jueves, 16 de julio de 2026

DE LA DIVINA PROVIDÈNCIA D’OLOT A NOIMA, L’ESCOLA DE NOVES OPORTUNITATS DE LA GARROTXA

 

Sembla que malgrat la davallada – tot fa pensar que irreversible -  de  l’església catòlica al REINO DE ESPAÑA  - que no ha demanat mai perdó per la seva CARTA A LOS OBISPOS, que aconseguia més d’un milió de morts i vides atzaroses per a més de tres milions  més-  , en el cas d’Olot l’edifici recuperarà la seva funció formativa  en benefici ara dels joves que estan fora del sistema educatiu.

https://sadurnibrunet.com/2017/12/25/convent-de-la-divina-providencia/

https://www.gerio.cat/noticia/1476714/la-fageda-obre-lescola-de-noves-oportunitats-de-la-

https://totsonpuntsdevista.blogspot.com/2021/07/in-memoriam-de-la-providencia-dolot.html

https://www.garrotxadigital.cat/noticia/180650/lescola-de-noves-oportunitats-de-la-garrotxa-comenca-la-seva-activitat-amb-lobjectiu-datendre-80-joves-aquest-2022

https://www.gerio.cat/noticia/1476714/la-fageda-obre-lescola-de-noves-oportunitats-de-la-garrotxa-per-a-joves-que-estan-fora-del

https://www.garrotxadigital.cat/noticia/268569/lescola-noima-preveu-al-curs-2026-2027-superar-els-200-alumnes-matriculats-al-centre


L'Ajuntament d'Olot ha aprovat cedir a 35 anys l'antic convent a la Fageda Fundació i un cop acabat el període, traspassar-li la titularitat a canvi que l'entitat es faci càrrec de les obres de rehabilitació valorades en prop de 2 MEUR. Ens agradarà tenir noticia de l’autor de la rehabilitació a l’email castellardiari@gmail.com

 Aquestes obres han de permetre que l'espai pugui tornar a tenir usos i en garanteixi un ús social i sense ànim de lucre durant tota la cessió.

 FACHAVOX ens posa pals a les rodes per compartir les publicacions en llengua catalana.  Feu-ho vosaltres si us plau. Gràcies. 

Només una Catalunya lliure i sobirana,  podria plantejar-se polítiques  demogràfiques que permetessin ocupar  i dignificar la totalitat del territori, està clar però, que hi ha massa  interessos  espuris , que tenen el benefici a curt termini com única opció possible. Anem MOLT tard.




martes, 14 de julio de 2026

ENDOGÀMIA. UN PERILL PER A LA DEMOCRÀCIA

 

L’endogàmia institucional no és només “gent que es coneix”; és una estructura que tendeix a reproduir els mateixos perfils, lleialtats i interessos. Quan això passa a administracions, jutjats o cossos policials, el risc no és només el favoritisme, sinó també la normalització de pràctiques grises: ascensos previsibles, silencis corporatius, corporativisme i menys incentius per denunciar irregularitats. Les recomanacions europees sobre Espanya van precisament en aquesta línia: més independència, més transparència, més controls i menys interferència política en els òrgans clau.

La justícia és especialment sensible perquè, si la ciutadania percep que els nomenaments, les promocions o la fiscalia responen a lògiques polítiques, la confiança cau encara que no hi hagi condemna penal en cada cas. El problema, per tant, no és només la corrupció “clàssica”, sinó també la percepció d’una arquitectura institucional que no sempre garanteix contrapesos sòlids. Aquesta debilitat institucional és letal perquè converteix els escàndols en rutina i la rendició de comptes en un ritual tardà, no en un mecanisme preventiu

En l’àmbit policial, la corrupció és especialment corrosiva perquè afecta directament l’òrgan que ha de perseguir el delicte. Les fonts consultades recullen casos greus i reiterats d’agents implicats en narcotràfic, suborns, blanqueig o filtracions, incloent-hi operacions recents contra membres de la Policia Nacional i la Guàrdia Civil. Això no permet afirmar que “tota” la policia sigui corrupta, però sí que hi ha suficients indicis d’un problema de filtracions, col·laboracions irregulars i controls interns desiguals per parlar d’un risc estructural, no anecdòtic.

Quan una administració és endogàmica, una justícia està polititzada i uns cossos de seguretat poden ser penetrats per xarxes criminals, la corrupció deixa de ser una excepció i passa a ser una possibilitat permanent, administrada per l’opacitat i protegida per la lentitud. En aquest sentit, Espanya no pateix únicament casos individuals de corrupció, sinó un dèficit de qualitat institucional que alimenta la desconfiança ciutadana i fa que el descrèdit s’acumuli any rere any

L’endogàmia contribueix i  molt a explicar el nivell de corrupció i, sobretot, la seva persistència.


