IN MEMORIAM. CAPELLA DE L’ASSUMPCIÓ DE PELACALÇ. VANTALLÒ. L’EMPORDÀ SOBIRÀ.

 

La Josefina Casadesús Bascompte, publica fotografies de l’ edifici datat l'any 1598, segons la inscripció que constava a la llinda de l'antiga porta, la qual fou traslladada a l'interior del temple i, actualment, es troba a mans privades.

És probable que el temple es bastís amb les restes de pedra de l'antic castell medieval de Pelacalç, del que pràcticament no es conserva cap vestigi.

La capella, advocada a l’Assumpció de la Marededéu, era sufragània de l’antiga Església parroquial de Pelacalç -  mal dita Santa Maria de l'Om , per la nefanda influencia de les forces d’ocupació -  . El Concili d’Efes de l’any 431, també obliga a l’Església herètica del REINO DE ESPAÑA

Durant la Guerra dels Segadors (1640), el temple fou saquejat i no es tornà a restaurar.

 El 1665 es traslladaren les piques baptismals a Montiró, i el 1683 ja no hi havia culte.

Actualment és de propietat privada i es dedica a magatzem.

https://invarquit.cultura.gencat.cat/card/20388

https://invarquit.cultura.gencat.cat/card/19894

https://coneixercatalunya.blogspot.com/2020/04/santuari-de-la-mare-de-deu-lom-pelacalc.html

https://latribunadelbergueda.blogspot.com/2023/07/in-memoriam-capella-de-lassumpcio-de-la.html

Si existeixen, ens agradarà rebre un exemplar dels Goigs a l’email castellardiari@gmail.com

Que la Marededéu elevi a l’Altíssim la pregària dels  ventallonins, Senyor, allibera el teu poble !!!. Allibera’ns també  del “ virus de  Castilla “, la corrupció endèmica i sistèmica, l’aportació que feia al món el REINO DE ESPAÑA

Un poble sense memòria és un poble vençut

«A qui no es cansa de pregar, Déu li fa gràcia»

 Si vius en un indret on tenen una llengua pròpia,  aprèn-la, enraona-la, defensa-la, no siguis estranger al teu propi país.

inFeliços els perseguidors  dels justos i  de les minories  ètniques i/o culturals   perquè d’ells és l’infern

CAN MOJA DE LA TORRE, QUE NO CAN MOIÀ. MONTCADA I REIXACH. EL VALLÈS OCCIDENTAL

 

El copiar/pegar és l’eina habitual dels investigadors del REINO DE ESPAÑA

Això fa que – com en aquest cas -  l’error assoleixi “categoria “ , i acabi creant un topònim, Turo de Moià.

https://www.montcada.cat/patrimoni/patrimoni-arquitectonic/can-moia.html

L’adquisició  l’any 1715 de la masia per Agustí (o Joan Agustí) de Copons i de Copons (Vilafranca del Penedès, Alt Penedès, 1675 - ibídem, 1737),segon marquès de Moja de la Torre, ara pertanyent al terme d’Olèrdola al Penedès sobirà ,  que no de Moià,  cap de la comarca del Moianès. Diu la pàgina del consistori de Montcada i Reixac, va significar el canvi de nom definitiu de la masia.

https://ca.wikipedia.org/wiki/Marquesat_de_Moja_de_la_Torre

https://www.poblesdecatalunya.cat/element.php?e=5951

La casa compta amb una capella dedicada a la Puríssima, feta pel mestre d'obres Guillem Ça Rovira, l'any 1372, de la que ens agradaria rebre’n una imatge a l’email castellardiari@gmail.com

https://coneixercatalunya.blogspot.com/2009/04/tresors-de-moja-st-cugat-o-st-esteve-la.html

Si existeixen, ens agradarà rebre un exemplar dels Goigs a l’email castellardiari@gmail.com 

Que la  Marededéu elevi a l’Altíssim la nostra sempiterna pregària, Senyor, allibera el teu poble del jou insuportable del REINO DE ESPAÑA

 

 

 

 

CASES ENRIQUETA RODRÍGUEZ DE LACÍN I FERNÁNDEZ DE TUÑON, AL CARRER D’ARAGÓ, 395-399

 

L’Enriqueta Rodríguez de Lacín i Fernández de Tuñon (Barcelona, 1862 - 1939) va ser una important propietària que va encarregar diversos edificis a la zona de l'Eixample i el Passeig de Sant Joan.

