miércoles, 28 de abril de 2021

CASA BALLESTER. TORTOSA . L’EBRE JUSSÀ.

 

Em topava en primera persona amb un episodi de frau en la prestació dels serveis  públics, dut  terme per un comercial d’IBERDROLA al  que fins al moment present aquesta comercialitzadora s’ha negat a identificar:

https://diaridecastellardelvalles.blogspot.com/2021/04/la-mafia-del-reino-de-espana.html

https://diaridecastellardelvalles.blogspot.com/2021/04/frau-en-la-contractacio-dels-serveis.html

Eviteu contractar amb IBERDROLA, NATURGY i FECSA-ENDESA.

Això m’obligava a continuar – contra la meva voluntat -  sense poder sortir de casa.


La Cinta Llatje  publica una fotografia , casa Ballester vista pel darrera, al  Carrer Teodor González. Tortosa. L’Ebre jussà.




Llegia que el projecte original, firmat a Tortosa el juny del 1911 pel mestre d’obres  Josep  Muntada Marxh, és de tres plantes elevades i mirador a la primera planta. Les modificacions posteriors deixaren l'edifici en el seu aspecte actual, que conserva la major part de les característiques del projecte original.



Fotografia. Enric

Em sobtava que des del POUM s’atribueixi  l‘autoria a l’arquitecte  Josep Plantada i Artigas (Barcelona, 7 de juny de 1879 – Barcelona, c. 1943)


La plaça Alfons XII va ser edificada en la mateixa època (1890-1910), conservant els seus edificis una unitariana que cal conservar.


Patrimoni Gencat descriu  la construccions com edifici d'habitatges entre parets mitgeres, de planta baixa i quatre pisos. Façana ordenada segons eix de simetria central, amb quatre portals d'arc rebaixat a la planta baixa. Hi sobresurt el volum del mirador central, rectangular, que ocupa l'alçada dels quatre pisos i a cada costat, sobre l'eix vertical, hi ha quatre balcons amb emmarcament per trencaaigües amb baranes de forja artística (motius florals). El remat, format per una motllura és de traçat curvilini centrat en l'eix de simetria i dóna lloc, sobre els eixos dels buits laterals, a dues baranes de forja semicirculars a nivell del terrat. Parament arrebossat, formant encoixinats. Ornaments florals sobre els buits, sobretot al mirador. Sòcol de pedra a la planta baixa. La distribució és de dos habitatges per planta.


Anys enrere es deia “ com el Vallès, no hi ha res “, està clar que qüestió d’incompliment de la normativa relativa als Serveis Públics, la frase continua essent valida,  no dissortadament però,  pel que fa als serveis de salut.


Els números de víctimes de la  COVID. 19  a la COMUNIDAD AUTÓNOMA DE MADRID, son MOLT pitjors que els de la Índia. 


lunes, 12 de abril de 2021

TORRE MIRONA. SALT. EL GIRONÈS. Posant nom a les masies que retratava des de tren Olot-Girona , Josep Danés i Torras

 

Demanava ajuda per localitzar  algunes de les masies que retratava el  Josep Danés i Torras (Olot, 1891 – Barcelona, 1955) des del tren Olot-Girona,   l’arquitecte  - que té el cel guanyat -  ens  va deixar un valuós patrimoni històric retratat,  encara que no sempre identificat però  ;  sense tenir-ne consciencia posava la llavor “maligna” del que facebook definirà com “ narrador visual” , que  vindria a ser aquell que creu a ulls clucs que una imatge val mes que 1000 paraules.  Aquest “ mal costum”  deixava força incomplerta la tasca del Fons de la Masia Catalana, que no aconsegueixo entendre, perquè no s’ha continuat en els nostres dies.

 

https://diaridecastellardelvalles.blogspot.com/2021/04/ajudeu-nos-identificar-les-masies-que.html


Demanava ajuda a lArxiu Municipal de Salt, i em contestaven, és la masia de Torre Mirona, al carrer del Dalai Lama, a l'oest del municipi, en una zona industrial.

 


https://mdc.csuc.cat/digital/collection/afcecemc/id/7698/rec/43


Patrimoni Gencat en diu ; els orígens coneguts de la Torre Mirona es remunten a l'antic mas conegut com el Mas Nou, localitzat ja en un document de l'any 1406, propietat de Bernat de Sitjar.


L'edificació de la torre, amb la probable reconstrucció del l'antic mas, és probablement coetània de l'arribada dels Miró a Salt a mitjans segle XV, que n'esdevenen propietaris i origen del topònim.


Al segle XVII passà a mans de la família Font i a finals del segle XVIII de la família Camps.


I els descriu com;  edifici rural del que cal destacar com element més remarcable la torre de defensa.


Actualment el conjunt està molt malmès i presenta diverses ampliacions que el degraden.


Les parets són de maçoneria amb cadenes de carreus a les cantonades i emmarcant algunes obertures. La coberta és de teula àrab a vàries vessants.

 

La torre de defensa, situada a l'angle sud-oest de la masia, és de planta quadrada i coberta de teula a dues vessants, de dos pisos i sotacoberta, aproximadament de 4,5 metres de costat.


És d'obra de maçoneria amb cadenat de carreus als angles.


No disposa d'elements defensius visibles, tot i que alguns dels petits forats que presenta podrien haver actuat com a espitlleres.


