El Jordi Vila Juncá, sherpa emèrit dels Pirineus, exerceix de notari gràfic, narrador
visual, en diu Facebook, de les terres
de l’Urgell sobirà i les comarques confrontades, i atesa la situació de “ presó
local/comarcal RENOVABLE/REVISABLE “, en
que ens trobem a Catalunya, establíem una joint venture, ell aporta les
imatges, i l’Antonio Mora Vergés, fa la recerca d’informació, i confegeix la
publicació que es penjarà en un blog, i al ensems us esperonem a compartir-la amb TOTS
els mitjans informatius, locals,
comarcals, provincials, nacionals, de tot signe i “color polític “ perquè en valorin la seva publicació, en matèria de divulgació del Patrimoni
històric de Catalunya, es del tot aplicable aquella norma bàsica de la
publicitat “ que parlin de nosaltres, NI QUE SIGUI BÉ “, oi?.
M’enviava fotografies de l’església advocada a Sant Romà a Banat, un indret
i una masia del municipi d'Alàs i Cerc, a la comarca de L’Urgell sobirà.
Al lloc , hi havia hagut un antic castell propietat dels Pinós que era
inclòs al terme més ampli del castell de Sant Jaume de Cadí. Apareix documentat
també com Banat Sobirà (Banatte Subteriore) el 860
La retratava A. Moras. l’any 1986. Visió posterior del conjunt.
La parella romànica ens explica la seva impressió de la visita.
http://indretsescbergueda.blogspot.com/2014/08/sant-roma-de-banat-alas-i-cerc-alt.html
El topònim Banat te almenys dos significats :
aBAN, una ubicació fronterera governada per un ban, El
sufix -at és un llatinisme , del llatí medieval -atus).
bBAN; una devesa de
muntanya, una partida de prats i bosc situat a les muntanyes properes a un
poble. L'origen de la paraula «ban» amb contingut geogràfic és el mateix que
aquest mot amb el sentit de terme jurisdiccional. En un principi, les partides
de bosc i prats immediates als pobles devien estar protegides per bans
senyorials, respectant-ne el senyoriu directe dels habitants del poble, i la
protecció que rebia aquest territori per part del senyor
Manuel Anglada i Bayés i Maria-Lluïsa Ramos i Martínez, escrivien de Sant Romàde Banat.
El lloc de Banat apareix citat documentalment a partir del segle IX, època
en què dos instruments datats els anys 860 i 895 parlen de la vila dita Banatte
subteriore i Banate superiore respectivament; així mateix, al segle X un instrument
de permuta de terres del 988 fa esment de l’alou de Banati.
De fet no és fins al segle XI que la documentació consigna la parròquia de
Banat, al marge de l’esment que se’n fa en l’acta de consagració de la catedral
d’Urgell. Així doncs, la primera notícia localitzada és donada per una
escriptura que data de l’any 1030, mitjançant la qual Sidela féu donació a
Isarn, sacerdot, d’un alou situat al terme de l’església de Sancti Romaní de
Banato.
A la segona meitat d’aquesta centúria, dues actes testamentàries datades
respectivament els anys 1054 i 1059, i atorgades totes dues per un sacerdot
anomenat Arnau, informen que l’esmentat personatge féu donació a la seva muller
Tedberga i als seus fills de bona part dels seus alous, entre els quals se
n’esmenta un dins el terme de l’església de Sant Romà de Banat. Ja a la
darreria del segle, una escriptura de donació datada el 1083 notifica que els
esposos Arnau Dacó i Guilla, juntament amb llurs fills, cediren a Santa Maria
de la Seu i a la seva canònica uns alous situats en diverses viles del
territori d’Urgell; s’especificava que un d’ells era situat vora els temples de
Sant Esteve d’Alàs i de Sancto Romano de Banat.
Una darrera notícia, corresponent al final del segle XIV, indica que en
concepte de la dècima recaptada l’any 1391 a la diòcesi d’Urgell, el capellà de
la parròquia de Banat va satisfer la quantitat d’un sou i dues lliures.
