miércoles, 30 de junio de 2021

PLAÇA I ESGLÉSIA DE SANT JOAN BAPTISTA. LLEIDA

 

La Pilar Pijuan Bonjoch, publica una fotografia de la Plaça i l’Església de Sant Joan Baptista, llegia que el projecte el signava l’arquitecte  Julio Saracíbar Gutiérrez de las Rozas (Vitoria, 1841-?), fora però, l'arquitecte   Celestí Campmany Pellicer ( Lleida, 1847-1914) qui es faria càrrec de l’obra.




https://www.pageseditors.cat/ca/l-arquitecte-celesti-campmany-a-lleida-1847-1914.html


Celestí Capmany Pellicer (  Lleida, el Segrià, 1847-1914 )


Arquitecte. Format a l’Escola d’Arquitectura de Madrid, ciutat on començà la seva carrera professional.


Rebé influències de l’historicisme eclèctic, que reflectí en la seva obra. Retornà a Lleida l’any 1878, i fou nomenat arquitecte provincial i diocesà en substitució de Juli de Saracíbar.


De les seves obres més significatives destaquen els desapareguts edificis del Teatre dels Camps Elisis i de la presó de Lleida, l’edifici del Seminari —posteriorment seu del Rectorat i la Facultat de Lletres de la UdL—, el Palau de la Diputació, una de les seves intervencions més singulars, en la qual barrejà diferents llenguatges artístics (1893-1898) i les reformes realitzades en diversos temples d’entre les quals sobresurten les de Sant Martí —amb la rehabilitació de l’antiga capella de l’Estudi General convertida en presó— i la finalització de l’església de St. Joan començada per Juli de Saracíbar.


Propietari i professor de l’Acadèmia de San Luis, ubicada a l’anomenada Casa Maranyosa del carrer Cavallers, orientada en la formació de les classes populars, fou traspassada a Frederic Godàs Legido (Lleida, 1879 – Senalhac de la Tronquièra, 1920), i quedà integrada al Liceu Escolar, on també impartí docència.


https://repositori.udl.cat/bitstream/handle/10459.1/48225/imp.diccionari.pdf?sequence=1&isAllowed=y


De l’església de Sant Joan Baptista se’n ha escrit força :


https://www.enciclopedia.cat/ec-catrom-2419201.xml


https://www.academia.edu/6131368/L_antiga_esgl%C3%A9sia_de_Sant_Joan_de_Lleida_i_la_seva_decoraci%C3%B3_escult%C3%B2rica_d_%C3%A8poca_rom%C3%A0nica


https://www.cataloniasacra.cat/llocs/esglesia-de-sant-joan-baptista-de-lleida/291/l_ca


https://ca.wikipedia.org/wiki/Sant_Joan_de_Lleida


Llegia; església de planta basilical formada per una nau central i dues laterals d'alçada menor, amb un creuer tancat per un costat. La seva façana és neogòtica a base d'obertures ogivals, diferents rosasses dues al transsepte i una tercera al peu de la nau, presenten escenes de l'Epifania, Assumpció de la Mare de Déu i el Baptisme de Jesús, també una cornisa que remata tot l'edifici. La porta lateral és una còpia d'estil romànic lleidatà. Disposa de murs de càrrega, volta de creueria i la coberta amb cavalls. Pedra, fosa i teula àrab.


Han deixat petjada del seu treball entre altres :


Pere Domènech i Roura (Barcelona, 22 de gener de 1881 – Lleida, 7 de maig de 1962), arquitecte


Marià Gomà i Pujades (Lleida, Segrià, 1915 — Lleida, Segrià, 1990) Arquitecte i pintor.


Josep Maria Bonet (La Seu d'Urgell, 1903 - Barcelona, 1988) mestre vitraller de la primera meitat del segle XX.


Modest Gené Roig (Reus, 5 de novembre de 1914- Bata, Guinea Equatorial, 29 d'octubre de 1983) escultor.


Ramon Borràs Vilaplana (1886-1967)

https://www.academia.edu/4941323/De_mareded%C3%A9us_sants_i_quixots


Lleida, malgrat l’espoli practicat des del REINO DE ESPAÑA, té – encara – molts elements patrimonials per a visitar.

martes, 29 de junio de 2021

SANT PERE D’AVINYÓ. AVINYONET DEL PENEDÈS SOBIRÀ.