Presenta dues finestres a la cara oest, al primer i segon pis, de llinda plana.


Cuideu-vos molt, els que es comprometien a fer-ho , NO SON BONA GENT

 

A Catalunya la sanitat pública no està valorant els historials mèdics per veure quina de les vacunes és menys “ perillosa” per a cada ciutadà, el resultat en nombre de morts és força elevat, i l’excusa  “ més en mata la Covid.19” és una més de les grolleries a que en té acostumats  aquest sistema pervers.


 


 

Ah!, estem al costat dels que defensen les Vegueries, i de qualsevol iniciativa que permeti retornar la vida tant als pirineus, com a d’altres indrets de Catalunya  que pateixen  un sever despoblament, i una vergonyant manca de serveis, la Segarra és una mostra sagnant.


domingo, 11 de abril de 2021

SANT SALVADOR DE PUIGALDER. LES PLANES D’HOSTOLES. LA GARROTXA.

 

Demanava ajuda per localitzar  algunes de les masies que retratava el  Josep Danés i Torras (Olot, 1891 – Barcelona, 1955) des del tren Olot-Girona,   l’arquitecte  - que té el cel guanyat -  ens  va deixar un valuós patrimoni històric retratat,  encara que no sempre identificat però  ;  sense tenir-ne consciencia posava la llavor “maligna” del que facebook definirà com “ narrador visual” , que  vindria a ser aquell que creu a ulls clucs que una imatge val mes que 1000 paraules.  Aquest “ mal costum”  deixava força incomplerta la tasca del Fons de la Masia Catalana, que no aconsegueixo entendre, perquè no s’ha continuat en els nostres dies.

https://diaridecastellardelvalles.blogspot.com/2021/04/ajudeu-nos-identificar-les-masies-que.html


Repassava el Cataleg de masies  de les Planes d’Hostoles :

https://dtes.gencat.cat/rpucportal/AppJava/cercaExpedient.do?reqCode=veureDocument&codintExp=242120&fromPage=load


I no sabia trobar cap de les masies objecte de receca, trobava però, referències a l’ESGLÉSIA DE SANT SALVADOR DE PUIGALDER, de la que diu Patrimoni Gencat, que està ubicada dalt d'un turó i edificada damunt d'una roca. És d'una sola nau, amb absis semicircular orientat a sud-est i porta dovellada protegida per un ampli porxo a dues aigües sostingut per bigues de fusta. En aquest porxo hi ha la cisterna. El campanar és d'espadanya d'un sol ull. La nau té la coberta de voltes d'aresta enguixades i conserva el cor. L'ermita es una continuació de la capella de l'antic castell de Puig-Alder. Aquesta antiga capella està documentada el 1184 com "Sanctum Salvatorem de Pugadder". Tot el conjunt, església i castell, era d'origen romànic. L'aparença actual correspon a les successives remodelacions efectuades al llarg de la baixa edat mitjana i l'edat moderna, en què es va ampliar la capella. El 1984 ha estat objecte d'una acurada restauració, en el decurs de la qual es trobà una talla romànica de la verge, a la qual es va donar el nom de "Mare del Salvador".


Actualment la imatge es troba al Museu d'art de Girona, i a l'interior de la capella n'hi ha una còpia.

 



Fotografia: Mn. Josep Maria Viñolas Esteva. (  Salitja , la Selva, Girona. 10-03-1966)

http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=10089

https://marmitonsdemuntanya.wordpress.com/2019/05/11/de-lermita-del-salvador-de-puig-alder-al-castell-dhostoles/


Antigament en aquest mateix lloc s'alçava el castell de Puigalder, del qual en tingueren l'alta sobirania els comtes de Besalú. Bernat Tallaferro, comte de Besalú, llegà el castell al seu testament, l'any 1025, al seu fill i successor Guillem. Als documents antics és anomenat Adcder, Podio-alder i Puigalder. El Castell estarà unit a la casa Hostoles fins a Miró III, que el donà en testament (1212) a la seva filla Dulcia. Aquesta, per enllaços familiars, el llegarà a Berenguer (1141) i a Pere (1142). Després el castell passà a mans de la família Palafolls (Ramon, 1259-1260; Pere, 1266-1277). L'any 1281, Ermessendis de Cartellà, senyora del castell d'Hostoles, el porta en dot, juntament amb el d'Hostoles i el de Rocacorba, pel seu casament amb Bernat Hug de Serrallonga, Baró de Cabrenç.

 

El castell va passar a la corona fins que el rei Joan II el cedí a Francesc de Verntallat. Mort aquest, els castells d'Hostoles i de Puigalder retornaren a la corona.


Sou pregats d’ajudar-nos en la nostra recerca,  la Garrotxa, la Selva, el Gironès, Catalunya, us ho agrairan


Cuideu-vos molt, els que es comprometien a fer-ho , NO SON BONA GENT


A Catalunya la sanitat pública no està valorant els historials mèdics per veure quina de les vacunes és menys “ perillosa” per a cada ciutadà, el resultat en nombre de morts és força elevat, i l’excusa  “ més en mata la Covid.19” és una més de les grolleries a que en té acostumats  aquest sistema pervers.



