DE VEGADES LA PAU, NO ÉS MÉS QUE POR

Advertia – cada cop amb més freqüència – senyals d’una tragèdia infinita :

Persones malaltes que demanen al metge quin dels medicaments és ‘ més important’, perquè no poden comprar tots els que necessiten.

Persones que ‘necessiten vitalment’ el transport sanitari, i que es saben abocades a una agonia dolorosa, davant l’ indiferència – quan no el rebuig – dels qui ‘remenen les cireres’.

Persones que s’adonen que el destí dels seus fills/filles, ja està decidit, i que se’ls barra el dret a l’educació de forma barroera.

Persones que descobreixen ara que des del govern del Regne d’Espanya, s’ha endegat una campanya, contra els treballadors, pensionistes, i qualsevol esser humà que tingui necessitat de rebre ajuda.

Us deixo un enllaç a la cançó del Raimon ;

De vegades la pau
tanca les boques
i lliga les mans,
només et deixa les cames per fugir.

De vegades la pau
fa gust de mort.

De vegades la pau
No és més que por.

Dissortadament sembla que tornem al ‘ silenci’, oi ?.

On està l’esperit de l’estaca ?

Ens caldrà a tots plegats, recuperar aquell ‘vent d’esperança’ que bufava fa més de 50 anys.