 

L’Assumpta Figueras Viñas, pública una fotografia  de l’església de Sant Pere d'Avinyó al municipi d'Avinyonet del Penedès (Alt Penedès), segle XVII en estil renaixentista i barroc.

http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=2533


L'església de Sant Pere d'Avinyó era l'antiga parròquia del terme municipal, d’Avinyonet del Penedès.



 Va ser bastida el segle XVII.


https://bisbatsantfeliu.cat/wp-content/uploads/2020/03/280AVINYONET-DEL-PENEDES-Sant-Pere-dAvinyo.pdf

 

https://patrimonicultural.diba.cat/element/sant-pere-davinyo


 Actualment la parròquia ha estat traslladada a l'església nova de l'Immaculat Cor de Maria d'Avinyonet ,  construïda al poble de Les Cabòries.

https://patrimonicultural.diba.cat/element/temple-de-limmaculat-cor-de-maria-davinyonet


Aneu al Penedès, feu-ho abans que el canvi climàtic, converteixi la comarca en un desert.

 

lunes, 28 de junio de 2021

ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANT SALVADOR DE TOLÓ. GAVET DE LA CONCA. EL PALLARS JUSSÀ.

 

La Maria-Lluïsa Cases i Loscos diu en relació a l’església parroquial de Toló , advocada a Sant Salvador a :

https://www.enciclopedia.cat/ec-catrom-1505801a118.xml


L’església de Sant Salvador del lloc de Sant Salvador de Toló fou donada, l’any 1088, pel comte d’Urgell, Ermengol IV, i la seva muller, Adelaida, a la canònica de Santa Maria de Solsona.

 

L’any 1097, en la butlla atorgada pel papa Urbà II a Santa Maria de Solsona, és confirma la possessió d’aquesta església per part de la canònica solsonina. Tanmateix, l’any 1163, amb motiu de la nova consagració de l’església de Santa Maria de Solsona, el bisbe d’Urgell manifestà que és retenia la jurisdicció de l’església de Sant Salvador de Toló.

 

Vers l’any 1526, Antoni Roger era rector de l’església parroquial de Sant Salvador de Toló. 




En la visita pastoral del 1758 consten com a sufragànies d’aquesta església les de Sant Vicenç de Toló i la de Matasolana, amb la indicació que Sant Roc no era església sinó capella. Actualment depèn de l’església parroquial de Vilamitjana




La Marcela Solé en publica una fotografia del interior.


La Rosa i el Miquel,  “ la parella romànica”  ens expliquen les impressions de la seva visita:

http://indretsescbergueda.blogspot.com/2019/04/sant-salvador-de-tolo-gavet-de-la-conca.html


Ens agradarà rebre imatges dels edificis que aixopluguen les escoles a l’email castellardiari@gmail.com

ELS HOSTALETS D’EN BAS. MIRATGE A LA GARROTXA

 

El Pere Carre Pons Olot publica una fotografia dels Hostalets d'en Bas , un poble del municipi de la Vall d'en Bas , la Garrotxa,  declarat bé cultural d'interès nacional.




El poble dels Hostalets es troba a l'esquerra del riu Fluvià, aigua amunt del poble de Sant Esteve d'en Bas, antic cap del municipi al qual pertanyia.


 Dels seus orígens resta l'antic hostal de Can Llonga.


La disposició dels dos carrers que formen el poble -el carrer de Vic i el carrer de Teixeda-, que conflueixen a l'església de Santa Maria, respon a la funció inicial que tingué com a lloc d'hostalatge nascut a la vora d'un camí.

 

Les seves cases, de planta baixa, un o dos pisos i golfes, presenten una tipologia molt unitària, amb la teulada a dues vessants amb el carener paral·lel a la façana i un ràfec de força volada, que protegeix les balconades de fusta característiques. El material de construcció predominant és la pedra tot just desbastada en els murs, i ben escairada i buixardada en els muntants i les llindes, tot i que aquestes poden ser també de fusta.

