miércoles, 31 de octubre de 2012

CASTELL DEL PAPIOL AL LLOBREGAT JUSSÀ. CATALUNYA

Quan retratava el Castell del Papiol, pensava com en seria de difícil repetir la fotografia que feia el Josep Salvany Blanch, l’any 1913.


El nombre d’habitants rondava escassament el miler, el Llobregat era un riu, i a les seves vores es conreava la terra, i no l’asfalt com succeeix avui. Tot s’ha fet de la pitjor manera possible, amb l’ànim clar de ‘dessolar la terra’, fins al punt que el terme més ‘crucificat’ de Catalunya pel que fa a suportar infraestructures, no té accés ni a la A-2, ni a la AP-7. Felicitats a qui pertoqui per una tant gran aberració.




De la descripció llegim : Castell de planta rectangular, format per diversos cossos d'edificacions juxtaposats. La part més antiga és a la planta baixa, tot just traspassada l'entrada: una escala excavada a la roca mena cap a una sala estreta i allargada, amb les parets d'aparell d'espiga, més sortides que no pas la volta de mig punt que sostenen. Al costat hi ha una altra sala més àmplia, també coberta amb volta i més tardana. Entre totes dues hi ha ubicada l'antiga masmorra medieval. Més enllà, el basament de la torre s'eleva per damunt la fàbrica del castell, probablement del segle XIII. Vora seu hi ha un vaixell amb veles hissades esgrafiat a la paret. Els pisos superiors han estat molt reforçats i enriquits amb mobiliari antic i amb una pinacoteca de pintors catalans de finals del segle XIX i principis del segle XX. L'exterior també ha estat restaurat.

El castell del Papiol està documentat el 1116 en un conveni pel qual Ramon Berenguer III, comte de Barcelona, va cedir en feu als seus germans (Arnau, Bernat i Ramon Pere) el castell del Papiol, reservant-ne el dret per a ell. És versemblant, tanmateix, que el castell existís anteriorment.

El 1395, el rei Joan I va vendre a Berenguer de Cortilles, primer baró del Papiol, el domini directe i alodial del terme i castell d'El Papiol, juntament amb la jurisdicció civil i criminal. El nou senyor va cedir aquell mateix any tot el domini i jurisdicció a Ramon Despapiol.

El 1448 un terratrèmol va enderrocar parcialment el castell. D’aquell terratrèmol ve la llegenda que diu que : ·"el senyor del castell del Papiol va fer un pacte amb el diable per que li aixequés ràpidament un castell en el territori que el rei li havia atorgat. De fet, va ser convingut que els treballs es farien en set nits, però que ningú més no ho veuria. A la nit que feia set, un sastre, vassall del senyor del Papiol, va descobrir de matinada, i per casualitat, qui era el constructor del castell, el qual en veure’s sorprès va rebotir a terra, de ràbia, la pedra que duia al cap amunt i que era precisament la darrera. I renegant com un condemnat, es va fer fonedís, i se’n tornà de ben segur cap a l’infern...D’aquí ve que a causa d’aquella maledicció, cauen cada any set pedres del castell del Papiol. I no se sap pas d’on cauen..."

El 1505 la baronia d'El Papiol passà a mans de la família Marimon, després als Guimerà, que el 1661 varen vendre-la al mercader Francesc Argemir. Després de passar per altres mans el castell va esdevenir propietat dels Almirall, val a dir que s’ha conservat admirablement amb l’esforç de les seves propietàries, les germanes Mora - Almirall, que el van heretar de la seva mare, filla del comerciant Joaquim Almirall, germà de Valentí Almirall i Llózer, el gran nacionalista republicà del segle XIX, que malgrat no fer-ne mai ostentació, era al ensems baró del Papiol.

SANT CUGAT DE GAVADONS EN TERME DE COLLSUSPINA AL MOIANÈS. CATALUNYA

El Tomàs Irigaray Lopez, i la Carmen Toledo Cañadas m’enviaven algunes imatges del seu darrer tomb pel Moianès.

En aquesta ocasió s’arribaven fins un dels sostres de la comarca ‘natural’, on s’aixeca a 1046 metres de latitud l’església coneguda com Sant Cugat de Gavadons, amorosament envoltada per antics masos com Miravalls, Mas Naulart, Bellver, .....; prop seu hi ha el naixement del Riu Congost.


De la descripció tècnica llegim ; església de mitjanes dimensions que s'aixeca en una elevació prop del turó de Puig Estels. És un edifici romànic del segle XII, al segle XVI l'església era coneguda amb el nom de Sant Cugat de Coll-sa-sima, ja que es trobava al cim de la serra que tanca la plana per la part de ponent i la separa del Moianès. Possiblement durant el segle XVI es van fer reformes a l'església, s'hi referen les voltes i se li van afegir dues capelles laterals cobertes amb voltes de creueria amb impostes esculturades a l'arrencada dels arcs i claus treballades.

Al segle XIX s'hi feren novament obres. El campanar d'espadanya es transformà en un cos quadrat de gran volum; es construí una sagristia adossada i la casa rectoral, aquesta reforma va suposar la mutilació de l'absis. També s’aixecava l'altar , d’estil neoclàssic popular, dedicat a sant Pere Màrtir.

Davant la porta d’entrada hi ha dues lloses, una és una lauda sepulcral amb un escut de la família Miravalls – força esborrat - que recorda però, l’especial relació d'aquest mas amb l'església.

Al costat sud de l'església hi ha un cementiri, on han arribat també les flors xineses.

EL ROURE DEL GIOL EN TERME DE CASTELLCIR AL MOIANÈS . CATALUNYA

El Tomàs Irigaray Lopez, i la Carmen Toledo Cañadas m’enviaven algunes imatges del seu darrer tomb pel Moianès.

En aquesta ocasió dins del terme Castellcir, retrataven el Roure del Giol, ‘Quercus humilis’ declarat arbre nacionals de Catalunya, i que ha donat nom a l’antic casal dels Santa Coloma, que es coneix avui com Mas Giol. Més enllà de la seva importància històrica – que la té – i de la seva bellesa estètica – que també la té - , transcrivim les seves proporcions : mesura aproximadament uns 20 metres d'alçada i 4,50 metres de corda (perímetre del tronc a una alçada d'1,50 metres).