Ah!, estem al costat dels que defensen les Vegueries, i de qualsevol iniciativa que permeti retornar la vida tant als pirineus, com a d’altres indrets de Catalunya  que pateixen  un sever despoblament, i una vergonyant manca de serveis, la Segarra és una mostra sagnant.

viernes, 9 de abril de 2021

MASIA EL CROUS. TAVERTET. OSONA

 S’han acabat els dies de “permís”, tornem a la “ presó comarcal   ,  la Covid.19 ,  ha permès que la Presó Permanent Revisable ( PPR ),  la màxima pena privativa de llibertat al REINO de  Espanya, s’apliqui a TOTA la ciutadania, amb l’excusa  “perfecta” de la salut pública.


La sanitat pública no està valorant els historials mèdics per veure quina de les vacunes és menys “ perillosa” per a cada ciutadà, el resultat en nombre de morts és força elevat, i l’excusa  “ més en mata la Covid.19” és una més de les grolleries a que en té acostumats  aquest sistema pervers.


El Juan Vila publica una fotografia amb aquest per informatiu; 6/04/2021 El Crous




Patrimoni Gencat la descriu com; masia construïda sobre una gran roca que té un fort desnivell pel cantó de migdia i ponent.


És de planta en forma de L i té la façana principal situada a tramuntana.


 El portal principal està situat a nivell de primer pis i s´hi arriba a través d´una escala, que presenta un petit teulat al replà.


L´edifici presenta poques obertures, i aquestes no mantenen cap eix de composició.


Els ràfecs, del que és possiblement el cos més antic, són de llosa.


 La llinda del portal principal està datada (1800), i també una finestra de la façana sud (1791).


A la façana sud hi ha una galeria coberta.


Se’n té noticia des de darreries  del segle XVIII, hom pensa però,  que possiblement té un origen més antic malgrat  no es conserven documents.


Cuideu-vos, els que tenen el deure i l’obligació de fer-ho, NO SON BONA GENT.


jueves, 8 de abril de 2021

IN MEMORIAM DE LA CASA MAGNIFICA PROMOGUDA PER JOAN GIRBAU AL CARRER VILA CINCA, 9-11 DE SABADELL, OBRA DE L’ARQUITECTE JOSEP RENOM COSTA. SABADELL

 

Havia baixat fins a Sabadell per comprar un cable recanvi per la unitat neurotrac – la que serveix per posar-se corrents a les articulacions – a la botiga que fa cantonada al carrer Picanyol i l’Avinguda Onze de Setembre, a la Creu Alta.


Aprofitaria també per demanar una nota simple , al  Registre de la Propietat costa 3,64€,  em deien  a les Oficines del carrer de la República – abans d’Alfonso XIII – que el Registre que gestiona les dades de Castellar del Vallès està a la carretera de Barcelona/Terrassa al número 71, quasi al davant del Parc de Bombers.

Es pot demanar telemàticament a :

https://www.registradores.org/  i et cobren 10.29€


I altres pàgines que poden arribar fins quasi als 30€ , i el REINO DE ESPAÑA, com té per mal costum, continua amb el seu  "laissez faire, laissez passer"


Deixava el cotxe al carrer Vila Cinca, i aprofitava per retratar la casa de números 9 i 11, i deixava un prec “urbi et orbe” ; teniu dades d'aquesta casa del carrer Joan Vila i Cinca (Sabadell, 29 de febrer de 1856 - Sant Sebastià de Montmajor, 2 de desembre de 1938)  a la Creu Alta de Sabadell ?.





PROMOTOR: JOAN GIRBAU ( esperem més dades a castellardiari@gmail.com )

AUTOR : .Josep Renom Costa( Sabadell, 22 de novembre de 1880 - 11 de març de 1931)


L’Oriol Arisa, em deixava un comentari; l'autor és Josep Renom Costa( Sabadell, 22 de novembre de 1880 - 11 de març de 1931)




El  procediment pel qual alguns edificis son reconeguts com  Bens Culturals d’Interès local, i altres no,  és un misteri insondable, oi?.        


La Rosa Maria Gómez Tosas, em deixava un  comentari ;  Casa Joan Girbau (1924) en estat d'abandonament. Arquitecte modernista Josep Renom i Costa, Sabadell, 22 de novembre de 1880 – 11 de març de 1931.

En aquest enllaç trobaràs força sobre ell.

https://historiadesabadell.com/2019/12/07/renom-i-costa-josep/?fbclid=IwAR1eBPxVsXZGvNXZvuoXDGlTHRiscIfhMjHRyjcVeCMw8bm8PTxMDnJXHj0


 Cuideu-vos, els que tenen el deure i l’obligació de fer-ho, NO SON BONA GENT.

En eterna recordança de la Nau del Miquel Dalmases al carrer de l’Illa, 13. Sabadell.

 

Havia baixat fins a Sabadell per demanar una nota simple , al  Registre de la Propietat costa 3,64€,  em deien  a les Oficines del carrer de la República – abans d’Alfonso XIII – que el Registre que gestiona les dades de Castellar del Vallès està a la carretera de Barcelona/Terrassa al número 71, quasi al davant del Parc de Bombers.


