El nombre d’habitants rondava escassament el miler, el Llobregat era un riu, i a les seves vores es conreava la terra, i no l’asfalt com succeeix avui. Tot s’ha fet de la pitjor manera possible, amb l’ànim clar de ‘dessolar la terra’, fins al punt que el terme més ‘crucificat’ de Catalunya pel que fa a suportar infraestructures, no té accés ni a la A-2, ni a la AP-7. Felicitats a qui pertoqui per una tant gran aberració.
De la descripció llegim : Castell de planta rectangular, format per diversos cossos d'edificacions juxtaposats. La part més antiga és a la planta baixa, tot just traspassada l'entrada: una escala excavada a la roca mena cap a una sala estreta i allargada, amb les parets d'aparell d'espiga, més sortides que no pas la volta de mig punt que sostenen. Al costat hi ha una altra sala més àmplia, també coberta amb volta i més tardana. Entre totes dues hi ha ubicada l'antiga masmorra medieval. Més enllà, el basament de la torre s'eleva per damunt la fàbrica del castell, probablement del segle XIII. Vora seu hi ha un vaixell amb veles hissades esgrafiat a la paret. Els pisos superiors han estat molt reforçats i enriquits amb mobiliari antic i amb una pinacoteca de pintors catalans de finals del segle XIX i principis del segle XX. L'exterior també ha estat restaurat.
El castell del Papiol està documentat el 1116 en un conveni pel qual Ramon Berenguer III, comte de Barcelona, va cedir en feu als seus germans (Arnau, Bernat i Ramon Pere) el castell del Papiol, reservant-ne el dret per a ell. És versemblant, tanmateix, que el castell existís anteriorment.
El 1395, el rei Joan I va vendre a Berenguer de Cortilles, primer baró del Papiol, el domini directe i alodial del terme i castell d'El Papiol, juntament amb la jurisdicció civil i criminal. El nou senyor va cedir aquell mateix any tot el domini i jurisdicció a Ramon Despapiol.
El 1448 un terratrèmol va enderrocar parcialment el castell. D’aquell terratrèmol ve la llegenda que diu que : ·"el senyor del castell del Papiol va fer un pacte amb el diable per que li aixequés ràpidament un castell en el territori que el rei li havia atorgat. De fet, va ser convingut que els treballs es farien en set nits, però que ningú més no ho veuria. A la nit que feia set, un sastre, vassall del senyor del Papiol, va descobrir de matinada, i per casualitat, qui era el constructor del castell, el qual en veure’s sorprès va rebotir a terra, de ràbia, la pedra que duia al cap amunt i que era precisament la darrera. I renegant com un condemnat, es va fer fonedís, i se’n tornà de ben segur cap a l’infern...D’aquí ve que a causa d’aquella maledicció, cauen cada any set pedres del castell del Papiol. I no se sap pas d’on cauen..."
El 1505 la baronia d'El Papiol passà a mans de la família Marimon, després als Guimerà, que el 1661 varen vendre-la al mercader Francesc Argemir. Després de passar per altres mans el castell va esdevenir propietat dels Almirall, val a dir que s’ha conservat admirablement amb l’esforç de les seves propietàries, les germanes Mora - Almirall, que el van heretar de la seva mare, filla del comerciant Joaquim Almirall, germà de Valentí Almirall i Llózer, el gran nacionalista republicà del segle XIX, que malgrat no fer-ne mai ostentació, era al ensems baró del Papiol.