Dels roures des de la més remota antigor, hom n’associà qualitats espirituals, que alguns en poden dir màgiques; qui no recorda les entranyables aventures de l’Astérix i l’Obelix , on el druida Panoramix , com tot els druides cèltics- recollia el vesc sagrats dels roures ?; qui, no ha llegit i/o sentit històries de trobades al redós d’un d’aquest amables gegants ?.

Explicàvem ara fa set anys; com passa el temps, oi ?, en relació a aquest bellíssim paratge, i a les qualitats espirituals associades als roures, i més en concret a aquest roure del Giol, que a nosaltres se’ns van fer paleses en aquella ocasió; ens trobàvem al límit de les nostres forces físiques i àdhuc psíquiques, veníem d’una llarga caminada, que ens havia portat fins a Sant Cugat de Gavadons , anomenat antigament com Sant Cugat de Coll-sa-sima i pertanyent avui al municipi de Collsuspina, afegiu a això un sol de justícia, com ens ha fet alguns dies d’estiu aquest any 2.005, la sequera angoixant que fins i tot ha portat restriccions en alguns moments als pobles del Moianes, per acabar-ho d’adobar remeneu tot, amb un to psíquic particularment baix derivat de problemes de salut, de feina, o del que més us agradi; només la certesa de trobar el roure i la seva ombra, ens feia caminar encara, quan passada la masia de l’Espina, teníem per endavant no menys de cinc quilometres que esdevindrien quasi insuportables !; havíem esgotat les reserves d’aigua ,la sensació no era ja de cansament , era clarament de decandiment, més que caminar arrossegava els peus !, fins la Bruna, la gosseta forx-terrier companya de tantes i tantes sortides, estava al límit de les seves forces, i es situava clarament dins l’ombra que projectava l’Antoni Ibáñez Olivares, que en aquell moment, en termes ciclistes, val a dir que tirava literalment de nosaltres !.

Finalment com un anticip del Paradís, vàrem veure la Creu de terme que està al vell mig del pla de Santa Coloma Sasserra, i la presència del roure del Giol que semblava cridar-nos, ens van apropar a l’arbre, i de primer ens van abraçar a ell, per acabar asseguts a les seves arrels una bona estona.

En aixecar-nos la sensació de cansament havia desaparegut !, i també per alegria nostra, semblava que ens havíem rentat els vidres de les ulleres de l’ànima, perquè el sol lluïa de forma diferent, l’aire tenia un flaire desconegut, però fresc i agradable i tot plegat ,de les hores ença, sembla que ha trobat el lloc i el moment que li pertoca; per descomptat, sempre hi haurà algú que no ho voldrà creure, però tinc per cert que els arbres son uns dels millors amics que tenim !

En tot cas, Castellcir està ben aprop , comprovar la certesa del tot el que aquí us explico, no us costarà gaire, oi ?

PARRÒQUIA DE SANTA COLOMA SASSERRA EN TERME DE CASTELLCIR AL MOIANÈS CATALUNYA

El Tomàs Irigaray Lopez, i la Carmen Toledo Cañadas m’enviaven algunes imatges del seu darrer tomb pel Moianès.

En aquesta ocasió de la que fou església parroquial de Santa coloma Sasserra; m’agraden els topònims que conserven l’article català salat, que es prohibia pels conqueridors espanyols, que obligaven a sang i fetge, a fer ús dels ‘habituals’ en la llengua castellana, EL , LA, LOS, LAS, se’n salvaven alguns – lligat sobretot as la toponímia - per la seva estultícia, comparable únicament a la seva injustificada supèrbia.

De la descripció llegim : Església d'una sola nau amb torre-campanar adossada al mur nord. La façana és encarada a ponent i presenta un parament de canteria molt ben treballat. La coberta és a dues vessants i l'accés es fa través d'un arc adovellat, a sobre seu es troba un ull de bou que proporciona llum a l'interior del temple. El campanar és de planta quadrada amb coberta a quatre vessants. Al mur sud s'obre una petita capella.


Els dominis de la Parròquia de Santa Coloma Sasserra arribaven fins a l‘actual terme de Collsuspina, se’n han trobat notícies els anys 956, 1109 i especialment entre els anys 1149 i 1160.

Des d’un punt de vista tècnic, indubtablement l’estat actual del conjunt és poc , o gens fidel, al estat original; estèticament però, l’indret és absolutament encisador.

La datació romànica és vàlida pel que fa al campanar, del segle XI. L'absis, original del segle XII, va ésser desfigurat al segle XVII.

SANT JOSEP DE LA TALLADELLA EN TERME DE CASTELLACIR AL MOIANÈS.CATALUNYA

El Tomàs Irigaray Lopez, i la Carmen Toledo Cañadas m’enviaven algunes imatges del seu darrer tomb pel Moianès.


Concretament de la Capella dita de Sant Josep de la Talladella, o la Sagrada Família, i més tard la Mare de Déu del Pilar, pertany a la masia del mateix nom, del terme municipal de Castellcir.

És una esglesiola petita, d'una sola nau coberta amb volta de canó i amb un absis senzill, de planta rectangular no gaire profund, orientat cap a llevant, hom en situa la construcció al segle XVIII.

Té un campanaret d'espadanya d'un sol ull damunt de la façana de ponent, on hi ha l'única porta d'accés a la capella, a més d'una obertura gran que permetia seguir la missa des de fora el dia de l'aplec.

Sobta un xic trobar aquesta advocació de Nostra Senyora del Pilar , si tenim en compte que un dels membres d’aquesta nissaga , Joan Baptista Talladella i Sardà - amb casa pairal a Castellcir-, va ser capità del regiment de dragons del coronel Pere Bricfeus i Terns , ambdós nascuts a Castellterçol , i herois en la darrera victòria de l’exèrcit català contra les tropes borbòniques a Talamanca. La família d’en Talladella i la d’en Bricfeus, tenien vincles familiars.


