La Rosa Maria
Asensi i Estruch , l’ Antoni Pladevall i Font el Maties Delcor Alexis (Palau de Cerdanya, 1919 — Montpeller,
20 d'agost del 1992) l’Enric Ventosa i Serra, el Josep
Gallart i Fernández, el Joan Menchón i
Bes ,l’ Oriol Mercadal i Fernández , la Carme Subiranas Fàbregas . Anscari M. Mundó i Marcet (Barcelona, 29 de
juny de 1923 — Barcelona, 25 de desembre de 2012) , la Sara Aliaga i Rodrigo i el Jordi Campillo i
Quintana. N’escriuen a :
https://www.enciclopedia.cat/ec-catrom-0709101.xml?destination=node/945723
Església de grans dimensions, constituïda per dues estructures diferents:
l’absis, potser de mitjan segle XI, i la nau, construïda posteriorment, el
primer tram de la qual, corresponent a l’actual presbiteri, fa de zona de
transició.
La planta de la nau és notable per la seva forma de trapezi regular, amb el
costat dels peus una meitat més ample que el de la capçalera.
L’absis és molt alt, llis per dintre i decorat per fora amb un fris
d’arquets cecs de bastant relleu, tangents i sostinguts per senzilles mènsules
triangulars. La paret de l’absis, d’un metre i mig de gruix, és de pedres
mitjanament escairades, posades en filades horitzontals, i grans junts entre
elles. Tres finestres il·luminen l’interior: són de doble esbiaixada i tenen
l’extradós de l’arc peraltat, en augmentar l’alçada de les dovelles des de
l’arrencada fins a la clau, i doblat per un arc de pedres primes. Les finestres
s’obren en un nivell molt alt del cilindre absidal, coincidint el centre de
l’arc amb l’arrencada de la volta de quart d’esfera. L’arc pre-absidal és molt
poc profund.
Davant de l’arc pre-absidal hi ha el presbiteri, un espai molt més alt que
l’absis, cobert amb volta de canó de perfil semicircular. El presbiteri es
comunica mitjançant una arcada a cada costat amb un envà i la porta que dóna
accés al campanar, situat al nord, i amb la sagristia, situada a migdia. La paret
oest de la sagristia és de la mateixa època que la nau, tal com s’ha posat de
manifest en el curs de les excavacions realitzades el 1993. Presenta una porta
i una finestra del mateix tipus que hem vist abans, amb l’extradós de l’arc
peraltat i un arc de poc gruix doblant el primer. La diferència d’alçades entre
la volta del presbiteri i la de l’absis deixa un frontó bastant alt, amb espai
per a un ull de bou. Per l’oest, el presbiteri delimita un arc toral
rectangular que s’inicia en un basament en forma de “T”, que és indici d’un
canvi de plans constructius.
La nau és de construcció diferent. És més baixa que el presbiteri, almenys
ara, i el seu aparell és millor que el de l’absis, amb carreus bastant regulars
i ben escairats, de mides petites i junts estrets. És dividida en quatre trams
per arcs torals, amb els corresponents contraforts semicirculars a l’exterior.
El sosteniment de la volta de la nau devia tenir dificultats i es reforçaren
les parets amb arcs formers, a cada banda, del mateix gruix que els brancals dels
arcs torals, que quedaren englobats dintre els pilars dels formers. La volta
original de la nau no s’ha conservat i ara el sostre és una volta d’obra cuita
sota una coberta de fusta, amb llosat de pissarra. Aquesta volta tapa els
allargats finestrals laterals que hi ha a cada costat de la nau per donar-li
una bona il·luminació. El nivell del terra de la nau és tres graons més baix
que el del presbiteri, i quatre més baix que el del terreny exterior. També la
porta lateral oberta al mur de migdia resta a un nivell més alt que la nau, i
sense escala per baixar. Él nivell primitiu de la nau sembla que era el mateix
que el del presbiteri actual.
Els contraforts exteriors dels murs no són gaire habituals en
l’arquitectura romànica catalana, però no hi ha dubte que els de Talló foren
construïts juntament amb les parets, perquè estan ben imbricats. Per la seva
raresa i la forma de semicolumna que tenen, criden més l’atenció i resulten un
bon element decoratiu. Però potser també són indici d’una construcció d’època
més avançada.
La disposició del frontispici difereix de la tradicional. Una porta de
bones dimensions és l’entrada principal al temple. L’arc és del tipus
d’extradós peraltat, emmarcat per un segon arc de pedres primes i llargues. Un
porxo construït molt més tard, que va de costat a costat de la façana de
ponent, abriga la porta. Damunt seu hi ha un gran ull de bou sense filigrana i
una finestra allargada a cada costat, de les mateixes característiques que les
altres. S’acaba la façana de ponent amb una petita espadanya al mig.
