domingo, 30 de mayo de 2021

L’ESCUT DE L’ABADIA DEL MIRACLE ÉS EL DEL BISBE RAMON RIU CABANAS. RINER. EL SOLSONÈS.

 

Li demanava al Pere Albert Carreño que retrates amb molta definició l’escut que hi ha a l’entrada de l’Abadia al nucli del Miracle al municipi de Riner a la comarca del Solsonès.




El Pere Francesc Puigderrajols Jarque, em deia ; és d'un bisbe de Solsona, que és enterrat a la catedral.


Intueixo que es el del bisbe, Ramon Riu i Cabanas Ramon Riu i Cabanes (Solsona, 17 de juny de 1852 — la Seu d'Urgell, 27 de desembre de 1901)


El  Pere F. Puigderrajols i Jarque, em feia arribar un email en el que em deia ;




Li envio l'escut del bisbe Ramon Riu i Cabanas Ramon Riu i Cabanes (Solsona, 17 de juny de 1852 — la Seu d'Urgell, 27 de desembre de 1901), a la seva làpida sepulcral a la catedral de Solsona, el mateix escut que vostè em va enviar, però amb alguna diferència i, que segons em diu, és al Santuari del Miracle. Fixi’s en la espasa que porta en l’escut de la làpida i al de la façana porta el bàcul corresponent. Evidentment hi ha d’haver algun motiu del per què d'aquest detall.


Intueixo que la espasa i àdhuc la corona, tenen relació amb la seva condició de  bisbe d'Urgell i copríncep d'Andorra


ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANTA COLOMA D’HORTONS. ALÀS I CERCS. L’URGELL SOBIRÀ. LA VEGUERIA “ IN PECTORE “ DELS PIRINEUS .

 

El Jordi Vila Juncá, sherpa emèrit dels Pirineus,  que exerceix de notari gràfic, narrador visual,  en diu Facebook, de les terres de l’Urgell sobirà i les comarques confrontades,  i l’Antonio Mora Vergés establien una joint venture, el Jordi Vila Juncá aporta les imatges, i , l’Antonio Mora Vergés fa la recerca d’informació, i confegeix la publicació que es penjarà en un blog, i al ensems us esperonem a compartir-la  amb TOTS  els mitjans informatius,  locals, comarcals, provincials, nacionals, de tot signe i  “color polític “  perquè en valorin la seva publicació,  en matèria de divulgació del Patrimoni històric de Catalunya, es del tot aplicable aquella norma bàsica de la publicitat “ que parlin de nosaltres, NI QUE SIGUI BÉ “, oi?

 

En aquesta ocasió m’enviava fotografies de l’església parroquial  “ nova “  de la Bastida d’Hortons, al terme d’Alàs i Cerc, a la comarca de l’Urgell sobirà, a la Vegueria “ in pectore “ dels Pirineus.




Patrimoni Gencat en fa una descripció telegràfica; Edifici religiós d'una nau rectangular estreta, coberta amb volta de canó. Torre campanar de planta quadrada i porta a la façana oest.

 

El mur sud té tres contraforts.


L’havien visitat la “ parella romànica “ :


http://indretsescbergueda.blogspot.com/2015/01/santa-coloma-de-la-bastida-dhortons.html


l’ Albert Villaró i Boix escriu en relació al Castell de la Bastida d’Hortons (Alàs i Cerc ) a :

https://www.enciclopedia.cat/ec-catrom-0603601f.xml


l lloc d’Hortons ja és documentat des del segle X. El mot bastida no li fou afegit fins a una data més tardana, possiblement l’inici del segle XIII. El 1228 el castell d’Hortons (el document explicita que era de construcció recent) fou lliurat per Arnau de Castellbò i Roger Bernat de Foix en feu perpetu a Bernat de Vinchera. Igualment fou objecte de permuta en el pariatge del 1278.

 

La bastida d’Hortons fou part integrant del vescomtat de Castellbò, dins el quarter de Castellciutat.

 

Actualment no hi ha restes perceptibles de la construcció en el poble. Tanmateix, hi ha diverses cases amb parament de carreus molt ben treballats, tal vegada procedents de l’antic edifici. La tradició oral el situa vora l’església de Santa Coloma, als afores del poble, on ara hi ha el cementiri. No és una situació improbable, per tal com el lloc és un emplaçament idoni per a una fortificació.