Els Talladella/ Tayadella tenen reconegut un escut d’armes : Catalán. De Castellcir, Castellterçol. De plata, un árbol de sinople, con un lunel de plata, al flanco diestro perfilado de rojo. [P. Mr. Rigalt, ms].

TORRE SALVANA, UNA DE LES ‘VERGONYES NACIONALS DE CATALUNYA’.

Casal fortificat en estat d'abandonament, l’afirmació per més que dissortadament certa es colpidora, aquest ‘ país de fantasia’ no pot mantenir el seu patrimoni històric en unes condicions mínimament dignes. Per plorar. !!!!!!

Llegim : Documentat el 992 com a Torre d'Eles i amb el nom actual el 1628. L'actual torre Salbana està documentada el 992 com a torre d'Eles, entre els termes del castell d'Emprunyà i del Llor. S'anomenà també Sacort que, segons el fogatjament de 1368, tenia 16 focs. El nom Salbana prové dels senyors que la posseïen a finals del segle XVI i principis del XVII, els Salbà. La baronessa de Rialb, senyora de Salbà, es casà amb Miquel de Rocabertí-Tagamanent-Descoll. Per llur filla, casada amb Galceràn de Pinós, la senyoria de la torre passà a Miquel d'alentorn i posteriorment a la seva descendència, anomenada Galceràn. El 1785 morí Esteve Galceràn, marquès de Santa Maria de Barberà i senyor de la torre Salbana, casat amb Mª Josefa Copons, marquesa de la Manresana i baronessa de Cervelló, Sant Vicenç i Bellera. Heretà llur filla Maria Josefa, casada amb Josep Mª Sarriera i continuà en mans dels marquesos de la Manresana i de Santa Maria de Barberà. Al segle XVIII la quadra pertanyia a la parròquia de Sant Boi.

Casal neogòtic, amb torre de planta circular, possiblement del segle XI. Edifici construït a partir de la part baixa d'una torre alt medieval i d'una masia a dues vessants que pot datar del segle XVII. La façana és a un dels costats majors de l'antiga masia i aprofita l'antiga torre medieval,amb part d'època romànica i el coronament neomedieval, per donar-se un aire de castell. Aquesta façana, aprofitant la pedra mal escairada dels murs anteriors i algunes intercalacions de maó, fou refeta totalment amb criteris neogòtics. La pedra antiga s'arrebossà i s'imitaren carreus ben escairats. Les finestres i les portes es van remarcar amb decoracions goticitzants i es construí una nova torre amb merlets al costat oposat de l'antiga. La porta al recinte és ferrada, d'arc ogival i està flanquejada per dues torretes amb espitlleres.


Situada en un turonet en forma de promontori alçat i amb vistes a la plana del Llobregat, domina els conreus a banda i banda del riu. El 1716, i en temps dels Pinòs, fou confiscada per haver donat suport a la causa de la Generalitat, a favor de l'arxiduc. Les obres de reforma que es feren durant el segle XIX li han donat aquest aire de castell neomedieval amb torres de defensa i merlets, que no li escau en absolut.

El seu destí agrícola fa anys que s'ha perdut, així com l'habitabilitat del mas, del qual tan sols en resta en peu la primitiva torre circular i una part del cobert posterior.

martes, 30 de octubre de 2012

LA SAGRERA DE SANT FELIU DE CODINES AL VALLÈS SOBIRÀ

No li donen els codinencs gaire importància, diria fins i tot que associada com està a l’església, pateix la davallada tràgica de la pràctica de la religió catòlica.

És considerava ‘terreny sagrat’ , posat sota la protecció i immunitat eclesiàstica, que envoltava les esglésies consagrades. Comprenia l'església, el cementiri i l'espai inclòs dintre les trenta passes que el bisbe concedia a l'església el dia de la seva consagració.

Sembla que s'originà en el dret d'immunitat dels antics temples romans.

A causa de la seva immunitat eclesiàstica i de l'excomunió contra els qui l'envaïen o profanaven hom construí dintre aquest espai molts sagrers o cellers, petits graners, propietat dels masos, on guardaven llurs collites per guardar-les del pillatge. Sovint aquests sagrers es convertiren en hospicis, on passaren a residir els fills cabalers dels masos i homes d'ofici; així s'originaren la majoria dels pobles de la Catalunya vella.

Es parla de les sagreres des del segle X; als segles XI i XII foren posades sovint sota "la pau i treva de Déu". Pel fet d'ésser totes de domini eclesiàstic, eren com una illa de la jurisdicció eclesiàstica dintre els termes feudals i senyorials, i fou aquesta la causa de llur èxit de poblament i també ocasió de pillatges i tibantors amb els senyors feudals.

És una institució molt característica de la Catalunya Vella i per això llur nom és viu encara en moltes localitats (Barcelona, Torelló, Sant Feliu de Codines, Martorelles, Manlleu,...) i designa el nucli primitiu situat entorn de les esglésies.


De carrers estrets, i cases antigues, la Sagrera de Sant Feliu de Codines mereix una visita.

SANT MAMET I/O SANTA MARIA DE CAMPANYA A SANT CUGAT DEL VALLÈS. CATALUNYA

Anàvem seguint la petjada experta de la Maria, fins a les terres del que fou segles ha, l’antic terme i poble de Campanyà, a mig camí entre Sant Cugat i Rubi; el lloc esmentat l’any 991, fou donat al Monestir de Sant Cugat el 1.120.

De l’antiga església n’hi ha noticies d’ença del 1.047; l’any 1.176 consta ja com Parròquia, avui encara es conserven al costat esquerra de l’edifici vestigis de l’antic cementiri. L’any 1.492 passà a dependre de la Parròquia de Valldoreix, i esdevé fins al nostres dies una capella rural.


L’edifici fou objecte d’una profunda restauració en el període 1.733 -1.739, en la que es perderen sens dubte alguns dels trets romànics inicials.