Es pot demanar telemàticament a :

https://www.registradores.org/  i et cobren 10.29€


I altres pàgines que poden arribar fins quasi als 30€ , i el REINO DE ESPAÑA, com té per mal costum, continua amb el seu  "laissez faire, laissez passer"


Havia deixat el cotxe al carrer Arimón, i en el camí de tornada retratava la façana del local de numero 13 del  carrer de l'Illa,  no apareix a la relació de “monuments”, i bona part de les cases del costat estan tancades.  Ens agradarà tenir noticia de l’autor a l’email castellardiari@gmail.com




Si més no, deixarem testimoni per a la història, oi?.


Diria que la Confraria de Nostra Senyora de l’Especulació Urbanística veritable Patrona de la Ciutat – té grans projectes per aquell rodal.


Segons m’explicava el Valentí Pons  Toujouse, autor del blog MODERNISME,  es tracta  de la  Nau dita del Miquel Dalmases, al número 13 del carrer de l’Illa, obra de l’any 1920 de l’arquitecte    Josep Renom Costa( Sabadell, 22 de novembre de 1880 - 11 de març de 1931)




El  procediment pel qual alguns edificis son reconeguts com  Bens Culturals d’Interès local, i altres no,  és un misteri insondable, oi?.        


Aquesta Nau per exemple, no va ser reconeguda a l’època del Partit Comunista del Nen Jesús, i tampoc ho és ara amb un govern nacionalsocialista.


Cuideu-vos, els que tenen el deure i l’obligació de fer-ho, NO SON BONA GENT.

 

domingo, 4 de abril de 2021

IN MEMORIAM. DE CASERNA DE LA GUARDIA CIVIL A ALBERG DE LA XARXA JOVE DE LA GENERALITAT DE CATALUNYA. SANT ESTEVE D’EN BAS. LA GARROTXA

 

El Jordi Figueras Suriñach publica un parell de fotografies, la primera de l’edifici que acollia la caserna de la Guardia Civil a Sant Esteve d’en Bas, i la segona d’aquest mateix edifici, un cop reformat i que acull avui l’Alberg de la Vall d’en Bas  que ofereix 55 places, repartides en tretze habitacions amb bany privat. Ofereix també habitacions individuals, dobles i triples.




L’equipament consta de dues plantes. A la planta baixa hi ha la recepció, servei de bar, menjador i sala d’estar mentre que a la planta superior hi ha una sala de jocs i una terrassa amb vistes al Puigsacalm i a les serralades de Llancers i Sant Miquel de Castelló. També disposa d’una zona enjardinada, servei de wifi gratuït i pàrquing per a vehicles i bicicletes.


 L’alberg està situat prop del nucli de Sant Esteve d’en Bas, al costat de la Via Verda i just als peus del camí de Sant Jaume Català.

https://xanascat.gencat.cat/index.php/ca/albergs/albergs/vall-den-bas




Ens agradarà tenir noticia de l’autor de la “ transformació” a l’email castellardiari@gmail.com  , si cliqueu a l’enllaç veure que ara l’edifici té un bon Feng Shui.

OS DE CIVÌS I LA SEVA ESGLÉSIA PARROQUIAL ADVOCADA A L’APÒSTOL SANT PERE. LES VALLS DE VALIRA. L’URGELL SOBIRÀ. LA VEGUERIA “ IN PECTORE “ DELS PIRINEUS.

El Jordi Vila Juncá, sherpa emèrit dels Pirineus,  que exerceix de notari gràfic, narrador visual,  en diu Facebook, de les terres de l’Urgell sobirà i les comarques confrontades,  i l’Antonio Mora Vergés establien una joint venture, el Jordi Vila Juncá aporta les imatges, i , l’Antonio Mora Vergés fa la recerca d’informació, i confegeix la publicació que es penjarà en un blog, i al ensems us esperonem a compartir-la  amb TOTS  els mitjans informatius,  locals, comarcals, provincials, nacionals, de tot signe i  “color polític “  perquè en valorin la seva publicació,  en matèria de divulgació del Patrimoni històric de Catalunya, es del tot aplicable aquella norma bàsica de la publicitat “ que parlin de nosaltres, NI QUE SIGUI BÉ “, oi?


En aquesta ocasió publicava una fotografia d’Os de Civís, també anomenat Aós de Civís (antigament Os d'Urgell), és una entitat municipal descentralitzada de les Valls de Valira, a l'Alt Urgell.





De la que li  comentava el Jesús Real;  Jordi Vilá Juncá, vaig amb freqüència a Os de Civís i no encerto a  endevinar des de quin angle està feta la fotografia.


La dependència d'Andorra és quasi total, amb l’excepció del subministrament elèctric, realitzat per la companyia urgellenca PEUSA, després dels aiguats del 1982.


Els serveis bàsics són proporcionats pel Comú de Sant Julià de Lòria. Tal és el cas de la recollida d'escombraries, la neteja de la carretera quan neva, i d'altres serveis.


De església d’Aós de Civís advocada a  l’apòstol Sant Pere, n’escriuen a : https://www.enciclopedia.cat/ec-catrom-0614701.xml

Manuel Anglada i Bayés / Maria Lluïsa Cases i Loscos / Gemma Ylla-Català i Passola

 

El poble d’Aós és situat sobre un petit turonet a la part de tramuntana del terme municipal, on conflueixen O el riu d’Aós, o de Saturia, amb els torrents d’Avellà i d’Enclar.


S’hi va per Andorra. A la sortida de Sant Julià de Lòria hi ha una carretera que arrenca del costat del pont d’Aixovall, passa per Bixessarri i hi arriba al cap de 8 km.


