IN MEMORIAM DE L’ESCOLA DE NENES DE LES MISSIONERES DE LA SAGRADA FAMILIA DE NATZARET ANTERIOR A LA DICTADURA FRANQUISTA. AIGUAFREDA. OSONA. CATALUNYA

L’any 2015 ens ‘posàvem les piles’ en qüestió de recuperar la memòria dels edificis escolars anteriors a la dictadura franquista, fins aleshores n’havíem retratat de l’època de la Mancomunitat, de la Generalitat Republicana , i els d’algunes ordres religioses, seguint el criteri de ‘monuments’; alguns dissortadament ja no existeixen, altres tenen avui una funció diferent, i en masses ocasions s’ha perdut la seva memòria – val a dir, que no de forma casual, oi? - . N’hem aconseguit retratar més de 1200, i pensem que en manquen encara no menys del doble, la dictadura feia una excel·lent feina destructiva, que més enllà de les declaracions, n’ s’ha revertit gaire per part de les forces democràtiques catalanes. Aquesta mena d’afirmacions, ens han comportat – esperem que no sigui el cas d’Aiguafreda – el bloqueig i el rebuig, malgrat que oficialment moria el 20N de 1975, l’ombra del sàtrapa és molt allargada, oí?.

Reprodueixo del Mapa de Patrimoni ; el Convent de les Missioneres de la Sagrada Família de Natzaret és un edifici d'estil eclèctic construït durant la segona meitat del segle XIX. No consta però, ni el mestre d’obres i/o arquitecte, ni cap dada d’aquell fet, descartem que fos atesa la seva dedicació, obra del maligne, encara que des de sempre ha estat i està molt vinculat en els negocis immobiliaris, oi?.

La tipologia constructiva és la d'una casa-noviciat, amb la capella central advocada a la Sagrada Família , i el conjunt de dependències distribuïdes entorn seu.

És un edifici de notables dimensions constituït per dos volums de tres crugies units per un cos central que es correspon amb la capella. Consta de planta baixa, pis i golfes i té la coberta a dos vessants amb el carener paral·lel a la façana. El frontis es composa simètricament segons nou eixos, definits per obertures d'arc de mig punt ceràmic a la planta baixa i guardapols motllurat. El primer volum té el portal a l'eix lateral i una finestra biforada superior. En el pis les finestres són d'arc rebaixat ceràmic i presenten guardapols conopials, mentre a nivell de les golfes les finestres són biforades d'arc mixtilini ceràmic. El coronament està decorat amb arcuacions ceràmiques i una cornisa ceràmica. El segon volum segueix el mateix esquema compositiu que el primer, tot i que la decoració és més esquemàtica, tant en els guardapols com en les arcuacions. Així mateix, els nivells de forjat es manifesten exteriorment amb cornises ceràmiques, de les quals la del remat adquireix certa volada. Les finestres del pis i de les golfes són d'arc pla i les de l'eix central són biforades. La simetria de la façana es veu interrompuda per la presència de la capella, tant per l'òcul central com per l'espadanya que sobresurt del coronament. Del primer volum en destaca la lluerna amb finestres d'arc conopial i cornisa decorativa, la galeria de tres pòrtics ceràmics de la façana lateral i el pòrtic d'arc carpanell ceràmic i decoració lobulada de la façana posterior. La façana posterior del segon volum presenta dues galeries horitzontals de dos pòrtics d'arc carpanell arrebossat. El tractament exterior dels murs és de paredat comú vist on ressalten els elements ceràmics, excepte la posterior del segon volum que és arrebossada i pintada de color blanc. Davant d'aquesta hi ha unes escales amb barana de balustrada que dóna accés al pati.

La casa-noviciat de les Filles de la Santa Casa de Natzaret va ser fundada l'any 1894 pel pare Josep Manyanet Vives (Tremp, Pallars Jussà, 7 de gener del 1833 - Sant Andreu de Palomar (Barcelona). Va assistir a la inauguració del convent el bisbe de Vic, el doctor Josep Morgades i Gili (Vilafranca del Penedès, 9 d'octubre de 1826 - Barcelona, 8 de gener de 1901).

Al principi la congregació estava formada per sis monges i la mare superiora Encarnació Colomina Agustí (Os de Balaguer, 1848 - Barcelona, 1916 , que van fer-se cura de l'escola de les nenes de la població. Ens agradarà rebre imatges d’aquest activitat escolar a l’email coneixercatalunya@gmail.com

A partir de l'any 1950 va passar a denominar-se Missioneres Filles de la Sagrada Família de Natzaret, i poc després van començar a impulsar la seva obra per tot el món, complementant-ho amb l'ensenyament.

Encoratgem a TOTHOM perquè aconseguim recuperar el màxim nombre possible d’edificis escolars anteriors a la dictadura franquista.

Està clar que des de les administracions ‘democràtiques catalanes’ no hi ha gaire interès en fer-ho, i des de les del REINO DE ESPAÑA, justament al contrari, MOLT INTERÈS en que no es faci.

Esperem rebre a l’email coneixercatalunya@gmail.com imatges i/o dades dels edificis escolars anteriors a la dictadura franquista del poble on vàreu néixer vosaltres, o els vostres pares, avis, familiar, amics,...

Antonio Mora Vergés

MEMÒRIA DELS LLOCS DE CULTE CATÒLIC D’AIGUAFREDA.. OSONA. CATALUNYA

Volíem completar la relació d’edificis religiosos de culte catòlic que es ‘conserven’ al terme d’Aiguafreda :

http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2013/04/la-immaculada-concepcio-de-maria.html

http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2010/07/la-devastacio-de-sant-marti-ara-del.html

http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2010/06/sant-marti-del-congost-aiguafreda-de.html

http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2010/06/el-comunidor-de-sant-marti-del-congost.html

http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2016/10/el-nou-comunidor-de-sant-marti.html

http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2010/06/el-mobil-del-cami-de-sant-miquel-de.html

http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2010/05/sant-salvador-de-lavenco-aiguafreda.html

http://totsonpuntsdevista.blogspot.com.es/2013/03/el-sagrat-cor-de-la-llobeta-aiguafreda.html

Demanava imatges del interior de l’església de la Sagrada Familia de les Missioneres Filles de la Sagrada Família de Natzaret

Desconec si al Cementiri ‘ nou’ existeix alguna capella, en cas afirmatiu ens agradarà rebre’n també imatges a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Ah!, tot el ‘material’ està a la lliure disposició dels mitjans de comunicació en llengua catalana que vulguin divulgar el patrimoni històric i/o artístic d’Osona i Catalunya.

Feu-ho córrer !!!!

Antonio Mora Vergés

IN MEMORIAM DE L’ESGLÉSIA ‘NOVA’ DE SANT GENIS DE LES OLIVERES. MUNTANYOLA. OSONA. CATALUNYA

Llegia al Mapa de Patrimoni de Muntanyola, que l’edifici de las mal dita església ‘nova’ de Sant Genis de les Oliveres, accessible des de la carretera que mena a Oristà , presenta diverses modificacions arquitectòniques en la seva estructura, dificultant la seva adscripció cronològica i els seus diversos usos.

Es tracta de la capella de Sant Genís nou de Caraüll, fent referència al culte de Sant Genís al proper paratge de Caraüll, i a l'existència d'una església romànica dedicada al mateix sant.

L'església, segurament bastida al segle XVII, com indica la data de 1647 de l'altar, fou emprada per al culte religiós dels masos de la zona.

Consta que fou reconstruïda al segle XVIII, dins l'estil barroc, com indica la data de 1792 situada a la llinda de l'entrada a 1'5 Km de les restes de l'antiga església de Sant Genís Vell.

Sant Genís de Caraüll va deixar d'exercir com a parròquia i va deixar de tenir culte el 1936, en els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II Republicà , en que va ser saquejada, i cremats part dels seus ornaments, els guanyadors ‘beneits’ per l’església catòlica reformada de ESPAÑA, qualificàvem de ‘ guerra civil’, aquell episodi tràgic en el que la Jerarquia de l’església catòlica – com havia previst i vaticinat Arquebisbe de Tarragona i Cardenal de l’església catòlica romana, Francesc d’Assís Vidal i Barraquer (Cambrils, Baix Camp, 3 d’octubre de 1868 – Friburg, Suïssa, 13 de setembre de 1943)- decidia clarament renunciar als seus fidels, i llençar-se als braços del feixisme militant.
http://www.guimera.info/wordpress/tribuna/?p=3221

Des d'aleshores es va convertir en un cobert per estris agrícoles, per ser posteriorment espoliada i abandonada, a finals segle XX.

