Eren temps de guerra, la gent passava gana i fred.
S'acostaven les festes de Nadal, tothom les esperava amb il•lusió tot i que les haguessin de celebrar enmig d'un bombardeig, mai havien deixat de celebrar el Nadal durant aquests anys de guerra.
En una casa mig en ruïnes vivia una família que tenia tres fills. S’arreglaven com podien, passaven molt de fred, tenien poca roba d’abric, s'alimentaven de trossos de pa que recollien pel carrer, però tot i així, enmig de tanta misèria, ells donaven gràcies per estar junts.
Aquell any, com sempre, preparaven el sopar de Nadal.
Cada dia, procuraven que els sobressin trossos de pa del pobre menjar que feien per després fer un pastís adornat amb garlandes que guardaven d'altres anys, aquest seria el seu sopar de Nadal i, si tot estava tranquil, assistirien a missa del gall, l'església estava mig enderrocada i passarien molt fred però, a ells els donava igual, no es volien perdre la missa.
Els nens havien fet un pessebre amb pedretes que havien recollit del carrer, i sobre del pessebre havien col•locat una estrella de Nadal, molt vella, que encara conservaven.
No podien celebrar el Nadal com ho havien fet anys enrere, però tenien l'esperança que la guerra acabaria aviat.
Un dia hi va haver un bombardeig, tota la gent es va recollir al refugi com solien fer-ho sempre, esperaven amb por i resignació que tot passés ben aviat per tornar a casa.
Després del bombardeig i encara ben atemorits, la gent va tornar a casa.
La família, amb l'enrenou del bombardeig, no va advertir que el fill petit no anava amb ells. Quan van arribar casa es van adonar amb desesperació que faltava el petit Damià.
Van posar el crit al cel, i de seguida van sortir a buscar-lo pensant que corria per aquells carrers desolats, sol i amb por, no el van trobar, però van poder veure amb espant cadàvers, molts ferits, runes, moltes runes, per tot arreu, però res, el nen no apareixia i ells no volien pensar que li hagués passat alguna cosa.
Es preguntaven: ─on deu estar, i amb aquest fred, on s'haurà ficat?, la mare plorava, i plorant deia:
─Per què no he tingut més cura amb el petit Damià, perquè, perquè? plorava i plorava donant-se les culpes que el fill menor no estigués amb ells.
─Per què ara que arriben les festes ens ha de passar això? la pobra mare estava desesperada, només exclamava, no ho entenc, no ho entenc!
Tots tractaven de consolar-la, però era tal el seu disgust que no hi havia manera, li van dir: ─saps que, Maria, en lloc de lamentar-nos, tornem a sortir a buscar el nen que segur que ara el trobarem.
Es va assecar les llàgrimes i van tornar a sortir de casa per buscar el petit.
El que havia passat era que, el petit Damià, en sortir del refugi s'havia despistat i en lloc de seguir als seus pares va seguir a un altre matrimoni i va donar la mà a una persona que no era la seva mare.
El nen de quatre anys, anava de la mà d'aquella senyora que li havia caigut bé, i la senyora en veure que aquell nen petit li prenia de la mà, no el va deixar anar, hi havia molt enrenou i va pensar que era millor que continuessin, sinó aquella criatura, on havia d'anar tan petit? va pensar, quan estiguem a casa li faré una tassa de xocolata ben calenta.
Van arribar a casa, una casa gran, hi havia una estufa de llenya al menjador i s'estava calent, el matrimoni cremava a l'estufa tot el que trobava, fustes, mobles vells, tot el que podia ser cremat per escalfar-se i cuinar una mica.
El nen quan va entrar va balbucejar: ─quina casa més gran i que calent s'està! en prou feines se l’entenia del tremolor que tenia del fred que havia passat.
El matrimoni havia perdut un fill de la mateixa edat que el nen i al trobar-se amb el Damià, els va evocar al fill perdut, el cuidarien durant una estona i buscarien als pares de la criatura.
Li van donar una gran tassa de xocolata, el nen va assaborir amb delit la xocolata calenta i després la senyora va preparar una bossa plena de roba que havia sigut del seu fill per regalar als pares del Damià.
