ESGLÉSIA DE MASSIVERT, ADVOCADA A SANT ROMÀ. EL PONT DE SUERT. LA RIBAGORÇA SOBIRANA

 

https://www.poblesabandonats.cat/fitxes/159

Massivert és un dels despoblats del municipi del Pont de Suert, a l’Alta Ribagorça. Situat a l’extrem oriental del terme municipal, a l’esquerra del barranc d’Erta, al límit amb Sarroca de Bellera, al Pallars Jussà, i a 1300 metres d’altitud és un dels primers nuclis de la zona a despoblar-se, abans dels anys 50.

Sant Romà, catalogada com a BCIL. Es tracta d’un edifici d’una sola nau coberta amb volta de canó, i capçada a llevant per un absis semicircular. Per les tipologies de l’edifici es pot observar que podria tractar-se d’un edifici adscrit a les fórmules pròpies del S.XI, com a sufragània de la Sant Bartomeu d’Erta.

L’estat de l’església requeria una intervenció de conservació urgent, ja que la teulada està deteriorada i pot caure.

Des del gener de 2025 està inclosa en la Llista Vermella de l’associació Hispània Nostra.

A l’abril del 2026 s’ha anunciat un ajut de 650000# del Departament de Cultura per poder executar unes obres de millora durant el 2027 que seran impulsades per l’Ajuntament del Pont de Suert i el Bisbat de Lleida

 

https://invarquit.cultura.gencat.cat/card/30385

Si existeixen ens agradarà rebre un exemplar dels Goigs a l’email castellardiari@gmail.com

Venen dies, setmanes, mesos, anys molt durs a les terres germanes de l’Aragó,  tenim clar però, que el temps farà desaparèixer el drac malvat ( PP & OX )

Només una Catalunya lliure i sobirana,  podria plantejar-se polítiques  demogràfiques que permetessin ocupar  i dignificar la totalitat del territori, està clar però, que hi ha massa  interessos  espuris , que tenen el benefici a curt termini com única opció possible. Anem MOLT tard. 

L'associació - forçada -  amb el REINO DE ESPAÑA ha estat MOLT negativa en tots els aspectes, també, també, en l'àmbit religiós en el que s'havia produït una simbiosis entre l'Església i el poble, recordeu que aqui dèiem escolans  - els que van a l'escola-  als que al  REINO anomenaven   MONAGUILLOS. 

Que sant Romà elevi a l'Altíssim la pregària de les minories culturals, ètniques i religioses, victimes de la irracionalitat dels que diuen parlar  en CRISTIANO, reduint així   al Déu infinit, creador del cel i de la terra.  Senyor, allibera'ns del jou pesadíssim del RENINO DE ESPAÑA    

ESGLÉSIA DE FONTETA, ADVOCADA A L’ASSUMPCIÓ DE LA MAREDEDÉU, MAL DIA SANTA MARIA PER L’ESGLÉSIA HERÈTICA DEL REINO DE ESPAÑA. FORALLAC. L’EMPORDANET

 

L'església de Fonteta, advocada a l’Assumpció de la Marededéu, mal dita santa Maria, per part de l’església herètica del REINO DE ESPAÑA,   està situada al nucli del mateix nom.

 Apareix documentada des del 1057 com a sufragània de Santa Maria de la Bisbal.

És un temple romànic, probablement bastit el segle XI, amb moltes reformes posteriors.

https://invarquit.cultura.gencat.cat/card/7111

 De la construcció medieval conserva la primitiva nau; la façana presenta una portalada renaixentista tardana; durant el segle XVIII se substituí el primitiu absis per una capçalera plana, i el campanar va ser bastit l'any 1755.

Si existeixen ens agradarà rebre un exemplar dels Goigs a l’email castellardiari@gmail.com

Només una Catalunya lliure i sobirana,  podria plantejar-se polítiques  demogràfiques que permetessin ocupar  i dignificar la totalitat del territori, està clar però, que hi ha massa  interessos  espuris , que tenen el benefici a curt termini com única opció possible. Anem MOLT tard. 

