostres (PLA, s.d.). Presenten abundants exemples de plafons de ceràmica en relleu, que en alguns casos es complementen amb garlandes esgrafiades (CAMARERO, MERINO, 1989).

Edifici aïllat de tres alçades: soterrani, planta baixa i pis, a més d'una torre mirador. La parcel•la està situada a la plaça de Figueras a la cantonada dels carrers Xile i la Plana de Can Bertran. L'estructura és de murs de càrrega. A la planta soterrani el forjat és d'una sola volta i resulta interessant la cuina. L'acabat és un arrebossat i té detalls d'ornamentació a les canonades i balcons. Els forats de façana es tanquen amb fusteria de taller, si bé totes devien tenir persianes de llibret, algunes de la planta baixa han estat substituïdes. La coberta és plana menys a la torre mirador que és a quatre aigües. A l'interior els sostres tenen motllures a les canonades i decoració al centre. Com a elements a destacar i que resten protegits en el Pla Especial destaquen el distribuïdor amb columnes de la planta baixa i una habitació amb galeria que es troba al primer pis (PLA, s.d.).

Em cridava l’atenció l’acabament TRONCOPIRAMIDAL que havia vist a Pallejà en dos edificis municipals, d’autor desconegut – un és justament l’Ajuntament - . Sou pregats de comprovar-ho :
http://relatsencatala.cat/relat/edifici-de-lajuntament-de-palleja-a-la-comarca-del-llobregat-jussa/1041502
http://relatsencatala.cat/relat/la-casa-dita-de-la-molinada-a-palleja/1041496

Ah!, si en traieu l’entrellat feu-nos-ho saber a l’email coneixercatalunya@gmail.com

SANTA BÀRBARA DEL PRAT DE PINTER D’OGASSA, EL RIPOLLÈS

Rebia una bellíssima fotografia de la Carme Roura Traus,  de l’esglesiola dedicada a Santa Bàrbara, al dit barri del prat de Pinter, a Ogassa, al Ripollès.

En aquest indret , en algun moment ‘motor econòmic’ del poble,  s’hi va aixecar l’edifici de l’Ajuntament, i dues escoles, per a nens i per a nenes, com era costum a l’època. En el cens de 2011, hi havia únicament 23 veïns.

La història  ens explica que  les mines de carbó de Surroca, es començaren a explotar a finals del segle XVIII, i foren determinants perquè el ferrocarril arribés al Ripollès l'any 1880, ja que calia traslladar ràpidament el mineral cap a Barcelona. Les explotacions arribàvem a la seva ‘màxima esplendor’ entre finals del segle XIX, i la primera meitat del segle XX.

La prosperitat econòmica va fer assolir  els 1578 habitants al municipi d'Ogassa l'any 1900 – sostre històric –l’any 2011 el cens era de 251 veins.

La producció  - nombre de tones extretes de carbó – va anar disminuint de forma gradual fins l’any 1967 en que es tanquen les mines.

El feixisme va respectar aquí – com no va fer al Berguedà– la continuïtat de l’explotació ferroviària destinada ara principalment al transport de persones , aquesta línia segueix en actiu, i uneix Barcelona, Granollers, Vic, Ripoll, Puigcerdà i la Tor de Querol (França).

Us deixo un enllaç als Goigs de la Santa  a:  

http://vallfogona.usuaris.net/goigs.htm

Criteris  pretesament econòmics,  fan que avui comprem el carbó a països on la seva l’extracció es fa sense les mínimes garanties de seguretat.  Expliquen amb la boca grossa que és més barat, sense voler entrar en el raonament, de les pèrdues pròpies, tant  en desocupació laboral, com en presència humana al territori.   

http://www.youtube.com/watch?v=R-bKbdIWY7o

Santa Bàrbara tot sola, no podrà contra un tant gran nombre d’esser malèfics !.

FAÇANA DEL CAL PIXOT DE CERVELLÓ

Dissortadament no em sorprenia Cervelló, en la documentació antiga Cervilione (Segle X), d’origen incert, potser antroponímic, del nom de persona Servilius.

L’escut parlant vindria més tard, sense diferències cronològiques vers el segon quart del segle XII (1125-1150), hom considera que aparegué a tota Europa l'heràldica. Les diferencies entre els Cervelló, i els Cervera – ambdós tenen un cérvol – els primers d’ ATZUR m. Color blau-cel; cast. Azul ETIM.: de l'àrab lāzūr, mat. sign. , i els altres de gules m. [HIG] En heràldica color vermell.Han fet córrer molta tinta perquè malgrat que en alguns casos es pintaven, els escuts fets de pedra, ben aviat tornen a recuperar el ‘color natural’.
http://www.armoria.info/libro_de_armoria/CERVELL%D3.html
http://alexheroll.cat/wp-content/uploads/2010/03/Escut-Cervera.jpg

L’Avinguda de Catalunya , i la seva continuació natural el carrer Major tenien quan es va confegir la ’llista de monuments de Cervelló’ un bon nombre d’edificis notables dels que possiblement no en queda ni la memòria.

