Jordi Figueras Suriñach publica una fotografia en blanc i negre de la façana de la
Providència d’Olot.
Les Clarisses de la Divina Providència, oficialment Germanes Clarisses de
la Mare de la Divina Providència, són un institut femení de vida consagrada de
l'Església catòlica, concretament un orde religiós mendicant de clausura, de
caràcter contemplatiu. Forma part del Segon Orde de Sant Francesc, com a
reforma observant de l'Orde de Santa Clara.
Fou fundat per Teresa Arguyol i Fontseca
(Sarrià, 1814 - Badalona, 6 de desembre de 1853, germana llega del
monestir de clarisses de Santa Elisabet de Sarrià que n'hagué de marxar quan la
desamortització de 1835. Volgué tornar a la vida religiosa i fundà una
congregació que volia reviure la regla primitiva de Santa Clara d'Assís,
recuperant així el rigor i l'austeritat originals. El primer establiment fou a
la vila de Gràcia (actualment, Barcelona), en 1849. Posada sota l'advocació de
la Mare de Déu de la Divina Providència, la congregació es dedicava a la vida
contemplativa, per exigència del bisbe però, van obrir una escola primària per a dedicar-se a
l'ensenyament gratuït per a nenes pobres i filles d'obrers.
En 1852, Arguyol fundà el monestir de Figueres i un any després el de
Badalona. També va fundar monestirs a Olot, Vilanova i la Geltrú, Vinaròs,
Banyoles, Mataró i l'Escala. Després de la mort de la fundadora, el mateix
1853, s'obriren nous monestirs: en 1857 el de Mataró, en 1858 el de Vilanova i
la Geltrú i en 1878 es fundà la comunitat de Vinaròs, formada per monges de
Mataró. N'hi altres monestirs a Olot i la Vall d'Uixó.
Després del Concili Vaticà II, la congregació deixà l'ensenyament i és, des
de llavors, de vida contemplativa, seguint el carisma inicial de la fundadora.
L'any 1922 s'iniciaven els tràmits per construir una església al costat mateix de la casa convent on s'havien instal·lat les religioses clarisses a finals del segle XIX . El projecte, signat per l'arquitecte Josep Danés i Torras (Olot, 1891 – Barcelona, 1955), constava d'una sola nau amb elements neogòtics que s'alineava perpendicularment al carrer de Tomàs de Lorenzana, d'Olot.
En la
redacció d'una notícia sobre la inauguració, publicada l'1 de gener de 1925 a
La Tradició Catalana, es descriu que «tant en l'ornat de guix i les imitacions
de pedra dels sòcols de les columnes, obra de l'intel·ligent industrial Sadurní
Brunet Pi (Vallirana, 1886 – Olot, 1958),
com en els finestrals, cor i demés decorats dels tres altars dedicats a Sant
Antoni de Pàdua, el Sagrat Cor de Jesús i la Beata Teresa del nen Jesús hi ha
presidit una bona execució i gust exquisit, fent de l'església de la
Providència una de les més escaients i devotes de la ciutat».
Gràcies a aquest breu podem saber l'obra que hi va executar Brunet, ja que
no se'n conserven dibuixos preparatoris, només quatre fotografies que va fer:
una perspectiva general des del terrat d'un edifici proper i tres de l'interior
amb bastides en què es pot intuir la decoració. El tipus d'ornamentació
detallada, sinuosa i floral, s'aproxima més als seus acurats dissenys
d'interiors d'habitatges que no pas als formats convencionals que duria a terme
en edificis religiosos després de la victòria dels sediciosos feixistes davant del
govern LEGÍTIM i DEMOCRÀTIC de la II República.. En aquest sentit, podem
entendre la sorpresa i el bon gust apuntats en la crònica esmentada. Un any més
tard es completaria el conjunt iconogràfic amb l'altar major, fet per l'artista
Melcior Domenge Antiga (Olot, 10 de maig
de 1871 - Olot, 23 d'octubre de 1939).
Tal com succeí en molts altres edificis religiosos, el 25 de juliol de 1936
l'església de la Providència va ser assaltada i incendiada. En la imatge
conservada en la Col·lecció d'imatges de Josep M. Dou Camps, es poden veure les
traces que va deixar el fum a la façana mentre quatre personatges observen el
desastre. L'Ajuntament, en sessió del 13 de novembre del mateix any, va decidir
fer-hi obres i desfigurar-ne la façana per treure-li l'aspecte sagrat i
convertir-la en taller col·lectiu de fusteria. Posteriorment, va esdevenir
caserna, i el convent, allotjament de refugiats. El 7 de desembre de 1945 es va
dur a terme la cerimònia de reconciliació i es va restituir la funció
religiosa, mai però, no es va recuperar l'antic
esplendor decoratiu. Finalment, es construí un nou edifici en l'emplaçament
actual, a la ronda del Fluvià, i l'anterior va ser enderrocat.
No hay comentarios:
Publicar un comentario