La descripció tècnica ens diu : Ermita construïda sobre una capa de roca calcària. De planta rectangular i d'una sola nau. Hi ha els restes de l'obra primitiva que serveixen d'entrada i de base a la torre campanar que s'alça per sobre de la façana. La nau és reforçada a l'exterior per tres contraforts a cada costat. A la façana sud s'hi ha obert dues finestres. A l'interior s'hi conserva el retaule de Sant Sebastià del 1562 i una pica baptismal.

Juntament amb Santa Maria, el lloc és centre de devoció de Sant Mamet, quina denominació acabarà imposant-se. El lloc és avui un polígon industrial, i l’esglesiola - eclipsada com totes per l’edifici gegantí del Monestir de Sant Cugat - , té com habituals companys cavalls, i/o com en aquesta ocasió gossos que s’esbraven corrent pel seu voltant.

CAN ORIOL DE RUBÍ AL VALLÈS JUSSÀ. CATALUNYA

Bocabadat és l’expressió més encertada per definir el meu estat en veure aquest mas senyorial situat a cavall dels termes de Sant Cugat i de Rubí, encara que finalment va passar a aquest darrer municipi (SIERRA, 1989).


La masia de Ca n'Oriol era coneguda antigament per Cases Besses, així es pot veure en un document de l'any 1161, segons el qual, Ramon de Vallvidrera i la seva muller, Dolça, feren donació al monestir de Sant Cugat de la meitat del Mas de Cases Besses, que posseïen per alou i heretat dels seus avantpassats a la parròquia de Sant Pere de Rubí. Amb aquest nom va romandre fins al segle XIV en que sorgiren els Oriol dels masos Pujol i Cors i les corresponents terres annexionades a la gran masia de Can Oriol.

La propietat alodial d'aquesta hisenda pertanyia: tres quartes parts al senyor del Castell de Rubí (com les altres masies del terme, l'any 1383 es redimí dels mals usos d'aquests senyors), i una quarta part al monestir de Sant Cugat, excepte el Mas de Cors, que era alou del Beneficiat de Santa Maria del mateix monestir. En aquells temps, el prestigi de la família Oriol ve dels seus membres Joan i Jaume Oriol que, durant els anys 1361 al 1370, exerciren el càrrec de batlles feudals del senyor del Castell i de l'abat de Sant Cugat. Aquesta família de pagesos per excel•lència no solament cultivaven les seves terres sinó que n'arrendaven d'altres dins i fora del terme de Rubí (RUFÉ, 1984a; 1997a.)

El 1492 – quan Espanya començava el genocidi més ferotge que recorden els segles en terres americanes - Joan Oriol tenia una concòrdia amb la família Llorens, de la parròquia de Sant Iscle de les Feixes, per haver assassinat junt amb altres, amb la ballesta al pagès Miquel Llorens i la seva dona (GARCÍA, 1996).

El 1606 es robada molta roba de la masia. L'autor, un immigrant francès, es detingut i condemnat a assots i cinc anys a galeres (BATALLA et alií, 1994).

L'any 1608, Miquel Oriol arrendà terres del Castell de Rubí i de la hisenda dels Pubills Canals.

El 1614, pagà delmes i rendes a la senyora Maria d'Oms , i a Granollers, al cèlebre notari de Barcelona Esteve Gelabert i Bruniquer.

Diversos personatges de la família ocuparen el càrrec de batlle reial a Rubí, no tan sols i com ja s'ha dit al segle XIV, sinó també en diverses ocasions durant els segles XVI, XVII, XVIII i XIX .

Un membre d'aquesta família, en Miquel Oriol, va morir essent batlle de la població, quan, complint ordres del Lloctinent General del Principal de Catalunya, convocà el sometent per a la captura de diversos individus que pertorbaven la pau. Quan van sortir a donar la batuda, van caure en una emboscada i va trobar la mort allí mateix (1629). Aquest mateix personatge, el 1599 va sortir com a fiador per part de l'escultor Jaume Rubió, pare i fill de Moià, per realitzar els retaules de l'altar major de Sant Pere, que van acabar l'any 1613 (RUFÉ, 1984a; 1997a).

El 1694 s'obra a la façana (encara resta la data en aquesta), i el 1737 es fan grans reformes a la casa, segon data conservada a una rajola al sostre del primer pis.

El 1775, s'uneix un nou llinatge a la família amb motiu del casament de la pubilla de Ca n'Oriol amb un Viver, de la masia de Can Viver de la Torre Bonica de Terrassa.

El fill de l'hereu, en Pau Viver i Oriol, féu construir l'any 1848 una grandiosa era, possiblement en substitució d'una de més petita, per atendre la important recol•lecció de cereals que les seves terres li produïen.


El mas va ser confiscat per les milícies Antifeixistes l'any 1936.

L’any 1949 , a la mort de la darrera propietària passa a l'Obra Benèfica de la Visitació de Nostra Senyora, que ha destinat l’edifici per a ús Social , i Casa de Colònies.

El creixement – exponencial - de Rubí a partir dels 1960, ha suposat una forta ‘suburbalització’ , i la conseqüent desvaloració del patrimoni històric que s’ha sacrificat en bona mesura a les ‘necessitats’ d’un urbanisme enfocat a la obtenció d’un benefici econòmic.

any Habitants

1900 4400 %

1920 5239 119,07%

1940 6091 138,43%

1960 9907 225,16%

1970 25461 578,66%

1981 43532 989,36%

1990 50987 1.158,80%

2000 58646 1.332,86%

2011 73979 1.681,34%

No podíem accedir a l’interior de la casa, i tampoc a la Capella de Sant Josep Oriol, ens conformàvem – que no és poc – amb retratar les llindes de les finestres amb l'ornamentació gòtica original, de la façana frontal , així com la portalada d'entrada a l'edifici; a la porta principal figura la data 1694, té un rellotge de sol `clàssic’ .






Retratava el que em diuen que havia estat una ‘garita de guàrdia’ que encara resta dempeus en una de les cantonades, em parlen de l’existència anterior d’una segona garita, sense precisar-me però la seva situació. A priori li hauria assignat per la seva posició elevada, la funció de torre d’un moli de vent.


