El diccionari de l’ Institut d’estudis Catalans ens diu ‘ Mort
dolça, sense dolor’ , parla sens dubte de la dita eutanàsia activa : que implica provocar – de forma conscient i voluntària
- la mort indolora del malalt, a petició d'aquest, quan pateixi malalties
incurables molt penoses o progressives i greument invalidants.
L’anomenada eutanàsia passiva -
que s’aplicaria al nostre país per raons econòmiques, i sense tenir en
compte la voluntat del pacient - ,
implica l’aplicació voluntària i conscient de :
a) l'abstenció terapèutica. En aquest supòsit no
s’inicia el tractament.
b) la
suspensió terapèutica. En aquest supòsit se suspèn el tractament iniciat, fonamentat en el raonament que més que perllongar el viure, perllonga el
morir.
L’any 1978
quan sortíem del feixisme, i estrenàvem
- ara sabem que amb injustificada alegria - aquesta ‘democraciola’ vergonyant, tothom
tenia clar que en el primer supòsit parlem de ‘mort digna’, i en el segon amb
tots els eufemismes que vulgueu posar de genocidi.
Llegíem que
malgrat mantenir-se sobre el paper la ‘Sanitat Universal’ al Regne d’Espanya – i que aquí la Seguretat
Social és obligatòria, i TOTHOM que ha treballat legalment havia de contribuir-hi
econòmicament - , caldrà pagar per anar al metge, per les receptes, pels medicaments,... i ara, que s’establirà un peatge de 5€ diaris per
cada dia d’hospital. Les persones sense
recursos no podran per tant : anar al metge quan estiguin malaltes, i en no
rebre tractament [abstenció terapèutica],
patiran una llarga i dolorosa agonia. Aquells als que se’ls acabin els doblers com a
conseqüència de retallades, augments d’impostos, taxes i preus públics, no
podran continuar amb els tractaments i/o sotmetre’s a les intervencions quirúrgiques
indicades [suspensió terapèutica ], i patiran també una llarga i dolorosa
agonia. Ens ambdós casos davant la indiferència, quan
no els menysteniment èxplicit de les administracions.
Com al DIMITRIS CRISTOULAS , http://www.guimera.info/wordpress/tribuna/?p=1849
els queda la sortida del suïcidi,
Catalunya no en facilita dades d’ençà del 2010 http://www.idescat.cat/pub/?id=aec&n=616
, mentre que el Regne d’Espanya va
deixar de fer-ho a partir del 2006 [ any en que comença la crisis econòmica ].
El
percentatge ‘clàssic’ estava al voltant de 11 persones de cada 100.000; per
raons diverses, religioses, familiars, socials,.. sovint aquest fet s’amaga, i tothom tenia coll avall, que les dades ‘reals’
triplicaven aquesta xifra.
Avui les
xifres deuen ser d’escàndol, tota vegada que les administracions no les fan
publiques.
Hem d’agrair
com cal els esforços que els nostres politics obliguen a fer a les classes més
febles i desfavorides.
Amagar el
cap sota l’ala no serveix de res.
No hay comentarios:
Publicar un comentario