M’aturava a retratar la façana de Cal Pitxot, al número 72 del carrer Major, qualificada com d’estil noucentista, no sabia trobar l’arquitecte i/o mestre d’obres que l’aixecava, i únicament un breu referència al possible promotor , Jaume Bassons, casat amb Mariona Gras. Un dels fills, Llorenç, va posar una forneria a la planta baixa de l'immoble.

La descripció tècnica diu : Edifici entre mitgeres de planta baixa, pis i golfes. És d'estil noucentista amb alguns elements modernistes. La façana és de maó color granat i el balcó de pedra blanca. A la planta baixa hi ha tres portes, la central més gran de les laterals, i a sobre de cada porta hi ha una finestra, les laterals d'arc de mig punt i les laterals d'arc rebaixat. Al primer pis s'obren tres obertures a un balcó decorat amb línies geomètriques de forma triangular; de les tres obertures, les dels costats són d'arc degradat i tenen a sobre dues finestres amb el mateix tipus d'arc, l'obertura central està inscrit dintre d'un arc rebaixat. A les golfes s'obren quatre obertures damunt de la obertura central i i dos més a banda i banda, tots ells d'arc fet per aproximació de filades. A la part superior de la façana hi ha també alguns elements decoratius com elements romboïdals.

Abans, i desprès, d’aquesta casa, topava amb el ‘progrés’ , destruir per construir.

CAN GARCÍA. CERVELLÓ. EL LLOBREGAT JUSSÀ

Em bordava el gos de la casa quan aturava el vehicle i cercava l’enquadrament menys dolent per retratar-la – de totes, totes, volia evitar el rètol EN VENDA - . Potser amb les mesures del Rajoy ben aviat aquest barri – i tot el país – serà propietat de persones estrangeres.

Llegia que les terres havien estat propietat del Mas Font, i que les va adquirir Frederic García Illa, fabricant de ciments de Vallirana, que va encarregar l'any 1899, aixecar aquest edifici, a l'arquitecte Antoni Maria Gallissà i Soqué (Barcelona 1861 - 1903), l’autor es va inspirar en l'arquitectura pairal tradicional catalana per dibuixar aquest edifici que es caracteritza per la simplicitat de la seva planta quadrada només trencada per l’esvelta torre de maó vist coronada amb una estructura cònica coberta de ceràmica vidriada verda de gran efecte i una espècie de corona que la rodeja a mitja alçada. Les dues façanes principals de llicorella estan decorades amb motius modernistes de gran vistositat. Les obres van acabar l'any 1900.

La casa i el conjunt foren adquirits per Joan Giménez Yebra als anys 60 del segle XX.

De la descripció tècnica reproduïm : Mansió senyorial, d'estil modernista, de planta quadrada amb baixos i dues plantes i una torreta capçada per una agulla cònica coberta amb ceràmica vidriada. El portal és de mig punt amb dovelles molt amples de pedra, igual que els emmarcats de les finestres. Els murs són de pedra i parts de rajola. La coberta és de teula amb additaments de vidriats als careners i les franges, i la cornisa fistonada amb arcades i majòliques. A la torre hi ha un rètol de ceràmica verda amb lletres blanques on posa "Garcia". La seva decoració s'inspira en elements del gòtic i de l'arquitectura rural catalana. Al voltant de la casa hi ha un jardí ben cuidat.

Que Sant Esteve i Santa Maria vetllin perquè tingueu bons veïns.

CAN SALA DE BAIX. CERVELLÓ. EL LLOBREGAT JUSSÀ

M’arribava fins a Can Sala de Baix, al terme Municipal de Cervelló ; Sala, és una denominació arrelada en la toponímia catalana, emprada per referir-se a les residències senyorials o de gent notable, us deixo uns enllaços :

La Sala de LLogarri

La Sala de Vallfogona de Ripollès

La Sala de Comalats

ESGLÉSIA DE SANTA MARIA DE LA SALA. JORBA. L’ANOIA SOBIRANA

RACONS D’ARENYS DE MUNT. CAN SALA DE BAIX.

SANTA MARIA DE L’AVELLANA, O DEL MAS SALA. PINÓS. EL SOLSONÈS

M’expliquen d’aquesta casa que havia estat el lloc de reunió de l’Ajuntament de Cervelló – la dada no s’esmenta a la pàgina web del consistori – la demografia ens diu que Cervelló tenia 229 veïns l’any 1717, que seran ja 466 al cens de 1787, aquest creixement està directament relacionat amb la construcció de la carretera de Tarragona per Ordal, a la segona meitat del segle XVIII; les modificacions dels límits municipals, l’any 1787 incorpora Sant Ponç i es desagrega Vallirana; el 1857 incorpora la Palma, suposen mínimes variacions demogràfiques, no serà fins el cens de 1970 que s’assoliran 2338, que passaran a 3513 l’any 1981, i 8651 l’any 2011, malgrat haver patit la desagregació de la Palma de Cervelló l’any 1998.

Aquests creixement exponencials han comportat la pèrdua d’un valuós patrimoni monumental – destruir per construir - , i un feble sentiment de ‘pertinença’ que explica – però no justifica - , l’evident manca de documentació ‘històrica’.