 Queda al mig de la vall de Saturia al peu de la serra d’Enclar, que fa de termenal de les parròquies d’Aós i Andorra.


L’església parroquial és situada al cim del poble.


El lloc de Ouosse, esmentat a l’acta de consagració de la Seu d’Urgell, era possessió dels Caboet, en féu de l’església d’Urgell, i passà, posteriorment als seus hereus, els vescomtes de Castellbò. Al Spill d’aquest vescomtat, del 1519, la vila d’“Ahós” era integrada a la batllia i quarter de Ciutat.

 

L’església de Sant Pere d’Aoss fou visitada els anys 1312 i 1314 pels delegats de l’arquebisbe de Tarragona. El capellà d’aquesta església figura en el llibre de la dècima de la diòcesi d’Urgell del 1391


L’església parroquial ha estat molt modificada. Presenta una nau rectangular amb capelles laterals al costat nord i l’absis semicircular escapçat per llevant amb l’afegit d’una sagristia. Hi havia un porxo adossat a les façanes de llevant i migjorn, del qual només queden set cartel·les, però que ha estat reconstruït recentment, i l’arrebossat blanquejat d’aquestes dues cares, corresponent a la part coberta. Altres elements arquitectònics són les dues finestres de doble esqueixada de la façana lateral sud-est, entre les quals s’obre un ull de bou. Les altres obertures són posteriors o modificades. Juntament amb l’entrada, a la cantonada sud-oest, hi ha el campanar de planta quadrada, de dos pisos amb espitllera al primer pis i quatre obertures al segon. Aquest campanar presenta totes les característiques d’una fortificació.


La coberta és de fusta amb set encavallades amb el tirant trencat. Les parets interiors són enguixades i en les exteriors es veu un aparell força irregular, encara que ben rejuntat amb morter de calç.


La retratava A.Moras        “Vista exterior de l'església” l’any 1986. Havia demanat mñes dades d’aquest  gran fotògraf del Patrimoni històric, i  finalment l’ Antonio Lascorz Pérez, em deia; l’Antonio Moras Navarro, era company meu al col·legi Pare Poveda de Barcelona, més tard es va llicenciar  en història medieval, era una gran persona, va morir fa uns cinc anys.





Li demanava dades del lloc i data de naixement i traspàs, i li expressava el meu desig de fer una reconeixement de la seva gran tasca, en l’àmbit  del Patrimoni Històric.


Fora possible trobar una imatge fotogràfica on aparegui l’Antonio Moras Navarro?.


Ens agradarà rebre més dades a castellardiari@gmail.com

 

No espereu que ningú vingui a recuperar els vostres records, el que no feu vosaltres, quedarà per fer.


Us esperonem a compartir aquesta entrada  amb TOTS  els mitjans informatius,  locals, comarcals, provincials, nacionals, de tot signe i  “color polític “  perquè en valorin la seva publicació,   recordeu SEMPRE  que  en matèria de divulgació del Patrimoni històric de Catalunya, es del tot aplicable aquella norma bàsica de la publicitat “ que parlin de nosaltres, NI QUE SIGUI BÉ “, oi?.


Cuideu-vos molt, els que es comprometien a fer-ho , NO SON BONA GENT


Ah!, estem al costat dels que defensen les Vegueries, i de qualsevol iniciativa que permeti retornar la vida tant als pirineus, com a d’altres indrets de Catalunya  que pateixen  un sever despoblament, i una vergonyant manca de serveis, la Segarra és una mostra sagnant.

 


IN MEMORIAM DE CASTELLNOU DE BASSELLA I DE LA LLEI DE VEGUERIES QUE HAVIA DE DONAR RESPOSTA A LES NECESSITATS DELS QUE VIUEN – ENCARA – ALS PIRINEUS.

 

Josep Danés i Torras (Olot, 1891 – Barcelona, 1955)  retratava l’any 1929 per al Fons , Estudi de la Masia Catalana, “       Vista parcial de Castell nou de Bassella”.




https://mdc.csuc.cat/digital/collection/afcecemc/id/5836/rec/58

Poc es podia imaginar que  70 anys més tard el poble  es trobaria  submergit sota les aigües del pantà de Rialb que va començar a inundar la zona amb el tancament de comportes el 1999.


L’Alta Ribagorça, l'Alt Urgell, la Cerdanya,  els Pallars Jussà i el  Pallars Sobirà, tenen una problemàtica comú, que demana un tractament específic. Dissortadament, amb la mort   oficial “ del sàtrapa el 20 de novembre de 1975, no començava un trànsit a la democràcia, la “democraciola Plena” que substituïa la “democràcia Orgànica”, donava lloc al fenomen  del “ cafè para todos   que establiria un sistema de “ regnes de taifes en els que s’establirien a cos de rei, els  Partits Polítics.


Això barrava el pas a donar resposta a les necessitats especifiques dels diferents territoris de Catalunya, i la promesa  Llei de Vegueries, quaranta cinc anys desprès de la mort del sàtrapa continuava sense desplegar-se. El resultat s’ha traduït en més despoblació, més manca de serveis a les zones pirinenques, i la constatació  que el centralisme barceloní, es tant perniciós com el madrileny.

