Eva María de Cárdenas Botas (La Coruña, Galicia, 1965) coneguda com la “FEIJÓONA”
, té una societat Niebla Azul, que es va
fundar l'any 2019 i té com a activitat principal l'adquisició, reforma i
lloguer d'actius immobiliaris singulars o històrics a les zones d'A Corunya i
Oleiros.
S’expliquen tota mena d’històries truculentes d’aquesta dona i de la seva família.
No havia localitzat l’edifici d’Alpens que havia aixoplugat l’escola de les
Germanes Dominiques de l’Anunciata.
Alpens. En el pueblo de Alpens,
provincia de Barcelona y diócesis de Vic, habían dirigido la enseñanza las
Hermanas Carmelitas de la Caridad, conocidas con el nombre de Hermanas del
Escorial. Por razones desconocidas, salieron del pueblo y, sin que supiese nada
la Congregación, el pueblo entero solicitó continuar con la enseñanza dirigida
por Religiosas.
El Rdo. Ecónomo, D. Ramón Boixeda, con otros señores se encargaron de
solicitar la instalación de las Hermanas Terciarias Dominicas. Después de
sopesar las ventajas e inconvenientes del establecimiento, los Superiores
accedieron a la demanda.
El día 10 de junio de 1878 la Priora
general M. Rosa Santaeugenia y el Capellán de la Casa-Matriz, D. 47 Joaquín
Soler acompañaron a las cuatro Hermanas destinadas. Fueron recibidas con mucho
entusiasmo por los Rdos. Ecónomo y Vicario, Ayuntamiento, Junta de instrucción
pública y población.
Tomaron posesión de la casa y al día siguiente se abrió la escuela. Al ser
ésta insuficiente para el crecido número de niñas que asistían, algunos años
después, el 1º de mayo de 1890, tuvieron la satisfacción de ocupar una escuela
muy espaciosa y capaz para todas las niñas de la población. Durante algunos
años desempeñó la Escuela publica una Hermana. Maestra y a su muerte se
legalizó el Colegio como escuela particular. Las Hermanas se defendían con las
retribuciones de las niñas y el trabajo de sus manos, pero no podían hacer reparaciones
en la casa que resultaba casi inhabitable, por cuyo motivo en 1922 se pensó
en retirar a las Hermanas El pueblo, que estimaba a las Hermanas,
colaboró en el proyecto de dejar la casa renovada y adecuada a las necesidades
de la vida religiosa. La situación económica mejoró con el crédito que
percibían de algunos valores depositados en el Banco de España y Acervo Pío por
algunas personas caritativas. La protección del Señor sobre esta sencilla
comunidad fue constante. Las Hermanas por su parte trabajaron no menos en la
instrucción de las niñas que en su formación religiosa.
En la tarde del 23 de julio de 1936 tuvieron que salir del convento
obligadas. Fueron acogidas por algunas familias de la población hasta que
pudieron reunirse con sus familiares.
En 1939 regresaron las Hermanas a su
Casa con gran júbilo de la población. Reparados los daños causados en el
edificio, volvieron a vestir el santo hábito, reanudar la vida de comunidad y
dedicarse de nuevo al ministerio de la enseñanza. El día 14 de mayo de 1939 se
procedió a la bendición del Crucifijo que se colocó en el salón de la clase con
toda solemnidad.
El día 5 de junio se celebró la primera misa en el antiguo oratorio,
modestamente restaurado, donde quedó reservado el Santísimo Sacramento (Crónica
T. I pp. 314-318). Ens agradarà rebre una fotografia de l’Oratori a l’email
castellardiari@gmail.com
La matrícula fue disminuyendo a pasos agigantados. En 1968 asistían a las
clases treinta y cinco niñas. Las Hermanas salieron de la población y tres de
ellas pasaron a formar parte de la comunidad de San Quirico de Besora, desde
donde, todos los días, se trasladaban a Alpens para atenderlas (Crónica T. IV
pp. 357-358).
