Sortint de la Bisbal de l’Empordà cal seguir en direcció a Palafrugell, però a la primera rotonda es segueix cap a Peratallada (senyalat). Poc metres després i a mà dreta i enfront de Vulpellac, surt la carretera a Santa Susana de Peralta que coincideix amb el GR 92. En arribar a un Mas, i senyalat, s’agafa a mà esquerra una pista de terra, ben conservada, que en uns 500 metres du enfront d’un plànol molt esquemàtic.
D’aquí, cal endinsar-se per un corriol –a la dreta- fins trobar l’entrada al bosc a uns 50 metres.
Seguint per corriols no pas ben senyalitzats i amb precaució de no relliscar i caure a un dels clots, es segueix un recorregut anàrquic passant per passadissos entre parets de pedra tallada que porten a grans i profundes cavitats excavades a la roca de diferent fondària i amplitud.
Aquests clots, alguns dels quals arriben als 20 metres de profunditat, estan excavats en la roca de gres amb les parets ben allisades, i amb la particularitat que tots hi tenen una rampa d'accés de poc més d'un metre d'amplària. En la part més elevada del turó hi ha, també, una roca en forma de capella.
El seu origen sembla ésser molt antic, ja que s'han fet troballes romanes i preromanes. S'ha especulat, fins i tot, que les muralles de la ciutat preromana del Puig de Sant Andreu d'Ullastret podrien haver estat bastides amb la pedra dels clots. També s'ha dit que amb aquesta pedra es va construir el poble de Peratallada.
És possible, doncs, que ja fossin explotats en temps anteriors a la romanització. Però, d'altra banda, cal assenyalar que la majoria d'esglésies i monuments medievals de la rodalia estan construïts amb gres. També hi ha qui diu que en aquests clots hi va haver una població fixa, fugint del poder romà o àrab, dedicada a l'ensenyament de la religió cristiana.
Segons una antiga llegenda, en els clots de Sant Julià hi van ser martiritzats els primers cristians del país,no es descarta que el mateix nom de Sant Julià pogués significar la presència d'un lloc de culte molt antic . La capella troglodita coneguda amb el nom de «Sitial» o «Tron de la Reina», que és un dels punts més interessants de l'indret, conté una creu en la seva part interior que sembla que vindria a representar la cristianització d'un lloc pagà.
Aquest «Tron de la reina», conegut també com «Pont de la Bruixa», presideix el conjunt. A l'esquerra d'aquest seient s'hi pot veure una superfície planera, d'aproximadament un metre de longitud i que, tal com diu la tradició oral, era el lloc destinat als sacrificis.
L'existència d'una canal en forma d'U, possiblement destinada a recollir la sang, confirmaria la hipòtesi d'aquesta llegenda, que no deixa de ser una anècdota més de l'indret. També hi apareixen dues cassoletes, semiesfèriques, potser també artificials, que són idèntiques a les que molt sovint apareixen en les lloses sepulcrals megalítiques.
Quan al topònim trobàvem una deliciosa explicació a :
http://www.xtec.cat/~aquixal/toponims_del_baix_emporda.htm
Al costat de les ruïnes d'Ullastret hi havia un estany -la gent en deia "el llac"- que ara ja és sec. Diuen que a la nit sortia de l'aigua un monstre que atemoria a tots els qui hi passaven a la vora. El marquès d'Ullastret, decidit a solucionar el problema, va dir: "Vull la pell del monstre del llac. El qui me la porti serà ben recompensat." En Jaume Ribot, que tenia una masia prop de la Bisbal, va sortir armat amb una daga i va matar el monstre: era un llop. El marquès li va preguntar què volia com a premi i ell respongué: "Senyor marquès, si em permeteu, la gent del meu redol voldria emancipar-se dels vostres dominis". El marquès va dir: "Sia, i que el nou poble es digui Vullpell-llac." Amb l'evolució normal de la llengua aviat esdevingué Vulpellac.
Altres veuen en el topònim un origen llatí de vulpés ‘ guineu’, el llac de les guineus, i també del nom gentilici Vulpiliācum , derivat del nom personal llatí Vulpilĭus amb el sufix cèltic ācum.
No hay comentarios:
Publicar un comentario