L’arrel profunda però,  és més àmplia: manca d’independència real, transparència insuficient, controls febles i una cultura de responsabilitat que encara no talla de soca-rel les xarxes internes de poder

DEL MAS CUCURELLA A LA CASA DE COLÒNIES CAN FOIX. CUBELLES. EL GARRAF

 

Dos dels meus nets anaven de Colònies al Mas Cucurella , una masia històrica del segle XVI situada al terme municipal de Cubelles (comarca del Garraf), que actualment s'ha reconvertit i és coneguda com la casa de colònies Can Foix.

L'origen del seu nom prové d'un habitant anomenat Joan Cucurella, que es troba plenament documentat l'any 1591.

Originàriament, aquesta masia fortificada formava part del territori de l'antiga quadra de Rocacrespa, un nucli històric i medieval vinculat a Cubelles i devien assistir als oficis religiosos a l’església de sant Jaume de Rocacrespa

L'edifici va ser completament restaurat i reformat  - ens agradarà tenir noticia dels autors a l’email catellardiari@gmail.com - per adaptar-lo a les necessitats actuals, funcionant avui dia com una popular casa de colònies infantils i juvenils sota el nom de Can Foix

L'edifici original consta de tres cossos lineals, on el cos central destaca per ser més elevat que els laterals.



https://canfoix.com/

https://www.gnomonica.cat/inventari/bd_detall.php?numero=3597&COMARCA=&MATERIA=&TIPUS=&POBLACIO=571&AUTOR=&BARRI=&ADRECA=&ALTRECAMP=&ALTREVALOR=&SERIE=

https://www.poblesdecatalunya.cat/element.php?e=916

https://coneixercatalunya.blogspot.com/2025/11/esglesia-de-sant-jaume-quadra-de.html

Només una Catalunya lliure i sobirana,  podria plantejar-se polítiques  demogràfiques que permetessin ocupar  i dignificar la totalitat del territori, està clar però, que hi ha massa  interessos  espuris , que tenen el benefici a curt termini com única opció possible. Anem MOLT tard.

 

 

lunes, 13 de julio de 2026

IN MEMORIAM. CAPELLA DE L’ASSUMPCIÓ DE PELACALÇ. VANTALLÒ. L’EMPORDÀ SOBIRÀ.

 



La Josefina Casadesús Bascompte, publica fotografies de l’ edifici datat l'any 1598, segons la inscripció que constava a la llinda de l'antiga porta, la qual fou traslladada a l'interior del temple i, actualment, es troba a mans privades.

És probable que el temple es bastís amb les restes de pedra de l'antic castell medieval de Pelacalç, del que pràcticament no es conserva cap vestigi.

La capella, advocada a l’Assumpció de la Marededéu, era sufragània de l’antiga Església parroquial de Pelacalç -  mal dita Santa Maria de l'Om , per la nefanda influencia de les forces d’ocupació -  . El Concili d’Efes de l’any 431, també obliga a l’Església herètica del REINO DE ESPAÑA

Durant la Guerra dels Segadors (1640), el temple fou saquejat i no es tornà a restaurar.

 El 1665 es traslladaren les piques baptismals a Montiró, i el 1683 ja no hi havia culte.

Actualment és de propietat privada i es dedica a magatzem.

https://invarquit.cultura.gencat.cat/card/20388

https://invarquit.cultura.gencat.cat/card/19894

https://coneixercatalunya.blogspot.com/2020/04/santuari-de-la-mare-de-deu-lom-pelacalc.html

https://latribunadelbergueda.blogspot.com/2023/07/in-memoriam-capella-de-lassumpcio-de-la.html

Si existeixen, ens agradarà rebre un exemplar dels Goigs a l’email castellardiari@gmail.com

Que la Marededéu elevi a l’Altíssim la pregària dels  ventallonins, Senyor, allibera el teu poble !!!. Allibera’ns també  del “ virus de  Castilla “, la corrupció endèmica i sistèmica, l’aportació que feia al món el REINO DE ESPAÑA

Un poble sense memòria és un poble vençut

«A qui no es cansa de pregar, Déu li fa gràcia»

 Si vius en un indret on tenen una llengua pròpia,  aprèn-la, enraona-la, defensa-la, no siguis estranger al teu propi país.