El campanar de l’església “ nova” de Santa Coloma de la Bastida d’Hortons, no us recorda les clàssiques torres de guaita i bada ?.


A. Moras, Antonio Moras Navarro, al que li deu reconeixement  la comarca i àdhuc Catalunya, retratava l’any   1986 “Vista general de l'església.”




De les esglésies de la Bastida d’Hortons, i de la manca de dades, n’havíem dit alguna cosa a:


http://indretsescbergueda.blogspot.com/2015/01/santa-coloma-de-la-bastida-dhortons.html


http://latribunadelbergueda.blogspot.com/2020/11/les-esglesies-de-la-bastida-dhortons.html 


Llegia una noticia positiva:

https://agora.xtec.cat/escolasantesteve/lescola/on-som/


Teniu dades d’aquest edifici escolar?. Època, autor,..? Ens agradarà tenir-ne noticia a l’email castellardiari@gmail.com


Havíem publicat : ANTIGA ESCOLA DE LA BASTIDA D’HORTONS. ALÀS I CERC.L’URGELL SOBIRÀ

 https://totsonpuntsdevista.blogspot.com/2015/02/antiga-escola-de-la-bastida-dhortons.html?fbclid=IwAR1xICyRbFhraJw4ji5G0wrAoQCYBtZF2aU_Smc9QCHb5v7Gdf-yFVRWXMs


Ens cal la col·laboració de TOTHOM per recuperar la memòria històrica, Catalunya va ser capdavantera en matèria d’educació, i en el seu moment l’Església catòlica va ser un motor bàsic, recordeu que en català, diem escolà, tant al que ajuda al sacerdot en les celebracions litúrgiques, com al minyó que va a l’escola.


Quan al topònim tindria el significat de “ poble nou dels hortets “.


No espereu que ningú vingui a recuperar els vostres records, el que no feu vosaltres, quedarà per fer.


Us esperonem a compartir aquesta entrada  amb TOTS  els mitjans informatius,  locals, comarcals, provincials, nacionals, de tot signe i  “color polític “  perquè en valorin la seva publicació,  recordeu SEMPRE  que  en matèria de divulgació del Patrimoni històric de Catalunya, es del tot aplicable aquella norma bàsica de la publicitat “ que parlin de nosaltres, NI QUE SIGUI BÉ “, oi?.

sábado, 29 de mayo de 2021

ELS PUBILLS DE LA COLÒNIA VALLS DE TORRUELLA . SANT MATEU DE BAGES

 

Em sobtava trobar un HIMNE A SANT PERE MARTIR en el que se’l anomena “Patró del Gremi de Pubills” , a l’església de la Colònia  Valls de Torruella.





L’enciclopèdia de “ Barcelona” ens diu a l’entrada Pubill/Pubilla


Fill no instituït hereu, quan es casa amb una pubilla.


Dona instituïda hereva, generalment per part d'algun ascendent, en el qual cas se solia reservar tot el patrimoni com a bé parafernal, que era administrat per ella.


Està clar que pubilla en aquest context fa referència a la dona que en absència de germans barons es fa càrrec del patrimoni familiar. El tractament ve del món rural català.


S’anomena pubill a l’home que es casava amb una pubilla, acceptant per escrit, la preeminència de la seva muller, fins a l’extrem que s’acostumava a posar en primer lloc el cognom de la pubilla als descendents.


A la Colònia de Valls de Torruella se’m fa MOLT difícil pensar en que algun home sigui pubill.




Altrament els versos de l’himne en cap moment fan referència al concepte, o si ?.

 

viernes, 28 de mayo de 2021

ESGLÉSIA PARROQUIAL DE LLACUNES, ADVOCADA A SANT MARTÍ DE TOURS. SORIGUERA. EL PALLARS SOBIRÀ.