De Can Sala de Baix, trobava : Masia situada vora un camí al sud de l'ermita de Santa Maria de Cervelló. El conjunt està format per dos cossos principals, de planta rectangular amb la coberta a dues vessants. A la part més moderna destaca una galeria. Damunt el portal d'arc de mig punt hi ha incís el nom: "Llorens Pujol i Pi" que fou un sacerdot que renovà la casa com hereu dels Pujol. Annexa a un dels edificis hi ha una capella dedicada a la Verge dels Dolors.

Sou pregats d’ampliar i/o rectificar aquestes dades a l’email coneixercatalunya@gmail.com

ELS ABEURADORS DE TORRELLES DE FOIX. EL PENEDÈS SOBIRÀ

En el cens de 1717 consta que vivien a Torrelles de Foix 476 persones; el topònim és un diminutiu plural ‘ torres petites’; hom pensa més en una pluralitat d’aquesta mena d’edificacions que tenien una clara funció de guaita i bada.

Trobava molt estrany que els abeuradors, no tinguin per l’Ajuntament la consideració de ‘monuments’, i constatava que no havien cridat tampoc l’atenció d’ acreditats fotògrafs com Josep Salvany i Blanch, o la família Cuyàs – que recollia una llarga llista d’imatges de Torrelles, en el seu Arxiu - . En confortava rebre un e.mail de l’Antoni Ibáñez Olivares, en el que em diu :

Aquest abeurador és molt antic. Tant , que Sant Antoni, quan tornava cap a Pàdua muntat en el seu cavall alat després d'haver ressuscitat el seu pare a Lisboa, va baixar a descansar a Torrelles.

Ell i la seva cavalcadura van calmar la set en aquet abeurador, l'aigua del qual es sempre corrent, neta i fresca, perquè prové d'un doll viu i en surt per un desguàs.






Jo la vaig tastar el passat dilluns dia 12 i em vaig sentir com posseït per la puresa i la virtut del sant, el nom del qual porto.

A la pàgina de l’Ajuntament de Torrelles de Foix, ‘obiter dicta ‘ s’hi fa una minsa referència :

L’economia i mitjà de vida actual del nostre municipi, es basa principalment en l’indústria, el sector serveis i en menor mesura l’agricultura, cal dir que, en èpoques passades, aquesta era la principal i única font de riquesa, amb el cultiu de les vinyes, oliverars, cereals, i l’horta, també la cria de bestiar; precisament la zona dels horts, situada entre la Riera de Pontons i el Camí de les Fonts, és digne de veure tot passejant des del Carrer dels Horts, aturant-se a la Font de Cal Ròpia, seguint cap al Carrer Abaix, on ens trobarem amb els antics abeuradors ,..

El diccionari Català Valencia Balear ens diu en l’entrada ABEURADOR m.

|| 1. Pica o conjunt de piques grosses a on abeuren el bestiar gros (Barc., Empordà, Conflent, Capcir, Maestr., Cast., Val., Elx, Bal.); cast. abrevadero. E'ls abeuradors s'adoben, e's reparen, e's milloren. o's muden, o's destruesquen, quant obs sera, per lo Veguer e per los ciutadans, Cost. Tort., i, 2.

Espero que com a mi l’exhortació , Aneu-hi!, amb que concloïa l’email de l’Antoni Ibáñez Olivares, us esperoni a visitar Torrelles de Foix

EL MIRATGE DE LA VALLFEROSA

El Marcel Morató Tort, m’envia una excel·lent fotografia de la Vallferosa,  al temps que m’explica el sentit del títol, d’acord amb l’entrada 2 del mot miratge al diccionari Català València Balear. fig. Il·lusió seductora; del curiós topònim trobem la següent explicació :

Es pot suposar una sufixació del tipus adjectiu frauosa > fraosa, directament catalana a partir de frau, o bé un corresponent ètim llatí FRAGOSAM, esdevingut ja fraosa en un primer estadi evolutiu.

El pas final de –fraosa fins a l’actual –ferosa podria tenir tres possibles camins: una adaptació fonètica mitjantçant *faraosa, una anaptixi (*faraosa), o bé una contaminació amb fera o derivats seus, familia semanticament propera a la de frau en allò que tenen de feréstec.

Donant-li sentit al topònim, el substantiu vall es adjectivat, cal esmentar un llatí FRAGOSUS “escabrós” com a neutre plural de FRAGUM > frau, i aquesta és una explicació de la vercemblança amb les esquerpes i ombradiues –ferèstegues- valls del sector.

(Valle Frausa, Vallisfraouse, Vallfraosa, Valli Frauose, Valfrosa, Vallfraosa, Vallefraudosa, Vaylferosa, Valleferosa, Valfero

En la segona meitat del segle XX,  aquestes zones pateixen els moments més crítics. Al fenomen de  l’emigració cap a les ciutats degut a la industrialització, s’hi afegeix el fet que l’any 1968 l’ajuntament de Llanera es fusiona amb el de Torà. A partir d’aquell moment es pateix un centralisme a petita escala que s’oblida sovint de les necessitats de l’antic municipi de Llanera, al qual, juntament amb d’altres poblets, pertanyia Vallferosa.

Llanera era un municipi, disseminat en masies, de la comarca del  Solsonès,  i Torà ho era – i encara és -  de la comarca de  Segarra.