inFeliços els perseguidors  dels justos i  de les minories  ètniques i/o culturals   perquè d’ells és l’infern

jueves, 9 de julio de 2026

CAN MOJA DE LA TORRE, QUE NO CAN MOIÀ. MONTCADA I REIXACH. EL VALLÈS OCCIDENTAL

 

El copiar/pegar és l’eina habitual dels investigadors del REINO DE ESPAÑA

Això fa que – com en aquest cas -  l’error assoleixi “categoria “ , i acabi creant un topònim, Turo de Moià.



https://www.montcada.cat/patrimoni/patrimoni-arquitectonic/can-moia.html

L’adquisició  l’any 1715 de la masia per Agustí (o Joan Agustí) de Copons i de Copons (Vilafranca del Penedès, Alt Penedès, 1675 - ibídem, 1737),segon marquès de Moja de la Torre, ara pertanyent al terme d’Olèrdola al Penedès sobirà ,  que no de Moià,  cap de la comarca del Moianès. Diu la pàgina del consistori de Montcada i Reixac, va significar el canvi de nom definitiu de la masia.

https://ca.wikipedia.org/wiki/Marquesat_de_Moja_de_la_Torre

https://www.poblesdecatalunya.cat/element.php?e=5951

La casa compta amb una capella dedicada a la Puríssima, feta pel mestre d'obres Guillem Ça Rovira, l'any 1372, de la que ens agradaria rebre’n una imatge a l’email castellardiari@gmail.com

https://coneixercatalunya.blogspot.com/2009/04/tresors-de-moja-st-cugat-o-st-esteve-la.html

Si existeixen, ens agradarà rebre un exemplar dels Goigs a l’email castellardiari@gmail.com 

Que la  Marededéu elevi a l’Altíssim la nostra sempiterna pregària, Senyor, allibera el teu poble del jou insuportable del REINO DE ESPAÑA

 

 

 

 

CASES ENRIQUETA RODRÍGUEZ DE LACÍN I FERNÁNDEZ DE TUÑON, AL CARRER D’ARAGÓ, 395-399

 

L’Enriqueta Rodríguez de Lacín i Fernández de Tuñon (Barcelona, 1862 - 1939) va ser una important propietària que va encarregar diversos edificis a la zona de l'Eixample i el Passeig de Sant Joan.

Com altres dones de la seva posició a la Barcelona de principis del segle XX, va gestionar el seu propi patrimoni familiar invertint directament en finques urbanes en plena expansió de l'Eixample, esdevenint una mecenes indirecta de l'arquitectura modernista local.

Fora possible obtenir una fotografia i/o retrat de L’Enriqueta Rodríguez de Lacín i Fernández de Tuñon (Barcelona, 1862 – 1939), l’esperem a l’email castellardiari@gmail.com

El feixisme, que considerava  - i considera encara – “imbecillitas sexus”,  a les dones retornava a l’edat mitjana el món econòmic del REINO DE ESPAÑA, el “ virus de Castilla” , la CORRUPCIÓ endèmica i sistèmica, que lluny de reduir-se amb la “ democraciola   s’estenia fins a  la figura mateixa del rei “ demèrit “ , explica molt be, la degradació política i social actual. Recordo la frase d’una persona dissortadament traspassada “ vivim en una conca minera

 Abans d'aquest projecte del carrer d’Aragó, 395-399 , edifici plurifamiliar de pisos, d'estil modernista tardà amb transició cap al noucentisme o l'eclecticisme propi de la dècada de 1910, havia encarregat la seva residència del Passeig de Sant Joan a l'arquitecte Emili Sala i Cortés (1908)

Després de la mort d'Emili Sala, Enriqueta Rodríguez va confiar el projecte del carrer Aragó a Juli Maria Fossas (Barcelona, 1868 - ibídem, 1945)  , un prolífic arquitecte de Barcelona conegut també per obres com la Casa Josefa Villanueva o la Seu de la Companyia Transmediterrània


 

sábado, 4 de julio de 2026

NUESTRA SEÑORA DEL NARCOTRÁFICO.

 


El mal costum d’associar símbols sagrats, amb activitats profanes, licites o il·lícites,  no té aturador, això explica aquesta advocació profana de NUESTRA SEÑORA DEL NARCOTRÁFICO, que passava de tenir un caire local, i de ser  “venerada”  pels que es dedicaven al contraban, el narcotràfic vindrà dins del segle XX, i tindrà efectes devastadors sobre la vida i la salut d'àmplies capes de població, majoritàriament jove.