Fotografies de la fitxa del Mapa de Patrimoni . Anna M. Gómez Bach

La seva orientació és respecte l'eix est-oest i l'entrada, per la banda sud del recinte, evidencia la seva adscripció al cristianisme ja en un moment avançat d'època moderna. Aquesta porta, emmarcada per llindes de pedra ben treballada i motllures en guix, contrasta amb la resta de la construcció i data de 1792, i actualment està tapiada. De l'estructura original es conserva l'eix constructiu basat en un recinte simple i unitari d'un sol espai amb un accés al sud i una obertura decorada amb motllura a la cara est de la construcció. Tot i així, segurament hauria tingut una petita sagristia, com ho demostra la presència d'una porta lateral tapiada, així com la presència de dos contraforts a les parets laterals exteriors. Al costat nord, aprofitant l'arc del creuer, s'hi va obrir una obertura posterior a mode de mitja arcada amb una persiana i es va habilitar l'espai com a garatge. Aquest fet queda ben testimoniat per la presència de cotxes i maquinària agrícola que encara es troben dins el recinte i que han quedat sepultats per la caiguda de la coberta. Del sistema constructiu destaca la combinació de petits carreus lligats amb morter rematats per blocs de dimensió mitjana disposats als angles, combinat amb el totxo. El terra és de factura senzilla, així com l'altar, on hi consta gravada la data de 1674. El lloc també havia albergat un petit cor sobre l'entrada de l'edifici, fet de fusta, i encara conserva fragments de pintura mural, de colors primaris molt vistosos, de trets populars.

Ens agradarà tenir més noticies a l’email coneixercatalunya@gmail.com d’aquesta església i de la ‘primera’ església de Sant Genis de Caraüll, quines runes estan ubicades a uns 1500 metres entre la boscúria.

ELS ‘DEFECTES’ D’UN RENAULT MEGANE SCENIC.

Al llarg dels anys hem voltat per Catalunya amb vehicles SEAT, SIMCA, FORD, CITROËN, SMART, RENAULT , ... , no cal dir-ho ens han succeït tota mena d’anècdotes i em viscut algunes situacions ‘complicades’ , o recordes Tomàs ?.

El que no m’havia succeït encara és que es desenganxes la tapisseria del sostre. El vehicle RENAULT SCENIC és de l’any 2003, i porta quasi 214.000 quilometres. Em deien al concessionari de Sabadell Comercial Martí S.A, que ‘ el vehicle ja no està en garantia ‘ , els explicava que lògicament la GARANTIA es limita als elements mecànics que es desgasten amb l’ús, i no òbviament als defectes que puguin aparèixer com a conseqüència de l’aplicació en el procés de fabricació de materials inadequats, el que es coneix com ‘obsolèsciencia programada - . Li ensenyava un vehicle del mateix model i amb molta més antiguitat que esperava reparació mecànica en el que el sostre està – com és lògic – PERFECTAMENT. El meu interlocutor em deia que ´això és política d’empresa’ , no em precisava si de la RENAULT – a la que no li escauen aquestes males pràctiques o del Concessionari de Sabadell.

N’he vist més de vehicles RENAULT SCENIC amb la tapisseria del sostre desenganxada, això em confirma – si cal – en que estem davant d’una mala praxis de RENAULT.

Us convido a donar divulgació a aquest post, i si us trobeu amb aquest problema a reclamar – en teniu tot el dret – que el fabricant es faci càrrec del cost , que a ell li suposa menys de 500€

Estic valorant la interposició d’un acte de conciliació en el que insti a RENAULT a reconèixer que el fet que es desenganxi la tapisseria del sostre no té cap relació amb un us inadequat del vehicle.

Feu-ne divulgació per la xarxa, intentem que sigui trending topics mundial almenys un dia, que RENAULT entengui que la millor política és tenir clients satisfets, i no esmerçar milions i milions en anuncis, oi?.

Una més, algú pot aconseguir el condicionat de les garanties d’aquest model, i veure si efectivament l’entapissat del sostre queda fora de la garantia amb el pas del temps?.

Gràcies per endavant.

Ah!, alguns mitjans de premsa ‘lliure i democràtica’ no han volgut publicar això com ‘carta al Director’, l’argument el teniu clar, oi?. Renault és un bon client publicitari.

Antonio Mora Vergés

IN MEMORIAM DE LA INACABADA ESGLÉSIA DE LA INCONCLUSA CAPITAL ‘INTEL·LIGENT’ DEL REINO DE ESPAÑA. SANT CARLES DE LA RÀPITA. MONTSIÀ. CATALUNYA

Patrimoni Gencat ens diu que l'edifici forma part de la ciutat neoclàssica que Carles III pretenia aixecar al costat del port dels Alfacs, dins un projecte que responia a les idees fisiocràtiques imperants a l'època. La fundació de la reial població data del 6 de novembre de 1780.

El projecte original, que no s'arribà a complir, hauria donat lloc a un important conjunt monumental. Malauradament, la mort del rei, la pèrdua de protagonisme de José Moñino y Redondo, I comte de Floridablanca (Murcia, 21 de octubre de 1728-Sevilla, 30 de desembre de 1808) i els desordres econòmics i administratius van fer que tot quedés en uns quants sectors a mig edificar.

Pedro Pablo Abarca de Bolea (Siétamo, Huesca, 1 de agost de 1719 — Épila, Zaragoza, 9 de gener de 1798) X comte de Aranda, tenia fama ser intel·ligent, Voltaire, o François-Marie Arouet (París, 21 de novembre de 1694-ibidem, 30 de maig de 1778), va escriure "con media docena de hombres como Aranda, España quedaría regenerada". De fet l’any 1783 en relació al que serien anys a venir els Estats Units d’Amèrica, Aranda va deixar escrit : “Esta república federal nació pigmea, por decirlo así y ha necesitado del apoyo y fuerza de dos Estados tan poderosos como España y Francia para conseguir su independencia. Llegará un día en que crezca y se torne gigante, y aun coloso temible en aquellas regiones. Entonces olvidará los beneficios que ha recibido de las dos potencias, y sólo pensará en su engrandecimiento... El primer paso de esta potencia será apoderarse de las Floridas a fin de dominar el golfo de México. Después de molestarnos así y nuestras relaciones con la Nueva España, aspirará a la conquista de este vasto imperio, que no podremos defender contra una potencia formidable establecida en el mismo continente y vecina suya”.

Dissortadament per ESPANYA i FRANÇA, tant l’un Aranda, com l’altre Voltaire, patien d’una malaltia ‘política’, el centralisme, que òbviament reclama tenir la capital al centre geogràfic.

De l'anomenada Església Nova, situada a l'extrem sud de la ciutat, no hi ha cap document que indiqui que fou construïda com a temple. La seva estructura més aviat s'identifica amb la dels edificis contemporanis dedicats a funcions administratives. Tampoc no se sap qui la va projectar o en qui en dirigí les obres. Només se'n coneix un croquis (c. 1780) signat per D. Manuel Antonio Santiesteban.

El Josep Salvany Blanch n’obtenia una imatge fotogràfica l’any 1916. Biblioteca de Catalunya

L'edifici, inacabat, només es construí fins al nivell de les cobertes, que ja no es van fer. La planta és de creu grega, inscrita en un quadrat de 23'75 m de costat, amb un espai central sobre el qual probablement hom pensava aixecar una cúpula. Al voltant d'aquest espai, i obertes a ell, es distribueixen simètricament estances amb tribunes i balcons. Passadissos i cambres perimetrals conformen el quadrat exterior. Tot l'edifici es va construir amb murs de maçoneria i amb els marcs de les obertures, els sòcols i les cantonades de pedra.

El 1991 es dugueren a terme obres de consolidació de l'edifici.

La façana és netament classicista. Dividida en dos pisos per una cornisa horitzontal, la centra una porta flanquejada per dues columnes jòniques d'ordre gegant, sobre basament, per banda. Alguns elements recorden la porta d'Alcalà de Sabatini.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Catalunya decidia ahir quan ‘bones’ poden ser les festes nadalenques i els dies que vindran.