 

El Jordi Vila Juncá, sherpa emèrit dels Pirineus,  que exerceix de notari gràfic, narrador visual,  en diu Facebook, de les terres de l’Urgell sobirà i les comarques confrontades,  i l’Antonio Mora Vergés establien una joint venture, el Jordi Vila Juncá aporta les imatges, i , l’Antonio Mora Vergés fa la recerca d’informació, i confegeix la publicació que es penjarà en un blog, i al ensems us esperonem a compartir-la  amb TOTS  els mitjans informatius,  locals, comarcals, provincials, nacionals, de tot signe i  “color polític “  perquè en valorin la seva publicació,  en matèria de divulgació del Patrimoni històric de Catalunya, es del tot aplicable aquella norma bàsica de la publicitat “ que parlin de nosaltres, NI QUE SIGUI BÉ “, oi?


M’enviava fotografies de  de l’església parroquial de  Llacunes , advocada a Sant Martí  de Tours, a,l terme de Soriguera, al Pallars sobirà.

 





La Maria-Lluïsa Cases i Loscos, n’escriu a :

https://www.enciclopedia.cat/ec-catrom-1505801a83.xml


La vila de Llacunes era al segle X possessió dels comtes de Pallars, com ho indica la donació que el comte de Pallars Sobirà, Guillem, féu al vescomte d’Urgell, Guillem i a la seva muller, Ermengarda, germana del donador, del lloc de Lagunuas, a la vall de Siarb, amb totes les seves pertinences i possessions, fet que implicà l’adscripció de tot aquest terme al vescomtat d’Urgell, és a dir, als Castellbò, car Guillem I i la seva muller Ermengarda de Pallars eren vescomtes d’Urgell i senyors de Castellbò. La datació d’aquest document presenta certes particularitats, estudiades detalladament per Cebrià Baraut. Segons aquest autor, cal datar el document l’any 1024, però amb la possibilitat versemblant que la data fos l’any 1017. Aquesta donació no incloïa l’església de la vila, car el 1010, la parròquia i l’església de Sant Martí de Llacunes era confirmada pel bisbe Ermengol a la canònica de Santa Maria de la Seu, que, segurament, l’havia rebut del prevere Edó l’any 999. La parròquia de Llacunes és esmentada també en l’acta de consagració de la Seu d’Urgell. L’any 1045, Ermengarda de Pallars féu donació a Santa Maria de la Seu de l’alou que tenia a Lagunulas, i amplià així les possessions que la canònica hi tenia. L’any 1096 féu testament Gerbert, que llegà les seves possessions a la seva família i a Santa Maria de la Seu, la majoria de les quals eren situades a la vila de Lagunues. En aquest document s’esmenta la parròquia de “Sancto Martino cum ipsa terra tras castello”.

 

En el judici establert vers 1110-11 entre el monestir de Gerri i Pere Ramon de Sersui pels béns que la germana d’aquest, Ava, havia llegat al cenobi, i que és resolgué a favor d’aquest darrer, s’esmenta el lloc de Lagunues de la vall de Siarb. L’any 1204, Gerri rebia noves possessions al lloc, una coromina, de Guillem de Malmercat.

 

El 1381, Llacunes consta com a lloc del vescomtat de Vilamur, amb cinc focs; hom desconeix, però, la data en què s’hi incorporà.

 

En la visita del 1575, s’esmenta l’església de Sant Martí de Llacunes, dins l’oficialat de Sort, que tenia com a sufragània Sant Salvador de Rubió. En la visita del 1758 s’especifica que l’edifici és en bon estat. Actualment depèn de la parròquia de Rialb.


Patrimoni Gencat en diu ; Església de planta rectangular amb absis semicircular. La porta, un senzill arc de mig put, es troba al lateral del migdia. A costat i costat de la nau hi ha adossades algunes capelles, la petita sagristia i l'esvelt campanar, de secció quadrangular a la part inferior que transforma en octogonal a la part superior, remata per un xapitell de llicorella. L'aparell dels paraments, de gres roig, és irregular, sense retocar i en alguns indrets travats amb morter. La coberta de la nau és a dues aigües de llicorella. L'absis presenta una coberta independent.

http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=25597


Ens agradaria rebre imatges a l’email castellariari@gmail.com de l’edifici que aixoplugava les escoles públiques. 


No espereu que ningú vingui a recuperar els vostres records, el que no feu vosaltres, quedarà per fer.