 

A moltes llindes de les cases es repeteixen dates del segle xviii (1716, 1719, 1727, 1735), tot i que n'hi ha d'anteriors (1660).


 La restauració soferta pels Hostalets d'en Bas d'ençà de la declaració com a Conjunt Històrico-Artístic ha restat autenticitat a la seva fesomia agrària i pagesa.

 






Feu una ullada als fons fotogràfics cedits pel Narcís Llach i Guerra.

https://mdc.csuc.cat/digital/collection/afcecemc/search/searchterm/Hostalets%20d'en%20Bas


Els miratges son fenòmens molt habituals als deserts tropicals, el canvi climàtic  provoca  la seva aparició, ara també, en indrets com la Vall d’en Bas.

LA MATERNITAT A LA PLAÇA DEDICADA AL JOSEP CLARÀ AYATS. OLOT. LA GARROTXA.

La Duaita Prats – Tau, publica una fotografia de l’escultura la Maternitat, obra del Josep Clarà i Ayats, datada l’any 1948




La obra representa, la maternitat y fou inaugurada l’any 1953.


El Dia de la Mare, és costum posar-li flors.


Josep Clarà i Ayats (Olot, 16 de desembre de 1878– Barcelona, 4 de novembre de 1958), té dedicada una Plaça en la seva Vila natal.




Sobta un xic, el comentari “AQUEST PRECIÓS INDRET DE LA CIUTAT, que no cal que us digui quin és, abans com ara és l'orgull de les olotines i els olotins, i durant el dia ofereix moments màgics com el d'ara mateix. Si mai algú se li acudís tocar-lo un pel, ens hauríem d'aixecar en armes”. I sobta més encara el reguitzell de comentaris que palesen la desconfiança de la ciutadania vers un consistori majoritàriament format per forces catalanes “democràtiques”.


domingo, 27 de junio de 2021

TORRE DE LA SENYORA. ESPARREGUERA. EL LLOBREGAT JUSSÀ.

 

Torre la Senyora és una masia de planta rectangular. La finca consta d'un volum principal format per un únic cos i d'un volum auxiliar format també per un únic cos.

https://www.esparreguera.cat/fitxers/urbanisme/pla_urb_87_CAM.pdf


L’estat de conservació és regular.




No sabia trobar-la al Mapa de Patrimoni.

CAN ÀNGEL. ESPARREGUERA. EL LLOBREGAT JUSSÀ.

 

Can Àngel està format per dues construccions adossades i comunicades, orientades a sol ixent. La més antiga del segle XVII, està estructurada en planta baixa i pis. Té la porta d'entrada d'arc de mig punt adovellat.

 

 


Elisenda Bachs i Marès, / Elena Ruiz de Mendoza,1983. Vista de l'edifici


Destaca un rellotge de sol circular a la façana i un contrafort al xamfrà.

 

Està arrebossada però els marcs de les obertures o les dovelles de la porta són de carreus de pedra vista. Les finestres estan disposades sense cap ordre aparent. La coberta és a dues aigües acabada amb una canalera i feta de teula àrab.

 

La construcció anterior enllaça amb la més recent, datada de principis de segle XX, a través del primer pis, perllongant el balcó de balustrada. Consta de planta baixa amb un porxo, pis i golfes amb una galeria d'arcs de mig punt a cada planta. La coberta és a dues aigües feta de teula àrab però l'espai de les galeries queda com un cos independent.

 

El conjunt està tancat per un barri amb dependències aïllades que funcionen com a corrals.




La casa   havia estat coneguda tomben com  Mas Febrer de la Muntanya. El 1561 Jaume Febrer era en el consell de la vila, i més endavant, l'any 1642, fou conseller de la vila Macià Febrer. El 1667 eren els propietaris els hereus del Mas Comelles, i el 1694 Joan Comelles, botiguer de Barcelona. Mort en Joan Francesc Comelles del Puig, administrà els bens Magnífic Bernat Gloria juntament amb la comunitat de preveres de l'església parroquial d'Esparreguera.


A inicis del segle XX el posseïa el Dr. Sans de Sarrià.