Situat en un extrem de la Segarra, Torà demanava el 5 de març de 2010 la seva adscripció ala Comarca del Solsonès, i d’aleshores ençà la màquina administrativa vamarejant la perdiu.

Des de l'any 1052 tenim documentat el "Castrum de valle frausa". Com cognom situem el 1167 la família Valfraosa, amb un Berenguer que segurament era el castlà. L'any 1107 l'església de Sant Pere de Vallferosa o Vallfreosa com se l'esmenta el 1150, passà a propietat de l'Església de Santa Maria de Solsona per una donació efectuada pels vescomtes Guerau Ponç i Adelaida i llur fill Ferrer. Pere de Vallfraosa, documentat al període final d'aquest segle, el trobem relacionat amb l'església de Solsona a l'obituari de la qual hi ha més components de la família, encara que el cognom es va modificant al llarg del temps, així trobem un Berenguer o un Bertran de Valleferosa, entre d'altres. 

Amb posterioritat al segle XIV, instal·lada a la senyoria trobem a la família Brull, Desbrull o del Brull. Un Bernat del Brull morí a Vallferosa el 1343. Macià Desbrull, difunt el 1369 apareix com a senyor dels castells de Vallferosa, el Brull, Munter, Tagamanent i també com a castlà de Seva.

La descripció ‘tècnica’ ens diu : Fortalesa en forma de torreó. Un dels millors exemples de l'arquitectura militar catalana del segle X. Aquesta torre és el resultat d'una gran intervenció en la qual es va cobrir la torre primitiva de reduïdes dimensions, per aixecar al seu voltant una torre d'uns 30 metres d'alçada. S'accedia a la torre a través d'una porta amb llinda que es trobava a la cara Sud d'aquesta, però en una segona intervenció aquesta porta va ser anul·lada i es va obrir una altra porta amb llinda encarada cap a l'Est, que es troba a uns 8 metres d'alçada respecte el terreny. Actualment salvem aquest desnivell gràcies a una escala de fusta que s'hi ha instal·lat. L'aparell que s'utilitza en la construcció d'aquesta obra defensiva és molt irregular i conserva part de l'arrebossat original. En la mesura que anem pujant l'aparell és més regular. La part superior de la torre es corona amb uns merlets i amb unes obertures que es disposen en ziga-zaga.

L’ANTIGA ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANT PAU DE SEGÚRIES. EL RIPOLLÈS

El Tomàs Irigaray Lopez, i la Carmen Toledo Cañadas, em feien arribar unes magnifiques fotografies d’un altre dels meravellosos ‘racons del Ripollès’; l'antiga parròquia de Sant Pau de Segúries, esmentada des del 920, que es troba a uns 950 metres d'altitud, enlairada i solitària, a la riba esquerra del Ter, al peu de l antic camí ral d'Olot a Camprodon. No resta cap testimoni de la primitiva església ni de la reedificada al principi del segle XII (a la qual s'afegiren els altars de Sant Isidre i de la confraria del Roser el 1634 i el 1646), que fou demolida el 1688. Al seu solar fou edificada l'església actual, acabada i beneïda el 1693, d'una ampla nau amb capelles laterals, del tipus barroc rural; té un esvelt campanar, compost per un alt sòcol i pis per a les campanes, el fossar, i una notable casa rectoral, que sembla una gran masia. Al costat hi ha l'antiga casa del campaner, ara casa de colònies d'estiu, les restes d'un antic casal parroquial i una notable roureda, on s'ha instal•lat un càmping.

De la descripció reproduïm ;

De planta rectangular amb tres naus, una central gran i dues laterals més petites que s´obren a la central mitjançant arcades. La nau central és coberta amb volta de canó. Pels falsos nervis d´arcs i les falses claus de volta, hom pensa que es tracta d´una falsa volta feta amb maons, i que la coberta real sigui amb cabirons de fusta coberts amb teula àrab. La separació entre les arcades de les naus laterals (quasi capelles) està formada per pilastres rematades amb una senzilla motllura, i des de cada pilastra surten els arcs de la volta. A la part de l´atri hi ha un cor tot construït en fusta. L´orientació de l´església és la de l´originària romànica, amb la porta d'accés cara al sud. El campanar, que s´aixeca sobre la porta, és molt pesat i massís.

Adossada al seu costat, hi ha l'antiga rectoria, reconvertida en casa de colònies, amb diversos annexos al seu voltant. És un edifici de tres plantes a dues vessants i llindes de pedra.

No trobaven a ningú a l'antiga parròquia de Sant Pau de Segúries que els pogués donar raó de l'Esquellerida , un instrument musical que es remunta l’edat mitjana, i que és una roda de fusta amb quatre eixos, que suporten dotze campanes petites, de dimensions i sons diferents. La roda té un suport de fusta fixat a la paret, on és agafat mitjançant un eix de ferro, acabat externament en forma helicoïdal, que li permet de girar lliurement, tot estirant una corda lligada a l'extrem de l'eix.

La funció d'aquests instruments musicals era la de sonar en diferents moments dels oficis religiosos, com ara el Glòria i la consagració, en senyal de joia. Oposat a aquest instrument, hi ha la matraca, de l'àrab maṭraqah ‘martell’, que servia per a denotar tristor; el seu so era de fusta.