L'associació - forçada -  amb el REINO DE ESPAÑA ha estat MOLT negativa en tots els aspectes, també, també, en l'àmbit religiós en el que s'havia produït una simbiosis entre l'Església i el poble, recordeu que aqui dèiem escolans  - els que van a l'escola-  als que al  REINO anomenaven   MONAGUILLOS. 

El mal no sempre ve d'Almansa, el llenguatge  xaró groller, inapropiat, deliberadament inculte, que sovinteja en la programació de les televisions en llengua castellana, en programes on persones de dubtosa honestedat, formació i/O intel·ligència, opinen de tot i de tothom, comença a traslladar-se a la televisió en llengua catalana

 Que la Marededéu    i    Sant Antoni de la  Sitja,  elevin a l’Altíssim la pregaria dels  fontetanencs, trempolins, fontcobertins , urgellencs ,  montclarencs ,  figuerencs ,  pontarrins ,  ,  pallaresos , amazics, illencs,  gitanos, aragonesos, asturians , valencians,  bascos,  aranesos , gallecs, catalans, corsos, escocesos, ucraïnesos , gal·lesos, palestins , hawaianesos, afganesos, inuits ,  sahrauís ... , pescadors , pagesos, ramaders , catalans  usuaris  de rodalies de Calalunya, catalans usuaris de la xarxa viari ade Catalunya , andalusos victimes dels aiguats, andaluses victimes de la manca de cribratges de càncer de mama, victimes del monolingüisme genocida, ,..    i tots els col·lectius minoritzats i reprimits, Senyor; allibera el teu poble!!!.

Ens dol assabentar-vos que els genocides, els piròmans,  els traficants de persones, armes, drogues , els corruptes, els policies assassins de Marroc , dels EUA ,  d'Iran , ... ,   continuen en llibertat

«A qui no es cansa de pregar, Déu li fa gràcia»

 Si vius en un indret on tenen una llengua pròpia,  aprèn-la, enraona-la, defensa-la, no siguis estranger al teu propi país.

inFeliços els perseguidors  dels justos i  de les minories  ètniques i/o culturals   perquè d’ells és l’infern

 

SANT JORDI, VOLEM LA PAU, VOLEM LA PAU, NO VOLEM DISCURSOS D’ODI!!!!!

 

Avui, sota el cel clar de Sant Jordi, els carrers s’omplen de roses i paraules, com si per un instant el món recordés qui vol ser. Les mans s’entrellacen amb llibres, les mirades s’aturen en els versos, i l’aire mateix sembla respirar una treva antiga, sagrada, necessària.

 

Però més enllà del perfum de les roses i del paper nou, hi ha un clam que no pot quedar ofegat entre celebracions: VOLEM LA PAU. No com una consigna buida, no com un desig ingenu, sinó com un dret urgent, com una exigència que neix del dolor acumulat dels pobles.

 

Sant Jordi, soldat i màrtir, tu que vas plantar cara a la por i a la imposició, tu que vas escollir la fidelitat a la consciència per damunt de la força, escolta aquest crit que puja des de la terra. Des de cada ciutat ferida, des de cada infant que no entén la guerra, des de cada mare que espera un retorn que no arriba.

 

Que la teva llança, símbol de lluita, no serveixi per vèncer enemics, sinó per travessar el silenci còmplice. Que el drac que avui combatem no tingui escates ni alè de foc, sinó forma de mentida, d’odi, d’ambició desmesurada.

 

No volem discursos d’odi. No volem paraules que divideixen, que encenen, que deshumanitzen. Volem paraules que construeixen, que curen, que abracen. Volem governs valents que no es dobleguin davant la violència, pobles que no s’acostumin a la barbàrie, veus que no callin quan la injustícia parla.

 

Avui, dia de llibres i roses, elevem aquesta pregària a l’Altíssim: que la pau no sigui un somni ajornat, sinó una realitat conquerida. Que la memòria dels qui han caigut ens empenyi a no rendir-nos. Que cada gest, per petit que sigui, sigui una llavor de convivència.

 

I si cal tornar a lluitar, que sigui com tu, Jordi: amb la veritat per escut i la dignitat per espasa.

 

VOLEM LA PAU. I no deixarem de dir-ho.