 

Us esperonem a compartir aquesta entrada  amb TOTS  els mitjans informatius,  locals, comarcals, provincials, nacionals, de tot signe i  “color polític “  perquè en valorin la seva publicació,   recordeu SEMPRE  que  en matèria de divulgació del Patrimoni històric de Catalunya, es del tot aplicable aquella norma bàsica de la publicitat “ que parlin de nosaltres, NI QUE SIGUI BÉ “, oi?.

 

miércoles, 26 de mayo de 2021

ESGLÉSIA PARROQUIAL DE RUBIÓ, ADVOCADA A SANT SALVADOR. SORIGUERA. EL PALLARS SOBIRÀ. LA VEGUERIA “ IN PECTORE” DELS PIRINEUS.

 

El Jordi Vila Juncá, sherpa emèrit dels Pirineus,  que exerceix de notari gràfic, narrador visual,  en diu Facebook, de les terres de l’Urgell sobirà i les comarques confrontades,  i l’Antonio Mora Vergés establien una joint venture, el Jordi Vila Juncá aporta les imatges, i , l’Antonio Mora Vergés fa la recerca d’informació, i confegeix la publicació que es penjarà en un blog, i al ensems us esperonem a compartir-la  amb TOTS  els mitjans informatius,  locals, comarcals, provincials, nacionals, de tot signe i  “color polític “  perquè en valorin la seva publicació,  en matèria de divulgació del Patrimoni històric de Catalunya, es del tot aplicable aquella norma bàsica de la publicitat “ que parlin de nosaltres, NI QUE SIGUI BÉ “, oi?

 

M’enviava fotografies  de l’església parroquial de Rubió ,  poble situat en un esperó del vessant sud de la Roca de Coma-sarrera i sud-est de la Basseta, en un petit turó que forma la carena en aquell lloc i que domina el poble pel nord.




Les cases s'estenen en els laterals oest, sud-oest i sud d'aquest turó, amb l'església de Sant Salvador a l'extrem de llevant del poble.




 Recorre el poble un sol carrer, irregular i que fa una giragonsa.


Patrimoni Gencat la descriu com un edifici de  planta rectangular amb capçalera a l'est i porta a ponent descentrada. A l'oest també s'alça la petita espadanya amb arc apuntat, construïda en un moment posterior a la resta de l'edificació. A cada costat de la nau s'aixeca una petita capella lateral. A la capçalera en el parament exterior s'observen certes diferències entre els extrems i la part central que fan suposar l'existència d'un absis (avui en dia desaparegut). Al costat nord existeix una petita porta d'arc de mig punt cegada. L'aparell emprat són blocs de gres roig local i de conglomerat. La coberta a dues aigües és de lloses de llicorella.


Quan al topònim el diccionari català valencià balear ens diu que etimològicament  segons Josep Balari i Jovany (Barcelona, 11 de novembre de 1844 - 1 de juliol de 1904) Balari Oríg. 188-189,  és un derivat de rubí, i aquest seria derivat del llatí rubus, ‘esbarzer’; en aquest cas però, ens sembla més probable que vingui d'una forma llatina *rŭbĕōne, derivada de rŭbĕus, ‘roig’.


Us esperonem a compartir aquesta entrada  amb TOTS  els mitjans informatius,  locals, comarcals, provincials, nacionals, de tot signe i  “color polític “  perquè en valorin la seva publicació,   recordeu SEMPRE  que  en matèria de divulgació del Patrimoni històric de Catalunya, es del tot aplicable aquella norma bàsica de la publicitat “ que parlin de nosaltres, NI QUE SIGUI BÉ “, oi?.

TENIU DADES DE LA MASIA LA CIRERA?. LA VALL D’EN BAS. LA GARROTXA.

 Nani De Blas Lorenzo retratava la masia la Cirera, a la Vall d’en Bas, de la que no en sabia trobar cap dada històrica.




La retrataven abans de 1916, i està inclosa a l’ Arxiu fotogràfic-Estudi de la Masia Catalana (Centre Excursionista de Catalunya).




Facilitada l’any 1916 per l’ Arxiu Mas 13699 C.




 Facilitada l’any 1916  per l’Arxiu Mas 13695 C.


