Avui, sota el cel clar de Sant Jordi, els carrers s’omplen de roses i
paraules, com si per un instant el món recordés qui vol ser. Les mans
s’entrellacen amb llibres, les mirades s’aturen en els versos, i l’aire mateix
sembla respirar una treva antiga, sagrada, necessària.
Però més enllà del perfum de les roses i del paper nou, hi ha un clam que
no pot quedar ofegat entre celebracions: VOLEM LA PAU. No com una consigna
buida, no com un desig ingenu, sinó com un dret urgent, com una exigència que
neix del dolor acumulat dels pobles.
Sant Jordi, soldat i màrtir, tu que vas plantar cara a la por i a la
imposició, tu que vas escollir la fidelitat a la consciència per damunt de la
força, escolta aquest crit que puja des de la terra. Des de cada ciutat ferida,
des de cada infant que no entén la guerra, des de cada mare que espera un
retorn que no arriba.
Que la teva llança, símbol de lluita, no serveixi per vèncer enemics, sinó
per travessar el silenci còmplice. Que el drac que avui combatem no tingui
escates ni alè de foc, sinó forma de mentida, d’odi, d’ambició desmesurada.
No volem discursos d’odi. No volem paraules que divideixen, que encenen,
que deshumanitzen. Volem paraules que construeixen, que curen, que abracen.
Volem governs valents que no es dobleguin davant la violència, pobles que no
s’acostumin a la barbàrie, veus que no callin quan la injustícia parla.
Avui, dia de llibres i roses, elevem aquesta pregària a l’Altíssim: que la
pau no sigui un somni ajornat, sinó una realitat conquerida. Que la memòria
dels qui han caigut ens empenyi a no rendir-nos. Que cada gest, per petit que
sigui, sigui una llavor de convivència.
I si cal tornar a lluitar, que sigui com tu, Jordi: amb la veritat per
escut i la dignitat per espasa.
VOLEM LA PAU. I no deixarem de dir-ho.