En paraules del Jordi Sánchez Picanyol (Barcelona, 1964) , tothom va tenir ‘llum als ulls i força al braç’.

Parlant des del que abans en dèiem ‘ la història Sagrada’ , la imatge de la victòria de David enfront de Goliat és inevitable, tant com el fet que en aquesta ocasió malgrat les pressions del poder – civil, religiós, militar - el poble no ha triat a Barrabàs.

La democràcia ha de restaurar – fins on sigui possible – les trencadisses provocades en l’aplicació de l’article 155, i el nou govern de la Generalitat com a primera feina ha de fer una avaluació de danys i pèrdues

Antonio Mora Vergés

IN MEMORIAM. CAL GREC. ESTERRI D’ANEU. EL PALLARS SOBIRÀ. LLEIDA. CATALUNYA

Patrimoni Gencat en diu ; edifici situat en el Carrer Major, 53 , constituït per planta baixa i tres pisos alts, el darrer sota la coberta llicorella a dues vessants. La façana es arrebossada excepte el sòcol d'un metres i mig de granit i està situada en un lateral de la coberta, com la major part de les cases del carrer Major i de tota la vila. A la planta baixa s'obren tres grans portes. Ocupa tota la llargada de la façana al primer pis una balconada amb barana de guix formant un dibuix de cercles i quadrats, a la que tenen accés tres grans obertures. Al segon pis, s'obren tres balcons independents amb balustres de guix perfilats i calats. Un grotescos decoren la part superior dels arcs dels dos balcons laterals. A costa i costat del balcó central, en la part superior, apareixen dues mènsules formant volutes de tipus jònic sobre les que descansa l'únic balcó del tercer pis, que s'obre sota d'una llucana, a la barana del qual es llegeix la data de construcció de l'edifici: l'any 1924, enmig de volutes de guix. Sobre del balcó hi ha unes petites obertures semicirculars. L'aiguavessant del llosat i la llucana llueixen un faldonet de fusta calada. L'edifici respira un estil domèstic adaptat al medi i l'arquitectura pirinenca. Es la seu de la Societat de Caça i Pesca.

Fotografia de l’Elisa Ros i Barbosa. 1982

Fotografia de l’Isidre Blanc. 13.08.2013

Valentí Pons Toujouse , autor del bloc MODERNISME ; http://vptmod.blogspot.com.es/ ens confirma l’autoria del mestre d'obres Jacint Gómez Portella, conegut com "El Carlí", que té unes quantes obres a La Pobla de Segur. Ignora també les dates de naixement i de mort.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Tenim, gràcies al seu besnét Guillermo Berlanga Carlos, dades i imatges del mestre d’obres, escultor i pintor, Jacint Gómez  Portella  ( Madrid, 1876 + la Pobla de Segur, 14.01.1960).

 

Per confirmar encara, ens consta que era fill del general carlí , José Manuel Gómez Solana (Espinosa de los Monteros, 1852-Madrid, 1942), i de Concepció Portella, filla de casa Peret de Bretui, de la que ens diu Patrimoni Gencat ; Gran casal de planta rectangular amb façana principal al sud, en un lateral de la coberta a dues aigües, constituït per planta baixa i dos pisos alts. Per l'oest se li adossa un petit edifici amb un gran porxat als baixos i una magnífica galeria al pis alt, on s'obren respectivament sota d'una gran arcada de mig punt. Formant angle amb aquest porxo es troba la porta principal del casal, d'arc de mig punt formant grans dovelles de molt bona factura. A la façana principal s'obren a la planta baixa una sèrie de petites finestres, al primer pis balcons correguts disposats de dos en dos i al darrer pis més balcons.

Fotografia de Elisa Ros i Barbosa. 1983

Els murs exteriors són de pedra vista sense desbastar.

Hi havia una capella advocada a Sant Josep.de la que ens agradaria rebre’n imatges a l’email castellardiari@gmail.com 

IN MEMORIAM. SANT PERE DE CAN CARRERA. ESTERRI D’ANEU. EL PALLARS SOBUIRÀ. LLEIDA. CATALUNYA

De Sant Pere d’Esterri d’Aneu llegia a : http://www.iec.cat/arcat/ps/psedificis/01620.htm

L’església parroquial d’Esterri d’Àneu s’esmenta l’acta de consagració de la Seu d’Urgell, on diu «Anabiensis (...) cum eius parrochias (...) atque Stirri». Dintre d’aquesta comunitat parroquial hi ha dues esglésies, Sant Pere i Sant Vicenç. Les dues han actuat com a parròquies i han tingut cementiri. Sant Pere, en data desconeguda, segurament en el despoblament de la baixa edat mitjana, va quedar convertida en l’església de Can Carrera, única casa que devia restar en el nucli de població, perdurant el cementiri de l’església com a cementiri dels propietaris. Pensem que per la seva situació geogràfica podria ésser el nucli primitiu o Esterri Sobirà.

L’única notícia documental de l’església de Sant Pere és una permuta del 1064 entre els comtes Artau I de Pallars Sobirà i Ramon V de Pallars Jussà. Sant Pere devia estar incardinada al monestir de Gerri, el Burgal o Sant Pere de les Maleses.

El municipi d’Esterri d’Àneu conserva a les afores de la població, l’església romànica de Sant Pere Vell, dita també de Can Carrera. Per dissort, d’aquesta edificació del segle XI, actualment en resta ben poca cosa.

De l’edificació original que tenia una planta d’una sola nau orientada a llevant amb un absis semicircular a la capçalera i possiblement porta al sud, només queda dempeus, actualment, una part del mur de ponent i unes poques filades del mur meridional. Aquestes restes permeten encara intuir, que l’església de Sant Pere era una edificació amb un aparell treballats amb carreus irregulars de diferents mides disposats de forma desigual, si bé en algun tram tendeixen vers l’horitzontalitat.

A l’interior de les restes del mur meridional, hom veu un ressalt d’una amplada força important el qual podríem deduir que tal vegada correspondria a la zona presbiteral de l’absis avui destruït.

Podríem suggerir que la portalada que decorava aquesta edificació, és la que encara avui es conserva a la façana meridional de l’actual parroquial de Sant Vicenç d’Esterri d’Àneu, del segle XVII. Aquesta porta, d’estructura formada per tres arcs degradats amb petits bossells que evoquen una arquivolta, té una plàstica molt similar a la que hem analitzat a l’església de Sant Martí de Borén. Com aquella, no té capitells i les columnes descansen sobre unes bases cúbiques d’uns podis destacats per uns carreus regulars disposats a trencajunts.

Fotografia de Josep Salvany Blanch. Biblioteca de Catalunya

La descoberta de tombes antropomòrfiques a la vessant meridional de l’actual edificació ens permet intuir que, amb anterioritat a l’edificació que estudiem, n’hi havia existit una del període preromànic, hipòtesi reforçada pel fet que Stirri aparegui citada a l’acta de consagració de la Seu d’Urgell.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

En bona mesura, avui Catalunya decidirà quan ‘bones’ poden ser les festes nadalenques i els dies que vindran.

Esperem en paraules del Jordi Sánchez Picanyol (Barcelona, 1964) , que tothom tingui ‘llum als ulls i força al braç’.

