El mal costum d’associar símbols sagrats, amb activitats profanes, licites
o il·lícites, no té aturador, això
explica aquesta advocació profana de NUESTRA SEÑORA DEL NARCOTRÁFICO, que passava
de tenir un caire local, i de ser “venerada”
pels que es dedicaven al contraban, el
narcotràfic vindrà dins del segle XX, i tindrà efectes devastadors sobre la
vida i la salut d'àmplies capes de població, majoritàriament jove.
El narcotràfic ha passat de
ser una activitat clandestina marginal a esdevenir una economia criminal capaç
d’erosionar la salut pública, corrompre institucions i disputar poder real a
l’Estat mitjançant la violència, el blanqueig i la captació de voluntats; el
seu cost més visible recau sobre els joves i sobre els territoris més
vulnerables.
Hi ha fenòmens que no només delinqueixen: degraden, deformen i enverinen
una societat sencera. El narcotràfic és un d’aquests fenòmens. Ja no es pot
descriure com una simple activitat il·lícita associada a les perifèries del
crim, sinó com una economia paral·lela que compra silencis, corromp institucions,
alimenta violències i converteix la salut pública en un camp de batalla.
La seva força no rau només en la droga que distribueix, sinó en la
capacitat que té d’entrar en els espais on l’Estat hauria de ser més ferm: els
ports, les costes, els barris empobrits, els jutjats, les administracions i, en
ocasions, fins i tot la consciència col·lectiva. Quan el diner brut circula
sense fre, deixa de ser una simple mercaderia i es converteix en poder.
El més preocupant és que aquesta realitat ja no afecta només els
consumidors directes o els entorns més vulnerables. El narcotràfic contamina el
conjunt del cos social. Estructura xarxes de dependència, normalitza la cultura
de l’enriquiment ràpid i introdueix una idea devastadora: que tot es pot
comprar. I quan tot es pot comprar, també es poden comprar voluntats, relats i
silencis.
Aquesta és la seva gran victòria: no només trafica amb substàncies, sinó
amb impunitat. No només genera beneficis, sinó també por. No només destrueix
vides individuals, sinó que erosiona la confiança pública. Allí on arrela, el
narcotràfic actua com un contrapoder fosc, capaç de disputar al mateix Estat la
sobirania efectiva sobre determinats territoris i grups socials.
Però seria un error pensar que el problema és només policial. El problema
és també polític, social i moral. Quan una part de la joventut queda atrapada
en el consum, quan les famílies conviuen amb addiccions, quan els barris es
degraden per la violència associada al tràfic, el que s’ensorra no és només
l’ordre públic: s’ensorra la idea mateixa de comunitat. I això té un preu
altíssim.
La resposta no pot limitar-se a l’enduriment penal, encara que aquest sigui
necessari. Cal prevenció, educació, recursos sanitaris, intel·ligència
financera, cooperació internacional i una voluntat política sense ambigüitats.
El narcotràfic prospera allà on hi ha feblesa institucional, desigualtat i
resignació. Combatre’l vol dir defensar l’Estat de dret, però també defensar la
dignitat de les persones.
La gran pregunta no és si podem derrotar del tot aquest negoci
—probablement no a curt termini—, sinó, si estem disposats a no normalitzar-lo.
Perquè el veritable triomf del narcotràfic no és el volum de droga que mou: és
que la societat acabi acostumant-s’hi.
.jfif)
.jfif)
