Llegia de ca n’Icu a Sant Vicenç de Montalt ; Masia de planta rectangular disposada
en tres crugies, a les que s'han anat afegint diferents cossos auxiliars.
Coberta a dues aigües en el sentit de les façanes.
Façanes de composició estricta i
simètrica.
Per la seva localització aturonada, esdevé una fita en el paisatge
https://www.svmontalt.cat/ARXIUS/2009/POUM/LLIBRE_4_3.pdf
https://www.svmontalt.cat/document.php?id=78
https://www.gnomonica.cat/bd_detall.php?numero=2383
No forma part de la llista de monuments de Patrimoni Gencat:
https://ca.wikipedia.org/wiki/Llista_de_monuments_de_Sant_Vicen%C3%A7_de_Montalt
No disposa Sant Vicenç de Montalt d’un Catàleg de masies
Al cens de 1920, quan es feia la fotografia de Ca n’Icu, el cens de Sant
Vicenç de Montalt era de 802, el
creixement començava al cens de 1981 amb
1.175 veïns, que es duplicarien l’any, 1996,
2.248, quadruplicaren l’any 2002, 4.123, i es tancava l’exercici 2023 amb 6.701 habitants de dret. Trobar santvicentins, amb pares, avis,
besavis,.., també nascuts a Sant Vicenç de Montalt, és tot un miracle.
Ens agradarà tenir noticia, si la casa en té o tenia, de l’advocació de la
capella, i si fos possible rebre’n imatges a l’email castellardiari@gmail.com
Els que naixíem al voltant dels anys 50 del segle XX, recordem que en TOTES
les cases, hi havia alguna imatge religiosa, sant, Marededéu – el Sant Sopar
-,…, i que en molts llocs de Catalunya circulaven les capelles de visita
domiciliaria, i que tenir una capella
interior o exterior, es considerava
un signe de riquesa.
La diferència entre oratori i capella és tècnica, en ambdós casos es
tractava d’un espai destinat a la pregaria i/o el recolliment religiós, en el cas de les capelles de forma exclusiva
i previs els permisos el Bisbe , i en el
cas dels oratoris, sovint l’espai tenia altres funcions, i no calia demanar cap permís.
En els cas de les capelles, sovint el Bisbe obligava a obrir-les al públic
almenys el dia de l’advocació.
Els oratoris mantenien – i mantenen – el seu caràcter privat.
El terme ermita s’emprà habitualment per designar els edificis religiosos
situats en indrets allunyats dels nuclis urbans.
«A qui no es cansa de pregar, Déu li fa gràcia»
Si vius en un indret on tenen una llengua pròpia, aprèn-la, enraona-la, defensa-la, no siguis estranger al teu propi país.
No hay comentarios:
Publicar un comentario