MAS TORRELLEBRETA. MALLA OSONA. CATALUNYA

Llegia al Mapa de patrimoni de Malla, en relació a aquesta casa senyorial de la que en voldria tenir més dades ; Torrellebreta és una gran pairalia d'origen medieval que va consolidar-se entre els segles XVI i XVIII. Durant el segle XIX va reconstruir-se parcialment, sembla que a causa d'un incendi que patí. A mitjans del segle XX també es s'hi va fer una ampliació d'estil historicista, amb una torre i una terrassa amb barana a mode de merlets. És un edifici de planta rectangular compost per diversos volums superposats. Consta de planta baixa, pis i golfes i té la coberta a dos vessants amb el carener perpendicular a la façana. Antigament s'hi accedia des de xaloc per un portal d'arc de mig punt adovellat amb escut a la clau datat del "1569". Sobre el seu eix hi ha un finestral de pedra amb incisió conopial a la llinda i el relleu d'una roseta. Al costat del portal hi ha un pòrtic d'arc de mig punt tapiat i un finestral d'arc pla de pedra amb sortida a un balcó de baranes forjades. La resta d'aquesta façana queda tapada per un cos adossat de tres nivells d'alçat que s'obre al primer pis i al segon amb una galeria horitzontal, la del pis amb quatre pòrtics d'arc rebaixat sobre columnes de pedra. En aquesta terrassa s'hi accedeix per un portal amb incisió conopial i una roseta en relleu. La resta del cos té una composició simètrica de les obertures, d'arc pla de pedra, al pis amb sortida a balcons de baranes forjades. A la façana de gregal hi ha diverses finestres d'arc pla de pedra carejada distribuïdes de forma aleatòria, entre les que destaquen dues finestres tapiades: una finestra biforada amb arquets i columneta central, i una finestra d'estil gòtic amb motllures a la llinda i els brancals. En aquesta façana també s'observa una ampliació en alçada, visible en el canvi del parament de la part superior. Pel que fa al cos situat a mestral, presenta una tipologia constructiva pròpia del segle XIX, que es correspon amb la part reconstruïda. Aquí les obertures són d'arc escarser ceràmic, que ressalten sobre la pedra vista dels murs. Les úniques obertures de pedra són el portal d'arc pla de pedra i un gran finestral amb la llinda inscrita: "AVE MARIA PURISSIMA SENS PECAT CONCEBUDA 1878". D'aquest cos en sobresurt la capella del segle XVIII, de planta rectangular i absis semicircular, a la qual s'accedeix des de l'interior del mas. La darrera ampliació de la masia es va fer per garbí, al costat de la capella, amb un cos d'un nivell d'alçat, habilitat a la part superior com a terrassa, i una torre circular amb obertures de mig punt, que actua com a caixa de l'escala que permet accedir a la casa. El parament dels murs és divers segons els trams; d'una banda trobem la pedra vista, parcialment revestits amb morter de calç, i de l'altra -a les parts més modernes- de maó. El ràfec té una volada considerable i està acabat amb cabirons. Davant la façana de gregal hi ha una gran era parcialment enllosada i de forma semicircular, sostinguda per un mur de contenció de pedra. En aquest mateix espai hi ha la masoveria, una petita construcció de dos nivells d'alçat i obertures arrebossades.

S’esmenta ‘obiter dicta’ la capella de la Mare de Déu dels Dolors, en la que es poden admirar pintures de Felip Vall i Verdaguer (Tona, Osona, 26 de maig de 1916 - Vic, Osona, 5 de agost de 2012 )

https://felipvall.blogspot.com.es/2013/12/breu-curriculum-de-felip-vall.html

https://felipvall.blogspot.com.es/2014/08/capella-de-torrellebreta.html

https://felipvall.blogspot.com.es/2014/02/capella-dels-dolors-de-torrellebreta.html

El Claudi Pagès Puig, amb qui he tingut el goig de compartir algunes recerques, em feia arribar una fotografia ‘històrica’.

Mas Torrellebreta al peu d’un turonet a Malla 1932 Josep Mª Villarrubia Verneda ( 20 de març de 1897 + 14 de desembre dd 1967 )

Esperem tenir ocasió de visitar la casa, i esbrinar qui va ser l’autor de la seva transformació. Si en teniu noticia agrairem que ens la feu arribar a l’email coneixercatalunya@gmail.com

En bona mesura, avui Catalunya decidirà quan ‘bones’ poden ser les festes nadalenques i els dies que vindran.

Esperem en paraules del Jordi Sánchez Picanyol (Barcelona, 1964) , que tothom tingui ‘llum als ulls i força al braç’.

EL RICAT DE MALLA. OSONA. CATALUNYA

Llegia al Mapa de patrimoni de Malla, en relació a aquesta casa senyorial de la que en voldria tenir més dades ; el Ricart és una masia d'origen medieval que va enderrocar-se durant el segle XIX per fer-hi una torre senyorial. És un edifici de planta quadrangular que s'estructura en tres crugies. Consta de planta baixa, pis i golfes i té la coberta a quatre vessants, d'on sobresurt una lluerna central que dóna llum a la caixa d'escala. El frontis està definit per tres galeries horitzontals amb decoració isabelina als pòrtics, rematades amb una terrassa transitable. La galeria de la planta baixa cobreix el portal d'entrada, que és d'arc carpanell de pedra amb la clau inscrita: "JOSEFA CALVARIA BEULAS Y RICART DE MOLAS 1866". A la resta de façanes les obertures són d'arc pla emmarcades amb pedra, algunes de les quals incorporen llindes reaprofitades de l'edifici primitiu, com la que hi consta la data: "1758". Alguns dels finestrals tenen sortida a balcons de baranes forjades. Les obertures de les golfes són en forma d'òcul. Els nivells de forjat es posen de manifest a l'exterior a través de cornises motllurades. A la façana posterior s'hi adossa un cos annex de planta baixa, pis i altell amb la coberta a un vessant que desaigua per mestral. En aquest les obertures són totes arrebossades. El tractament dels murs és arrebossat i pintat.

El Claudi Pagès Puig, amb qui he tingut el goig de compartir algunes recerques, em feia arribar un parell de fotografies ‘històriques’.

Gent asseguda vora un llac al Ricart de Malla 1.910-1.936 Lluis vila d'Abadal. (Vic, província de Barcelona, 1889 - Barcelona, 10 de setembre de 1937)

Façana del Ricart de Malla ornamentada 1.910-36 Lluís Vila d'Abadal. (Vic, província de Barcelona, 1889 - Barcelona, 10 de setembre de 1937)

Esperem tenir ocasió de visitar la casa, i esbrinar qui va ser l’autor de la seva transformació. Si en teniu noticia agrairem que ens la feu arribar a l’email coneixercatalunya@gmail.com

En bona mesura, avui Catalunya decidirà quan ‘bones’ poden ser les festes nadalenques i els dies que vindran.

Esperem en paraules del Jordi Sánchez Picanyol (Barcelona, 1964) , que tothom tingui ‘llum als ulls i força al braç’.

IN MEMORIAM DE L’ESCOLA DE LA SALUT DE BARCELONA. CATALUNYA

Trobava una fotografia del Josep Salvany Blanch ( Martorell, 1866 + Barcelona, 1929) de l’any 1926, amb aquesta descripció : Reixa del Col·legi de la Salut / Matèria Barcelona ; Barcelonès ; Catalunya ; Edificis civils ; Retrats ; Façanes ; Portes ; Carrers ; Dones

El Valentí Pons Toujouse, autor del bloc MODERNISME publica unes imatges a : http://vptmod.blogspot.com.es/2016/10/barcelona-mare-de-deu-de-la-salut.html

Que es corresponen amb la imatge parcial del Josep Salvany Blanch, i on s’aprecia al marge dret de la fotografia en blanc i negre, el que sembla una capella. En demanarem informació al Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavin )
Intueixo que l’edifici havia tingut relació amb la Congregació de Sant Pere Ad vincula :

La Congregación de San Pedro ad Víncula había llegado a Barcelona el año 1884, llamada por el Ayuntamiento para hacerse cargo de su casa de protección social o asilo. Pronto, aquellos religiosos entendieron que para llevar mejor a cabo un servicio a la sociedad catalana, conforme al carisma de su fundador, procedía erigir su propio establecimiento, lo cual se hacía el año 1890, “a las afueras de un pueblo cercano a Barcelona”, el actual barrio de Gracia.

http://www.vergesalut.com/index.php?option=com_content&task=view&id=44&Itemid=816

Altres fonts ens parlen de l’Asil Duran dissenyat per Enric Ferran Josep Lluís Sagnier i Villavecchia, marquès de Sagnier (Barcelona, 21 de març de 1858 – ídem, 1 de setembre de 1931), que serà traslladat l’any 1941, a l’espai que ocupa avui la clínica Teknon

http://www.parroquiasantllorenc.net/index.php?option=com_content&view=section&layout=blog&id=8&Itemid=40

http://beteve.cat/torre-vilana-hospital-quiron-teknon/

No en trobava cap referencia al Cercador de Patrimoni de Barcelona : http://w123.bcn.cat/APPS/cat_patri/home.do

Tampoc a : https://ca.wikipedia.org/wiki/Llista_de_monuments_de_Sarri%C3%A0_-_Sant_Gervasi

Ens agradarà tenir noticia a l’email coneixercatalunya@gmail.com del promotor i de l’arquitecte – noms, cognoms, lloc i data de naixement i traspàs - , tant de l’edifici original, com de la reforma que li atorgava l’aspecte actual. També si fos possible – demanar no fa pobre, oi?. – tantes dades de la història de l’escola Salut que retratava el Josep Salvany Blanch l’any 1926.