Si bé l'origen de l'Esquellerida es remunta a l'edat mitjana, els que resten en l'actualitat corresponen generalment a l'època barroca.

Sou pregats de fer-nos-en arribar una imatge a l’email coneixercatalunya@gmail.com

LA CASA DE NUMERO 10 DEL CARRER XILE DE RUBI

De la visita que fèiem la Maria Jesús Lorente Ruiz, i l’Antonio Mora Vergés, acompanyats per la Maria Leon Mellado, excepcional sherpa per les terres de la ‘Vall del Riu Vermell’, em cridava l’atenció – malgrat el creixement exponencial de Rubí des de la dècada dels 60 del segle XX- el nombre i l’estat de conservació d’algunes de les cases que s’aixecaven entre darreries del segle XIX i els primers anys del segle XX.

Em sorprenien quan buscava informació d’aquesta casa, les referències a la masia de can Bertran, de la que es tenen notícies des del 1500 – hi havia 33 focs al terme - i llavors era nomenada "Can Serra del Padró" recollint el nom del "Padró" que ja es troba l'any 1172 . El canvi de nom sembla que es va produir al voltant del segle XIX.

Estava situada a la part alta de la vila, en una cruïlla de camins i les seves propietats s'estenien gairebé per tot el nucli antic de la població. Tenia un perímetre molt gran. Anava des del carrer Mn. Cinto Verdaguer fins el de Sant Cugat, passant pel de Sant Antoni, Sant Gaietà, Torrent de l'Alber (el pont que el creuava prop de can Cirereta portava el nom de la masia), Sant Isidre i carrer Fondo.

L’any 1841 la posseïa Miquel Mitjans, el qual comença a vendre terrenys per a urbanitzar. Rubí assolia l’any 1857 els 2995 veïns.

La masia, que s'emplaçava al solar que va ser ocupat per Climent Riba, al bastir-hi la seva torre, fou enderrocada cap el 1911 obrint-se, a la vegada, el carrer Xile. Rubí superava els 4400 habitants.

Allà hi havia la creu de terme al lloc avui ocupat per les escales i el carrer de la baixada de la Creu. Gairebé totes les cases incloses als carrers esmentats pagaven censos a can Serra del Padró o can Bertran de la Plana. El cognom Bertran es troba a l'Arxiu Parroquial a mitjan segle XVII.

Fins el 1881 hi havia una creu de terme a la cruïlla del C/ Xile, C/ Nou i les escales anomenades "de la creu".

De la vella masia (en part sota el carrer i en part sota la Torre Riba), en la millor tradició del reciclatge se’n reutilitzaren els materials per aixecar altres cases, concretament en l’assenyalada de núm. 10 del mateix C/ Xile, la pedra de la façana de la casa, i el finestral gòtic datable al segle XV o XVI, així com unes enormes bigues de fusta que formen la estructura interna de la construcció .

De la descripció tècnica reproduïm :

Edifici entremitgeres de planta rectangular desenvolupat en planta baixa, un pis i golfes.

Destaca la qualitat dels materials de la façana, com el paredat de caire pintoresquista i la finestra gòtica reaprofitada. En torn a un eix de simetria es disposen al basament les obertures d'accés a la vivenda i al celler, amb uns arcs de mig punt amb dovelles que segueixen la forma irregular del paredat. El cos de l'edifici definit per unes cadenes de maó massís, inclou el primer pis i les golfes. Emmarcades per una cornisa inferior arrebossada i una cornisa superior de maons a sardinell, es disposen al primer pis dues obertures d'arc escarser a sardinell i brancals de maó massís junt amb una finestra gòtica original d'arc conopial i traceria sobre l'eix de simetria. Les golfes presenten dues arcades de mig punt a sardinell tríforades amb columnes helicoïdals de maó massís. Un acroteri de trencadís i tres pilars-merlets disposats sobre l'eix de simetria i les cadenes cantoneres coronen l'edifici.

Atès que el promotor fou Climent Riba, podem suposar´- malgrat no se’n fa cap esment - que intervingueren en la construcció els mateixos professionals que aixecaven la seva Torre.

LA CASA D’EN CEBRIÀ CALVET I JANÉ. ‘ EL CANUTO’A CASTELLTERÇOL

No trobava cap dada de la peripècia vital d’aquest personatge, a qui en bona mesura – per bé o per mal – li deu Castellterçol el seu present.

A http://www.castelltersol.cat/fitxer/2810/festa%20major%202011.pdf
Llegia que va néixer a Barcelona, el 21 de desembre de 1855, en una família de llarga tradició de carreters de mar. Cebrià era fill de Canuto Calvet Florit, de qui - anys a venir en va prendre el renom - , i d’Ignacia Jané Artigas.

Una bona part del Patrimoni Històric de Castellterçol té a veure amb l’activitat constructora, que Cebrià Calvet Jané va desenvolupar entre les darreries del segle XIX i les primeres dècades del segle XX.

No ho trobava enlloc, i ens agradaria saber qui era l’arquitecte i/o mestre d’obres amb qui va treballar.