 Ha passat per diversos propietaris, apareixent per primer cop el 1863 anomenada com Can Àngel.

sábado, 26 de junio de 2021

ESGLÉSIA DE FONTANEDA, ADVOCADA A L’ARCÀNGEL SANT MIQUEL. PARRÒQUIA DE SANT JULIÀ DE LÒRIA. ANDORRA

 

El Jordi Vila Juncá, sherpa emèrit dels Pirineus,  que exerceix de notari gràfic, narrador visual,  en diu Facebook, de les terres de l’Urgell sobirà i les comarques confrontades,  i l’Antonio Mora Vergés establien una joint venture, el Jordi Vila Juncá aporta les imatges, i , l’Antonio Mora Vergés fa la recerca d’informació, i confegeix la publicació que es penjarà en un blog, i al ensems us esperonem a compartir-la  amb TOTS  els mitjans informatius,  locals, comarcals, provincials, nacionals, de tot signe i  “color polític “  perquè en valorin la seva publicació,  en matèria de divulgació del Patrimoni històric de Catalunya, es del tot aplicable aquella norma bàsica de la publicitat “ que parlin de nosaltres, NI QUE SIGUI BÉ “, oi?


En aquesta  ocasió  m’enviava imatges de Sant Miquel de Fontaneda a la parròquia de Sant Julià de Lòria,  Andorra.

 

El Jordi Vigué i Viñas i el  Francesc Rodríguez i Rossa, n’escriuen a : https://www.enciclopedia.cat/ec-catrom-0652101.xml

Hom arriba a Fontaneda des de Sant Julià de Lòria, població de la qual dista uns 5 km, per carretera vers el sud-oest; la carretera és asfaltada i en bones condicions, bé que molt desnivellada, com la majoria de les d’Andorra. 





L’església, perfectament visible, es troba a la part més alta del poble, dominant tot el conjunt de cases.


L’església de Fontaneda té un esquema molt simple, com correspon a la majoria de les esglésies romàniques d’Andorra: una nau rectangular, rematada vers llevant per un absis semicircular. La nau té unes dimensions petites (fa 4,10 m d’ample × 9,18 m de llarg, sense l’absis, però comptant-hi el mur de llevant que tanca la nau, mides exteriors; amb l’absis i tot, l’edifici fa 11,70 m de llargària total) i l’absis, un xic més estret i força més baix, completa un conjunt rústic i mancat d’ornamentació i de detalls. L’aparell dels murs de l’edifici (que fan 0,66 m de gruix) és també molt primitiu, fet amb blocs de pedra, escantonats de mides diverses, amb alguns blocs de mides considerables als llocs més importants, per tal d’assegurar els encaixos i els muntants dels paraments, posats sense seguir cap ordre ni amb gaires miraments per a col·locar junts els d’unes mateixes mides. Atès que hom ha fet servir molta llicorella, en molts llocs aquesta es presenta en lloses baixes, amples i allargassades.


 



Detall del mur de migjorn de la nau amb la porta d’entrada, coberta per un arc de mig punt, fet amb dovelles de pedra tosca.





A llevant s’obre un absis semicircular, que ateny uns 2 metres  de radi exterior, llis i sense la finestra central habitual. Com tot l’edifici, l’absis és també molt rudimentari i mancat d’ornamentació. Exteriorment ha estat cobert amb una teulada de llicorella i és un xic més estret que la nau, uns 15 centimetres  per banda. Com en d’altres indrets, també aquí l’aparell barreja la llicorella amb la pedra calcària. AI mateix absis, a l’extrem que dóna a migjorn i gairebé tocant al punt d’unió amb la nau, s’obre una finestra de doble esqueixada, molt rudimentària també, feta amb tres blocs de pedra calcària; dos blocs rectangulars i llisos serveixen de muntants i són rematats per un tercer bloc, que descriu un arc de mig punt; aquest arc ha estat subratllat a la seva cara exterior per un nervi de secció semicircular, flanquejat per dos d’altres, de secció quadrada. Aquesta finestra fa 0,27 metres  d’ample × 0,73 metres  d’alt.