Catalunya en matèria de documentar el patrimoni històric i/o artístic té encara molta feina a fer, aquest retard i/o incúria, per dir-ho de forma col•loquial, tenia la seva lògica durant la dictadura franquista, atès l’odi visceral que el sàtrapa sentia vers Catalunya i la seva llengua i cultura, passats més de 40 anys des de la seva ‘mort oficial’, i vivint en una ‘democraciola’ semblava que si més no a Catalunya es faria alguna cosa per recuperar aquesta part de la memòria històrica, val a dir que amb honroses excepcions els ‘ demòcrates catalans de tots els colors’ no consideren el patrimoni històric i/o artístic com un tema ‘important’, i la majoria dels ajuntaments no disposen encara d’un Catàleg de patrimoni, un grup reduït a la província de Barcelona mitjançant la Diputació provincial ha elaborat i publicat Mapes de Patrimoni que pateixen en general de força mancances, la resta gràcies a Patrimoni Gencat disposen d’un petit recull, sovint no actualitzat i com en el cas dels Mapes de Patrimoni amb força mancances.

L’excusa més repetida és la dificultat real que existia ‘ en els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República ‘, episodi vergonyant que els ‘guanyadors’ qualifiquen de ‘guerra civil’, i la jerarquia de l’església de l’època batejava com ‘Cruzada’ ; a l’any 2017, quan fa més de 40 anys de la mort del sàtrapa, ‘oficialment’ a Madrid el 20 N de 1975, l’argument és manifestament groller i per dir-ho de forma ‘políticament correcta’ absolutament fals.

El feixisme tenia vers Catalunya un política clara, l’anorreament. El cleptofeixisme ara i avui , continua fidel a aquella ‘política’; l’adveniment de la ‘democraciola’ i la subsegüent aparició de partits que es reivindiquen com a catalans i democràtics, feia pensar en que s’adoptarien ràpidament mesures per corregir aquelles ‘polítiques’.

Constatar que no ha estat així és un exercici de realisme pràctic; discursos insistint en l’amor a Catalunya, molts, masses ; accions concretes poques, i en una majoria de poblacions de Catalunya, dissortadament cap.

La nostra recerca dels edificis escolars, públics, confessionals, privats,.. de Catalunya anteriors a la dictadura franquista queda recollida a : https://issuu.com/1coneixercatalunya , recavem la col•laboració de la ciutadania i reiterem una vegada més que tot el material està a la lliure disposició dels que vulguin refer la història de l’educació a Catalunya, ja des del nivell local, comarcal, provincial i/o nacional.

Encoratgem a TOTHOM perquè aconseguim recuperar el màxim nombre possible d’edificis escolars anteriors a la dictadura franquista. Està clar que des de les administracions ‘democràtiques catalanes’ no hi ha gaire interès en fer-ho, i des de les del REINO DE ESPAÑA, justament al contrari, MOLT INTERÈS en que no es faci.

Esperem rebre a l’email coneixercatalunya@gmail.com imatges i/o dades dels edificis escolars anteriors a la dictadura franquista del poble on vàreu néixer vosaltres, o els vostres pares, avis, familiar, amics,...

Catalunya us ho agrairà.

Antonio Mora Vergés

TREURE EL SANT CRISTO GROS

Aquesta expressió s’utilitza, en to enèrgic, per advertir que cal fer alguna cosa o prendre alguna decisió de caràcter excepcional, per redreçar una situació que va per mal camí, o que va a mal borràs.

Malament rai quan hem de treure el sant Cristo gros. Malament, primer perquè es confirma que estem febles. Molt i molt febles. I segon perquè quan es tira d’aquest recurs excepcional vol dir que les opcions més ordinàries han fet figa o que es preveu que ho facin, i això és una molt mala notícia.

La jerarquia de l’església catòlica en aquesta ocasió no recolzava de forma col·lectiva l’aplicació del 155, i la subsegüent entrada en presó d’uns i l’exili dels altres.

Hi havia però, algunes adhesions a títol particular :
https://www.elnacional.cat/es/politica/rouco-varela-independentismo-no-catolicismo_220029_102.html
http://totsonpuntsdevista.blogspot.com.es/2017/11/emprar-el-nom-de-deu-en-va-antonio.html

María Soraya Sáenz de Santamaría Antón (Valladolid 10 de juny de 1971) , es ventava ‘urbi et orbe’ , que Rajoy ha dejado a ERC y JxCat “descabezados” https://elpais.com/ccaa/2017/12/16/catalunya/1513441779_017389.html

Josep Borrell Fontelles ( LERIDA, la Pobla de Segur, Pallars Jussà, 1947), insisteix en que cal ‘desinfectar’.
http://www.elperiodico.com/es/politica/20160302/pablo-iglesias-felipe-gonzalez-cal-viva-4942813

Portaven també, al Manuel Carlos Valls Galfetti (Barcelona, 13 de agosto de 1962), al que li pagaven el cache entre tos els ‘Constitucionalistes’ PP,Cs,PSC, l’inefable Mario Vargas Llosa (Arequipa, Perú, 1936), fa aquí el paper de brazo incorrupto de Santa Teresa, lògicament uns i altres han portat a passejar altres corifeus, vells i nous.

La FIFA gens sospitosa de ‘puresa democràtica’ feia treure els colors a la UE, en amenaçar amb excloure a la selecció de futbol per ‘ ingerències’ polítiques.

Curiosament, dona tota la sensació que els ‘ Constitucionalistes ‘ volen tornar a repetir, una vegada i altra, les mateixes malvestats.

Contra tots els catalans,
ja veieu quina n'han feta:
seguiren viles i llocs
fins al lloc de Riu d'Arenes;

n'han cremat un sagrat lloc,
que Santa Coloma es deia;
cremen albes i casulles,
i caporals i patenes,
i el Santíssim Sagrament,
alabat sia per sempre.

Mataren un sacerdot,
mentre que la missa deia;
mataren un cavaller,
a la porta de l'església,
en Lluís de Furrià,
i els àngels li fan gran festa.

Lo pa que no era blanc
deien que era massa negre:
el donaven als cavalls
sols per assolar la terra.

Del vi que no era bo,
n'engegaven les aixetes,
el tiraven pels carrers
sols per regar la terra.

A presencia dels parents
deshonraven les donzelles.
Ne donen part al Virrei,
del mal que aquells soldats feien:

-Llicència els he donat jo,
molta més se'n poden prendre.-

https://www.youtube.com/watch?v=Tqtotv-vjOU

El dia 21D la qüestió - com sempre – està en triar entre el passat , revenja, corrupció, presó, exili ,.., o el futur – democràcia, pau, justícia, llibertat,...

En paraules del Jordi Sànchez i Picanyol (Barcelona, 1964) des de la presó de Soto del Real 'Llum als ulls i força al braç'
http://www.regio7.cat/arreu-catalunya-espanya-mon/2017/12/04/jordi-sanchez-malgrat-decisio-judicial/447871.html

Antonio Mora Vergés

MASIA MAS BADÓ. SANT QUIRZE DE SAFAJA. EL MOIANÈS. CATALUNYA

El Josep Olivé Escarré ( Sant Llorenç Savall, Vallès Occidental, 2 de maig de 1926 ) i l’Antonio Mora Vergés, ens decidíem a fer un tomb per Sant Quirze de Safaja , malgrat el vent fred del divendres 15.12.2017, o fèiem gràcies al vehicle Megane Scenic, que malgrat la pèrfida obsolescència programada, de la que Renault manifesta no voler-se’n fer càrrec, ens ha porta – i ens porta – per arreu de Catalunya.

El Josep havia treballat al mas Oller de Collsuspina en la seva joventut, i havia sentit parlar molt i bé del Mas Badó, primer masia, després sanatori antituberculós – Sant Quirze de Safaja en va acollir dos, Puig d’Olena i aquest ), posteriorment hotel, i en l’actualitat l’actual propietària Rosa dels Vents compagina l’activitat de restauració, amb les activitats educatives i de lleure.

Ens agradarà tenir noticia dels autors de les successives transformacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

El primer document on apareix Mas Badó data de l’any 1353, es tracta de la tributació del Mas Badó a la Catedral de Vic. Però ja hi ha indicis de la seva existència, a partir del segle XI.