 

Us esperonem a compartir aquesta entrada  amb TOTS  els mitjans informatius,  locals, comarcals, provincials, nacionals, de tot signe i  “color polític “  perquè en valorin la seva publicació,   recordeu SEMPRE  que  en matèria de divulgació del Patrimoni històric de Catalunya, es del tot aplicable aquella norma bàsica de la publicitat “ que parlin de nosaltres, NI QUE SIGUI BÉ “, oi?.

 

Cuideu-vos molt, els que es comprometien a fer-ho , NO SON BONA GENT

viernes, 2 de abril de 2021

SANT ROMÀ DE LA VALL DELS ARQUERS. COLL DE NARGÓ. L’URGELL SOBIRÀ. LLEIDA, LA PROVINCIA “ ESPOLIADA”.

El Jordi Vila Juncá, sherpa emèrit dels Pirineus,  que exerceix de notari gràfic, narrador visual,  en diu Facebook, de les terres de l’Urgell sobirà i les comarques confrontades,  i que sense cap mena de dubte es mereix un doctorat “ sudoris causa “, o “ gaudium causa “,  i l’Antonio Mora Vergés establien una joint venture, el Jordi Vila Juncá aporta les imatges, i , l’Antonio Mora Vergés fa la recerca d’informació, i confegeix la publicació que es penjarà en un blog, i al ensems us esperonem a compartir-la  amb TOTS  els mitjans informatius,  locals, comarcals, provincials, nacionals, de tot signe i  “color polític “  perquè en valorin la seva publicació,  en matèria de divulgació del Patrimoni històric de Catalunya, es del tot aplicable aquella norma bàsica de la publicitat “ que parlin de nosaltres, NI QUE SIGUI BÉ “, oi?


En aquesta ocasió , publicava una fotografia de Sant Romà de Valldarques, al terme de Coll de Nargó, a la comarca de l’Urgell sobirà, a Lleida, la província “ espoliada”. 





L’Amadeu Gallart, em recordava – li agraeixo infinitament – que el nom oficial és L’ALT Urgell, transcripció del mot castellà ALTO.  Li explicava que sobirà és un mot català, i que té un significat molt concret en termes orogràfics i geogràfics, i li manifestava la meva intenció de continuar fent-lo servir, almenys fins que “ manu mil·litari” ho tornin a prohibir.


Recordeu les paraules del rei “ mentider ?.

https://www.elnacional.cat/ca/efemerides/marc-pons-joan-carles-i_153012_102.html


L’havia retratar A. Moras. l’any 1983” Vista posterior de l'església”. Ens costava Déu i ajuda esbrinar el nom ANTONIO i el cognom NAVARRO, ANTONIO MORAS NAVARRO, cap altra dada d’aquesta persona que ha deixat un testimoni d’altíssim valor del patrimoni d’aquesta comarca, ens agradarà tenir-ne noticies a l’email castellardiari@gmail.com



http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=15515

N’escrivien de Sant Romà de Valldarques, a :

https://www.enciclopedia.cat/ec-catrom-0619001.xml?fbclid=IwAR396Ac4HxDMpA2Z0fNL_yjATAgd9LrxN5xlAhmRH-mWf6MUesH8EaQqTrk

Francesc Junyent i Maydeu / Alexandre Mazcunàn i Boix / Maria Lluïsa Cases i Loscos / Gemma Ylla-Català i Passola


El lloc d’Arques, esmentat en el document de l’acta de consagració de la Seu d’Urgell, apareix l’any 959 en una donació d’una heretat al lloc de Pinyes que afrontava, per una part, amb el grau d’Arques. L’any 1022 trobem el lloc com a límit, a llevant, del castell de la Rua; l’any 1023, com a límit de l’església de Sant Vicenç de Pinyes, s’esmenta el camí que va al castell d’Arques; els anys 1088 i 1095, el lloc d’Arques es menciona com a límit del castell de Gavarra; i l’any 1110 com a límit de la vila de Nargó.

 

El lloc d’Arques era del bisbe d’Urgell i com a tal consta en el fogatjament del 1358 i en el Spill… del 1519. En ambdues relacions es parla de la Vall d’Arques, forma que es troba en un document del 966.

 

L’any 1257 (o 1269) era capellà i batlle del bisbe a Arques R. de Solanes. En el llibre de la dècima del bisbat d’Urgell, del 1391, figura el capellà d’Arques dins del deganat d’Urgellet. En el llibre de visites del 1758 consten com a annexes de l’església parroquial de Sant Romà les capelles de Sant Martí, prop de la casa Solans, Santa Margarida, prop de la casa de Turrella, Santa Maria de Remolins, Sant Miquel dels Vilars, i Sant Antoni a Boixols. Actualment Sant Romà està supeditada a la parròquia de Coll de Nargó.


L’església de Sant Romà de Valldarques és un edifici romànic compost per una única nau oberta, a llevant, amb un absis semicircular, que s’uneix a la nau mitjançant uns simples ressalts (un per banda), que fan la degradació entre tots dos cossos d’edifici.


La nau és coberta amb una volta de canó de mig punt, reforçada amb tres arcs torals, que arrenca d’una cornisa bisellada, tret que també es dóna a l’absis, que és cobert amb una volta d’un quart d’esfera.




Jordi Contijoch Boada . Vista interior de l'església.