Com altres dones de la seva posició a la Barcelona de principis del segle XX, va gestionar el seu propi patrimoni familiar invertint directament en finques urbanes en plena expansió de l'Eixample, esdevenint una mecenes indirecta de l'arquitectura modernista local.

Fora possible obtenir una fotografia i/o retrat de L’Enriqueta Rodríguez de Lacín i Fernández de Tuñon (Barcelona, 1862 – 1939), l’esperem a l’email castellardiari@gmail.com

El feixisme, que considerava  - i considera encara – “imbecillitas sexus”,  a les dones retornava a l’edat mitjana el món econòmic del REINO DE ESPAÑA, el “ virus de Castilla” , la CORRUPCIÓ endèmica i sistèmica, que lluny de reduir-se amb la “ democraciola “  s’estenia fins a  la figura mateixa del rei “ demèrit “ , explica molt be, la degradació política i social actual. Recordo la frase d’una persona dissortadament traspassada “ vivim en una conca minera “

 Abans d'aquest projecte del carrer d’Aragó, 395-399 , edifici plurifamiliar de pisos, d'estil modernista tardà amb transició cap al noucentisme o l'eclecticisme propi de la dècada de 1910, havia encarregat la seva residència del Passeig de Sant Joan a l'arquitecte Emili Sala i Cortés (1908)

Després de la mort d'Emili Sala, Enriqueta Rodríguez va confiar el projecte del carrer Aragó a Juli Maria Fossas (Barcelona, 1868 - ibídem, 1945)  , un prolífic arquitecte de Barcelona conegut també per obres com la Casa Josefa Villanueva o la Seu de la Companyia Transmediterrània

Fotografia.  Valentí Pons Toujouse 

 

NUESTRA SEÑORA DEL NARCOTRÁFICO.

 

El mal costum d’associar símbols sagrats, amb activitats profanes, licites o il·lícites,  no té aturador, això explica aquesta advocació profana de NUESTRA SEÑORA DEL NARCOTRÁFICO, que passava de tenir un caire local, i de ser  “venerada”  pels que es dedicaven al contraban, el narcotràfic vindrà dins del segle XX, i tindrà efectes devastadors sobre la vida i la salut d'àmplies capes de població, majoritàriament jove.

El narcotràfic ha passat de ser una activitat clandestina marginal a  esdevenir una economia criminal capaç d’erosionar la salut pública, corrompre institucions i disputar poder real a l’Estat mitjançant la violència, el blanqueig i la captació de voluntats; el seu cost més visible recau sobre els joves i sobre els territoris més vulnerables.

Hi ha fenòmens que no només delinqueixen: degraden, deformen i enverinen una societat sencera. El narcotràfic és un d’aquests fenòmens. Ja no es pot descriure com una simple activitat il·lícita associada a les perifèries del crim, sinó com una economia paral·lela que compra silencis, corromp institucions, alimenta violències i converteix la salut pública en un camp de batalla.

 

La seva força no rau només en la droga que distribueix, sinó en la capacitat que té d’entrar en els espais on l’Estat hauria de ser més ferm: els ports, les costes, els barris empobrits, els jutjats, les administracions i, en ocasions, fins i tot la consciència col·lectiva. Quan el diner brut circula sense fre, deixa de ser una simple mercaderia i es converteix en poder.

 

El més preocupant és que aquesta realitat ja no afecta només els consumidors directes o els entorns més vulnerables. El narcotràfic contamina el conjunt del cos social. Estructura xarxes de dependència, normalitza la cultura de l’enriquiment ràpid i introdueix una idea devastadora: que tot es pot comprar. I quan tot es pot comprar, també es poden comprar voluntats, relats i silencis.

 

Aquesta és la seva gran victòria: no només trafica amb substàncies, sinó amb impunitat. No només genera beneficis, sinó també por. No només destrueix vides individuals, sinó que erosiona la confiança pública. Allí on arrela, el narcotràfic actua com un contrapoder fosc, capaç de disputar al mateix Estat la sobirania efectiva sobre determinats territoris i grups socials.