Hi ha quan a la documentació del Patrimoni Històric, una lleugeresa, quasi ‘una frivolitat’ que ens fa pensar en una voluntat d’anorrear la seva importància, i àdhuc la consciència de la seva pertinença a la cultura catalana.

Reproduïa de :
http://patmapa.gencat.cat/web/guest/patrimoni/arquitectura?articleId=HTTP://GAUDI_ELEMENTARQUITECTONIC_28734

Vivenda aïllada, alineada al carrer, de planta baixa. Sobresurt una torre de forma poligonal. La porta d'entrada té dues columnes que sustenten un entaulament amb un doble frontó. Adossat a la mitgera hi ha un cos d'edifici de planta baixa i pis el qual té una galeria tancada per vidrieres. A la finca hi ha un hivernacle de planta poligonal, tot ell vidriat.

Reproduïa de : http://www.castelltersol.cat/fitxer/2592/FITXES_2_BCIL.pdf

Aquesta important residència del segle XX té, a part de les façanes que s’han de conservar, una part interior original segons l’estil d’inicis del segle XX. L’ampli distribuïdor de l’entrada és molt lluminós, gràcies a les grans finestres amb vidres de colors i a un terra i parets luxosament decorats. La distribució interna és un bon exemple de l’estil de vida de la burgesia estiuejant de Castellterçol d’inicis del segle XX.

Els alers de fusta decorats de la teulada no estan en bones condicions, i falten alguns d’ells en les parts assolellades de l’edifici. La teulada sembla estar en bones condicions, així com els murs de ferro i vidre, tot i que alguns vidres estan trencats. La part inferior del sostre està en part deteriorada.

La glorieta de Can Canuto és una construcció de ferro i vidre molt interessant, situada la cruïlla que uneix el poble amb la carretera principal.

Aquest edifici és un bonic exemple de la arquitectura d’inicis del segle XX.

La glorieta té un parament de ferro i vidre, amb vidres de colors sobre les portes. La fonamentació esta feta de formigó, i l’estructura que suporta el sostre és de fusta amb barres de ferro. El sostre és de teules de ceràmica de colors. També s’han utilitzat teules de ceràmica de color vermellpardusc i verdes per als murs, formant un disseny decoratiu.

EL PONT DE PEDRET. CERCS. EL BERGUEDÀ

El Josep Antoni Uriz Rodríguez, em fa arribar, de la seva visita a les terres berguedanes, concretament al terme municipal de Cercs, unes magnifiques fotografies del Pont de Pedret.

La informació històrica ens diu que l'alou de Pedret està documentat des de l'any 983 com una de les propietats del monestir de Sant Llorenç prop Bagà.

L'any 1168 es va identificar amb l'actual església de Sant Quirze, a precs de Bertran d'Avià; aquesta família Avià, aleshores residents a Berga, foren destacats protectors del lloc; l'any 1286 Ramon d'Avià deixà en el seu testament 6 diners per l'obra del pont de Pedret. ("et operi pontis de Pedreto. VI. denarios"). Gràcies a aquesta notícia s'ha pogut datar el pont.

Pel que fa a la descripció tècnica, llegim : Pont de pedra format per un gran arc apuntat central i altres tres, dos a la dreta i un a l'esquerra, de petits i de mig punt, un xic irregulars i rebaixats. S'eleva considerablement per sobre d'un estret obert sobre una plataforma rocosa on s'engorja el riu. Té una barana i un paviment de pedra. En un paisatge clàssic de bora riu, en despoblat, condicionat per la carretera que hi duu, refeta i asfaltada, i pel traçat de la via del carrilet, avui desaparegut.

LA TORRE RIBA DE RUBI. ‘LA VALL DEL RIU VERMELL’. VALLES JUSSÀ

Em sorprenia el baix to que s’ha emprat al Mapa de Patrimoni de Rubí, fet pels serveis tècnics de la Diputació Provincial de Barcelona, en l’entrada de la dita Torre Riba, es recull : Sembla ser que al mateix temps, els dos constructors de la casa aixecaven quatre cases per a ells mateixos, al carrer de Prim. Les males llengües li explicaren el cas al senyor Climent, a lo que aquest, respongué: "Deixeu-los tranquils, que no me'ls acabaran" .

En l’entrada de les Escoles Ribas, es recull : És una obra filantròpica dels germans Ribas: Frederic, Rossend i Lluís. Fabricants de vellut amb una fàbrica a Rubí que donava feina a 350 obrers -el Vapor Nou (RUFÉ, 1985)- sembla que els propietaris no eren massa populars entre aquests-.

Ambdós comentaris son més propis d’un dels programes ‘culturals de TV5’, i per descomptat traslladen al lector, la impressió que els rubinencs, son gent poc seriosa, que tenen ‘les mans llargues’, i per damunt de tot que son uns desagraïts. La maledicència és un art en el que els espanyols no tenen competidors.

També la manca de rigor que es manifesta en no fer esment del segon cognom del promotor i propietari ‘Climent Riba, un pagès rubinenc emigrat a Xile que es va enriquir amb el comerç de guano’.

Es va acabar de construir el 1912 pels manobres Francesc Rovira i Màrius Marcel [ presumptes malfactors segons la fitxa tècnica ], en la que curiosament l’Ajuntament adjudica l’obra A Francesc Rovira , al que qualifica com (mestre d'obres).