El narcotràfic ha passat de ser una activitat clandestina marginal a  esdevenir una economia criminal capaç d’erosionar la salut pública, corrompre institucions i disputar poder real a l’Estat mitjançant la violència, el blanqueig i la captació de voluntats; el seu cost més visible recau sobre els joves i sobre els territoris més vulnerables.


Hi ha fenòmens que no només delinqueixen: degraden, deformen i enverinen una societat sencera. El narcotràfic és un d’aquests fenòmens. Ja no es pot descriure com una simple activitat il·lícita associada a les perifèries del crim, sinó com una economia paral·lela que compra silencis, corromp institucions, alimenta violències i converteix la salut pública en un camp de batalla.

 

La seva força no rau només en la droga que distribueix, sinó en la capacitat que té d’entrar en els espais on l’Estat hauria de ser més ferm: els ports, les costes, els barris empobrits, els jutjats, les administracions i, en ocasions, fins i tot la consciència col·lectiva. Quan el diner brut circula sense fre, deixa de ser una simple mercaderia i es converteix en poder.

 

El més preocupant és que aquesta realitat ja no afecta només els consumidors directes o els entorns més vulnerables. El narcotràfic contamina el conjunt del cos social. Estructura xarxes de dependència, normalitza la cultura de l’enriquiment ràpid i introdueix una idea devastadora: que tot es pot comprar. I quan tot es pot comprar, també es poden comprar voluntats, relats i silencis.

 

Aquesta és la seva gran victòria: no només trafica amb substàncies, sinó amb impunitat. No només genera beneficis, sinó també por. No només destrueix vides individuals, sinó que erosiona la confiança pública. Allí on arrela, el narcotràfic actua com un contrapoder fosc, capaç de disputar al mateix Estat la sobirania efectiva sobre determinats territoris i grups socials.

 

Però seria un error pensar que el problema és només policial. El problema és també polític, social i moral. Quan una part de la joventut queda atrapada en el consum, quan les famílies conviuen amb addiccions, quan els barris es degraden per la violència associada al tràfic, el que s’ensorra no és només l’ordre públic: s’ensorra la idea mateixa de comunitat. I això té un preu altíssim.

 

La resposta no pot limitar-se a l’enduriment penal, encara que aquest sigui necessari. Cal prevenció, educació, recursos sanitaris, intel·ligència financera, cooperació internacional i una voluntat política sense ambigüitats. El narcotràfic prospera allà on hi ha feblesa institucional, desigualtat i resignació. Combatre’l vol dir defensar l’Estat de dret, però també defensar la dignitat de les persones.

 

La gran pregunta no és si podem derrotar del tot aquest negoci —probablement no a curt termini—, sinó,  si estem disposats a no normalitzar-lo. Perquè el veritable triomf del narcotràfic no és el volum de droga que mou: és que la societat acabi acostumant-s’hi.

viernes, 3 de julio de 2026

MASIA DE LA PINOSA. VALL DE BIANYA. LA GARROTXA

 

https://invarquit.cultura.gencat.cat/card/11086

Llegia; casa ubicada a la Vall de Sant Ponç d'Aulina. És de planta rectangular i teulat a dues aigües, amb els vessants vers les façanes laterals. Va ser bastida amb pedra grossa del país, poc escairada, llevat dels cantoners.



Disposa de baixos amb petites obertures per la ventilació de les corts. Té una planta pis amb escala de pedra exterior per la façana de llevant; i golfes amb dues finestres de punt rodó a la façana de migdia.

Actualment el mas està adequat com a habitatge pels caps de setmana, i èpoques d'estiueig. Pel costat de llevant hi ha una gran pallissa doble, de planta rectangular i teulat a dues aigües. Disposa de baixos i pis, però el seu estat actual és molt deficient.

En el seu interior es conserven unes antigues columnes de pedra tallada, la procedència o antiga ubicació de les quals no se sap amb exactitud. Ens agradarà rebre’n imatges a l’email castellardiari@gmail.com

Us imagineu una Catalunya independent ?: 

martes, 30 de junio de 2026

CASA MARTÍ TRIAS DOMÈNECH. PARK GÜELL. BARCELONA

 

https://guia.barcelona.cat/es/detall/casa-marti-trias-i-domenech_99400477328.html

Construcció, obra de Juli Batllevell i Arús (Sabadell, 1864 - Barcelona, 20 de setembre de 1928) , està situada en les dues úniques parcel·les que es van arribar a vendre.


Propietat de Martí Trias i Domènech  (Sabadell, 1861 - Barcelona, 1914)  , advocat de la família Güell, es va construir entre els anys 1903 i 1906.