Quan van estar, van tornar a sortir i aviat van trobar als pares que estaven buscant al nen. Quan la mare va veure el Damià, li van caure les llàgrimes, el va abraçar molt fort, i per sorpresa seva i alegria, el primer que va dir el Damià a la seva mare va ser:
─Mira mare, aquesta senyora m'ha donat xocolata, i saps que? què fill?─va dir la mare ─la xocolata estava molt bona i molt calenta, va tornar a dir tot content.
La mare es va posar a riure amb llàgrimes als ulls. Maria va donar les gràcies al matrimoni, i encara que ella a casa poc tenia, els va convidar a que hi anessin.
El matrimoni va acceptar doncs portaven la idea d'apadrinar el nen.
Una vegada van estar reconfortats, la senyora els va donar la bossa demanant-los que acceptessin de bon grat la roba que els oferien per al seu fill. La mare va estar molt agraïda, així almenys, un de la família no passaria fred.
El matrimoni va aprofitar el moment oportú per demanar als pares si els semblava bé que afillessin al petit Damià, doncs era molt llest i simpàtic i els recordava el seu fill i anirien a buscar-lo per passar uns dies amb ells.
El pare i la mare els va agrair l'oferta però la van rebutjar. De fillol en podia ser, però això de sortir uns dies de casa no els semblava bé, van contestar:
─No tenim res, només ens tenim a nosaltres i no m'imagino un dia sense cap dels meus fills.
La mare va donar una altra idea:
─Mireu, ja sé que la meva casa no està per convidar a ningú, només puc dir-vos que si desitgeu veure al vostre fillol, podeu venir en qualsevol moment, teniu les portes obertes.
Els va semblar bé, raonable, anaven molt sovint a veure al seu fillol, passaven bones estones i poc a poc, s'anaven adonant de la misèria en què vivia la família.
Cada vegada que anaven a visitar el petit Damià, aprofitaven per portar roba per a ells, roba per als nens, mantes, tot el que podien.
A la família li va canviar la vida gràcies a l'ajuda del matrimoni que havia apadrinat al petit Damià.
Per el matrimoni era una satisfacció poder ajudar i cada vegada, les famílies s'apreciaven més i, no diguem, com estaven de bojos amb el seu petit fillol.
Quan s'acostaven les festes nadalenques van portar els nens un petit pessebre. No veieu amb quina il•lusió van muntar el pessebre, encara que no fos molt gran, era el més bonic del món.
El seu primer pessebre de veritat! el van posar al costat del seu estimat pessebre fet amb pedretes.
La nit de Nadal estaven tots sopant a casa del petit Damià, celebrant la nit bona amb un senzill menjar i en acabar de sopar, la senyora els va dir que els faria molta il•lusió que l'endemà, anessin a casa seva a celebrar el Nadal amb ells.
Els pares van acceptar encantats la invitació. Després de sopar, entre tots van recollir la taula, van arreglar la cuina, que era alhora el menjador i se’n van anar a missa del gall malgrat el fred que feia fora.
L'endemà, Nadal, hi va haver una treva, no hi va haver cap bombardeig.
Aquest dia, tal com havia disposat la senyora, es van reunir tots a casa. La família va poder escalfar-se amb l'estufa de llenya, feia tant de temps que no sabien el que era un bona caloreta! i van assaborir el menjar calent que la mestressa de la casa els havia preparat amb tanta il•lusió.
Va ser un gran dia, diferent dels altres grisos que portava la maleïda guerra.
S'havien familiaritzat tant, la casa era gran, que el matrimoni els va oferir la seva casa perquè visquessin amb ells fins que acabés la guerra i tinguessin casa pròpia.
Els pares van contestar: ─però nosaltres som un bon grup, com us ho fareu? no us preocupeu, ens cenyirem encara més el cinturó─ van dir amb un somriure.
Gràcies a Déu podien ajudar.
Heus aquí, que la distracció del petit de la casa havia portat a conèixer el matrimoni que temps enrere havien perdut un fill i que en veure el petit Damià...
Anteriorment, no havien entès el perquè de la tragèdia en perdre al nen, però finalment ho van entendre i van donar gràcies al destí pel regal de Nadal.
Rosa Ventura Cutrina