Els paraments interns són recoberts amb una capa de guix, cosa que priva de veure l’autèntica estructura dels murs i de les voltes. D’altra banda l’absis és obturat amb un envà que inutilitzà l’antic presbiteri, actualment comprès entre l’arc d’obertura de l’absis i el primer arc toral, espai on, als laterals, els murs han estat alleugerits amb sengles arcs de descàrrega, un dels quals, concretament el del costat sud, comunica amb la sagristia, afegida a l’edifici posteriorment. L’interior del temple encara és modificat per la irrupció d’un cor modern situat al capdavall de la nau.

 

Aquest edifici és poc il·luminat per tal com només té dues finestres: una situada al centre de l’absis (que no aporta llum a la nau) i l’altra al mur de ponent. La de l’absis té doble esqueixada i és rematada amb un arc de mig punt adovellat fet amb pedra tosca, com els muntants, que són monolítics. La de ponent, en canvi, no és altra cosa que un bloc de pedra tosca, al centre del qual hom ha obert un ull de bou.

 

La porta, encabida entre dos contraforts, es desclou al capdavall del mur de migjorn. D’estructura simple, consta de dos arcs de mig punt adovellats i en degradació, actualment enlluïts amb un arrebossat blavós.

 

Alçat de la façana de llevant, en què s’aprecia el fris format per un engranatge de prismes que orna l’absis i les singulars obertures del campanar.


Els paraments externs de la nau no tenen cap element decoratiu. La simplicitat compositiva de les façanes només és enrevessada per un sobrealçament posterior i per l’adossament d’uns contraforts atalussats situats al mur de migdia, on també s’afegeix el cos modern de la sagristia. L’absis, en canvi, mostra un fris a la part superior format per un engranatge de prismes, que també s’insinua a l’inici de la nau, on, però, tot just esbossat, ja es fa fonedís.


Aquest fris, compost per prismes verticals, compresos entre una cornisa amb bisell i una altra filada de prismes, un a tocar l’altre, disposats horitzontalment, és ben singular i s’allunya de les formes que més sovintegen, on els engranatges són compostos per dents de serra, formades per blocs col·locats de biaix.

 

L’element més rellevant dins el context de l’edifici és sens dubte el campanar de torre, de planta quadrada, que es dreça encastat a l’inici del mur nord prop de l’absis. A partir d’una socolada, d’aparença força rústega, destaquen tres pisos, separats per guarniments llombards i distribuïts irregularment. Hi ha finestres a les quatre cares, les quals, com els elements decoratius, segueixen diferents esquemes compositius, cosa que contribueix a ressaltar-ne l’expressió plàstica, i alhora, malgrat l’estructura estàtica on s’insereixen, confereixen a la torre un cert moviment, propiciat per la seva disposició rítmica i vibrant.

 

Atès el que hem dit, el primer pis és perforat als quatre costats per una finestra geminada, rematada per dos arquets de mig punt adovellats, sobre els quals, fent de límit d’aquest tram, s’estén un fris format només per dues arcuacions cegues, originades a partir dels ressalts angulars (en aquest pis molt amples), que recolzen al centre sobre una mènsula ornada, segons la cara, amb una o dues boles. Al segon pis es repeteixen les finestres geminades en cadascuna de les cares, separades per una columna coronada amb un capitell mensuliforme decorat amb una punta de diamant, composició que també devien tenir les finestres del primer pis, actualment emparedades. El fris que marca la divisòria amb el darrer pis, a diferència de l’anterior, és constituït per quatre arcuacions cegues delimitades per uns ressalts angulars més estrets, però amb el suport intermedi de les mènsules, ornades totes amb una sola bola. El darrer pis és diferent dels altres per la seva menor alçada i per tenir les finestres circulars, emmarcades per dovelles, desenrotllades sota dues arcuacions cegues molt amples, ja que s’inicien en uns ressalts angulars de la mateixa amplada que els del pis anterior. Al centre continuen trobant suport en una mènsula d’on pengen dobles boles.


 El cimal és cobert amb una teulada piramidal molt aplatada, recoberta, com la nau i l’absis, amb lloses.

 

La comunicació amb la nau es fa a través d’una petita obertura delimitada superiorment amb un arc de mig punt, situada al començament de la nau, prop del presbiteri.

 

Sota les arcuacions cegues de les cares nord i est del primer pis, concretament dins l’espai dels murs reculats respecte als ressalts angulars, resten uns fragments molt migrats de pintures murals, consistents en uns motius geomètrics dibuixats amb mangra sobre un arrebossat blanquinós, les quals segurament no són posteriors a l’època gòtica.

 

Aquestes restes de pintures no són en cap moment un cas rar i singular, ja que dins l’arquitectura romànica no era pas infreqüent que hom embellís, si més no en alguns edificis, les façanes, les portes i les finestres amb decoració pictòrica. De tota manera desconeixem el seu abast, ja que edificis que potser havien rebut aquest tractament, actualment, per múltiples raons, no en conserven cap traça. No obstant això, encara trobem prou edificis on els vestigis de pintura mural són ben palesos en algunes parts, com és el cas de l’absis de Sant Miquel de Fontanet o bé les façanes de Sant Joan de Boí i de Santa Maria de Ripoll o el campanar de Santa Coloma d’Andorra, sense esmentar-ne d’altres.