Avui en dia, continua essent una residència privada i encara pertany a la mateixa família, als descendents de l’advocat i la seva dona, Anna Maxenchs Rossich  

Després que Gaudí fos atropellat per un tramvia i ingressat com un captaire indigent sense identificar, el fill d'Anna Maxenchs Rossich  i de Martí Trias i Domènech   , Alfons Trias i Maxenchs (1896 – 1977)  el va reconèixer a l'Hospital de la Santa Creu, evitant que fos enterrat de forma anònima.


Alfons Trias i Maxenchs va exercir com a metge pediatre de renom i va patir l'exili a causa de les seves idees catalanistes.

 Us imagineu una Catalunya independent?. 

EL CASAL DELS BOSSA. VALL DE BIANYA. LA GARROTXA

 

https://ca.wikipedia.org/wiki/La_Bossa


El casal de La Bossa formava part de l'antic veïnat presidit per l'església de Sant Pere del Puig.

Està situat dalt d'un pujolet i és de planta quadrada i teulat a quatre aigües. Va ser bastit amb pedra menuda, llevat d'alguns cantoners.

Disposa de baixos (per acollir-hi el bestiar, amb petites finestres o espieres per la ventilació), pis d'habitatge (amb nombroses finestres d'arc de llibre, moltes de les quals avui estan tapiades; a la façana de migdia veiem un balcó central i una finestra a cada costat) i golfes (amb galeria al costat de l'est, formada per cinc arcs rebaixats, sostinguts per pilars de base rectangular).

Formen part del conjunt algunes pallisses, cabanes i l'era; per accedir a la darrera hi ha un pas voltat, exprés pels carros.

https://www.valldebianya.com/index.php/ca/patrimoni/masies

 

domingo, 28 de junio de 2026

FEIJÓO: SINÒNIMS

 

Em sorprenia una conversa entre dos persones, encara joves [ posem en la franja 30/40], en la que davant les constants afirmacions – sense fonament ni lògica d'un d' ells - l'altre li deia, no siguis Feijóo  !!!

En el pervers sistema reduccionista de la llengua i la cultura, el cognom del que – sense cap altre mèrit que la fotografia amb un narcotraficant -



aspira a ser  President del govern d'Espanya, serveix també ara per eliminar tot un seguit de termes i definicions ,  com :

Bocamoll :   dit d'aquella persona que fàcilment diu  allò que caldria callar; que tot ho xerra; bocafluix

fantasma : popularment fet servir per designar a les persones que sense cap base sòlida i/o contrastable fan  tota mena d'afirmacions, promeses i/o juraments.

mentider :  denominació que s'atorga a la persona que de forma persistent intenta fer-nos veure a galet.

fantasiós -osa . adj DIAL Ple de fantasia, de vanitat; arrogant, que li agrada fer-se veure i admirar. “Sabeu que ho era de fantasiós, quan era jove! Ell si li hagués caigut un braç en terra, no s’hauria abaixat a aplegar-lo

Aquest país, Catalunya, malgrat el fet inqüestionable de ser per dret de conquesta una part indissoluble [ per mitjans legals i/o democràtics ] de l'anomenat Regne d'Espanya, no es mereix tenir un mal govern; com tampoc – malgrat trobar-se a les files dels conqueridors -la resta de pobles i/o comunitats que comparteixen aquest espai físic.

Amics lectors; penseu com jo que en un col·lectiu proper ja a les 50.000.000  persones, segur, segur, segur, que s'hi ha de trobar  millor material humà , oi ?.

Costa d'acceptar que els actuals “pares” i “mares” de la pàtria, representen l'excel·lència tant en l'ordre intel·lectual, ètic, i fins estètic. Si dissortadament fos cert, vindria a ser la constatació de la degradació  imparable de la nostra espècie !!!!!

Senyor, allibera'ns  del “ virus de Castella “ , la CORRUPCIÓ endèmica i sistèmica, i  del jou feixuc d'aquesta Espanya que ens ofega, ens menysté, i ens maltracta d' ençà de 1.714 !!

viernes, 26 de junio de 2026

LA VIRGEN DE LOS INCENDIOS


 La VIRGEN  DE LOS INCENDIOS , una deïtat pagana, molt venerada al REINO DE ESPAÑA, dit també REINO DE LA CORRUPCIÓN, i fins REINO DEL NARCOTRÁFICO ,  s’alça  cada estiu, des de la incompetència humana.