 

Però seria un error pensar que el problema és només policial. El problema és també polític, social i moral. Quan una part de la joventut queda atrapada en el consum, quan les famílies conviuen amb addiccions, quan els barris es degraden per la violència associada al tràfic, el que s’ensorra no és només l’ordre públic: s’ensorra la idea mateixa de comunitat. I això té un preu altíssim.

 

La resposta no pot limitar-se a l’enduriment penal, encara que aquest sigui necessari. Cal prevenció, educació, recursos sanitaris, intel·ligència financera, cooperació internacional i una voluntat política sense ambigüitats. El narcotràfic prospera allà on hi ha feblesa institucional, desigualtat i resignació. Combatre’l vol dir defensar l’Estat de dret, però també defensar la dignitat de les persones.

 

La gran pregunta no és si podem derrotar del tot aquest negoci —probablement no a curt termini—, sinó,  si estem disposats a no normalitzar-lo. Perquè el veritable triomf del narcotràfic no és el volum de droga que mou: és que la societat acabi acostumant-s’hi.

MASIA DE LA PINOSA. VALL DE BIANYA. LA GARROTXA

 

https://invarquit.cultura.gencat.cat/card/11086

Llegia; casa ubicada a la Vall de Sant Ponç d'Aulina. És de planta rectangular i teulat a dues aigües, amb els vessants vers les façanes laterals. Va ser bastida amb pedra grossa del país, poc escairada, llevat dels cantoners.

Disposa de baixos amb petites obertures per la ventilació de les corts. Té una planta pis amb escala de pedra exterior per la façana de llevant; i golfes amb dues finestres de punt rodó a la façana de migdia.

Actualment el mas està adequat com a habitatge pels caps de setmana, i èpoques d'estiueig. Pel costat de llevant hi ha una gran pallissa doble, de planta rectangular i teulat a dues aigües. Disposa de baixos i pis, però el seu estat actual és molt deficient.

En el seu interior es conserven unes antigues columnes de pedra tallada, la procedència o antiga ubicació de les quals no se sap amb exactitud. Ens agradarà rebre’n imatges a l’email castellardiari@gmail.com

Us imagineu una Catalunya independent ?: 

CASA MARTÍ TRIAS DOMÈNECH. PARK GÜELL. BARCELONA

 

https://guia.barcelona.cat/es/detall/casa-marti-trias-i-domenech_99400477328.html

Construcció, obra de Juli Batllevell i Arús (Sabadell, 1864 - Barcelona, 20 de setembre de 1928) , està situada en les dues úniques parcel·les que es van arribar a vendre.

Propietat de Martí Trias i Domènech  (Sabadell, 1861 - Barcelona, 1914)  , advocat de la família Güell, es va construir entre els anys 1903 i 1906.

Avui en dia, continua essent una residència privada i encara pertany a la mateixa família, als descendents de l’advocat i la seva dona, Anna Maxenchs Rossich  

Després que Gaudí fos atropellat per un tramvia i ingressat com un captaire indigent sense identificar, el fill d'Anna Maxenchs Rossich  i de Martí Trias i Domènech   , Alfons Trias i Maxenchs (1896 – 1977)  el va reconèixer a l'Hospital de la Santa Creu, evitant que fos enterrat de forma anònima.

Alfons Trias i Maxenchs va exercir com a metge pediatre de renom i va patir l'exili a causa de les seves idees catalanistes.

 Us imagineu una Catalunya independent?. 

EL CASAL DELS BOSSA. VALL DE BIANYA. LA GARROTXA

 

https://ca.wikipedia.org/wiki/La_Bossa

El casal de La Bossa formava part de l'antic veïnat presidit per l'església de Sant Pere del Puig.

Està situat dalt d'un pujolet i és de planta quadrada i teulat a quatre aigües. Va ser bastit amb pedra menuda, llevat d'alguns cantoners.

Disposa de baixos (per acollir-hi el bestiar, amb petites finestres o espieres per la ventilació), pis d'habitatge (amb nombroses finestres d'arc de llibre, moltes de les quals avui estan tapiades; a la façana de migdia veiem un balcó central i una finestra a cada costat) i golfes (amb galeria al costat de l'est, formada per cinc arcs rebaixats, sostinguts per pilars de base rectangular).

Formen part del conjunt algunes pallisses, cabanes i l'era; per accedir a la darrera hi ha un pas voltat, exprés pels carros.

https://www.valldebianya.com/index.php/ca/patrimoni/masies