Malgrat que no hi ha documents que ho acreditin, es creu que va ser obra – també - de Lluís Muncunill Parellada, (Sant Vicenç de Fals, Bages, 25 de febrer de 1868 – Terrassa, 25 d'abril de 1931), arquitecte municipal de Rubí entre 1892 i 1925. En algun lloc, això es dona per cert.

A la pàgina de l’Ajuntament es llegeix : l’actual construcció és d’un estil colonial. Consta d’un cos polièdric amb soterrani, planta i primer pis cobert per un terrat, amb la torrassa o miranda a una cantonada, coronada per una teuladeta a quatre vertents.

Grans finestrals i balcons que es distribueixen per les quatre façanes, i uns jardins que en principi eren vinyes, envolten el conjunt.

L’edifici té un acabat exterior lliscat i pintat, i amb influències gaudinianes, les més importants de les quals són els coronaments de les dues pilastres que delimiten l’entrada principal que està a nivell de carrer. Estan construïts per rajoles trossejades, a l’estil de la famosa barana de la plaça del Parc Güell de Barcelona.

Un altre element típic modernista és l’interior de la torre Riba amb parets de línies corbes, com la Pedrera o casa Milà.

Altres elements modernistes són les decoracions pintades que encara es troben a les estances.

Un altre element interessant són els vitralls de colors de les finestres de la torrassa.

També destaquen els treballs de ferro forjat a les baranes dels balcons i de les finestres del pis superior. Alguns dels mobles de la casa d’estil genuïnament modernista es conserven al Museu Municipal Castell Ecomuseu Urbà

Ni una paraula de la relació de la casa amb la família Ezpeleta; sou pregats de completar i/o rectificar aquesta informació a l’email coneixercatalunya@gmail.com

ESGLÉSIA EVANGÈLICA DE RUBI

M’impressionaven més les persones que l’edifici , malgrat que us reproduirem allò que en diu la fitxa tècnica : Té un interessant valor històric, car és un dels pocs edificis de culte no catòlic, en el qual en el remodelatge fet durant la dictadura franquista, se li va permetre la construcció d'una façana que mostrés el seu caràcter religiós (PLA, s.d.). L'Església Evangèlica va donar el seu harmònium de 1920 - 1925 al Museu de Rubí (NOTICIARI, 1993)

Edifici entre mitgeres amb accessos des dels carrers Colom i Virgili. Un pati interior separa l'església de l'escola. A l'església, l'estructura és de pilars i jàsseres amb forjat pla, a l'escola l' estructura és de murs de càrrega. La façana al carrer Colom descobreix l'ús religiós de l'edifici, que posseeix un gran valor simbòlic, sense relació arquitectònica amb l'espai interior. Formalment intenta imitar l'estil gòtic. A la façana del carrer Virgili destaquen els arcs de totxo vist i la fusteria (PLA, s.d.). Les grans finestres donen gran lluminositat al recinte. Darrera i a sobre de la tribuna, hi ha un retaule, i a cada costat d'aquesta tribuna, hi ha les portes que donen accés a la sagristia, una, i al jardí l'altra.

L'obra evangèlica de Rubí va ser iniciada a l'any 1881 per Francisco Albricias. Ell mateix, amb l'ajuda d'altres, va fundar la societat de socors mutus "La Fraternitat", així com el "Casino Rubinense", i es va publicar un seminari titulat "El Rubinense", constituint tot plegat l'eix progressista de la societat rubinenca de l'època.

L'edifici actual , que ocupava una extensió de 117 metres quadrats, va ser inaugurat el 6 de gener de l'any 1930, al mateix lloc on hi havia l'antiga capella estreta i llarga utilitzada des de la fundació de l'església. En aquella capella tan sols es podia celebrar el culte els dies laborables, realitzant-se els dominicals als edificis de l'Escola, ja que les seves taules havia estat fetes per tal de poder ser utilitzades en la doble funció de pupitres i bancs per a les cultes. Així mateix l'harmonium era transportat a través del jardí des del petit local a l'Escola, habilitada els diumenges com a temple (CORTÉS, 1981).

Els trobava – i els pertorbava – enfeinats en confegir lots d’aliment per les més de 300 famílies, d’un total que ultrapassa les 900, que son ateses setmanalment. Els catòlics duen a terme una tasca semblant a Can Oriol, i encara ens cal afegir algunes associacions culturals.

Queda lluny sortosament l’any 1947, en que coincidint amb la reunió del grup de joves evangèlics “Esforç cristià”, es va repartir un pamflet en contra dels protestants que deia:

“El protestantismo intenta levantarse sobre la sangre de nuestros mártires. No se trata de una manifestación principal o exclusivamente destinada a extranjeros (que ya no tendríamos por qué tolerar), sino de una patente introducción de la herejía protestante entre los conacionales de nuestro país. ¡España volverá a la unidad en la fe que cimentó la Virgen en el Pilar! Y que quede al propio tiempo constancia del deber que a todos los Católicos españoles alcanza, y a cuyo cumplimiento nos comprometemos, de no consentir la actividad protestante en nuestro territorio nacional”.