Al mur de migjorn i situada al lloc original hi ha la porta d’entrada a l’església. És una porta senzilla i de mides petites (fa 0,87 metres  d’ample × 1,70 metres  d’alt), oberta amb uns muntants en què alternen un blocs grossos amb unes filades de pissarra, tot formant una mena de llosat i tancant-se amb un arc de mig punt, fet amb dovelles de pedra calcària, cosa que dóna a aquest element un to d’acusada rusticitat. Al capdamunt d’aquest mateix mur de migjorn hi ha una gran espitllera, probablement moderna, de doble esqueixada.

 

El mur de ponent, que surt 0,70 metres  per damunt el nivell de la teulada de la nau, constitueix un dels punts més bonics de l’edifici. La seva pedra amb les inclemències del temps i el pas dels anys ha agafat una pàtina de color oliós, molt bonica. L’aparell d’aquest mur és força més rudimentari que el que apareix al mur de migjorn; aquí resta força més palès el caire rústic d’aquesta construcció. En aquest mur hi ha una espitllera d’esqueixada simple, alta i estreta, amb l’obertura vers l’interior, i damunt seu un òcul, fet amb cinc dovelles, molt rústic també i irregular. El mur occidental ha estat coronat per un robust campanar d’espadanya, força gros, de doble obertura, construït amb pedra calcària i pissarra. Les dues obertures es tanquen a la part superior amb un arc adovellat de mig punt, fet amb dovelles de pedra tosca. A desgrat del seu aspecte primitiu, és molt possible que aquest campanar sigui de construcció moderna, cosa que no hem pogut constatar.

 

L’interior de l’edifici només permet de veure’n l’estructura, bé que no pas els materials de construcció, cobert com és per un arrebossat que ha estat pintat de blanc. Els murs són llisos totalment i mancats d’ornamentació. El paviment és enllosat. La nau ha estat coberta seguint un sistema força singular: vers la meitat de la nau, una grossa biga recolza en els murs de tramuntana i de migjorn; del seu centre s’erigeix verticalment un pal de grosses dimensions, que serveix de puntal a una altra biga, molt llarga i robusta, que divideix longitudinalment, de llevant a ponent, la nau en dues parts iguals i marca el carener de la teulada. Aquesta biga serveix de punt de suport de tota una colla d’altres bigues, més petites, que recolzen en ella i en els murs corresponents de tramuntana i de migjorn. Aquestes bigues sostenen l’empostissat damunt el qual hi ha la coberta de llicorella.

 

A la capçalera el mur de llevant es tanca i deixa un pany de paret llis, sota el qual s’obre l’absis. Aquest és força alt, també llis i és cobert amb un quart d’esfera. Al punt d’arrencada de la volta hi ha una cornisa, que, a manera de mènsula, ressegueix tot el perímetre interior de l’absis. L’obertura d’aquest agafa interiorment tota l’amplada de la nau, o sia que no hi ha cap plec ni al mur ni a l’arc triomfal.

 

Exteriorment el mur de tramuntana resta completament tapat per la terra del marge.

 

Bé que l’absis i la part inferior de tot el costat esquerre del mur de ponent semblen correspondre clarament a l’obra original, en altres indrets de l’edifici (el mur de migjorn, sobretot l’aresta del costat sud-est, el campanar, I’oculus, etc.) no sembla pas tant clar el manteniment de l’obra original. Almenys les diversitats d’aparell que presenta l’edifici, algunes vacil·lacions poc coherents i fins algun afegitó evident així semblen insinuar-ho.

 

Pel que fa a la seva datació, cal dir el que ja hem apuntat en altres edificis d’Andorra, similars, quant a estructura i tècnica de construcció, al de Fontaneda. El primitivisme de l’esquema i la rudimentarietat de la seva tècnica semblen acostar-nos més a una època reculada en el temps, època de la qual l’església de Sant Serni de Nagol, consagrada l’any 1055 pot ésser un paradigma pel que fa a la part constructiva, com una fita pel que respecta a la cronologia. El final del segle XI o, a tot estirar, la primera meitat del XII marcarien el límit final d’aquesta època, a partir de la qual aparegueren uns edificis més elaborats i acompanyats d’ornamentació


A l’arc de la finestra de l’absis de Sant Miquel de Fontaneda hi ha unes restes de pintures murals, possiblement d’època romànica. Malgrat que la varietat de colors sigui poca i la superfície conservada molt petita, hi ha la qualitat dels materials del romànic. La poca superfície tampoc no permet d’emetre cap judici pel que fa a la qualitat de la realització i al programa iconogràfic. Un estudi dels pigments podria, sens dubte, aportar noves dades quant a l’època de realització i al possible artista.


