El Jordi Vila Juncá, sherpa emèrit dels Pirineus, que exerceix de notari gràfic, narrador
visual, en diu Facebook, de les terres
de l’Urgell sobirà i les comarques confrontades, i l’Antonio Mora Vergés establien una joint
venture, el Jordi Vila Juncá aporta les imatges, i , l’Antonio Mora Vergés fa
la recerca d’informació, i confegeix la publicació que es penjarà en un blog, i
al ensems us esperonem a compartir-la
amb TOTS els mitjans
informatius, locals, comarcals,
provincials, nacionals, de tot signe i
“color polític “ perquè en
valorin la seva publicació, en matèria
de divulgació del Patrimoni històric de Catalunya, es del tot aplicable aquella
norma bàsica de la publicitat “ que parlin de nosaltres, NI QUE SIGUI BÉ “, oi?
En aquesta ocasió m’enviava imatges de Sant Miquel de Fontaneda
a la parròquia de Sant Julià de Lòria,
Andorra.
El Jordi Vigué i Viñas i el Francesc
Rodríguez i Rossa, n’escriuen a : https://www.enciclopedia.cat/ec-catrom-0652101.xml
Hom arriba a Fontaneda des de Sant Julià de Lòria, població de la qual
dista uns 5 km, per carretera vers el sud-oest; la carretera és asfaltada i en
bones condicions, bé que molt desnivellada, com la majoria de les d’Andorra.
L’església, perfectament visible, es troba a la part més alta del poble,
dominant tot el conjunt de cases.
L’església de Fontaneda té un esquema molt simple, com correspon a la
majoria de les esglésies romàniques d’Andorra: una nau rectangular, rematada
vers llevant per un absis semicircular. La nau té unes dimensions petites (fa
4,10 m d’ample × 9,18 m de llarg, sense l’absis, però comptant-hi el mur de
llevant que tanca la nau, mides exteriors; amb l’absis i tot, l’edifici fa
11,70 m de llargària total) i l’absis, un xic més estret i força més baix,
completa un conjunt rústic i mancat d’ornamentació i de detalls. L’aparell dels
murs de l’edifici (que fan 0,66 m de gruix) és també molt primitiu, fet amb
blocs de pedra, escantonats de mides diverses, amb alguns blocs de mides
considerables als llocs més importants, per tal d’assegurar els encaixos i els
muntants dels paraments, posats sense seguir cap ordre ni amb gaires miraments
per a col·locar junts els d’unes mateixes mides. Atès que hom ha fet servir
molta llicorella, en molts llocs aquesta es presenta en lloses baixes, amples i
allargassades.
Detall del mur de migjorn de la nau amb la porta d’entrada, coberta per un
arc de mig punt, fet amb dovelles de pedra tosca.
A llevant s’obre un absis semicircular, que ateny uns 2 metres de radi exterior, llis i sense la finestra
central habitual. Com tot l’edifici, l’absis és també molt rudimentari i mancat
d’ornamentació. Exteriorment ha estat cobert amb una teulada de llicorella i és
un xic més estret que la nau, uns 15 centimetres per banda. Com en d’altres indrets, també aquí
l’aparell barreja la llicorella amb la pedra calcària. AI mateix absis, a
l’extrem que dóna a migjorn i gairebé tocant al punt d’unió amb la nau, s’obre
una finestra de doble esqueixada, molt rudimentària també, feta amb tres blocs
de pedra calcària; dos blocs rectangulars i llisos serveixen de muntants i són
rematats per un tercer bloc, que descriu un arc de mig punt; aquest arc ha
estat subratllat a la seva cara exterior per un nervi de secció semicircular,
flanquejat per dos d’altres, de secció quadrada. Aquesta finestra fa 0,27 metres
d’ample × 0,73 metres d’alt.
Al mur de migjorn i situada al lloc original hi ha la porta d’entrada a
l’església. És una porta senzilla i de mides petites (fa 0,87 metres d’ample × 1,70 metres d’alt), oberta amb uns muntants en què
alternen un blocs grossos amb unes filades de pissarra, tot formant una mena de
llosat i tancant-se amb un arc de mig punt, fet amb dovelles de pedra calcària,
cosa que dóna a aquest element un to d’acusada rusticitat. Al capdamunt
d’aquest mateix mur de migjorn hi ha una gran espitllera, probablement moderna,
de doble esqueixada.