Mas Badó era una casa de pagès rodejada de grans propietats de boscos i conreus. L’arbre genealògic de la família Badó data des de 1467.

Al 1929 Mas Bado es converteix en el primer sanatori de tuberculosos del país que va prendre el nom oficial de Sanatori de Nostra Senyora de les Victòries. Un dels hereus de Mas Badó, el Dr. Josep Bado i Cortes, amb un altre metge especialitzat el Dr. Jaume Raventós, varen fundar el sanatori que funcionà a ple rendiment fins l’any 1944.

La descoberta de la penicil·lina feu menys útils els costosos sanatoris, que anaren tancant.

Cap al 1950, desprès d’una gran renovació, el sanatori es convertí en l’Hotel Mas Badó. La clientela d’aquest hotel eren classe benestant de Barcelona que varen descobrir el Vallès per estiuejar, degut a la proximitat de la capital i al seu clima excepcional. Aquesta zona es convertí en una exclusiva destinació de vacances de rellevants personatges com el destacat futbolista László Kubala Stecz, mes conegut com Ladislao Kubala (Budapest, Hongria; 10 de juny de 1927 - Barcelona, España; 17 de maig de 2002), també, també vindrien fins aquí figures de la dictadura franquista com Federico Gallo Lacárcel (Barcelona, 7 de juliol de 1930 - 5 d'octubre de 1997) Governador Civil d'Albacete l’any 1973, de Múrcia l’any 1976 i de Barcelona un mes l’any 1982. Va ser director general de Protecció Civil entre 1980 i 1982 (moment en el qual va participar en el comitè de crisi que es va fer càrrec a les ordres del Rei del govern durant l'intent de cop d'estat del 23-F, mentre el Govern espanyol romania retingut al Congrés dels Diputats), i president del sindicat vertical de professionals de ràdio i televisió i responsable dels informatius de la primera cadena de TVE. En la meva visita al cementeri de Sant Quirze Safaja advertia una làpida amb el seu nom.

L ’Hotel Mas Badó va ser un dels establiments de Barcelona, pioner en la celebració de casaments de personatges notables, i durant molts anys la seu dels estatge de preparació de temporada del Reial Club Deportiu Espanyol de futbol. L’any 1982 i amb motiu de la celebració del mundial de futbol a Espanya, s’hi va allotjar la selecció nacional del Brasil.

Per atendre els nombrosos casaments, es construeix l’any 1962, la capella de la Mare de Deu de les Victories . L’arquitecte fou Joan Barangé i Tusquets ( Barcelona, 1928 + 30.05.2003) i actualment encara celebra missa tots els diumenges, mossèn Antoni Pladevall i Font (Taradell, Osona, 1934)

L’hotel va deixar de funcionar cap el 1980 L’empresa Rosa dels Vents, actual propietària, vol recuperar el llegat de celebracions de casaments i banquets.

El Xavier Galiana Roca, em deixava un comentari al facebook ; molt bon article! Els meus pares i jo mateix hem estiuejat i els meus pares encara ho fan, al Pla del Badó. Hi ha, però, una dada que crec que és errònia. Dieu que l'hotel va deixar de funcionar el 1980. En realitat jo situaria aquesta fita cap a finals dels 90. Per altra banda, cal destacar que a més de la selecció del Brasil i el RCDE Espanyol, també hi van venir equips com el Sabadell (quan estava molt més amunt que ara) i l'Hèrcules d'Alacant, quan va fitxar el mític Kempes -Mario Alberto Kempes (Bell Ville, província de Córdoba, Argentina, 15 de juliol de 1954) - , que per tant també va ser a Mas Badó. I posats a nomenar celebritats, Ernesto Valverde Tejedor (Viandar de la Vera, Cáceres, 9 de febrer de 1964) també va ser aquí, ja que va coincidir a la seva època com a jugador de l'Espanyol. I una altra celebritat que va passar per allà, no menys famós per no ser futbolista, va ser Francisco Ibáñez Talavera (Barcelona, 15 de març de 1936), dibuixant de Mortadelo.

Dissortadament en matèria de justícia no hem trobat la resposta adient per part de Renault i de Regal, no defallim.

En la immediatesa de les eleccions del 21D, ens fem nostres les paraules de la periodista Beatriz Talegón ( Madrid, 1983). I deplorem la inacció del PP enfront de les amenaces de mort que ha rebut ella i el seu fill.

Ah!, ... no patiu pel rei demèrit, a ell no li caldrà fer cua al Banc dels Aliments, com tampoc dissortadament als que acció u omissió , persones i partits polítics, esdevenien còmplices.

MODERNISME A SANT FELIU DE CODINES. LA BARONIA. VALLÈS ORIENTAL. CATALUNYA

El Josep Olivé Escarré ( Sant Llorenç Savall, Vallès Occidental, 2 de maig de 1926 ) i l’Antonio Mora Vergés, ens decidíem a fer un tomb per Sant Feliu de Codines, malgrat el vent fred del divendres 15.12.2017, o fèiem gràcies al vehicle Megane Scenic, que malgrat la pèrfida obsolescència programada, de la que Renault manifesta no voler-se’n fer càrrec, ens ha porta – i ens porta – per arreu de Catalunya.

Retratava al Josep Olivé Escarré davant del Casal modernista que ocupa l'indret de l'antic Mas Bosc o Can Bosc dels Rufets. Lleia que l’any 1920 va ser adquirit pel senyor Francesc Trinxet Mas , que el va fer reedificar entre el 1920 i 1924 per l'arquitecte Joan Rubió i Bellver ( Reus, 24 d'abril de 1870 + Barcelona , 30 de novembre de 1952).

El Josep té una magnifica col·lecció de més de 2600 fotografies en color de Catalunya, de mida 13X18,  que cediria a l'Ajuntament de Sant Llorenç Savall. 

Patrimoni Gencat en fa una brevíssima descripció; Edifici aïllat de tipologia ciutat jardí, situat en mig del bosc, al nord del casc urbà. Prové de la reforma de l'antiga masia de Can Bosc dels Rufets. El conjunt és de planta i volumetria complexa, coberta composta i les façanes son simètriques i acabades en pedra. És, en conjunt, un gran casal de pedra ple de detalls de millor gust modernista i cal dir-ho, molt ben tingut pels seus propietaris. Camp obert a la vessant de migdia de la muntanya, al seu entorn s'hi troben dues piscines i uns jardins de composició romàntica.

https://www.labaronia.net/?lang=ca

http://www.santfeliudecodines.cat/sant-feliu/guia-del-municipi/empreses-i-comercos/restaurant-la-baronia

http://www.santfeliudecodines.cat/sant-feliu/guia-del-municipi/bars-i-restaurants/la-baronia

https://www.arquitecturamodernista.cat/obres/es/sant-feliu-de-codines/tots/casa-francesc-trinxet-mas-fi-valles

Em cridava l’atenció el text publicat a la pàgina de l’ajuntament de Sant Feliu de Codines ; La Baronia és una masia envoltada de boscos en plena natura que gaudeix d’unes excel·lents vistes sobre Sant Feliu de Codines i la comarca del Vallès Oriental.

La bellesa del seu jardí i els detalls arquitectònics modernistes de la casa, són un perfecte escenari per a casaments, esdeveniments d’empresa i grans celebracions.

Té una disponibilitat de 4 habitacions amb bany cada una i una suite també amb bany.

Es poden llogar soltes o la masia sencera.

Preus a consultar.

No disposa - encara - Sant Feliu de Codines d’un Catàleg de Patrimoni en línia, ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Dissortadament en matèria de justícia no hem trobat la resposta adient per part de Renault i de Regal, no defallim.

 Els crits del A POR ELLOS!!! Encara fa esglaiar, i sobta que els mateixos que excel·lien demanant repressió, demanin ara ; ¿Quien me presta una escalera para subir al madero?

Senyor, perdona’ls, perquè ni aleshores, ni ara, saben els que es fan. 

IN MEMORIAM DE L’ESCOLA PIA A OLIANA. L’URGELL SOBIRÀ. LLEIDA. CATALUNYA

Continua el fred aquesta primera quizena de desembre de 2017, i sense deixar de reivindicar el que considero just a nivell particular i col·lectiu, continuo fent feina de ‘despatx’ amb la consulta al FONS SALVANY de la Biblioteca de Catalunya.