Demanarem permís per accedir a l’interior de la casa i la Capella, i aprofitarem per retratar també els detalls de l’era monumental.


Segons la descripció tècnica es conserva encara, la sala central dels dos pisos amb l'escala, una sala lateral amb un petit lavabo i l'antic celler a la part posterior, construït amb una volta, i del que es poden veure les boixes de les tines. La coberta es aguantada per cavalls que reben jàsseres de fusta i el tauler és de rajola; també les encavallades de l'últim pis, encara que els tirants han estat substituïts en el moment de la seva última restauració, els sostres i els paviments de moltes estances, i detalls comels festejadors de les finestres, o els dos rentamans d'interès, un al pis baix, de color blau, i un altre al primer pis, i algunes peces del mobiliari de la dècada de 1920.

lunes, 29 de octubre de 2012

MERCANTIC. SANT CUGAT DEL VALLÈS OCCIDENTAL. CATALUNYA

El sherpa és el Déu, amb aquesta convicció que els del Conèixer Catalunya compartim amb els deixebles de Sant Benet, seguia a la Maria, que , excel•leix en la seva tasca d’ensenyar-nos les meravelles de tot ordre que es poden trobar a Sant Cugat.


Visitàvem en aquesta ocasió les instal•lacions gegantines de Mercantic, que ocupen l’espai de la fàbrica de ceràmica Barnils, que aixecava les seves portes l’any 1955, gràcies al Josep Barnils i Solà , que endegava aquest projecte, en tornar d'una carrera molt llarga a Guinea Equatorial, aleshores en deien l'Àfrica colonial.

L’activitat en el sector de la ceràmica, que va compartir amb la forçada dedicació a la política local – en aquella època els Alcaldes es designaven des dels Gobiernos Civiles , i la possibilitat d’excusar-se era una autèntica ‘ quimera’ expressió molt del gust de l’actual Borbó - era en paraules del seu fill Octavi, el seu orgull i alegria.



Potser per aquesta raó , l ‘any 1992 es va inaugurar a la ciutat el Mercantic , una iniciativa artística i comercial molt original, un espai d'antiquaris que va prendre com a model del poble provençal de l'Isle-sur-la-Sorgue, d'on són famosos els elegants encants que atreuen compradors de tot Europa i Amèrica.


Els antics forns – encara dempeus – recorden el passat industrial de l’edifici.


En aquest concret indret, les imatges no tenen el valor de les famoses ‘mil paraules’, i us caldrà – us ho aconsellem molt – fer una visita als mes de 10.000 metres quadrats d’aquest Mercat permanent, situat a l’Avinguda Rius i Taulet, 120 de Sant Cugat del Vallès Occidental.

ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANT FELIU DE CODINES

El genocidi contra Catalunya, ens deixava l’església barroca de Sant Feliu de Codines convertida en un munt de runes, la PAX FRANQUISTA, entre 1940 i 1948, refeia sobre el runam un edifici ampli i harmoniós.

Pujava des de la Plaça Umbert Rosàs per recollir algunes imatges de l’interior, i amb l’esperança - no assolida en aquesta ocasió – de veure també el Sagrari del que l’ ANTONI PLADEVALL I FONT, n’havia fet un excel•lent treball d’investigació.

Cercava – infructuosament – alguna dada en relació a l’arquitecte que aixecava l’edifici.


l’Alcalde, de Sant Feliu de Codines, Pere Pladevall Vallcorba, m’assegurava que en el tema del Patrimoni Històric, l’Ajuntament es posarà les piles. Li faig confiança.

LA CASA MATARRODONA DE SANT FELIU DE CODINES AL VALLÈS SOBIRÀ

M’aturava per retratar el que sembla un blasó nobiliari que els anys s’han anat menjant, va pertànyer al Rector Joan Matarrodona, que feia aixecar aquesta casa a les primeres decades del segle XVII.


S’esmenta en la relació d’Armoria que en diu : Catalán. De ... una mata arrancada de ... acostada de las letras M i R de ... En la rectoria, de Sant Feliu de Codines. [Fr. d’A. Ferrer].


De l’edifici hi ha una magre informació tècnica : Casa entre mitgeres. Consta de planta baixa i pis. La coberta és a dues vessants. El portal d'entrada és de pedra amb arc de mig punt adovellat.


Al costat del portal hi ha l'entrada d'un túnel que comunica la plaça de la rectoria amb la plaça Umbert Rosàs. L'entrada d'aquest túnel és també de pedra i amb arc de mig punt adovellat. Hi ha dues finestres quadrades amb marc de pedra.

Aquest edifici, fins fa poc anys formava part de la Casa Rectoral.


En ocasió d’una activitat lúdica al Centre Cívic la Fonteta, tenia ocasió de fer petar la xerrada amb l’Alcalde, Pere Pladevall Vallcorba, el tema era el Patrimoni Històric, i més enllà de l’edifici en que ens trobàvem – i que no està documentat – li explicava la meva personal visió del patrimoni, alhora que com un indiscutible element cultural, com una possible font d’ingressos , en la mesura que tenim una població més culta, i som destinataris d’un turisme que demana alguna cosa més que sol i vi de garrafa.

Contra els miserables : La veritat!


Els miserables són persones amb un complex d’inferioritat que  salvaguarden amb la seva prepotència i arrogància. Interiorment el seu despotisme l’empren per sentir-se per sobre dels demés.

Quan té n’adones que segons quins tipus de mitjans de comunicació, el que menys els importa és informar amb objectivitat i rigor i el més important és el compte de resultats: Vendre!

Que el respecte a la vida humana i a la llibertat van condicionats per veure si augmenta la venda, malgrat la manera de donar la informació pugui ajudar a enfonsar vides, desprestigiant-les i criminalitzant comportaments abans que la justícia hagi dit la seva,  jugant amb la morbositat malèvola per augmentar vendes i crear un judici paral·lel i mediàtic per uns interessos prou foscos.  Vos puc assegurar que la vomitera em guanya, fins que també pren part la tristesa.

