Patrimoni arquitectònic
indià a Tossa.
Mites i realitats*
David Moré Aguirre . (Tossa, 1974)
Tomàs Vidal Rey (1698-1764) és el prototipus d’indià que ha tingut Tossa
per excel·lència. Al final de la seva vida, ja gran i solter, es va proposar
abocar la totalitat de la seva fortuna, tan feixugament aconseguida, en la
construcció de l’Hospital de Pobres de la Vila de Tossa, en el que constitueix
l’exemple de mecenatge més important que mai un tossenc hagi fet a la seva
vila.
Es tracta d’un edifici amb una història no exempta de dificultats i
polèmiques, les quals, tanmateix, constitueixen un reflex de la societat de
cada època.
Tomàs Vidal va ser d’aquells àvids catalans que en el segon quart del segle
XVIII s’establiren a Cadis tot aprofitant les extraordinàries possibilitats
comercials que oferia la ciutat andalusa, pont d’enllaç entre la metròpoli i
les colònies americanes.
Molt abans del Decret de Lliure Comerç de 1778 que permetia els catalans comerciar
lliurement amb Amèrica, des de Cadis va poder fer el salt a Amèrica, i el 1745
ja el trobem establert a Guatemala, on havia obert una botiga a la cèntrica plaça
de San Pedro. Des d’allà va fer algun viatge a Cadis per tancar operacions, i
el negoci a Amèrica li va proporcionar un capital important.
Entre 1760 i 1761 va decidir liquidar el negoci i retornar a Tossa, on va
arribar carregat de diners i convertit en tot un senyor.
Lluny de convertir-se en algú distant, es va dedicar a fer filantropia i a
l’atorgament de préstecs, alguns graciosament, d’altres a censal o a termini.
Va fer importants donacions a l’església parroquial i a la vila en general.
Malauradament, no va poder veure acomplert el somni de veure alçat el nou
hospital de pobres, perquè la mort el va sorprendre abans, el seu nebot i marmessor Grau Vidal Ferro
(1722-1774) es va encarregar de vetllar per la materialització del desig del
seu oncle i va contribuït a aixecar el segon immoble més gran de la vila fins
ben entrat el segle XX.
La història d’aquest immoble d’aleshores ençà és la que segueix. A la mort
de Tomàs Vidal el va succeir el seu nebot i marmessor Grau Vidal Ferro casat
amb Àngela Moré Esteve (1726-1807).
En l’inventari de béns que foren de Tomàs Vidal se li van trobar 4.687
lliures, 5 sous i 7 diners en diner efectiu, 4.450 lliures 10 sous en vals i
12.700 lliures invertides en censals. Aquestes tres partides feien una
quantitat de 21.837 lliures, 15 sous i 7 diners. Si a aquestes quantitats hi
sumem l’encant dels seus béns mobles que es va fer a la plaça del Portal, les
fundacions establertes i els llegats estipulats, la seva fortuna era d’un capital
de 62.313 lliures, 18 sous i 10 diners, amb el qual Grau Vidal va emprendre la
construcció del nou hospital.
El primer pas va ser comprar per 500 lliures l’any 1765 a Antoni i Maria
Massoni Martí el terreny per construir-hi el nou edifici.
L’11 de febrer de 1765 davant del notari Gisleno Martorell es va fundar i
instituir el nou Hospital de Pobres de la Vila de Tossa.
El 1769 el procurador de l’Abat de Ripoll va signar a favor de Grau Vidal
Ferro una àpoca per raó de senyoria, per un preu de 653 lliures, 6 sous i 8 diners.
Acabades les obres de construcció, el 17 d’agost de 1772, es va fundar com a
tal l’Hospital i es van instituir els beneficis de Sant Tomàs d’Aquino i de
Sant Miquel Arcàngel, dotats amb 5.000 lliures respectivament, davant del
notari de Girona, Bonaventura Bou Guinart.
El 1772 el mestre de cases Manel Pujó va firmar àpoca de 9.590 lliures, 12
sous i 5 diners, a favor de Grau Vidal Ferro pel pagament de l’asiento de la
fàbrica de l’Hospital.
El 1773 Manel Pujó va signar dues àpoques per valor de 1.809 lliures, 7
sous i 7 diners i 1.231 lliures, 6 sous i 6 diners a favor de Grau Vidal Ferro,
com acompliment del dit asiento i per les millores de l’Hospital.
Finalment, el 29 de setembre de 1774 es va fer la benedicció de l’Hospital
de Pobres de la Vila de Tossa i de la seva església. L’acte va anar precedit
d’una solemne processó durant la qual les despulles de Tomàs Vidal, que
reposaven a l’església parroquial, van ser portades fins a la cripta de la capella
del nou establiment, on avui encara romanen.
Tanmateix, el daurat del retaule major de l’Hospital no es va acabar fins
el 25 de juliol de 1781 (daurar-lo i pintar-lo va costar 422 lliures).
Deu dies després de la inauguració, el 8 d’octubre de 1774, va morir Grau
Vidal Ferro, que va ser enterrat al panteó familiar, on també reposen les
restes de la seva descendència.
El va succeir la seva filla Marianna Vidal Moré (1750-1841), casada amb el
negociant Joan Vilà Pujals (1741-1786).
D’aquest matrimoni en van néixer dos fills: Maria Àngela Vilà Vidal
(1773-Sant Feliu de Guíxols 1857), casada amb Ramon Sabater Vidal, notari de
Calonge, i Jaume Vilà Vidal (1782-1849), casat amb Antònia Garriga Font (1779-1848).
L’hereu, Jaume Vilà, només va tenir una filla, Teresa Vilà Garriga, que va
morir el 1832, als 16 anys, amb la qual cosa a la mort d’aquest, el patronat de
l’Hospital va ser heretat formalment per Maria Àngela Vilà Vidal. Tanmateix, ja
feia anys, que a la pràctica la responsabilitat del patronat no requeia en
Jaume Vilà, a qui s’havia designat un curador (administrador) dels béns , atesa la seva propensió i hàbit a la
beguda i per la mala direcció i administració dels seus béns, en perjudici de
sí mateix i dels interessos de la seva família, que l’incapacitava per a la
seva comesa.
El 1844 una providència del jutjat de primera instància de Santa Coloma de
Farners va nomenar Joan Sabater Vilar, nebot de Jaume Vilà i d’Antònia Garriga
(encara vivents), administrador dels seus béns i drets. A partir d’aquí el
patronat de l’Hospital de Tossa va recaure en la família Sabater de Calonge i
l’edifici segueix durant més d’un segle de trajectòria assistencial i també
educativa amb la presència de diverses congregacions religioses
Ens agradarà tenir noticia d’aquesta activitat educativa a l’email castellardiari@gmail.com,
i si fos possible rebre’n imatges.
Fotografia de l’ Enric Fontvila Batalla
Ajudeu-nos a l'email castellardiari@gmail.com en la nostre recerca dels edificis escolars de Catalunya anteriors
a la dictadura franquista, el feixisme ni portava, ni porta, ni portarà altra
cosa més que mal viure, odi, misèria,...
«A qui no es cansa de pregar, Déu li fa gràcia»
Si vius en un indret on tenen una llengua pròpia, aprèn-la, enraona-la, defensa-la, no siguis estranger al teu propi país.
.jpeg)
,_actual_Casa_de_Cultura.jpg)
