LA CENTRAL MODERNISTA DE VILANNA. BESCANÓ. GIRONÈS.CATALUNYA

M’aturava a retratar l’edifici de la Centra de Vilanna que està en el sentit, contràriament a la de Bescanó que trobava al costat esquerra.

En el documentat treball que publicava LLUÍS SOLÉ I PERICH: LES CENTRALS MODERNISTES DE VILANNA I BESCANÓ
http://dugi-doc.udg.edu/bitstream/handle/10256/6860/54504.pdf?sequence=1

Llegia ; ' segons Àlex Broch (Gràcia, Barcelona, 19 de desembre de 1947) , l'arquitecte de les centrals de Bescanó i Vilanna fou Joan Roca i Pinet ( Girona, Gironès, aprox. 1888 —Girona, Gironès, 1970 ) , qui va estar influït pels mestres del Modernisme, Rafael Masó i Valentí ( Girona 1880–1935) i Antoni Gaudí i Cornet (Riudoms, 25 de juny de 1852 - Barcelona, 10 de juny de 1926).

Els plànols originals de les centrals à'Electroquímica Berenguer, conservats per l'actual empresa propietària, resten sense signar*. Pel relat del mestre d'obres Josep Frigolé i Grau', sabem que l'encarregat de les obres fou el seu pare, en Mateu Frigolé, de Bescanó'", que el contractista fou el Sr. Montseny i que l'arquitecte fou Joan Roca i Pinet, qui reflectí en ambdues centrals una forta empremta modernista.

La central de Vilanna va ser projectada com un edifici amb dos cossos.

Una nau longitudinal que contenia les turbines i la maquinària i un cos transversal de dos pisos destinat a l'habitatge i l'oficina. El disseny original preveia l'obra vista de pedra de rierencs i la utilització del rajol vermell per a emmarcar tot l'edifici i decorar els brancals i les arcades de les obertures, formant també els frisos i els ràfecs sota el voladís del teulat. El ferro forjat havia de decorar les baranes dels balcons. Probablement van cobrir la teulada amb teules esmaltades.

La solució constructiva final, tot i conservar l'estil modernista, va ser totalment simplificada i adaptada a partir d'un disseny molt més funcional.

S'han simplificat molt les arcades de les obertures i, del projecte modernista original, s'ha mantingut tot just una senzilla decoració amb rajol vermell i alguns elements ceràmics en sanefa. Sobre el salt de les turbines es va construir un edifici de dues plantes en un sol cos longitudinal. A la planta inferior s'ubiquen els generadors, l'instrumental tècnic de control i l'oficina. A la planta superior hi ha l'habitatge.

Des de la seva construcció, les centrals de Vilanna i Bescanó van estar habitades pels encarregats i les seves famílies. Segons relata Miquel de Palol, "...la Central no era regida per tècnics ni experts, sinó per camperols que, bé o malament, reeixien". Sense cap preparació tècnica —"...el cap de la central de Vilanna, en Ferriol, no sabia llegir ni escriure"—, tota la família es cuidava de l'edifici, els canals, la producció i la maquinària.

Durant la dècada de 1950 es va automatitzar el sistema de producció d'electricitat i la central de Vilanna va quedar deshabitada.

Em costava trobar la pista del promotor Ramón Berenguer y Llobet, ho aconseguia gràcies a l’Armand de Fluvià i Escorsa (Barcelona, 1931), que publicava un text en el que diu ; els papes, com a sobirans temporals que són, han concedit sempre títols de noblesa i condecoracions (Orde Suprem de Crist, instituït el 1319; Orde de l'Esperó d'Or, restaurat el 1905; Orde Pia o de Pius IX, el 1847; Orde de Sant Gregori el Magne, el 1813; Orde de Sant Silvestre, el 1841, a més de la Creu Pro Ecclesia et Pontifex, i la Medalla Benemerenti) a llurs súbdits i també a estrangers.

Des de la Unitat Italiana (1860) i la creació de l'Estat Vaticà, els pontífexs han continuat concedint títols de noblesa. Aquests títols són generalment atorgats amb la denominació del cognom del concessionari o d'un sant o santa de l'Església. Els motius de la concessió són diversos, pero generalment són per a premiar serveis benèfics a l'Església. El sistema de successió és generalment per línia primogènita masculina. Si bé a l'Estat Vaticà atorguen noblesa, a Espanya, almenys, si el concessionari no era noble, aquesta noblesa no li és reconeguda.

A Catalunya tenim notícia del títol següent, atorgat per Sat Pare, LLEÓ XIII (1878 - 1903)

BERENGUER, Comte de: 1'1.7.1879, a Maria Dolors de Llobet i Parés, vídua de Berenguer. Es troba vacant.

María de la Asunción Maldonado y González de la Riva (1867-1921), I marquesa de Garcillán, va contraure matrimoni amb Ramón Berenguer y Llobet, comte pontifici de Berenguer.

http://www.armanddefluvia.com/articulos/detalle/127

LLUÍS SOLÉ I PERICH, publicava un documentat treball sobre LES CENTRALS MODERNISTES DE VILANNA I BESCANÓ
http://dugi-doc.udg.edu/bitstream/handle/10256/6860/54504.pdf?sequence=1

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com