En aquesta ocasió dins del terme Castellcir, retrataven el Roure del Giol, ‘Quercus humilis’ declarat arbre nacionals de Catalunya, i que ha donat nom a l’antic casal dels Santa Coloma, que es coneix avui com Mas Giol. Més enllà de la seva importància històrica – que la té – i de la seva bellesa estètica – que també la té - , transcrivim les seves proporcions : mesura aproximadament uns 20 metres d'alçada i 4,50 metres de corda (perímetre del tronc a una alçada d'1,50 metres).
Dels roures des de la més remota antigor, hom n’associà qualitats espirituals, que alguns en poden dir màgiques; qui no recorda les entranyables aventures de l’Astérix i l’Obelix , on el druida Panoramix , com tot els druides cèltics- recollia el vesc sagrats dels roures ?; qui, no ha llegit i/o sentit històries de trobades al redós d’un d’aquest amables gegants ?.
Explicàvem ara fa set anys; com passa el temps, oi ?, en relació a aquest bellíssim paratge, i a les qualitats espirituals associades als roures, i més en concret a aquest roure del Giol, que a nosaltres se’ns van fer paleses en aquella ocasió; ens trobàvem al límit de les nostres forces físiques i àdhuc psíquiques, veníem d’una llarga caminada, que ens havia portat fins a Sant Cugat de Gavadons , anomenat antigament com Sant Cugat de Coll-sa-sima i pertanyent avui al municipi de Collsuspina, afegiu a això un sol de justícia, com ens ha fet alguns dies d’estiu aquest any 2.005, la sequera angoixant que fins i tot ha portat restriccions en alguns moments als pobles del Moianes, per acabar-ho d’adobar remeneu tot, amb un to psíquic particularment baix derivat de problemes de salut, de feina, o del que més us agradi; només la certesa de trobar el roure i la seva ombra, ens feia caminar encara, quan passada la masia de l’Espina, teníem per endavant no menys de cinc quilometres que esdevindrien quasi insuportables !; havíem esgotat les reserves d’aigua ,la sensació no era ja de cansament , era clarament de decandiment, més que caminar arrossegava els peus !, fins la Bruna, la gosseta forx-terrier companya de tantes i tantes sortides, estava al límit de les seves forces, i es situava clarament dins l’ombra que projectava l’Antoni Ibáñez Olivares, que en aquell moment, en termes ciclistes, val a dir que tirava literalment de nosaltres !.
Finalment com un anticip del Paradís, vàrem veure la Creu de terme que està al vell mig del pla de Santa Coloma Sasserra, i la presència del roure del Giol que semblava cridar-nos, ens van apropar a l’arbre, i de primer ens van abraçar a ell, per acabar asseguts a les seves arrels una bona estona.
En aixecar-nos la sensació de cansament havia desaparegut !, i també per alegria nostra, semblava que ens havíem rentat els vidres de les ulleres de l’ànima, perquè el sol lluïa de forma diferent, l’aire tenia un flaire desconegut, però fresc i agradable i tot plegat ,de les hores ença, sembla que ha trobat el lloc i el moment que li pertoca; per descomptat, sempre hi haurà algú que no ho voldrà creure, però tinc per cert que els arbres son uns dels millors amics que tenim !
En tot cas, Castellcir està ben aprop , comprovar la certesa del tot el que aquí us explico, no us costarà gaire, oi ?
No hay comentarios:
Publicar un comentario