La tasca  duta a terme per l’ Arxiu fotogràfic-Estudi de la Masia Catalana, va ser MOLT important, dit això, cal afegir que es va fer de forma poc rigorosa, tant pel que fa a la selecció de masies – que acostumen a ser les que estaven més properes a les carreteres  - com per la manca de dades de molts dels autors de les imatges.


Estem MOLT lluny  - encara  - d’assolir un marc democràtic de convivència


IN MEMORIAM. EDIFICI DE LES ESCOLES PÚBLIQUES DE PALAU-SATOR ANTERIOR A LA DICTADURA FRANQUISTA. L'EMPORDÀ JUSSÀ.

 

Llegia que de l’edifici de l’Escola de Palau-Sator, de dos cossos i planta baixa bastit a la dècada dels anys 30, se’n ignora l'autor. Aquesta és una “ignorància volguda” perquè als anys 1930 el cens d’habitants era de 510 ànimes, i la construcció de les escoles devia ser el tema central de totes les converses.

 


 

 La descripció ens diu que els dos cossos s'uneixen en un porxo que serveix de vestíbul i accés a les aules, destaca la composició de façana en grans obertures emmarcades , que donen al pati de jocs. La coberta, de teula àrab, és a dues aigües,


Per aquest equipament l'any 1956 Josep Maria Claret i Rubira (Girona, 1908-1988) projecta dues vivendes per els mestres.

 

Edifici bastit en la dècada dels anys 30.


L'any 1956 Josep Maria Claret i Rubira projecta en un solar proper a l'escola les cases dels mestres.


L'any 1999, l'edifici de l'escola, va ser rehabilitat per acollir la seu de l'Ajuntament.


Sembla que les “autoritats civils”, comparteixen el mal hàbit de transformar els edificis escolars  per a usos menys “ estimulants”.


Estem MOLT lluny  - encara  - d’assolir un marc democràtic de convivència


martes, 25 de mayo de 2021

LA LLIURE INCOMPETÈNCIA O LA GESTIÓ DELS SERVEIS PUBLICS AL REINO DE ESPAÑA.

 

La Constitución  de 1978 – que en teoria en faria lliures – ha quedat com “ una carta als reis”  amb el pas dels anys, i amb la percepció general per part de la ciutadania de que en el millors dels casos rebrien carbó, i cap, cap, cap dels regals demanats,


On ha quedat el dret a la salut amb la COVID.19 ?. El REINO DE ESPAÑA és el campió mundial – en termes de població del món- . Cal felicitar al GOBIERNO ?.


Drets com la vivenda, la feina,...,  paper mullat, oi?


I fins allò de LA IGUALDAD DAVANT LA LLEI caldrà modificar-ho en el sentit de precisar que les empreses que gestionen els serveis públics, potser POR LOS SERVICIOS PRESTADOS, no estan subjectes a les normes generals.  Llegiu un exemple :  

 https://www.lactual.cat/opinio/mala-praxi-part-iberdrola_45562_102.html


La distribució a Catalunya de la llum la gestiona ENDESA, i el gas NEDGIA/NATURGY, aquestes son empreses DISTRIBUIDORES.


El sistema per allò de la “ lliure competència “  establia que han  d’existir COMERCIALITZADORES – per descomptat, les DISTRIBUIDORES, poden fer el doble rol-, i les COMERCIALITZADORES es poden “ pispar” els abonats amb subjecció a una normativa que ÚNICAMENT obliga a COMERCIALITZADORES “ honestes”


Malgrat que la normativa recull com s’han de fer les ALTES i les BAIXES, IBERDROLA té la seva “ pròpia llei “.




Malgrat que abans de tallar la llum , el gas, l’aigua, el telèfon,..., cal requerir PER ESCRIT el pagament  al DOMICILI DEL CONSUM,  IBERDROLA considera que és una despesa “supèrflua” que pot destinar per exemple a la captació de nous clients.


Resultat, una família sense llum i sense gas, que ha de tornar a tramitar-ho tot, i pagar el que li demanin. Ah!, i donar les gràcies perquè els terminis per “ tornar a la normalitat” poden ser més llargs.


Les reclamacions a la O.M.I.C de moment no han donat resultat.


Tampoc les denuncies davant dels Mossos d’Esquadra.


El tema s’ha comunitat a la Fiscalia i a la Comisión Nacional de los Mercados y la competència.


Estem en espera de noticies.