El Josep Salvany i Blanch (Martorell, Baix Llobregat, 4 de desembre de 1866 - Barcelona, 28 de gener del 1929) és un dels meus ‘herois de Catalunya’, i no em canso de reivindicar que aquesta nació li deu un reconeixement públic.

L’any 1923 el Josep Salvany i Blanch visitava Oliana, i retratava una imatge mariana que descriu com una Mare de Déu del escolapis.

Els escolapis gestionaven a la seva arribada a Oliana , l’ermita i casa annexa de la Mare de Déu dels Àngels, fora del recinte poblat.

Els escolapis fomentaren en tot moment la devoció a la patrona del poble, protegiren i amagaren la imatge sempre que es corria algun perill. I n’editaren uns goigs. http://laplega.escolapia.cat/search?q=Oliana

Vagi per endavant que vaig ser alumne de l’Escola Pia de Sabadell, cal explicar-ho perquè sempre, sempre, sempre, insisteixo en una obvietat; malgrat que TOTES les ordres religioses dedicades a l’ensenyament exercien un paper cabdal en l’educació de les classes populars, davant la inactivitat conscient del GOBIERNO DEL REINO DE ESPAÑA, només els Escolapis han desenvolupat un magnífic treball de conservació de la memòria històrica, que alhora que de la Congregació, ho és també de Catalunya.

En matèria de recuperar la memòria històrica, seguim picant pedra, d’això va l’existència humana. Ens cal, i més en les comarques interiors avui quasi despoblades la col·laboració de la ciutadania, esperem rebre imatges i dades dels edificis escolars a l’email coneixercatalunya@gmail.com .

Antonio Mora Vergés

VALLSANTA. GUIMERÀ. L’URGELL. LLEIDA. CATALUNYA

Continua el fred aquesta primera quizena de desembre de 2017, i sense deixar de reivindicar el que considero just a nivell particular i col·lectiu, continuo fent feina de ‘despatx’ amb la consulta al FONS SALVANY de la Biblioteca de Catalunya.
El Josep Salvany i Blanch (Martorell, Baix Llobregat, 4 de desembre de 1866 - Barcelona, 28 de gener del 1929) és un dels meus ‘herois de Catalunya’, i no em canso de reivindicar que aquesta nació li deu un reconeixement públic.

L’any 1916 el Josep Salvany i Blanch visitava Guimerà :
http://mdc.cbuc.cat/cdm/search/collection/bcsalvany/searchterm/Guimera/mode/all/order/title/page/1

Una de les seves fotografies de Vallsanta, em feia veure que aleshores el mal ja estava fet.

http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2007/06/vallsanta-loblit-imperdonable.html
http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2008/10/vallsanta-i-el-cister-lurgell.html
http://latribunadelbergueda.blogspot.com.es/2012/04/i-les-pedres-on-son-santa-maria-de.html
http://latribunadelbergueda.blogspot.com.es/2012/01/les-lapides-de-vallsanta-guimera-l.html
http://latribunadelbergueda.blogspot.com.es/2014/05/de-la-sequia-de-vallsanta-i-daltres.html
http://totsonpuntsdevista.blogspot.com.es/2017/11/fer-pinya.html

D’aquest cenobi s’ha escrit molt, recentment l’Associació guimera.info rebia el premi Culturalia a nivell comarcal, pel llibre que recentment es publicava, i pel manteniment – únicament fins al dia d’avui amb recursos privats – del Museu de Guimerà.

Seguim picant pedra, d’això va l’existència humana.

Antonio Mora Vergés

DRET A PICAR DE PEUS O L’ESTAFA DE L’OBSOLÈSCENCIA PROGRAMADA

La història començava l’any 2003 quan decidia comprar-ne un vehicle Renault, un Megane Scenic, que ha estat i és company fidel dels meus recorreguts per Catalunya.

Fa pocs dies, diria que com una derivada de l’aplicació de l’article 155 – per situar-ho en el temps - , començava a desenganxar-se l’entapissat del sostre, i com és del tot lògic m’adreçava a la Renault per fer-los-ho saber, i demanar-los que es fessin càrrec de l’arranjament.

Els explicava que a casa hem tingut vehicles SEAT, SIMCA, FORD, CITROËN,.., i mai, mai, mai, ens havia succeït un fet com aquest.

Enteníem les meves explicacions, fins assumien que això NO TÉ RES A VEURE AMB UN US INADEQUAT, declinaven però, fer-se càrrec de l’arranjament, el meu raonament ; els costos estimats , per a un client privat estan per sota dels 300€ , i Renault gasta milions i milions cada any en publicitat, perquè volen tenir aquesta pèssima imatge ?. No teníem resposta, política d’empresa, el terme ‘política’ , em feia pensar que potser en tractar-se d’un vehicle situat a Catalunya, ho feia un xic més difícil.

El dia 19 anava a Comercial Martí a Sabadell on comprava el cotxe, i els demanaré que es facin càrrec de la reparació, i en cas de negar-se els demanaré un pressupost i els fulls de reclamació.Arrufaven el nas, però davant de la meva insistència es comprometien a fer arribar la valoració a Renault. El concessionari – en boca de l’empleat que m’atenia - no es farà càrrec de cost de la ‘reparació’

Demanava al ensems a REGAL – amb qui tinc una assegurança de tots risc – que es fes càrrec dels cost i/o alternativament d’endegar una demanda contra RENAULT, per telèfon em deien - els enviava imatges i dades – que els semblava que aquest supòsit no quedava cobert, ni per la reparació, ni per la reclamació jurídica. Estic a l’espera de resposta.

Sembla que no vaig estat encertat en triar la marca del meu vehicle, ni tampoc amb la meva asseguradora, oi?.

He passat el tema als mitjans de comunicació, als que s’ocupen de defensar als consumidors – segur que el meu és un cas entre molts, oi?. - , i estic a l’espera.

Si el tema té solució, passarà a formar part del NADAL DE CONTE de guimera.info

Sou pregats de fer-ho córrer per la xarxa.

L’obsolescència programada és una estafa.

Ah!, en castellà d’això en diuen ‘ derecho al pataleo’

Antonio Mora Vergés

IN MEMORIAM DELS EDIFICIS ESCOLARS ANTERIORS A LA DICTADURA FRANQUISTA D’ALELLA. EL MARESME. CATALUNYA

Llegia que l'edifici actual fou construït l'any 1886 per la família Martorell fins que l'any 1919 s'hi instal·laren les Germanes Salesianes per obrir-¬hi una escola. Després s'amplià amb la construcció dels cossos laterals afegits.

No trobava cap de l’autor d’aquest edifici; no és – dissortadament – l’excepció, sinó la norma, la desinformació en aquest punt . Cal deixar-ne constància, i felicitar – per la seva habilitat i persistència en el temps – als que ho han fet possible.
Ens agradarà tenir noticia a l’email coneixercatalunya@gmail.com de l’autor d’aquest edifici, i de TOTS els edificis ‘ senyorials’ d’Alella .

El Mapa de Patrimoni ens diu ; edificació aïllada, de composició neoclàssica, de planta baixa i dues plantes pis d'alçada separades per cornises. El volum, originàriament de planta quadrada amb un pati central amb un lucernari a quatre aigües, ha estat transformat amb l'aparició de dos cossos laterals amb obertures de grans dimensions. La coberta del cos central té forma de creu i cada braç està format per una teulada a dues aigües amb un important ràfec; mentrestant, els cossos laterals tenen terrat pla. Les façanes principal i posterior són simètriques, ordenades segons cinc eixos de composició verticals, amb balconeres a la planta pis i grups de petites finestres d'arc de mig punt a la segona planta. En destaca l'escala de ferro que dóna accés a la planta pis, a la qual s'accedeix a través d'una lleugera marquesina metàl·lica. Malgrat aquest element que ens porta a una arquitectura de tipus colonial, hi ha d'altres elements que li confereixen un cert aire neoclàssic: motllures, frontons o cornises cassetonades. Les façanes laterals són d'una gran simplicitat, amb obertures rectangulars de majors dimensions però ben integrades al conjunt de l'edifici. El recinte es completa amb construccions annexes de poca entitat, moltes d'elles enganxades a la tanca, resultat de l'activitat docent que s'hi desenvolupa. A remarcar el jardí del pati i el camí arbrat d'accés.

http://lescasesdalella.cat/historia/4270/El%20m%C3%B3n%20de%20l'ensenyament

El 1887 es va crear a la masia de Can Gurri un col·legi de nenes regit per les dominiques de l’Anunciata. Sis anys més tard, el centre es va traslladar a un edifici propietat de la parròquia situat a la plaça del poble. La manca de recursos va obligar a tancar l’escola el 1911.