No hi ha misteri ni fatalitat, sinó una litúrgia perfectament terrenal feta de negligència, cobdícia i una mediocritat institucional que ja ni s’amaga.

Ens agrada assenyalar el piròman solitari, aquell individu malalt que encén una metxa i fuig. És un relat còmode, gairebé redemptor: un culpable clar, una patologia, una excepció. Però la veritable foguera és sistèmica. Els boscos cremen perquè hi ha qui hi guanya, perquè hi ha qui mira cap a una altra banda, perquè hi ha qui administra els pressupostos públics com si fossin botí i no responsabilitat.

La política forestal —si és que encara es pot anomenar així— s’ha convertit en una caricatura: plans grandiloqüents, declaracions solemnes i, al darrere, una desertització lenta dels recursos de prevenció. Brigades insuficients, neteges inexistents, infraestructures abandonades. La prevenció no dona titulars, no es pot inaugurar amb cinta i fotografia; apagar incendis, en canvi, sí. I així, la tragèdia esdevé espectacle i coartada.

Hi ha també interessos més tèrbols: requalificacions encobertes, especulació latent, economies locals que troben en el desastre una oportunitat. No sempre és una conspiració, però massa sovint és una coincidència sospitosa. El bosc, quan crema, deixa de ser ecosistema per convertir-se en superfície disponible.

I mentrestant, el discurs oficial es refugia en el canvi climàtic com si fos una justificació. Sí, la sequera extrema i les temperatures altes són factors reals, innegables, utilitzar-los com a excusa universal però,  és una forma d’estultícia —o de cinisme— que evita assumir responsabilitats concretes.

El clima no redacta pressupostos ni decideix prioritats.

El resultat és un país que contempla, any rere any, com el seu patrimoni natural esdevé cendra, mentre els seus gestors professionals continuen girant en la roda de la ineficàcia sense conseqüències reals. No hi ha dimissions, no hi ha depuració de responsabilitats, no hi ha autèntica rendició de comptes. Només declaracions, promeses i una nova temporada d’incendis a l’horitzó.

La VIRGEN  DE LOS INCENDIOS , una deïtat pagana, molt venerada al REINO DE ESPAÑA, dit també REINO DE LA CORRUPCIÓN, i fins REINO DEL NARCOTRÁFICO,   no necessita miracles.  Necessita que  exigim responsabilitats als “ polítics professionals “ , i per damunt de tot que la ciutadania deixi  de venerar la incompetència, la corrupció, l’estultícia ,... .

 

jueves, 25 de junio de 2026

EL PI DE LES DEBANERES , ES LA PINASSA DE LA TORREGASSA D'OLIUS ? . EL SOLSONÈS

 

La Torregassa és una masia històrica situada al municipi d'Olius (Solsonès), catalogada a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Es troba en una de les zones més elevades del terme municipal (a uns 936 metres d'altitud), en un altiplà boscós dominat per pinedes de gran valor ecològic

La Masia de la Torregassa,  es troba a la serra i coll de la Torregassa, a la zona occidental del municipi d'Olius, a prop del límit amb Castellar de la Ribera

Patrimoni: Forma part de l'extens mosaic de masies disseminades que caracteritzen el Solsonès. El paisatge de la finca està protegit i es caracteritza per la combinació de camps de cereals i boscos submediterranis de pinassa


 La Pinassa Monumental 

La coneguda històricament com la "Pinassa de la Torregassa" s'anomena oficialment Pi de les Debaneres. És un exemplar de pi pinassa (Pinus nigra subsp. salzmannii) considerat arbre singular d'interès local.

Se l'anomena de les Debaneres perquè la forma geomètrica de les seves quatre branques principals recorda una antiga debanera de filar

Dimensions de l'exemplar:

Alçada total: 19,5 metres.

Vol de la soca: 2,92 metres.

Diàmetre de la capçada: Prop de 19 metres d'amplada, creant una ombra monumental.

Accés: Està situada exactament al quilòmetre 5,7 de la carretera C-149a (carretera de Sant Climenç), al pla de la Torregassa.



És un element molt fotografiat des de principis del segle XX per excursionistes clàssics com com Cèsar August Torras Ferreri (Barcelona, 5 de juliol de 1851 - 22 de juny de 1923)

https://lafotodelpep.org/2024/04/07/07-04-2024-2/

No tinc clar que l'arbre que va retratar com Cèsar August Torras Ferreri (Barcelona, 5 de juliol de 1851 - 22 de juny de 1923), sigui el mateix que com a foto antiga, publicava el Demetri Villar



Si més dades, sou pregats de fer-nos-les saber a l'email castellardiari@gmail.com 

https://coneixercatalunya.blogspot.com/2012/07/el-pi-monumental-de-viladrich-al.html


EL Pi de Viladric, el darrer arbre del Solsonès declarat monumental l’any 1988, es va donar per mort el mes de gener de 2024 a causa de la sequera i els fongs.