 

L’aparell ha estat obrat amb carreus no gaire voluminosos, només escantonats, que segueixen una disposició força regular de filades horitzontals, amb una millor execució a la meitat superior del campanar, on s’alcen els tres pisos. L’ús de la pedra tosca se circumscriu bàsicament a la confecció dels elements decoratius.

 

Les remodelacions que s’hi han fet no han alterat substancialment l’estructura de l’edifici que respon segurament a una obra romànica, potser refeta, obrada durant el primer terç del segle XII, dintre les formes evolucionades, però rurals, de l’arquitectura llombarda. És possible que hi hagi un lleuger desplaçament cronològic entre la nau i l’absis amb el cos del campanar.

 

Tot i que es podria millorar el seu aspecte, l’edifici és força ben conservat


A l’exterior de la façana nord del campanar encara resten alguns fragments de pintura mural, protegits per una de les arcuacions de les finestres del segon pis i localitzables dins l’espai definit entre aquella i l’obertura geminada.


Malgrat que la superfície pictòrica conservada és escassa, s’hi distingeixen alguns motius decoratius, molt simples, de color vermell sobre fons blanc. Sota l’arc esquerre apareixen: un motiu en forma d’espiga dins un espai semicircular, una franja de sis ratlles verticals, dos cercles concèntrics i un altre de més petit i dos motius de ziga-zaga. Aquest conjunt és emmarcat per la part de dalt amb una línia que segueix la forma de l’arc. Sota l’arc dret sols es distingeix un motiu de ziga-zaga i un d’estrellat dins un doble cercle.

 

El fet que la zona on s’han conservat les pintures sigui la més protegida de la intempèrie fa pensar que, segurament, l’espai delimitat pels arcs llombards i els de la finestra geminada havia estat totalment decorat, probablement amb motius semblants.

 

Cal assenyalar que els pocs exemples conservats de pintura mural a l’exterior dels edificis i la seva progressiva degradació dificulten l’estudi d’aquest conjunt. Josep Pijoan i Soteras (Barcelona, 22 d'agost de 1879 - Lausana, 16 de juny de 1963), en una publicació de l’Institut d’Estudis Catalans del principi de segle (1907-21, pàgs. 30 i 32, figs. 25 i 30), ja feia esment de l’existència d’algunes restes de pintura a l’exterior dels campanars de Sant Climent i Santa Maria de Taüll, tot decorant les faixes llombardes i l’interior dels arquets. Però foren J. Puig i Cadafalch —que més tard ho tornava a recollir (1930, pàgs. 437-439)—, A. Falguera i J. Goday (1909-18, II, pàg. 573 i fig. 504, i III.1, pàg. 78) qui establiren tres nivells per a aquest tipus de decoració: l’alternança de materials de diferents colors, la pintura decorativa exterior i la pintura iconogràfica. Posteriorment cal destacar dues aportacions a aquest tema: d’una banda, la conferència realitzada l’any 1972 per J. Ainaud de Lasarte durant la “X Semana de Estudios Medievales de Estella”, sobre algunes pintures romàniques a les façanes (Ainaud, 1972a); de l’altra, un recull sobre pintura romànica d’exterior realitzat per F. Galtier l’any 1974 a propòsit del “VII Congreso Internacional de Estudios Pirenaicos” (Galtier, 1983).


 Les restes conservades a Sant Romà de Valldarques s’han d’incloure dins el grup de la pintura decorativa d’exterior, paral·lelament a altres conjunts recollits per J. Puig i Cadafalch (1930) i anteriorment esmentats per K. Porter (1916, I, pàgs. 312-316), com són les decoracions murals de la Santa Creu d’Spanone (1025) i de l’església de Nazzone a Novara (1030).

 

D’altra banda, el grup de mostres més properes al conjunt que analitzem és constituït per les de les arcuacions llombardes de l’absis de Sant Miquel de Fontanet (Solsonès, vegeu vol. XIII, pàg. 150, de la present obra), de Santa Maria de Remolins (vegeu descripció arquitectònica en aquest volum) i dels campanars de Sant Climent i Santa Maria de Taüll (Alta Ribagorça), que pel que sembla reproduïen l’efecte de l’alternança de materials, i de Sant Feliu del Racó, on resten pintats carreus regulars en vermell.

 

Tot i que la decoració ornamental conservada a Sant Romà recorda les pintures de Campdevànol (Ripollès) quant al triple cercle i de Sant Miquel de Terrassa (Vallès Occidental) pel motiu geomètric vegetal —conjunts datats entre els segles VIII i IX—, cal estudiar-la tenint en compte la classificació cronològica de l’arquitectura que li fa de suport. El campanar, de base quadrada, és obra del segle XII, datació que resulta acceptable per a la decoració pictòrica que s’hi sobreposa.


Quan al topònim al defensa que fa referència a l’habilitat en l’ús de l’arc, “ la vall dels arquers”


Us esperonem a compartir aquesta entrada  amb TOTS  els mitjans informatius,  locals, comarcals, provincials, nacionals, de tot signe i  “color polític “  perquè en valorin la seva publicació,   recordeu SEMPRE  que  en matèria de divulgació del Patrimoni històric de Catalunya, es del tot aplicable aquella norma bàsica de la publicitat “ que parlin de nosaltres, NI QUE SIGUI BÉ “, oi?.

 

Cuideu-vos molt, els que es comprometien a fer-ho , NO SON BONA GENT