Hi ha miserables que acusen soterradament escampant rumors, i són realment els inductors de la crispació que es viu dins del poble de Sóller. Jo sé d’on surten  els rumors, però no tinc proves perquè de lo contrari la persona o persones que els han escampat tindríen una demanda  per injúries, calumnies i atemptat a l’honor en el jutjat de primera instància i instrucció. Per un altre costat, agraeix el suport de moltes persones amigues  del poble, que perceben on es troba la nocturnitat i la traïdoria.

A dir que als escampadors, la covardia els vessa i el rumor s’ha fet de manera soterrada sense donar la cara, malgrat sàpiga i no escamparé la font que m’ho ha assabentat. La intenció de criminalitzar Col·lectius que es troben a anys llum de la seva ideologia, ha estat més que evident. Tothom sabrà de qui estic parlant i per tant ni em molest a posar el seu nom. Ell criminalitza a tothom que no és de la seva corda, parla de principis morals qui ha mentit a tot el poble de Sóller.

Jo no sé quantes fonts m’han fet arribar que quan governa aquest “senyor”, el poble de Sóller  viu en el límit  de la crispació permanent. En un dels setmanaris passats, a la veu telefònica  es parlava a les clares de persones amenaçades, que no trobarien feina enlloc, i que serien ben rebudes a cap banda.

Jo afegeix que enlloc d’intentar crear pau i concòrdia en el poble, ha tirat llenya per mantenir encès el foc de la crispació i aquest és molt perillós ja que crea enfrontaments totalment innecessaris dins del poble. Fins i tot l’oposició, en el darrer ple, l’ha acusat a ell i al Consistori d’haver-se radicalitzat.

Ha aconseguit que hi hagi por dins del poble de Sóller. Ha intentat criminalitzar totes les ideologies dispars a la seva, fins arribar esquitxos a l’oposició i a membres de diferents formacions polítiques.

Es xerra d’amagat dins del poble, ben igual que en temps d’en Franco. La seva irresponsabilitat política i humana ha superat els límits. Ell si, que com va escriure el meu amic i company Joan Castanyer, ha passat totes les línies roges.

Que un setmanari publiqui que hi ha hagut presumptes amenaces, d’una persona de l’entorn del PP, per silenciar, segons quins comentaris al facebook, que no els hi agraden, té un nom que no escriure i que tots sabeu. 

No escric ni des de la ràbia i menys des de l’odi, ja que són dos sentiments que no he congriat en la meva vida; escric des de la decepció i l’oi de veure la prepotència i arrogància de segons quins personatges patètics, que es creuen tenir el poder i que com  es diu, com més dalt pugin més forta serà la caiguda, i quan els hi arribi la sotragada-  que segur els hi arribarà -  fotran de bec al clot de la merda, que ells mateixos han creat i escampat.

Aquests experts en “calumnia que alguna cosa  queda”, hauran de passar comptes davant de la història i del poble sobirà. Ells que practiquen ocultament i presumptament mètodes il·legals per a mantenir-se en el poder, usurpant uns drets que són nostres.

Aquests que empren un despotisme desllustrat, que volen un poble callat, emporugit , tenen els dies comptats.

I com digué Vicent Andrés Estelles: “No podran res davant d’un poble unit, alegre i combatiu” i aquesta és la meva inspiració i la de molts companys i companyes de lluita en contra d’uns mètodes dictatorials dins d’una  democràcia.

Josep Bonnín

domingo, 28 de octubre de 2012

L’EDIFICI MODERNISTA DEL NÚMERO 42 DEL PASSEIG ANSELM CLAVÉ DE SENTMENAT

Avui teníem una ballada Country molt especial a Sentmenat, el grup local convocava a tothom des de les 11,00 per assolir un repte, 100 cançons.

El dia a donat per a tot, una matinal d’infart, un dinar excel•lent, i una tarda en la que alguns, hem hagut de llençar la tovallola, com deien els clàssics ‘ la carn és dèbil’.

Em donava temps per retratar la casa de número 42 del passeig Anselm Clavé, que segons m’explica Lluis Solà Marti •, d’Amics del Museu Arxiu de Sentmenat, es construïa en els primers anys del segle XX. La casa es coneix com la Torre Pujol; construïda l'any 1918 , és obra de l'arquitecte Jaume Bayó i Font (Barcelona, 1873 - 1961) , col•laborador d'Antoni Gaudí , i que fou l'arquitecte director de construccions per l'Exposició de Barcelona de 1929. La va encarregar en Ramón Pujol Raurell com a segona residencia d'estiueig. Es la clàssica torre modernista de l'època, a Sentmenat en podem avui un parell més d'aquest estil, la torre de can Clapers Jussà i la de can Mas, avui en runes.

NO havia estat ‘Oficina Provisional’ de la que semblava LA CAIXA FORTA, que com a conseqüència d’una gestió poc curosa – quan no manifestament maldestra - ha desaparegut, i amb ella els treballs i afanys de varies generacions. Un en recordeu – encara – de la Caixa d’Estalvis de Sabadell ?.


La descripció tècnica de la casa, no és ni de bon tros per tirar coets ; vivenda unifamiliar aïllada amb jardí, formada per planta baixa i un pis, amb teulada a dues vessants amb el carener perpendicular a la línea de façana. La façana principal té la porta d'accés rectangular centrada, amb tarja de ventall superior i dues finestres rectangulars als costats. Al primer pis hi ha set obertures rectangulars, més gran la central i en gradació decreixent cap als extrems. A la banda dreta del conjunt, a la part posterior, hi ha una torre de base quadrada amb coberta de pavelló que té tres obertures rectangulars a cada cara. Són interessants les xemeneies de ceràmica vidriada que sobresurten de la teulada.



Em cridava l’atenció la modificació duta a terme a la seva part posterior.