Us imagineu una Catalunya independent?: 


martes, 23 de junio de 2026

ESGLÉSIA DE BESAN, ADVOCADA A LA MAREDEDÉU DE LA CANDELERA, MAL DITA SANTA MARIA. ALINS DE LA VALLFERRERA. PALLARS SOBIRÀ

https://www.poblesabandonats.cat/fitxes/585

https://www.pallarsdigital.cat/cultura/17379-rehabiliten-esglesia-santa-maria-de-besan-pel-risc-esfondrament

https://www.enciclopedia.cat/catalunya-romanica/santa-maria-de-besan-alins-de-vallferrera

https://invarquit.cultura.gencat.cat/card/21012

https://algunsgoigs.blogspot.com/2024/09/goigs-la-mare-de-deu-de-besan-al.html

El poble de Besan forma part del municipi d’Alins, a la Vall Ferrera, al Pallars Sobirà.

L'Església de Besan , mal dita Santa Maria  - el Concili d’Efes de l’any 431, va proclamar solemnement la maternitat divina de la verge «Mare de Déu» (Theotokos),I, MOLT IMPORTANT ,    va decretar l'excomunió per a tots els qui no s'atinguessin al decretat en el mateix concil -  l'advocació catòlica és la de la  Marededéu de la Candelera.

D'origen romànic, és un edifici d'una nau amb tres finestrons i un absis semicircular. Davant de la porta de l’església hi trobem la plaça del cementiri i al costat, una mola de molí o una roda encastada a terra, d'origen desconegut.




A la porta hi trobem unes planxes molt particulars, decorades amb puntejat de flors de sis pètals. Des de l’altra banda del barranc s’observen els dos cossos del temple: l’edifici original romànic dels segles XI i XII i els dos trams de nau afegits en el segle XIV.

 A l’interior de l’església s’hi conserva el paviment de còdols que data dels segles XVI – XVII, amb el disseny de vuit cercles de diferent mida ornamentats amb el dibuix de flors de sis pètals que també apareix a la porta.

L’edifici tenia un altar principal, en el qual actualment hi llueix una imatge de la Marededéu de la Candelera, i un de secundari dedicat a Sant Miquel.


 Avui dia, una gran reixa divideix l'espai interior de l’església, que sembla coincidir amb l'àmbit de l’original.

Hi va haver un projecte de restauració l’any 1985, però amb el pas del temps i el desús l’edifici torna a estar en cert estat de deteriorament, tot i que disposa de protecció patrimonial per haver estat declarat Bé Cultural d’Interès Local l’any 2001.

Sóc, ho confesso, un marià irredempt, i reivindico  contra el mal costum introduït per les  forces d’ocupació,  que en la llengua catalana,  la forma correcta per designar a la Verge Maria – en qualsevol de les seves advocacions – és Marededéu, i no SANTA MARIA,  amb tot els respecte a les – poques – Santes reconegudes per l’església Catòlica;  el seu rol –per dir-ho de forma políticament correcta -  és “ prescindible” ,  no certament però, el de la Marededéu, sense ella no existiria ni el cristianisme, ni l’església catòlica, ni cap confessió que tingui a Jesucrist com a fonament.

El 1714 els catalans perdien la llibertat,  la Marededéu era “ degradada” a la categoria de SANTA, i alhora assumia el patronatge de multitud d’instituts armats, la mare de la víctima esdevenia “mutatis mutandis” la “  celestial protectora” dels botxins del seu fill. Ah!, es prohibia l’ús de la llengua catalana, en l’àmbit religiós, en l’administració pública, en l’educació, en els documents públics, i per descomptat en el sistema judicial.  Afirmar però que el bon Déu només ENTÉN la llengua castellana, és sacríleg, ho digui, qui ho digui.

Només una Catalunya lliure i sobirana,  podria plantejar-se polítiques  demogràfiques que permetessin ocupar  i dignificar la totalitat del territori, està clar però, que hi ha massa  interessos  espuris , que tenen el benefici a curt termini com única opció possible.

 Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com , castellardiari@gmail.com 

Déu està a tot arreu, d’això no en tinc cap dubte, l’Església catòlica però, fa temps – de fet d’ençà que descanviava l’evangeli, per un plat de llenties - que va minvant , i en els darrers anys, aquesta reducció assoleix conseqüències dramàtiques

Que la Marededéu   elevi a l’Altíssim la nostra pregària;  Senyor, allibera el teu poble!!!

 «A qui no es cansa de pregar, Déu li fa gràcia»

 Si vius en un indret on tenen una llengua pròpia,  aprèn-la, enraona-la, defensa-la, no siguis estranger al teu propi país.

inFeliços els perseguidors  dels justos i  de les minories  ètniques i/o culturals   perquè d’ells és l’infern

domingo, 21 de junio de 2026

IN MEMORIAM. PUIGGALÍ. SUSQUEDA & SANT MARTÍ SACALM. LA SELVA

 

Puiggalí era una masia de planta rectangular, teulada a dos vessants i orientada nord-sud. Tenia la façana principal al sud. Estava edificada, per la cara nord, damunt de la mateixa roca. Es va reconstruir al segle xviii, hi ha una llinda a la cara sud que portava la data de 1733. La façana principal, pertanyia a aquesta època, l'arc de la primitiva estava tapiat i al damunt n'hi havia un altre fet de totxos. Tenia galeries d'arc de mig punt, cobertes en la façana. Els murs de la cara est i nord, eren de la primitiva construcció. Tenia planta baixa i dos pisos. La planta baixa tenia sòl de pedra i estava coberta amb volta de canó. El primer i segon pis tenien bigues de fusta al sostre.

 


 

https://lh4.googleusercontent.com/-d8aFnzY0nWU/T47BkKT9EXI/AAAAAAAAIik/-0dg8Um17Sk/s1600/13-Puiggal%25C3%25AD-Fitxa%2520BENS.jpg

https://serrallonga1640.blogspot.com/2013/11/la-triola-i-puiggali.html

Només una Catalunya lliure i sobirana,  podria plantejar-se polítiques  demogràfiques que permetessin ocupar  i dignificar la totalitat del territori, està clar però, que hi ha massa  interessos  espuris , que tenen el benefici a curt termini com única opció possible. Anem MOLT tard. 

Com bé deia el Venerable   Antonio Gaudí Cornet,  «Amb els castellans, no ens hi entendrem mai».


LA CASA DE LA MARIA CONSOLACIÓN VIDAL Y DE MORAGAS, II MARQUESA DE MORAGAS AL CARRER DOMINICS, 26. BARCELONA

 


Eusebi Climent i Viñolas (1840 – Barcelona, 6 de marzo de 1917) mestre obres, fou  l’autor de la casa del carrer Dominics 26,  promoguda per María de la Consolación Vidal y de Moragas (4 de enero de 1862 - 8 de octubre de 1948), II marquesa de Moragas, i I marquesa de Gélida   ,  desprès de la mort  de María de la Consolación de Moragas y de la Quintana (26 de septiembre de 1828 - 9 de febrero de 1904)

https://modernismobarcelona.com/autor/eusebi-climent-i-vinolas/

https://redescubriendomibarcelona.blogspot.com/2017/01/20012017-casa-del-carrer-dominics-26.html

https://modernismobarcelona.com/lugares/casa-dominics-26/

Us imagineu una Catalunya independent?.

viernes, 19 de junio de 2026

DE LA GRANJA AGRÍCOLA PROVINCIAL A L’ESCOLA D’ENGINYERS TÈCNICS AGRÒNOMS. LLEIDA

 

Ignasi de Villalonga Casañés (Lleida, 22 d’agost de 1887 - 20 d’abril de 1970)  era  autor  del projecte d’edifici de la Granja Agrícola Provincial, que donaria lloc a  l’Escola d’Enginyers Tècnics Agrònoms, plantejat conjuntament amb Ramon Argilés  Bifet  ( Lleida, 5 de novembre de 1898 +  1943 )   , i acabat l’any 1963.



https://arxiu.paeria.cat/es/actualidad/noticias/conmemoracion-del-80o-aniversario-de-la-muerte-del-arquitecto-ramon-argiles-y-bifet

https://raco.cat/index.php/Shikar/article/view/424885/519452


Ramon Argilés  Bifet  ( Lleida, 5 de novembre de 1898 +  1943 ) 




Ignasi de Villalonga Casañés (Lleida, 22 d’agost de 1887 - 20 d’abril de 1970)

https://www.epdlp.com/edificio.php?id=11285

https://www.arquitecturacatalana.cat/ca/obres/escola-denginyers-agronoms-de-catalunya