 

 

L’ARAGÓ SOBREVIURÀ AL PP & VOX

 A Saragossa, quan el sol cau lentament sobre l’Ebre i el vent remou suaument les banderes del Pilar, hi ha una calma que no entén de discursos ni de consignes. És una calma antiga, feta de passes repetides, de pedres gastades i de veus que, des de fa segles, s’entrellacen sense fer soroll.

La Pilarica observa, pacient, com ho ha fet sempre. Ha vist canvis, entusiasmes i també obstinacions. Però mai no ha deixat de reconèixer allò essencial: la gent que es troba, que es saluda, que comparteix pa, records i llengües sense necessitat de posar-los nom.

Aquella tarda, una dona —aragonesa, de Saragossa de tota la vida— s’aturà un moment davant la basílica. Pensava en els seus amics catalans, en els sopars plens de riures, en les paraules dites amb accents diferents però amb la mateixa intenció. I, gairebé sense adonar-se’n, somrigué.

—No va d’això —va murmurar, com si parlés amb la pedra, amb la història o amb ella mateixa—. No pot anar d’això.

El vent li va portar una remor llunyana, potser d’un tren, potser només d’un record. I en aquell instant, la frase antiga —aquella de “chufla, chufla…”— va perdre tota la seva càrrega burlesca per convertir-se en una cosa gairebé tendra, com una relíquia d’un temps que ja no cal repetir.

Perquè, al capdavall, ningú no es mou del tot. Ni les llengües, ni les cultures, ni els afectes. Tot conviu, com conviuen els ponts amb el riu, sense demanar permís.

Quan la dona va reprendre el camí, sabia que el món continuaria ple de soroll. Però també sabia una altra cosa, més discreta i més forta: que hi ha vincles que no entenen de fronteres ni de proclames, i que fins i tot les pedres més antigues —les del Pilar, les de qualsevol poble— semblen guardar-los en silenci, com un secret compartit.

I això, pensava, no hi ha ningú que ho pugui esborrar.

TENIU DADES DE L’AUTOR DE L’EDIFICI DE L’AJUNTAMENT DE MALLÀ?. OSONA

 

L'actual Ajuntament de Malla es troba a l'edifici que va funcionar com a escola pública fins al 1997, un espai reconegut històricament com a centre educatiu del poble.

Aquest edifici  va ser adaptat per a usos consistorials i d'altres espais municipals després de la tancada de l'escola, essent un lloc de memòria local documentat en el projecte "L'escola de Malla. 1930-1997"

https://www.malla-osona.cat/actualitat/noticies/malla-presenta-un-documental-sobre-la-historia-de-lescola-de-malla.html

Un poble sense memòria és un poble vençut

Necessitem la vostra ajuda. Cada escola antiga, cada aula oblidada, cada fotografia gastada és un tros de la memòria dels nostres pobles i ciutats. Estem, DES DE FA MOLTS ANYS , recollint informació sobre els edificis escolars de Catalunya anteriors i/o coetanis a la dictadura franquista, i potser tu tens la clau que ens falta: una imatge, un record, un plànol, un testimoni familiar. Si coneixes alguna d’aquestes escoles, si hi vas estudiar, si en tens alguna pista, comparteix-la amb nosaltres. Ajudar-nos és rescatar veus silenciades, mestres represaliats, infants que van somiar un futur millor entre aquelles parets. No deixem que aquesta història s’esborri.

El teu gest pot fer-la viure per sempre. Esperem les vostres imatges i dades a l'email castellardiari@gmail.com

Donec perficiam ; lema en llatí que significa 'fins a reeixir', 'fins a aconseguir-ho'. Fou el lema de les Guàrdies Catalanes

IN MEMORIAM DE LA VILLA ESCOLITA. EL TORELLÓ QUE EL TEMPS I LA INCURIA S’ENDUGUEREN. OSONA

 

https://torello.cat/wp-content/uploads/2021/04/Monografic_2011_una_passejada_per_torell_.pdf