Insisteixo en la data de 1947, perquè algú de bona fe, podria pensar que això forma part de l’argumentari de la Campanya Politica de les eleccions del 25.11.2012

La Sànchez-Camacho, i el Navarro, haurien de condemnar aquest text. Ells encarnen ara - millor que cap altra força política - aquell esperit mesquí.

Pensava que un cop passades les eleccions, els partits politics – almenys els catalans- s’haurien d’afegir als que de veritat lluiten contra la ‘pobresa severa’ que pateixen a Rubí més d’un 10% dels veïns. Els grups politics disposen de locals, i de persones, que fora de les conteses electorals, no tenen gaire cosa a fer.

Queda escrit.

Les grans màquines de recaptar impostos: Paga Poble!

Si dic que els partits polítics majoritaris s’han convertit en maquines de recaptar per poder mantenir els seus privilegis, no crec tenir massa veus crítiques en contra.

La gestió de les necessitats ciutadanes ( moltes vegades allunyades de la seva visió i prioritat) entre elles els serveis públics, ens surt caríssima ( no aprovarien en absolut duent una economia domèstica habitual), a més que amb l’opacitat completa, que fa que entreguin la gestió a empreses “públiques” gestionades per persones afins al partit, no hi ha déu que pugui aclarir l’entrellat, ja que no tenen l’obligació de tenir els seus comptes l’abasta dels ciutadans i ciutadanes, i com és clar, tampoc dels partits de l’oposició.

Per les nostres contrades, exemples com: “Aqualia”, amb el marró de la concessió i la sentència en contra de la mateixa; Gesba-Acciona ( quan el PP els hi va concedir un Conveni prou lucratiu per devers 10 anys; que el pacte no va poder pagar part del servei, i que entre uns i els altres generaren un deute amb aquesta empresa de devers tres milions d’euros, que ara està al jutjat) ; el tema tanatori-funerària; segons quines despeses absurdes per crear uns serveis (llegiu Poliesportiu de Son Angelats/piscines) que s’ha fet amb els peus i no sé com es poden demanar responsabilitat.

Vull dir fan uns projectes que costen una doblerada i llavors no es poden mantenir. Fan com el conte de la lletera, primer fan la gran inversió i després estudien el que necessiten per a cobrir el rendiment i mai els hi surten els números.  Però cap problema. Si l’empresa es converteix en deficitària (Paga poble paga amb els teus impostos, ja havies pagat abans  la infraestructura , que pot acabar tancada), o simplement es tanca: Simarro dixit!, que si no hi havia les inscripcions necessàries així es faria.

Pregunta del milió: Que ha costat amb impostos als ciutadans i ciutadans del poble de Sóller? Parlava de la màquina de recaptar impostos i justificar-ho i que és per un bé de la ciutadania. I un be negre amb  potes roses!

L’aparcament de Sa Calatrava (dominé), ara ampliat a l’ORA de dilluns a dissabtes- diumenges tancat; quan passeges pels carrers on s’ha fet la darrera ampliació i estan buits de cotxes. El manteniment de les piscines de Son Angelats, una part es pagaria amb el que es recaptés de l’ORA. Simarro dixit. S’ho creu o continua amb el conte de la lletera? Sembla que tant li dóna, no ho pagarà ell.

 Què costa el manteniment de Sóller 2010? Compensa tenir oberta aquesta empresa  per les gestions que fa i quina part li arriba a l’Ajuntament d’uns serveis públics que podria gestionar ell? I  per què es continuen pagant canongies a persones adeptes al règim, dos, tres càrrecs = dos, tres sous, i després retallen de les necessitats més bàsiques: serveis socials per exemple?

Els dos grans partits estatals mantenen les seves consignes marcades. I està clar que ambdós mantenen un pacte de no agressió- però ens agredeixen a nosaltres- ja que fa no fa, per mantenir les seves maquinàries bèl·liques, fan una política molt semblant. Sense el suport dels bancs farien els ous al terra i com és clar sempre legislen a favor d’ells, no mossegaran la mà que els dóna tantes llepolies. Per exemple, la votació al parlament espanyol , sobre el tema da la dació dels immobles per cancel·lar la hipoteca; PP, normal, voten en contra, i PSOE, no sigui coses que li estiren les orelles, s’abstenen. Els preocupen els desnonaments que s’estan produint a diari i afecten a hores d’ara a cents de mils de ciutadans/es? En absolut!, per tant, la conclusió és que pagats amb els nostres doblers, legislen en contra de nosaltres. Situacions semblants es poden veure als plenaris de Sóller, on fan la política, i no vos enganeu, ens afecta a tots i a totes.

Ara ens tocarà l’IBI, l’altre dia vaig parlar amb una senyora que d’un immoble a horts i tarongers amb terreny, pagava  quaranta tres euros (va reconèixer que era baix) però ara en pagarà sis-cents. Quants ciutadans i ciutadanes patiran  el mateix? Quans hauran de vendre patrimoni familiar, del treball de generacions, per poder-ho pagar ? Violenten aquestes mesures  al ciutadà? Podeu contestar, malgrat hi haurà persones que no s’atreveixen i callen, la majoria silenciosa, no?

I mentre ells van fent i nosaltres fotuts!

Josep Bonnín