https://www.dominicasanunciata.org/wp-content/uploads/2016/06/wdomi_pdf_8645-tp3Tjd8UTLz3pwxv.pdf
https://www.instagram.com/p/DbWC_uStl7N/
https://www.dalpens.cat/croniques/ca-les-monges/
Ens cales fotografies de l'edifici que acollia l'escola, de l'Oratori, d'un exemplars dels Goigs si en tenia,.., ho esperem amb ànsia a l'email castellar diari@gmail.com
N'havien escrit força sobre el Patrimoni històric:
ALPENS
https://coneixercatalunya.blogspot.com/2009/03/alpens.html
https://totsonpuntsdevista.blogspot.com/2014/03/el-manelic-dalpens-el-llucanes-osona.html
Ajudeu-nos en la recerca dels edificis escolars de Catalunya anteriors i/o coetanis de la dictadura franquista, esperem imatges i dades a l’email castellardiari@gmail.com
L’Alexandre Deulofeu i Torres (l'Armentera, Alt Empordà, 1903 - Figueres, Alt Empordà, 1978), en la seva obra https://www.deulofeu.org/deulofeu-i-la-matematica-de-la-historia/ confirmava la impressió de l’avi Siset, l’estava corcada es trencarà com a molt tard l’any 2029. Aleshores ens alegrarem d’haver salvat la nostra història, oi?.
Només una Catalunya lliure i sobirana, podria plantejar-se polítiques demogràfiques que permetessin ocupar i dignificar la totalitat del territori, està clar però, que hi ha massa interessos espuris , que tenen el benefici a curt termini com única opció possible. Anem MOLT tard.
Quan preparava aquesta publicació, Catalunya mirava de recuperar-se de les pluges d'octubre, que l'Ermessenda de la Valrà, explicaria tot dient " De la pols del passat tenim avui el camí enfangat"
La victòria del sediciosos feixistes provocava la interrupció del Pla d’obres públiques de la Generalitat de 1935 (el primer pla integral a Catalunya). El franquisme va imposar plans estatals (1939–1944) centrats en la xarxa radial i prioritats polítiques, no en les necessitats locals catalanes. Item més bona part dels tècnics feixistes no tenien la formació necessària, si però la "qualificació" que els atorgaven com a boti de Guerra.
S'imposava un model de creixement no planificat: tant sota el franquisme com sota la democràcia, en aquest període el creixement demogràfic i urbà ha superat la capacitat de planificació i inversió en infraestructures resilients (drenatge, transports, habitatge digne).
El boom migratori i industrial dels 50–60 va generar barris i polígons sense serveis adequats (clavegueram, drenatge, transports), especialment al Vallès i l’àrea metropolitana
No ajudava la fragmentació competencial ni la responsabilitat difusa: la divisió entre competències estatals, autonòmiques i locals ha generat inèrcies, retards i excuses mútues, especialment en infraestructures estratègiques (ferrocarril, ports, eixos viaris).
Sense planificació integral, inversió sostinguda i coordinació institucional, qualsevol fenomen natural o pressió demogràfica es converteix en crisi.
Els catalans, des de 1714 maldem per recuperar la llibertat nacional, i no ens cansem de pregar, Senyor; allibera el teu poble!!!. , allibera'l del "virus de Castilla", i de l'església herètica NAZIONAL que calla - i atorga - davant d'aquesta onada d'incendis a l'estiu i d'inundacions a la tardor - EL QUE PUEDA HACER QUE HAGA - assola el país i ha provocat pèrdues econòmiques i personals evitables.
A QUI NO ES CANSA DE PREGAR, DÉU LI FA GRÀCIA.
Si vius en un indret on tenen una llengua pròpia, aprèn-la, enraona-la, defensa-la, no siguis estranger al teu propi país.
inFeliços els perseguidors dels justos i de les minories ètniques i/o culturals perquè d’ells és l’infern
https://arxiudimatges.aneu.cat/poblacio/Isil
No trobava cap fotografia de l’edifici que aixoplugava l’Estudi o escola d’Isil, sou pregats de fer-nos-en arribar a l’email castellardiari@gmail.com
Ajudeu-nos en la recerca dels edificis escolars de Catalunya anteriors i/o coetanis de la dictadura franquista, esperem imatges i dades a l’email castellardiari@gmail.com
Parlar del Pallars sobirà, ens fa evocar dolorosament la memòria d'un altre criminal que s'escapava de la justícia :
https://www.pallarsdigital.cat/reportatges/19610-els-crims-de-sagardia-el-carnisser-del-pallars
L’Alexandre Deulofeu i Torres (l'Armentera, Alt Empordà, 1903 - Figueres, Alt Empordà, 1978), en la seva obra https://www.deulofeu.org/deulofeu-i-la-matematica-de-la-historia/ confirmava la impressió de l’avi Siset, l’estava corcada es trencarà com a molt tard l’any 2029. Aleshores ens alegrarem d’haver salvat la nostra història, oi?.