L’1 d’octubre de 1919, quaranta alumnes van començar les classes a la Catequística.

L'any següent, l’escola es va traslladar a la Vil·la Martorell. Fou deixada en herència a la Mútua per la senyora Teresa Poch, a qui nomenaren primera presidenta de la institució. El 1929 s'havia fundat l’Associació d’Antigues Alumnes de les Salesianes.

L'escola va funcionar 50 anys més, fins que va haver de tancar a causa de les noves exigències educatives a nivell legal, que requerien més professorat i més format. Les monges deixaren el poble el 1988 i van vendre la propietat a la Fundació Germans Aymar i Puig. Avui l'ocupa, en règim de lloguer, l’escola privada Hamelin.

La història dels pares escolapis discorre en paral·lel. Tal com deixà escrit en el seu testament Antoni Borrell, els seus marmessors van signar un conveni el 1910 amb l’Escola Pia de Catalunya, pel qual la Torre del Governador es va convertir en la Institució Antoni Borrell de l’Escola Pia. El 1916 es va constituir la primera comunitat escolàpia a la població i es van iniciar les classes amb una trentena d’alumnes.

La primera referència a l'escola pública és del darrer terç del segle XIX, quan als baixos de l’edifici municipal que donava a l’Hort de la Rectoria es va instal·lar una escola per a nens i nenes, possiblement seguint la normativa estatal de la llei Moyano, de caràcter liberal i d’inspiració il·lustrada. Els darrers mestres dels que en queda record són el senyor Marcelino [Marcel·lí Pons] i doña Antònia Botey. El centre va estar en actiu fins a 1934, any en què s’inauguraren les Escoles Fabra.

Ens agradarà rebre imatges i/o dades de TOTS els edificis esmentats a l’email coneixercatalunya@gmail.com

QUE EN SABEU DE LA MIRALDA D’ALELLA?. EL MARESME. CATALUNYA

El Mapa de Patrimoni en diu en relació a La Miralda, Riera Principal, 5 d’Alella ; conjunt de grans dimensions del qual destaca l'habitatge principal situat en posició central, envoltat d'un gran jardí que conté d'altres construccions auxiliars i interessants elements decoratius. L'edificació principal, de composició neoclàssica, té un cos central de planta baixa i dues plantes pis en forma de creu, flanquejat per dos cossos laterals de planta i pis, formant àmplies galeries amb arcades de mig punt, tancades per balustrades que tornen a aparèixer a la barana del terrat. El cos central és de composició simètrica, només trencada per l'aparició de la torre-mirador que conté l'escala. La façana principal està ordenada mitjançant cinc eixos verticals. De gran monumentalitat, cal destacar les dues columnes jòniques de les plantes pis que remarquen encara més la potència del volum, reforçat pel fet que l'eix central sobresurt del pla de façana. Les plantes pis tenen balcons amb balustrades, que tornen a aparèixer al balcó central de la segona planta. La façana posterior té una alçada menor, ja que la planta baixa està enfonsada al terreny. És de composició similar però utilitzant un llenguatge més senzill. La planta baixa està decorada amb franges horitzontals, decoració que té continuïtat a les plantes superiors tot reproduint pilastres que separen els diferents eixos de composició. Els cossos laterals tenen un estuc que imita carreus. La finca està organitzada per dos eixos perpendiculars, que corresponen als passeigs principal i lateral d'accés. En la seva intersecció hi trobem, davant la casa gran, un pati semi el·líptic delimitat per plàtans, al costat del qual trobem dues plataformes decorades amb elements neoclàssics (font, balustrades, hídries...) d'entre els quals cal destacar l'edicle (casa de paons) construït amb maó i decorat amb plafons de rajola de València i cobert amb teulada de sis vessants. Darrera la casa, a continuació del pati-terrassa posterior, ens trobem amb els camps d'ametllers. La vegetació està molt consolidada: en destaca l'arbrat configurat amb exemplars diversos de plàtans, til·lers i castanyers, que emfasitza la geometria dels camins vorejats, a més, amb tanques de bardisses. Cal esmentar la tanca de xiprers al nord que separa la finca de l'autopista, amb una petita torre a l'extrem nord-est.

Fotografia d’Enric . 2 de gener de 2016

Francesc Mitjans Miró (Barcelona, 15 de julio de 1909 - ibídem, 20 de novembre de 2006) fou l’autor de la darrera reforma en que van refer-se totes les façanes. http://lescasesdalella.cat/casa/4224/la-miralda/historia

No hi ha constància de l’autor d’aquest edifici, si del seu promotor Carlos Torrents Miralda, un dels primers contribuents de la capital catalana l’any 1840.

No és – dissortadament – l’excepció, sinó la norma, la desinformació en aquest punt de La Miralda. Cal deixar-ne constància, i felicitar – per la seva habilitat i persistència en el temps – als que ho han fet possible.

Ens agradarà tenir noticia a l’email coneixercatalunya@gmail.com de l’autor d’aquest edifici, i de TOTS els edificis ‘ senyorials’ d’Alella .
Catalunya us ho agrairà.

ESCOLES PIES D’OLOT. LA GARROTXA. GIRONA. CATALUNYA

Vagi per endavant que vaig ser alumne de l’Escola Pia de Sabadell, cal explicar-ho perquè sempre, sempre, sempre, insisteixo en una obvietat; malgrat que TOTES les ordres religioses dedicades a l’ensenyament exercien un paper cabdal en l’educació de les classes populars, davant la inactivitat conscient del GOBIERNO DEL REINO DE ESPAÑA, només els Escolapis han desenvolupat un magnífic treball de conservació de la memòria històrica, que alhora que de la Congregació, ho és també de Catalunya.

http://laplega.escolapia.cat/2010/11/lescola-pia-dolot.html

La història de l'escola comença el 30 de novembre de 1857, quan es firmà un contracte entre l'Ajuntament d'Olot i els Pares Escolapis per a l'establiment d'un col·legi.

La primera destinació fou a l'edifici de l'Hospici i després d'un parell de trasllats, el 5 d'abril de 1877 es col·locava la primera pedra de l'actual edifici a la Plaça Clarà, obra de l’arquitecte Esteve Pujol Riera ( títol de 19.11.1866 ) . El 1901 s'acabà la construcció de l'edifici que ara els acull i que tenia habitacions per al Calassanciat i per als alumnes interns.

Fotografia de Joan Reixach i Casals.1984

Fotografia facilitada pel Joan Dalmau Juscafresa.

No trobava enlloc l’advocació de l’església, ens agradarà tenir-ne noticia a l’email coneircatalunya@gmail.com

Fotografia del interior del temple. Jordi Contijoch boada.
http://www.coac.net/COAC/centredocumentacio/Girona/arxiu/edificis/dades/fitxa.html?registre=&autor=&denominacio=&adreca=&poblacio=Olot&page=8&pos=77


Aprofitant la implantació de la Reforma, es porta a terme la remodelació de l'escola. A partir del curs 92-93, l'escola s'obrí al món professional i començà a impartir Mòduls Ocupacionals.

Ens agradaria rebre informació de TOTS els col·legis religiosos, de nenes i/o de nens, existents abans de la dictadura franquista. L’ activitat de l’església catòlica, va ser determinant en l’educació de les classes populars, i aquesta dada, si volem ser rigorosos amb el relat històric, s’ha de explicar abastament.

La signatura per part de la Jerarquia de : https://laicismo.org/data/docs/archivo_1430.pdf
Va suposar un trencament amb els fidels, que renoven avui altres actuacions d’una Jerarquia que aleshores si ara, està molt lluny de l’evengali. http://totsonpuntsdevista.blogspot.com.es/2017/11/emprar-el-nom-de-deu-en-va-antonio.html

Esperem rebre imatges i dades a l’email coneixercatalunya@gmail.com de TOTES les instal·lacions escolars que ocupaven les Ordres religioses que tenien presència a Catalunya abans de la dictadura franquista.

Catalunya us ho agrairà.

Antonio Mora Vergés