La Joana Figueras publica
fotografies de l'ermita de Santa Maria del Catllar (o Nostra Senyora del
Catllar) , capella romànica d'una sola nau amb absis i volta de canó situada al
municipi de Vilallonga de Ter, a la
comarca del Ripollès.
L’Antoni Pladevall i Font , la Maria Lluïsa Cases i Loscos , la Núria Peris
i Pujolar i el Joan-Albert Adell i Gisbert, n’escriuen a :
https://www.enciclopedia.cat/ec-catrom-1047601.xml
El santuari de la Mare de Déu del Catllar es troba al terme de Tregurà. És
situat en un promontori a 1 165 metres d’altitud. Es veu des de la carretera de
Setcases entre els punts quilomètrics 8 i 9 venint de Vilallonga de Ter;
després de travessar el riu hi mena un camí de muntanya.
Santa Maria del Catllar és un petit edifici d’estructura romànica situat en
el turó on hi hagué abans el castell del Catllar o “Castellario”, que donà nom
a un famós llinatge. Ara un antic mas proper a la capella és anomenat el
Catllar, però no sembla que ocupi el mateix solar que el castell primitiu, que
devia trobar-se més proper a la capella.
Tanmateix, l’advocació de Santa Maria sembla posterior al 1150, perquè
l’any 1121 hi ha documentada una definició de l’alou de Sant Pere del Catllar a
favor del monestir de Sant Pere de Camprodon, i l’any 1150 encara es parla de
Sant Pere del Catllar. En canvi, l’any 1202, Guillem de Catllar donava a
l’església de Santa Maria del Catllar un conjunt de relíquies portades de Terra
Santa i l’any següent enfranquia el seu ermità o deodonat de tota servitud i
lliurava a la capella (gener de 1203) i al seu sacerdot beneficiat un home cec,
anomenat Joan.
Quant al castell que donà origen al llinatge Catllar o Descatllar, existia
ja abans del 1070, i els seus senyors que arribaren a dominar tot el terme de
Vilallonga, llevat de Tregurà, i que foren senyors de Rocabruna i, més tard,
del castell de Besora i altres dominis, van assegurar amb llurs deixes, al
llarg de la seva història, el patrimoni de la capella de Santa Maria,
administrat pels seus sacerdots fins a l’any 1768; d’aleshores fins al 1866
tingué un administrador o custodi seglar.
En un nomenclàtor del segle XIV, on s’especifiquen les esglésies
parroquials de l’ardiaconat de Besalú, apareix la “capella Beate Marie castri
de Castllario in parrochia Sancti Martini de Vilallonga”.
D’ençà l’any 1956, el Catllar és integrat a la diòcesi vigatana
Es tracta d’una senzilla església d’una nau, coberta amb volta de canó
seguit, un xic apuntada i capçada a llevant per un absis semicircular, que és
tapat pel retaule de l’altar.
L’edifici és arrebossat tant per dins com per fora, la qual cosa impedeix
de fer-ne una lectura més profunda o escatir-ne la forma de l’aparell. Amb tot,
sembla que tingué una ampliació vers ponent, mur la façana del qual conté la
porta d’entrada, que és sobremuntada per un ull de bou, i un campanar de paret,
de dos ulls, el qual abasta tot l’ample de la façana.
Tal com ja hem apuntat, l’any 1203 l’església consta com a capella del
castell del Catllar. Tot i que no sabem la data exacta de la seva construcció,
cal suposar que devia tenir els seus orígens vers el segle XI. Així sembla
testimoniar-ho l’absis. L’edifici, ja avançada l’època romànica, devia sofrir una
ampliació. De fet, cal notar que la forma de la volta de la nau, un xic
apuntada, no es correspon amb la construcció de l’absis.
Patrimoni Gencat en diu :
http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=4382
Jordi Contijoch Boada . Vista
interior de l'ermita des de l'entrada
No confondre amb la mateixa advocació al terme de Ripoll :
https://www.enciclopedia.cat/ec-catrom-1035101.xml?destination=node/946853
Em costava un gran esforç fer aquesta més que minsa publicació, el dia 9.07.2021 patia una caiguda al carrer d’Irlanda de Castellar del Vallès, amb el resultat del trencament de l’húmer , el dit petit de la mà, alguna costella, i contusions generals.
M’explicava el Juan Navazo Montero que havia vist una senyora enguixada com jo. Està clar que la lluna ha estat propicia a les caigudes, tant clar però, com que la manca de manteniment de les voreres – endèmica – hi té una evident relació “causal”, oi?
L’any 2010, encara laboralment actiu, patia un accident quan cercàvem la Poua del Sailoic, al Moianès:
http://coneixercatalunya.blogspot.com/2010/08/trencat-per-vacances.html
Més d’un any desprès acomplíem la nostra recerca :
http://coneixercatalunya.blogspot.com/2011/09/poua-del-saiolic-antic-terme-de-marfa.html
https://coneixercatalunya.blogspot.com/2011/09/poua-del-sailoic-ii-antic-terme-de.html
Toca pouar a la paremiologia,” A gran dolor, paciència major, perquè a qualsevol mal, la paciència és remei”