Només una Catalunya lliure i sobirana, podria plantejar-se polítiques demogràfiques que permetessin ocupar i dignificar la totalitat del territori, està clar però, que hi ha massa interessos espuris , que tenen el benefici a curt termini com única opció possible. Anem MOLT tard.
Quan preparava aquesta publicació, Catalunya mirava de recuperar-se de les pluges d'octubre, que l'Ermessenda de la Valrà, explicaria tot dient " De la pols del passat tenim avui el camí enfangat"
La victòria del sediciosos feixistes provocava la interrupció del Pla d’obres públiques de la Generalitat de 1935 (el primer pla integral a Catalunya). El franquisme va imposar plans estatals (1939–1944) centrats en la xarxa radial i prioritats polítiques, no en les necessitats locals catalanes. Item més bona part dels tècnics feixistes no tenien la formació necessària, si però la "qualificació" que els atorgaven com a boti de Guerra.
S'imposava un model de creixement no planificat: tant sota el franquisme com sota la democràcia, en aquest període el creixement demogràfic i urbà ha superat la capacitat de planificació i inversió en infraestructures resilients (drenatge, transports, habitatge digne).
El boom migratori i industrial dels 50–60 va generar barris i polígons sense serveis adequats (clavegueram, drenatge, transports), especialment al Vallès i l’àrea metropolitana
No ajudava la fragmentació competencial ni la responsabilitat difusa: la divisió entre competències estatals, autonòmiques i locals ha generat inèrcies, retards i excuses mútues, especialment en infraestructures estratègiques (ferrocarril, ports, eixos viaris).
Sense planificació integral, inversió sostinguda i coordinació institucional, qualsevol fenomen natural o pressió demogràfica es converteix en crisi.
Els catalans, des de 1714 maldem per recuperar la llibertat nacional, i no ens cansem de pregar, Senyor; allibera el teu poble!!!. , allibera'l del "virus de Castilla", i de l'església herètica NAZIONAL que calla - i atorga - davant d'aquesta onada d'incendis a l'estiu i d'inundacions a la tardor - EL QUE PUEDA HACER QUE HAGA - assola el país i ha provocat pèrdues econòmiques i personals evitables.
A QUI NO ES CANSA DE PREGAR, DÉU LI FA GRÀCIA.
Si vius en un indret on tenen una llengua pròpia, aprèn-la, enraona-la, defensa-la, no siguis estranger al teu propi país.
inFeliços els perseguidors dels justos i de les minories ètniques i/o culturals perquè d’ells és l’infern
https://algunsgoigs.blogspot.com/2022/08/goigs-sant-beado-cerbi-la-guingueta.html
https://arxiudimatges.aneu.cat/poblacio/Cerbi?p=3
Llegia de l’ermita de Sant Beado de Cerbí, al terme de Guingueta d’Àneu, a
la comarca del Pallars sobirà, que es
troba allunyada, i enlairada, al nord del terme. És a 1,5 quilòmetres al
nord-nord-est del poble de Cerbi, a la part baixa, meridional, de la carena de la Serra Mitjana, que separa les valls del Riu
d'Unarre (llevant) i del Torrent de Sant Beado
(ponent).
L'accés, únicament a peu, es fa a través d'un corriol que arrenca de les
Bordes d'Aurós
Parlar del Pallars, és dissortadament evocar la memòria dolorosa d’un altre
criminal que s’escapolia de la justícia :
https://www.pallarsdigital.cat/reportatges/19610-els-crims-de-sagardia-el-carnisser-del-pallars
Quan preparava aquesta publicació, Catalunya mirava de recuperar-se de les pluges d'octubre, que l'Ermessenda de la Valrà, explicaria tot dient " De la pols del passat tenim avui el camí enfangat"
La victòria del sediciosos feixistes provocava la interrupció del Pla d’obres públiques de la Generalitat de 1935 (el primer pla integral a Catalunya). El franquisme va imposar plans estatals (1939–1944) centrats en la xarxa radial i prioritats polítiques, no en les necessitats locals catalanes. Item més bona part dels tècnics feixistes no tenien la formació necessària, si però la "qualificació" que els atorgaven com a boti de Guerra.
S'imposava un model de creixement no planificat: tant sota el franquisme com sota la democràcia, en aquest període el creixement demogràfic i urbà ha superat la capacitat de planificació i inversió en infraestructures resilients (drenatge, transports, habitatge digne).
El boom migratori i industrial dels 50–60 va generar barris i polígons sense serveis adequats (clavegueram, drenatge, transports), especialment al Vallès i l’àrea metropolitana
No ajudava la fragmentació competencial ni la responsabilitat difusa: la divisió entre competències estatals, autonòmiques i locals ha generat inèrcies, retards i excuses mútues, especialment en infraestructures estratègiques (ferrocarril, ports, eixos viaris).