El Miquel i la Rosa “ la parella romànica” ens expliquen les seves impressions de la visita :

https://www.guimera.info/wordpress/coneixer/sant-miquel-de-fontaneda-sant-julia-de-loria-andorra/




Us esperonem a compartir aquesta entrada  amb TOTS  els mitjans informatius,  locals, comarcals, provincials, nacionals, de tot signe i  “color polític “  perquè en valorin la seva publicació,   recordeu SEMPRE  que  en matèria de divulgació del Patrimoni històric, es del tot aplicable aquella norma bàsica de la publicitat “ que parlin de nosaltres, NI QUE SIGUI BÉ “, oi?.

 

 

 

SANT MATEU DEL PUI D’OLIVENSA. PARRÒQUIA DE SANT JULIÀ DE LÒRIA. ANDORRA

 

El Jordi Vila Juncá, sherpa emèrit dels Pirineus,  que exerceix de notari gràfic, narrador visual,  en diu Facebook, de les terres de l’Urgell sobirà i les comarques confrontades,  i l’Antonio Mora Vergés establien una joint venture, el Jordi Vila Juncá aporta les imatges, i , l’Antonio Mora Vergés fa la recerca d’informació, i confegeix la publicació que es penjarà en un blog, i al ensems us esperonem a compartir-la  amb TOTS  els mitjans informatius,  locals, comarcals, provincials, nacionals, de tot signe i  “color polític “  perquè en valorin la seva publicació,  en matèria de divulgació del Patrimoni històric de Catalunya, es del tot aplicable aquella norma bàsica de la publicitat “ que parlin de nosaltres, NI QUE SIGUI BÉ “, oi?


En aquesta  ocasió  m’enviava imatges de la  capella de Sant Mateu del Pui d’Olivensa  que servia  al culte de casalici de Cal Berenguer (segle X).









 La porta d’entrada presenta un arc apuntat que correspon a un aixecament posterior.




La Capella de Sant Mateu de Pui d’Olivesa fou una de les moltes propietats del monestir de Sant Serni de Tavèrnoles.


El Miquel  i la Rosa “ la parella romànica  en expliquen n aquesta crònica les impressions de la seva visita:

http://tribunaberguedana.blogspot.com/2012/09/sant-mateu-del-pui-dolivesa-sant-julia.html


El Joan-Albert Adell i Gisbert i el  Joan Galtés i Pujol, n’escriuen a :

https://www.enciclopedia.cat/ec-catrom-0652201.xml


Aquesta església, pertanyent a la parròquia de Sant Julià de Lòria , és la capella de Cal Bringué (possible deformació de Cal Berenguer).


Es tracta d’un dels edificis més petits de tot el Principat d’Andorra (fa 7,80 metres de llargària total exterior). Consta d’una petita nau (fa 4,60 m de llarg × 4 metres  d’ample), rectangular, rematada vers llevant per un absis semicircular, proporcionat (fa 2,50 metres  de radi exterior) a les mides del conjunt de l’edifici. 


L’església és ben orientada a llevant. 


El seu aparell és uniforme i ha estat construït amb blocs de pedra llicorella escantonats, sense polir i barrejats els grossos amb d’altres de mides força més petites, els uns i els altres mig ofegats en l’argamassa, disposats desordenadament i, doncs, sense formar filades. 


Els murs són completament llisos i no tenen cap ornamentació, ni cornisa ni tan sols finestres.


Us esperonem a compartir aquesta entrada  amb TOTS  els mitjans informatius,  locals, comarcals, provincials, nacionals, de tot signe i  “color polític “  perquè en valorin la seva publicació,   recordeu SEMPRE  que  en matèria de divulgació del Patrimoni històric, es del tot aplicable aquella norma bàsica de la publicitat “ que parlin de nosaltres, NI QUE SIGUI BÉ “, oi?.

viernes, 25 de junio de 2021

CASA PRATS / TORRENTS AL CARRER D’EN FONT. SABADELL

 

Baixava a Sabadell perquè a la Guitarreria , botiga i taller al carrer de Sant Cugat, 84, valoressin si l’arranjament de la Cadete Estruch del meu net Bernat , per dir-ho de forma planera “valia la pena”. Sembla que si, us en explicaré el resultat en un parell de setmanes, si Déu vol, clar.