Voldríem saber més coses d’aquesta casa; qui en va ser el promotor ?. Qui el mestre d’obres i/o arquitecte ?. Sou pregats de fer-nos-ho saber a l’email coneixer catalunya@gmail.com

Tenim coneixement : http://www.sentmenat.com/noticia/0137/saprova-el-cataleg-i-pla-especial-de-patrimoni-de-sentmenat que la Vila disposa d’un Catàleg de patrimoni, ara cal que estigui a disposició de la ciutadania, i plenament accessible amb els mitjans que ens permet avui la tècnica.

sábado, 27 de octubre de 2012

MARE DE DÉU DEL ROSER DE CAN MONMANY DE VALLDOREIX EN TERME DE SANT CUGAT DEL VALLÈS OCCIDENTAL


Quan visitàvem Can Monmany seguint la petjada experta de la Maria – la nostra sherpa per les terres de Sant Cugat - , explicàvem que l’any 1884 Francesc Oliver-Monmany i Coll va fer obres d’ampliació em el vell edifici, d’aquella data son : la torre central amb rellotge, la capella, les torretes de defensa.... El conjunt d'edificis actuals és bàsicament del segle XIX, quan la casa es va ‘especialitzar’ en la producció de xampany – dit ara cava -. I deixàvem – com sempre- la nostra petició de col·laboració ‘ens agradarà rebre al coneixercatalunya@gmail.com informació de l’advocació que tenia la Capella’.

Rebia prompta resposta del Josep Sansalvador Castellet, de l’Arxiu Gavin, del Monestir de les Avellanes a la comarca de Noguera : d’aquest mas, nosaltres en tenim un dibuix de propaganda del Clarete Dulce , Francisco Oliver, de l ‘any 1900, on es veu el mas i la capella de la Marededéu del Roser de Can Monmany, situada a Valldoreix (Sant Cugat del Vallès). Ara desapareguda.


Llegim : MUMAYN DEL PAPIOL

La denominació obeeix al fet que fins l’any 1867 Can Monmany va pertànyer a la parròquia de Santa Eulàlia del Papiol.

Trobava dues imatges del Fons, Rossend Flaquer i Barrera, de 'l’Arxiu Fotogràfic del Centre Excursionista de Catalunya' ; en la primera de l’any 1920 veiem el campanar de Santa Eulàlia del Papiol que desapareixerà en els dies tràgics del genocidi contra Catalunya 1936-39. Ens expliquen que es conserven uns contractes entre els obrers de la parròquia i el mestre d'obres Bernat Bos de Vilafranca (1565); El 1751 el temple fou ampliat per ponent, i s'obria una porta al lloc on hi havia l'altar major.


La segona és una vista de Can Monmany des del Santuari de Nostra Senyora de la Salut.


Ens felicitem per poder comptar a Catalunya amb entitats com l’Arxiu Gavin, i el Centre Excursionista de Catalunya, a ambdós la nostra gratitud.

CAPELLA DE LA CASA DE COLONIES DE SANT JOSEP ORIOL DE RUBÍ AL VALLÈS OCCIDENTAL.

No hem sabut trobar-ne dades, llueix sota teulada ‘ MCMLIX’, en aquelles dates la població de Rubí no assolia les 10.000 ànimes – en aquells temps es comptava així, perquè hi havia una coincidència quasi absoluta, en que malgrat les diferencies politiques TOTHOM tenia ànima - ; dissortadament ara sabem que anaven errats, ens ho diuen els casos de suïcidi; el sofriment dels que no poden posar un plat a taula per als seus fills, i confiaven en que farien almenys un àpat a l’escola, que no podran fer, perquè cal esmerçar els diners en fer volar avions damunts dels pobles i viles, aturar vaixells de pesca,...; l’angoixa dels que diuen al seu metge de capçalera ‘ quines medecines son essencials per evitar més que la mort, un empitjorament irreversible que complicaria encara més l’existència dels meus ?.’ ; els que veuen consternats com els seus fills viuran en pitjors condicions ; els que s’esborronen davant d’unes politiques d’educació que defensen com a més positiu les corrides de braus, que els llapisos dels escolars; ...

Recordava que Josep Oriol i Bogunyà, no va fundar res, no va obrir nous camins enlloc, però en una època en què la sanitat pública era inexistent i només els rics podien accedir als professionals de la salut, ell es donava als malalts i els atenia amb els mitjans que eren al seu abast. Els rentava les ferides, els posava ungüents, els donava remeis casolans, els atenia i pregava amb ells. El juny de 1687 comença a exercir com a beneficiat de l’església del Pi i, des del primer moment, cada final de mes quan cobrava el que li corresponia del benefici, els pobres ja l’esperaven a la porta i ell els ho repartia gairebé tot. Aquesta benèfica tasca i la seva austeritat, el portaria a ésser conegut com el doctor Pa i Aigua.

Reprodueixo d’un dels seus goigs :

“Orbs, tolits, muts, sords, xacrosos,
en tan gra nombre cureu
que els metges en són gelosos
i blasmen del bé que feu,
Per guarir-se, al Pi gent que ora
s’espera de sol a sol
Protegiu a qui us invoca
o Sant Josep Oriol”.


Es fama que el dia del funeral la gent no deixava que fos enterrat, Josep Oriol i Bogunya, era ja, el sant dels desfavorits de Barcelona i del món,.

Un sant del poble.


M’expliquen que no tenen a la casa la clau de la Capella, i no podem accedir al seu interior; amb els ulls posats al seu peculiar campanar, li demano al Sant, que portí davant de l‘Altíssim, la nostra habitual pregaria ; Senyor, allibera al teu poble !!!!

CAN REVELLA, DIT TAMBÉ RABELLA EN FUNCIÓ DE COM BUFA EL VENT. A SANT CUGAT DEL VALLÈS OCCIDENTAL.

Mercè Conesa i Pagès, Alcaldessa benemèrita de Sant Cugat del Vallès, deia en relació a la Masia de Can Revella [ segons els plafó informatiu [ o Rabella [ segons el mitjà periodístic ] :

... després de veure l’ interès que han rebut per Can Canyameres i Can Rabella per fer diversos projectes. L'objectiu de l'operació, segons Conesa, és que l'operador rehabiliti l'espai i ofereixi serveis als ciutadans mentre paga un cànon a Sant Cugat. Durant el programa 'Línia Directa' de Cugat.cat (91.5FM), Conesa ha assegurat que l'objectiu de la cessió dels espais 'no és obtenir de cop grans ingressos, sinó que les masies no caiguin'.