Sense planificació integral, inversió sostinguda i coordinació institucional, qualsevol fenomen natural o pressió demogràfica es converteix en crisi.
Els catalans, des de 1714 maldem per recuperar la llibertat nacional, i no ens cansem de pregar, Senyor; allibera el teu poble!!!. , allibera'l del "virus de Castilla", i de l'església herètica NAZIONAL que calla - i atorga - davant d'aquesta onada d'incendis a l'estiu i d'inundacions a la tardor - EL QUE PUEDA HACER QUE HAGA - assola el país i ha provocat ja 16 victimes i un desaparegut.
Només una Catalunya lliure i sobirana, podria plantejar-se polítiques demogràfiques que permetessin ocupar i dignificar la totalitat del territori, està clar però, que hi ha massa interessos espuris , que tenen el benefici a curt termini com única opció possible. Anem MOLT tard.
Si vius en un indret on tenen una llengua pròpia, aprèn-la, enraona-la, defensa-la, no siguis estranger al teu propi país.
inFeliços els perseguidors dels justos i de les minories ètniques i/o culturals perquè d’ells és l’infern
https://www.poblesabandonats.cat/fitxes/1025
https://invarquit.cultura.gencat.cat/card/25483
https://arxiudimatges.aneu.cat/poblacio/Cerbi
El nucli de Cerbi forma part del municipi de la Guingueta d’Àneu, a la comarca del Pallars Sobirà. Es troba emplaçat a la vall d’Unarre, entre el riu Unarre i el torrent dels Corriols, just al peu de la muntanya de Mont-roig (2.847 metres), que s’ubica a uns sis quilòmetres al nord del nucli. Antigament, Cerbi formà part de l’antic terme d’Unarre fins que al 1971 va quedar annexat al municipi de la Guingueta d’Àneu. Cerbi és poble més alt de les Valls d’Àneu, situat a 1.430 metres d’altitud i envoltat per un paisatge d’alta muntanya, amb serralades (com la serra Obaga, serrat Estanyero, serra Mitjana o la serra Mascarida), prats alpins i boscos d’avetoses i pi negre. A més, a la capçalera de la vall d’Unarre hi trobem els estanys de Cerbi, d’origen glacial, com l’estany de Gola i el Calberante. Històricament, el primer esment documental que trobem del nucli data del 839 a l’acta de consagració de la Seu d’Urgell, on es documenta l’església de Sant Serni de Cerbi, tot i que no se sap des de quin any es troba sota l’advocació de Sant Serni. Es diu que aquest sant fou natural de Patras i que va venir a Occident per predicar l’evangeli al Pirineu. A l’església romànica actual de Sant Serni queden pocs elements de la construcció original, atès que va experimentar múltiples reformes
.jfif)
Sembla que
era un temple d’una sola nau amb un absis a la capçalera i es pot apreciar la
reforma del campanar que va passar de ser d’espadanya a ser de torre
fortificada.
.jfif)
A l’interior es troben elements d’estil preromànic, com la decoració de la
pica baptismal
Quan preparava aquesta publicació, Catalunya mirava de recuperar-se de les pluges d'octubre, que l'Ermessenda de la Valrà, explicaria tot dient " De la pols del passat tenim avui el camí enfangat"
La victòria del sediciosos feixistes provocava la interrupció del Pla d’obres públiques de la Generalitat de 1935 (el primer pla integral a Catalunya). El franquisme va imposar plans estatals (1939–1944) centrats en la xarxa radial i prioritats polítiques, no en les necessitats locals catalanes. Item més bona part dels tècnics feixistes no tenien la formació necessària, si però la "qualificació" que els atorgaven com a boti de Guerra.
S'imposava un model de creixement no planificat: tant sota el franquisme com sota la democràcia, en aquest període el creixement demogràfic i urbà ha superat la capacitat de planificació i inversió en infraestructures resilients (drenatge, transports, habitatge digne).
El boom migratori i industrial dels 50–60 va generar barris i polígons sense serveis adequats (clavegueram, drenatge, transports), especialment al Vallès i l’àrea metropolitana
No ajudava la fragmentació competencial ni la responsabilitat difusa: la divisió entre competències estatals, autonòmiques i locals ha generat inèrcies, retards i excuses mútues, especialment en infraestructures estratègiques (ferrocarril, ports, eixos viaris).