Feta la feina, aprofitava per retratar la façana        de la casa   Prats o Torrent al carrer d'en Font, 32, obra de l’arquitecte Juli Batllevell i Arús (Sabadell, 1864 – Barcelona, 20 de setembre del 1928)

 



Patrimoni Gencat en diu ; habitatge unifamiliar modernista, format per planta baixa, pis i golfes. Els materials utilitzats a la façana són la pedra al sòcol, la ceràmica de plaquetes imitant el maó vist per a la planta baixa i per a les llindes de les obertures, l'estuc al pis i golfes, maó vist a la cornisa i ceràmica de coronament.


És apreciable el treball de forja de les baranes i del terrat, i els arrambadors ceràmics fets amb trencadís.


Sabadell, dissortadament no pot presumir de gaires coses, ensorrada o quasi la  industria tèxtil, desapareguda la Caixa d’Estalvis, l’únic tret diferencial remarcable es la condemna del que en fou alcalde, Manuel Bustos Garrido (Pedralba, País Valencia,  4 de maig de 1961)

https://www.vozpopuli.com/espana/supremo-prision-sabadell.html


L’obra de l’arquitecte Juli Batllevell i Arús , sense cap dubte,  és un excel·lent motiu per reivindicar la qualitat  de “ciutat”, oi?

CAN SANTJOAN. ESPARREGUERA. EL LLOBREGAT JUSSÀ.

 

El Pere Julià Subirana publica una fotografia de Can Santjoan, al terme d’Esparreguera, a la comarca del Llobregat jussà.





Patrimoni Gencat en diu que és una antiga casa d'estiueig orientada cap el sol naixent estructurada en planta baixa i pis coberta amb teula àrab.


La façana principal està disposada amb galeries d'arcs rebaixats als dos pisos; els de la planta baixa són més oberts i el que porta a l'entrada principal presenta decoració amb ceràmica verda.


Al primer pis hi ha una barana balustrada de pedra.


El conjunt es remata per una sèrie d'arcs cecs fets de maó vist i una cornisa motllurada.


Pel que fa el seu interior, cada pis està disposat entorn una sala central, de la que surten quatre habitacions.


El conjunt està tancat per un barri on hi figura la data de 1903 a la part exterior de la llinda de la porta. Aquesta data correspon a una restauració, de la que ens agradarà saber a l’email castellardiari@gmail.com les dades del promotor i de l’autor.

miércoles, 23 de junio de 2021

SANTUARI DE LA MAREDEDÉU DE LES OLLETES. LA VALL D’EN BAS. LA GARROTXA

La Joana Figueras - a la que felicitem per la seva onomàstica  - publica un seguit d’imatges d’una excursióal Santuari de la Marededéu de les Olletes, al terme de la Vall d’en Bas, a lacomarca de la Garrotxa, de la que en diuen a l’enciclopèdia catalana :

https://www.enciclopedia.cat/ec-gec-0047241.xml


El Santuari de la Mare de Déu de les Olletes,  està al  municipi de la Vall d’en Bas (Garrotxa), situat al vessant nord del Puigsacalm, excavat a la roca -l’actual edifici és del 1855 -  sota el grau de les Olletes, damunt els cingles de les Olletes, damunt la vall del Gurni.








La imatge, de marbre (segles XVI-XVII), és segons la tradició una marededéu trobada.




Ho amplien un xic a:

https://inventaripatrimoni.garrotxa.cat/3484/


I, en fa un relat deliciós la  Meritxell Martín i Pardo:

https://folklife.si.edu/magazine/verge-de-les-olletes-sant-privat


Mossèn Josep Maria Viñolas Esteva, en publica els Goigs :




https://algunsgoigs.blogspot.com/2017/05/goigs-la-mare-de-deu-de-les-olletes.html