Més enllà del plafó informatiu que esmentaven, no hem sabut trobar dades per enlloc de Can Revella.



Us deixem un parell d’imatges, una amb dades, i l’altra – colpidora, per si sou persones sensibles – amb la ‘millor fotografia ‘ que hem pogut fer de la casa.

La diferencia entre un POBLE GRAN o un GRAN POBLE està en aquells detalls.

CAMPANYA ‘ VAMOS A CONTAR MENTIRAS’ DEL PP

Em sorprèn que ‘ CONTRA VIENTO Y MAREA ‘, continua aquest allau de dades falses, tendencioses i/i directament falses o mentideres, que en ser fàcilment demostrables els deixen davant l’opinió pública NACIONAL i INTERNACIONAL, amb el cul a l’aire.

Exemple 1 : Sentia a la Vicepresidenta que el PP farà una REVISIÓ DE BAIX A DALT de les duplicitats administratives per estalviar no se que.


La inefable ‘ Betty boop’ del PP [ el dibuix, però la supera en humanitat ], no ha NETEJAT MAI CAP ESCALA – a casa seva té personal de neteja, desconeix si legal i/o il•legal ], en tot cas amb ànim d’ajudar-la i perquè la CAMPAÑA ‘ VAMOS A CONTAR MENTIRAS’ DEL PP, es vomitiva, li recordarem que per NETEJAR UNA ESCALA S’JA DE COMENÇAR PER L’ESGLAÓ MÉS ALT !!!!!.

En veu altra ens fem tots plegats algunes preguntes :
Ens cal un Rei ?
Ens cal un Ministeri d’Educació?
Ens cal un Ministeri de Cultura ?
Ens cal un Ministeri de Salut?
Ens cal una Vicepresidenta que no sap escombrar una escala ?
...

Exemple 2. Les ‘famoses EMBAJADAS DE CATALUNYA’, que aquí si que son OFICINES DE NEGOCI EXTERIOR – que augmenten les exportacions, ho admeten fins els mateixos - , i que en altres, en el millor dels casos, son llocs per col•locar amics, coneguts i saludats.

En la línia d’ajudar a la Betti Boop del PP, i de posar en evidència la campanya ‘ VAMOS A CONTAR MENTIRAS DEL PP’, unes dades interessants en relació a les OFICINES DE REPRESENTACIÓ DE LES COMUNITATS AUTONOMES.


La Vicepresidenta i/o la Sànchez-Camacho, en presentaran un altre amb els objectius aconseguits, la preparació tècnica del personal, i la seva filiació al PP – si es dona el cas-, oi ?.

A Catalunya, i als països democràtics d’arreu del món ho esperen amb ànsia

viernes, 26 de octubre de 2012

MASIA MUSEU DE CAN ALBAREDA DE PALLEJÀ AL LLOBREGAT JUSSÀ


Fundat el 1974, el Museu va exposar inicialment la seva col·lecció al recinte del Castell. Des de l'any 2007 està ubicat a la vella masia de Can Albareda de Dalt, del segle XVII.


És una de les cases més antigues de Pallejà. Se sap que el 1600 pertanyia a Anton Albareda, aleshores batlle del poble, i que un segle després, el 1716, era propietat de Josep Albareda però hi habitava un masover. Conserva un bonic portal adovellat i dos finestrals de pedra, a la llinda del principal hi ha gravada la data de 1615 juntament amb l'escut familiar. Al costat de la casa hi havia el celler, amb unes arcades que duen la data de 1774. L'any 1888, Joaquim Albareda va convertir aquest espai en un nou habitatge de caràcter senyorial.


La descripció tècnica, sembla que inclou l’edifici del dit MAS PIQUER, CAL BONNER?, I/O CAL TENDRE, oi ? :  És un mas format per dos cossos, el més antic del segle XVII, situat a la banda nord del pati d'aquesta plaça i amb portal adovellat de pedra roja.


Té grans finestrals. L'altre cos està unit al primer i té a la planta baixa dos arcs escarsers de pedra roja, del segle XVIII. A sobre hi ha la vivenda principal. Disposa de dos cellers, un a la planta baixa d'aquest segon edifici i l'altre per a la producció de vi a nivell industrial, a l'altra banda del carrer.

Sens dubte les dades estant desactualitzades, descrivien   però la situació d’aquell moment ?.

Per entendre – millor per intentar entendre – l’absoluta manca d’informació en relació al Patrimoni històric de Pallejà, demanava la llista  d’Alcaldes i Partits, que d’ençà de 1978, han portat el timó :

CIU
ISMAEL LVAREZ SERRANO
2011-2014
11/06/2011
CIU
ISMAEL ALVAREZ SERRANO
2007-2011
20/06/2009
21/05/2011
ALTRES
JOSÉ ANTONIO RUBIO LEIVA
2007-2011
16/06/2007
20/06/2009
CIU
JOSÉP JORDANA GRAU
2003-2007
14/06/2003
26/05/2007
CIU
JOSEP CARDUS ROSELLO
1999-2003
03/07/1999
24/05/2003
CIU
JOSEP CARDUS ROSELLO
1995-1999
17/06/1995
12/06/1999
CIU
JOSEP CARDUS ROSELLO
1991-1995
15/06/1991
27/05/1995
CIU
JOSEP CARDUS ROSELLO
1987-1991
30/06/1987
25/05/1991
PSC-PSOE
JULIO CEBALLOS DOMINGUEZ
1983-1987
23/05/1983
09/06/1987
PSC-PSOE
JULIO CEBALLOS DOMINGUEZ
1979-1983
19/04/1979
07/05/1983

No trobo cap argument per disculpar aquesta omissió.

Sou pregats d’ampliar i/o rectificar aquesta informació a l’email coneixercatalunya@gmail.com