El mur de ponent, que surt 0,70 metres per damunt el nivell de la teulada de la nau,
constitueix un dels punts més bonics de l’edifici. La seva pedra amb les
inclemències del temps i el pas dels anys ha agafat una pàtina de color oliós,
molt bonica. L’aparell d’aquest mur és força més rudimentari que el que apareix
al mur de migjorn; aquí resta força més palès el caire rústic d’aquesta
construcció. En aquest mur hi ha una espitllera d’esqueixada simple, alta i
estreta, amb l’obertura vers l’interior, i damunt seu un òcul, fet amb cinc
dovelles, molt rústic també i irregular. El mur occidental ha estat coronat per
un robust campanar d’espadanya, força gros, de doble obertura, construït amb
pedra calcària i pissarra. Les dues obertures es tanquen a la part superior amb
un arc adovellat de mig punt, fet amb dovelles de pedra tosca. A desgrat del
seu aspecte primitiu, és molt possible que aquest campanar sigui de construcció
moderna, cosa que no hem pogut constatar.
L’interior de l’edifici només permet de veure’n l’estructura, bé que no pas
els materials de construcció, cobert com és per un arrebossat que ha estat
pintat de blanc. Els murs són llisos totalment i mancats d’ornamentació. El
paviment és enllosat. La nau ha estat coberta seguint un sistema força
singular: vers la meitat de la nau, una grossa biga recolza en els murs de
tramuntana i de migjorn; del seu centre s’erigeix verticalment un pal de
grosses dimensions, que serveix de puntal a una altra biga, molt llarga i
robusta, que divideix longitudinalment, de llevant a ponent, la nau en dues
parts iguals i marca el carener de la teulada. Aquesta biga serveix de punt de
suport de tota una colla d’altres bigues, més petites, que recolzen en ella i
en els murs corresponents de tramuntana i de migjorn. Aquestes bigues sostenen
l’empostissat damunt el qual hi ha la coberta de llicorella.
A la capçalera el mur de llevant es tanca i deixa un pany de paret llis,
sota el qual s’obre l’absis. Aquest és força alt, també llis i és cobert amb un
quart d’esfera. Al punt d’arrencada de la volta hi ha una cornisa, que, a
manera de mènsula, ressegueix tot el perímetre interior de l’absis. L’obertura
d’aquest agafa interiorment tota l’amplada de la nau, o sia que no hi ha cap plec
ni al mur ni a l’arc triomfal.
Exteriorment el mur de tramuntana resta completament tapat per la terra del
marge.
Bé que l’absis i la part inferior de tot el costat esquerre del mur de
ponent semblen correspondre clarament a l’obra original, en altres indrets de
l’edifici (el mur de migjorn, sobretot l’aresta del costat sud-est, el
campanar, I’oculus, etc.) no sembla pas tant clar el manteniment de l’obra
original. Almenys les diversitats d’aparell que presenta l’edifici, algunes
vacil·lacions poc coherents i fins algun afegitó evident així semblen
insinuar-ho.
Pel que fa a la seva datació, cal dir el que ja hem apuntat en altres
edificis d’Andorra, similars, quant a estructura i tècnica de construcció, al
de Fontaneda. El primitivisme de l’esquema i la rudimentarietat de la seva
tècnica semblen acostar-nos més a una època reculada en el temps, època de la
qual l’església de Sant Serni de Nagol, consagrada l’any 1055 pot ésser un
paradigma pel que fa a la part constructiva, com una fita pel que respecta a la
cronologia. El final del segle XI o, a tot estirar, la primera meitat del XII
marcarien el límit final d’aquesta època, a partir de la qual aparegueren uns
edificis més elaborats i acompanyats d’ornamentació
A l’arc de la finestra de l’absis de Sant Miquel de Fontaneda hi ha unes
restes de pintures murals, possiblement d’època romànica. Malgrat que la
varietat de colors sigui poca i la superfície conservada molt petita, hi ha la
qualitat dels materials del romànic. La poca superfície tampoc no permet
d’emetre cap judici pel que fa a la qualitat de la realització i al programa
iconogràfic. Un estudi dels pigments podria, sens dubte, aportar noves dades
quant a l’època de realització i al possible artista.
El Miquel i la Rosa “ la parella romànica” ens expliquen les seves impressions
de la visita :
https://www.guimera.info/wordpress/coneixer/sant-miquel-de-fontaneda-sant-julia-de-loria-andorra/
Us esperonem a compartir aquesta entrada
amb TOTS els mitjans
informatius, locals, comarcals,
provincials, nacionals, de tot signe i
“color polític “ perquè en
valorin la seva publicació, recordeu
SEMPRE que en matèria de divulgació del Patrimoni
històric, es del tot aplicable aquella norma bàsica de la publicitat “ que
parlin de nosaltres, NI QUE SIGUI BÉ “, oi?.