La torre de la Villa Escolita, construïda probablement a finals de la dècada de 1890 per l'industrial Manuel Colomer Vives  (casat amb Escolàstica Llopis i pare d'Escolàstica Colomer), representa un exemple notable d'arquitectura industrial privada d'autor desconegut, lligada a l'expansió fabril catalana de finals del XIX. Aquesta estructura, vinculada a la fàbrica cal Feyner (adquirida per Colomer el 1889 segons fonts històriques com les de Fortià Solà), va desaparèixer durant la dècada de 1950 amb l'ampliació de les naus industrials, un procés comú en la transformació del paisatge industrial català.

https://torello.cat/wp-content/uploads/2021/04/Monografic_2006_notes_sobre_ind_stria_a_torell_.pdf

Segons el padró de 1905 a la torre Villa Escolita hi vivia la família Colomer Llopis, integrada per Manuel Colomer (nascut el 27 de desembre de 1878), Escolàstica Llopis Giro (nascuda el 25 de juny de 1877), el cunyat de Manuel (Domingo Llopis Giro) i els joves Manuel (de set anys), Escolàstica (de sis anys) i Montserrat (d’un any).

Manuel Colomer i Llopis, fou un aviador català. Va ser un pioner de l'aviació comercial espanyola. El setembre del 1918, amb 23 anys, gràcies a una subvenció de l'Aeri Club de Catalunya, va iniciar el curs de pilot a l'aeròdrom de La Volateria, obtenint així el títol de pilot a finals del mes de setembre del 1919, just dues setmanes abans del seu aterratge d'emergència al Camp d'en Gorina a la Creu Alta de Sabadell.

El 1911 la família va créixer amb l’arribada d’Elsa Colomer Llopis. Van residir en aquesta torre com a mínim fins al 1914, ja que en el padró d’aquest any encara hi estan inscrits.

Poc documentada visualment avui dia, forma part del Fons Abans.

https://www.arquitecturamodernista.cat/obres/es/torello/tots/villa-escolita-casa-fayne-manuel-colomer-vives

 Sou pregats de fer-nos saber el nom de l'autor a l'email castellardiari@gmail.com 

 

 

CAPELLA DEL SANATORI ANTITUBERCULÓS DE TERRASSA

 

Domènec Ferran Gómez,  ha endegat una iniciativa meravellosa;  les Capelles Ocultes que tenim a Terrassa, en la que  exhorta als propietaris a que les posin en valor, les conservin adequadament i que li donin l’ús que sigui més convenient, però que conservin les obres artístiques que contenen al seu lloc i, en condicions. No deixen de ser un patrimoni molt valuós de la ciutadania terrassenca.

Com ens agradaria que una iniciativa com aquesta també tingués ressò a Sabadell, oi?.

https://monterrassa.cat/opinio/capelles-ocultes-de-terrassa-432946/

https://terrassadigital.cat/capelles-ocultes-3-5-la-ciutat-sanatorial/

L'antic Hospital del tòrax, conegut com a Sanatori de Terrassa, es troba a la zona del Pla del Bonaire.

S'estructura a partir de diferents cossos que parteixen d'una plaça porticada. A l'ala sud trobem una capella amb decoracions de mosaics realitzats pel taller de Santiago Padrós Elías (Tarrasa, 4 de junio de 1918 - Vendrell, 1 de mayo de 1971)

Que la Marededéu, que inspirava sens dubte al Domènec Ferran Gómez ha endegar aquesta acció, faci que  s'encomani arreu de Catalunya.

Avui, la religió,  i més encara, el coneixement religiós, " resta punts"  en molts àmbits socials,  i malgrat el gran pecat de la Carta del Bisbes recolzant al General Franco i les terribles conseqüències  que això va comportar per tantes i tantes famílies, cal  dissociar aquell fet - dut a terme per homes, com succeiria desprès amb l'holocaust a l'Alemanya de Hitler, i avui amb l'Israel de  Netanyahu, els Eua de Trump, o la Russia de Putin - de la fe.

Recordeu el que es diu a la Carta als Romans 12, 19 ; Estimats, no us prengueu la justícia per la vostra mà;  deixeu que actuï la indignació divina, tal com diu l’Escriptura: A mi em toca de passar comptes, jo donaré la paga,  diu el Senyor