El Vicent Miralles Tortes, pública fotografies de l’església parroquial deSarral, mal dita de Santa Maria com a conseqüència de l’ocupació “ manu militari
“ de Catalunya l’any 1714, els ocupants imposaven aquesta denominació, enlloc
de l’autòctona i tradicional de Marededéu, i l’Església catòlica ho admetia
sense gaires escarafalls.
Sóc, ho confesso, un marià irredempt, i reivindico contra el mal costum introduït per les forces d’ocupació, que en la llengua catalana, la forma correcta per designar a la Verge
Maria – en qualsevol de les seves advocacions – és Marededéu, i no SANTA
MARIA, amb tot els respecte a les –
poques – Santes reconegudes per l’església Catòlica; el seu rol –per dir-ho de forma políticament
correcta - és “ prescindible” , no certament però, el de la Marededéu, sense
ella no existiria ni el cristianisme, ni l’església catòlica, ni cap confessió
que tingui a Jesucrist com a fonament.
El 1714 els catalans perdien la llibertat,
la Marededéu era “ degradada” a la categoria de SANTA, i alhora assumia
el patronatge de multitud d’instituts armats, la mare de la víctima esdevenia
“mutatis mutandis” la “ celestial
protectora” dels botxins del seu fill. Ah!, es prohibia l’ús de la llengua
catalana, en l’àmbit religiós, en l’administració pública, en l’educació, en
els documents públics, i per descomptat en el sistema judicial. Afirmar però que el bon Déu només ENTÉN la
llengua castellana, és sacríleg, ho digui, qui ho digui.
El topònim Sarral té la seva història, i també, també, l’església posava
" cullerada" :
https://oncat.iec.cat/veuredoc.asp?id=37703
Patrimoni Gencat descriu l’església com un edifici de planta d'una nau amb
capelles laterals entre contraforts (48 x 18 metres). Té quatre navades, creuer
sortint i absis poligonal. Dues capelles en planta de creu cupulada sobresurten
de l'estructura. Coberta amb volta de canó amb llunetes. Transsepte amb cimbori
de planta ovalada. A l'angle esquerre del peu s'aixeca un campanar
(superposició de prismes quadrats i hexagonals). Destaca el frontispici de
carreuat de pedra que forma una composició unitària amb el campanar.
L'ornamentació es concentra a la portalada: ordre corinti de 4 columnes, frontó
curvilini trencat, coronat per una fornícula. Materials: frontispici, campanar,
arcs interiors i elements angulars de pedra; murs d'aparell de maçoneria,
voltes de maó de pla.
Timpà de l'església bastida durant el segle XII. Peça de pedra semicircular
la qual fou manipulada en diversos moments.
La decoració originària es limitaria
a la faixa vegetal que recorre tot el perímetre. Estilísticament hom ho pot
relacionar amb l'escultura que apareix en els capitells del claustre de Sant
Esteve de Poblet i la seva disposició recorda el timpà d'una església pròxima:
el de santa Maria del Pla. En ambdós l'espai central resta sense decoració.
Posteriorment va ser-hi afegida l'escultura central. Es tracta de la figura de la
Verge amb l'Infant sobre la falda i a banda i banda Sant Joan i un personatge
no identificat. Una modificació del segle XIII els hauria col·locat sota les
arcades gòtiques que els emmarca encara avui
https://imatgesmaria.blogspot.com/2018/07/esglesia-de-santa-maria-del-sarral.html
Hi ha coses, que a 87 anys de l’alçament dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM i DEMOCRÀTIC de la II República , ja cansen, entre altres aquesta denominació misògina de la Marededéu, o la cantarella vomitiva de la “ Guerra Civil”, està molt ben documentat que el GLORIOSO ALZAMIENTO, el finançava Juan March Ordinas (Santa Margarita, Baleares, 4 de octubre de 1880 - Madrid, 10 de març de 1962), i el va BENEIR Isidro Gomá y Tomás (La Riba, 19 de agost de 1869-Toledo, 22 de agost de 1940), que moriria en “ estranyes “ circumstàncies.
Que l’Assumpció de la Marededéu de Sarral , elevi a l’Altíssim la nostra sempiterna pregaria, Senyor, passats llargament més de 300 anys d’esclavatge, allibera el teu poble !!!!
El paral·lelisme entre l’alteració de la història feta pel govern d’Israel,
i el que feia primer la dictadura franquista, i manté encarà la “ democraciola”
és colpidor.
Em sap greu haver d’insistir – encara – en aquest punt de l’alteració de la
història, voldria parlar NOMÉS del Patrimoni Històric de Catalunya. Com deia, tot cantant, Ramon Pelegero i Sanchis, més conegut pel nom
artístic de Raimon, (Xàtiva, 2 de desembre de 1940 ) Qui perd els orígens perdla identitat.
No hay comentarios:
Publicar un comentario