Sense planificació integral, inversió sostinguda i coordinació institucional, qualsevol fenomen natural o pressió demogràfica es converteix en crisi.
Els catalans, des de 1714 maldem per recuperar la llibertat nacional, i no ens cansem de pregar, Senyor; allibera el teu poble!!!. , allibera'l del "virus de Castilla", i de l'església herètica NAZIONAL que calla - i atorga - davant d'aquesta onada d'incendis a l'estiu i d'inundacions a la tardor - EL QUE PUEDA HACER QUE HAGA - assola el país i ha provocat ja 16 victimes i un desaparegut.
Només una Catalunya lliure i sobirana, podria plantejar-se polítiques demogràfiques que permetessin ocupar i dignificar la totalitat del territori, està clar però, que hi ha massa interessos espuris , que tenen el benefici a curt termini com única opció possible. Anem MOLT tard.
Si vius en un indret on tenen una llengua pròpia, aprèn-la, enraona-la, defensa-la, no siguis estranger al teu propi país.
inFeliços els perseguidors dels justos i de les minories ètniques i/o culturals perquè d’ells és l’infern
El Grup Escolar de Llucmajor (actualment conegut com a CEIP Rei Jaume III)
és un dels edificis històrics més emblemàtics d'aquesta localitat de Mallorca.
Autor (Arquitecte): Va ser projectat per l'arquitecte mallorquí Guillem
Forteza i Pinya (1892-1943), un personatge clau en la planificació
d'infraestructures escolars a les Illes Balears durant les primeres dècades del
segle XX.
Història: El projecte inicial es va dissenyar l'any 1932 en ple context de
la Segona República, un període d'impuls a l'educació pública i de qualitat.
L'edifici materialitza el corrent de l'Escola Nova, caracteritzat per un estil
racionalista amb criteris d'higiene, lluminositat i espais oberts per a
l'activisme escolar. Tot i que es va dissenyar als anys 30, no es va inaugurar
oficialment fins a l'any 1941.
El seu nom actual ret homenatge al rei
Jaume III de Mallorca, qui va morir precisament a la batalla de Llucmajor l'any
1349
https://www.ceipreijaumei.com/p/blog-page_16.html
Margalida Prohens Rigo (Campos, Baleares, 24 de mayo de 1982) restava en silenci, davant de l'homicidi per desnonament de la la Maricarmen Abascal Martín (Madrid, 2 de novembre de 1938 - Hospital General Universitari Gregorio Marañón, 7 d'octubre de 2026), màrtir laica a la demanem que elevi la nostra sempiterna pregària a l’Altíssim, Senyor , alliberà el teu poble del jou insuportable del REINO DE ESPANA i al món de “ virus de Castilla”
A QUI NO ES CANSA DE PREGAR, DÉU LI FA GRÀCIA.
inFeliços els perseguidors dels justos i de les minories ètniques i/o culturals perquè d’ells és l’infern
Palau de Marivent (1924): Situat a Cala Major (Palma), és originalment una
residència senyorial d'estil regionalista encarregada pel pintor i mecenes Joan
de Saridakis, a l’arquitecte Guillem Forteza i Pinya.
Joan de Saridakis deixava disposat que
els béns donats s'havien de destinar a perpetuïtat a la instal·lació d'un museu
d'art provincial i serveis culturals i d'ensenyament i ensinistrament artístic
complementari» i «que si la residència de Marivent no es destinava a l'ús
desitjat pel difunt pintor i la seva dona durant un període superior a sis
mesos, el palau havia de ser tornat al donant».
La decisió de cedir als Prínceps, Can Saridakis, desafiant l'última voluntat del
seu creador, tindria conseqüències. El 1978 Carlos Hermann Marconi, fill
d'Anunciació Marconi i hereu de Saridakis (en cas d'incompliment del contracte
de cessió), va demanar a la Comunitat Autònoma de les Illes Balears i li va
reclamar no el palau, al qual va renunciar el 1971, però sí les 1.300 obres
d'art, els 2.000. mobles que contenia l'edifici del pintor, per l'incompliment
de les condicions de la donació.
El 1988 els tribunals van donar la raó i van obligar la Comunitat Autònoma
a la devolució de tots els béns al seu hereu. Al setembre d'aquell any els
quadres, mobles, ceràmiques i llibres de Saridakis, que decoraven les
habitacions i els despatxos des del 1925, van abandonar el palau empaquetats en
quatre contenidors rumb a Barcelona. L'última sortida va ser una espectacular
aranya de vidre de Murano.
.jfif)