El campanar, del final del segle XVII, és una torre de tres cossos
sobreposats, de 22 m d’alçada, sense comptar la torratxa, que té una pedra
gairebé al capdamunt on hi ha gravada la data del 1697.
Entrant a l’església, a mà esquerra, després de baixar els quatre graons de
l’escala, es troba el sepulcre de pedra del canonge Ramon de Morer, mort el
1307, ardiaca de Cerdanya i persona destacada de la seva època. Al costat es
guarda una pica baptismal d’immersió vuitavada.
En aquesta església es venera la Mare de Déu de Talió, una bella talla
romànica sedent del segle XIII. La Mare de Déu fa 89 centímetres d’altura i el Nen Jesús, que fa 49 centímetres
, és remarcablement alt.
La Mare de Déu seu en un tron, els quatre muntants del qual, de secció
quadrada, porten al capdamunt un adornament de forma polièdrica. Als muntants
hi ha pintades imitacions de pedreria. El setial té la particularitat que
l’espai entre els pilars és buit. El cap de la Mare de Déu és allargat i cobert
amb un vel que li cau sobre les espatlles en plecs regulars. La túnica li baixa
folgadament fins als peus i forma tres grups de plecs simètrics, i les sabates,
punxegudes, descansen en una mena de marxapeu en forma de bisell. Porta també
un mantell en forma de casulla. L’Infant seu al mig de la falda de la Mare i
porta cenyida al front una corona adornada de lliris estilitzats. Porta una
túnica semblant a la de la Mare i un mantell en forma de toga, alça la mà dreta
—que probablement ha estat restaurada, ja que té els dits recollits i no en
actitud de beneir, com és costum—, i no porta cap llibre a la mà esquerra, que
té lleugerament oberta. El grup escultòric pertany al mateix tipus iconogràfic
que el de Bastanist, però sembla una mica més recent i podria datar-se del
començament del segle XIII (Cook - Gudiol, 1950, pàg. 318).
La descripció que fa Narcís Camós (Girona, 1621 — Barcelona, 1664), de la
Mare de Déu de Talló difereix en alguns detalls de la que hem donat suara, fins
al punt que caldria preguntar-se si es tracta de la mateixa imatge. Efectivament,
segons aquest autor, la Mare de Déu porta a la mà dreta una fruita —“un pomico
colorado”— i a la mà esquerra de l’Infant hi ha un llibre obert col·locat força
per sobre del seu genoll esquerre. Tot amb tot, l’alçada de la talla, que,
segons Narcís Camós, és de quatre pams, correspon aproximadament a les mides
que abans hem donat (Camós, 1657; hi ha una reedició del 1949). Cal suposar,
doncs, que les diferències entre l’escultura que Narcís Camós va contemplar al
segle XVII i la que actualment existeix són degudes a una restauració del segle
XIX, mencionada per Josep Maria Martí i Bonet (Terrassa, Vallès Occidental, 15
de juny de 1937 ) (Martí, 1927, pàg. 73). A la part posterior de la imatge hom
pot llegir el nom de Casanoves, que en fou el restaurador.
Quan començava l’exercici de la professió d’advocat, preguntava a un savi
procurador, si l’extensió dels meus escrits, era correcta o un xic excessiva la
seva resposta en llengua castellna – recordeu allò que deia el “ rei mentider “
– em deixava tranquil “ lo que abunda, no daña “ .
De Santa Maria de Talló se’n ha escrit molt i bé, sortosament però, sempre
hi haurà qui en faci una primera lectura, oi?.
http://coneixercatalunya.blogspot.com/2011/06/santa-maria-de-tallo-la-catedral-de-la.html
http://coneixercatalunya.blogspot.com/2011/06/santa-maria-de-tallo-la-catedral-de-la.html
Llàstima que aquest zel – del tot encomiable – no s’hagi esmerçat a Bellver de Cerdanya i per bona part de Catalunya, en la recuperació de la memòria històrica
de les escoles anteriors i/o coetànies a la dictadura franquista.
L’ombra del franquisme és allargada, oi?.
Us esperonem a compartir aquesta entrada
amb TOTS els mitjans
informatius, locals, comarcals,
provincials, nacionals, de tot signe i
“color polític “ perquè en
valorin la seva publicació, recordeu
SEMPRE que en matèria de divulgació del Patrimoni
històric, es del tot aplicable aquella norma bàsica de la publicitat “ que
parlin de nosaltres, NI QUE SIGUI BÉ “, oi?.