L’antic lloc de Banat va pertànyer durant l’edat mitjana a la jurisdicció
senyorial de la baronia de Pinós; en aquest sentit hi ha constància que l’any
1255 Galceran de Pinós havia mudat de lloc el castell de Banat (Banat Sobirà) i
l’havia traslladat al puig de Calbell, i confirmà al seu castlà Berenguer de
Sant Esteve els drets que posseïa sobre els homes de Banat Sobirà i els que
tindria damunt els habitants que poblessin la nova fortalesa que s’estava
construint. Aquest mateix any Galceran de Pinós atorgà una carta de franqueses
als habitants d’aquest nou nucli de poblament, que ja era esmentat aleshores
com el puig de Calbell de Banat, o simplement Calbell de Banat; tanmateix a la
darreria del segle XIII els documents ja parlen de Vilanova de Banat i de
Banat, indrets que restaven inclosos en el terme del castell de Sant Jaume de
Cadí, anomenat algunes vegades roca de Sant Jaume, també possessió dels barons
de Pinós. Cal afegir finalment que les escriptures esmenten des del segle XI el
lloc de Vilanova, i per tant s’ha de suposar que aquesta vila s’unificà
probablement a partir del 1255 amb el nou nucli de Calbell de Banat, de la qual
cosa resultà el nou topònim de Vilanova de Banat.
Es tracta d’una església de planta rectangular encapçalada per un absis
semicircular adossat a la nau amb dos plecs. L’absis és llis sense finestres, i
de la mateixa alçada que la nau, de manera que el ràfec té el mateix nivell. A
la façana de migjorn hi ha l’única finestra de doble esqueixada i el portal
d’entrada és refet amb grans carreus formant una arcada adovellada.
La façana de ponent té un campanar de cadireta nou que escapça la primitiva
llargada de la nau de tal manera que una part de la façana de migjorn encara
resta dreta amb una fornícula en el parament que donava a l’interior i que
probablement devia allotjar la pica baptismal (avui dia encara es conserva a
l’interior de la nau actual). Una part de la façana de tramuntana està bombada,
la qual cosa fa suposar que la coberta es va enfonsar quan va cedir el mur a
causa de l’empenta de la volta. Actualment hi ha una encavallada doblada en el
plec entre la nau i l’absis que suporta la nova coberta substituint l’anterior,
que devia ser de canó seguit. La volta de l’absis de quart d’esfera es conserva
sencera. Els paraments interiors estan tots enguixats. Prop de l’entrada hi ha
una pica d’aigua beneita que sembla originària, com també l’esmentada pica
baptismal.
L’aparell és de carreus ben rejuntats amb morter de calç i la qualitat
superior de l’aparell de l’absis és força superior a la de l’aparell de la
resta.
El material de coberta és de llicorella en bon estat.
Us esperonem a compartir aquesta entrada
amb TOTS els mitjans
informatius, locals, comarcals,
provincials, nacionals, de tot signe i
“color polític “ perquè en
valorin la seva publicació; en matèria
de divulgació del Patrimoni històric de Catalunya, es del tot aplicable aquella
norma bàsica de la publicitat “ que parlin de nosaltres, NI QUE SIGUI BÉ “,
oi?.
Cuideu-vos molt, sembla que l’estratègia del REINO DE ESPAÑA per lluitar
contra la Covid. 19 és "laissez
faire, laissez passer". Les dades de víctimes de la Comunidad Autònoma de Madrid que NO les
actualitza de forma regular, es situen en 21.861 persones
https://www.comunidad.madrid/sites/default/files/doc/sanidad/210215_cam_covid19.pdf
A Catalunya, on determinats mitjans fan un seguiment de la qüestió, des de l’inici
de la pandèmia en són 20.176.
https://beteve.cat/societat/coronavirus-barcelona-ultima-hora/
Caldrà seguir l’evolució d’aquests index.
No hay comentarios:
Publicar un comentario