La companyia d’assegurances GENERALI tampoc dóna resposta als danys patits per seu assegurat.  


Avui li tocava a aquesta família, recentment era noticia una noticia  que sembla atorgar  a NATURGY,” llicència per a matar”

https://www.diaridetarragona.com/reus/El-TSJC-anula-la-multa-de-500.000-a-Naturgy-por-la-muerte-de-la-anciana-de-Reus-que-vivia-sin-luz-20210420-0043.html


Demà,  o potser avui mateix,  us pot tocar a vosaltres.


Els consumidors – sense ser-ne conscients – tenim la paella pel mànec,  podem evitar contractar, amb IBERDROLA, NATURGY, ENDESA, GENERALI,.., i qualsevol companya i/o empresa que no respecti els drets més bàsics.

lunes, 24 de mayo de 2021

LA PLANA DE CRUANYES I LA SEVA CAPELLA ADVOCADA A LA MAREDEDÉU DELS DOLORS. . RIUDAURA. LA GARROTXA

 

Matias En Mais Castanyer, publica una fotografia amb aquest peu informatiu; La Plana de Cruanyes




Data del document original [Entre 1890 i 1936]

       

Informació extreta dels àlbums de l'EMC: Apel·latiu: La Plana de Cruanyes. Facilitada per: Ll. Pujolar.


https://mdc.csuc.cat/digital/collection/afcecemc/search/searchterm/La%20Plana%20de%20Cruanyes


La Plana de Cruanyes o de Croanyes és una masia ubicada al peu del puig dels Saiols al terme municipal de Riudaura.


D'origen medieval, és esmentada ja el 858 en l'acta de consagració de l'església de Riudaura.


 Es va construir el segle XVII i durant el segle XVIII es van realitzar algunes obres importants i es va instal·lar un rellotge de sol.


   una capella dedicada a la Mare de Déu dels Dolors, edificada el 1846 .Informació confirmada pel Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavín )






 Sobre la porta de la capella hi ha una espadanya amb una campana del 1851.






https://www.bcncatfilmcommission.com/ca/location/la-plana-de-cruanyes 




Rebia a volta d’email des del Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavín) una fotografia datada el 22 de juliol de 1970,  amb aquest peu informatiu ; Capella de la Marededéu dels Dolors,  Mas Plana de Canyelles ,  Riudaura, Garrotxa.


viernes, 21 de mayo de 2021

PARC DE L’AIGUA . SANT QUIRZE DE SAFAJA. EL MOIANÈS

 

El dilluns 17.05.2021 en companyia del Pere Albert Carreño, que exercia com a fotògraf i el Juan Navazo Montero, fèiem un tomb per la comarca del Moianès,  Sant Andreu de Castellcir,  el Castell de Castellcir o de la Popa, Santa Coloma Sasserra i el Roure del Giol, la balma troglodítica de Sant Quirze de Safaja, dinàvem a la Fonda d’aquesta població, i en acabar feien una passejada pel Parc de l’Aigua, i pel nucli antic, on no podíem retre homenatge al Màrius Torres i Perenya (Lleida, 30 d'agost de 1910 – Sant Quirze Safaja, Moianès, 29 de desembre de 1942) perquè com és mal costum el cementiri estava tancat, en  el camí de tornada faríem encara una darrera parada a Sant Julià d’Uixols, al terme de Castellterçol.


El parc de l'aigua es troba situat a poca distància del nucli antic de Sant Quirze Safaja.


Es tracta d'un espai format per l'embassament d'aigua i una zona de parc i vegetació.


L'embassament, que s'omple principalment del riu Tenes i del Torrent del Bosc, es va construir entre els anys 1990 i 1992 per abastir d'aigua la població de Sant Quirze Safaja.


Les obres les va dur a terme l'empresa Acsa de Barcelona i consta d'una gran presa de formigó amb un gran embassament construït en el propi sediment geològic.







La zona enjardinada i el parc que l'envolta és va realitzar l'any 1998 i, entre els any 2011-2012 es va construir l'edifici del Centre Cívic.


Gran part de la zona on es va construir l'embassament i l'espai que actualment ocupa la zona enjardinada pertanyien al terme municipal de Castellcir fins l'any 1998, data que es va segregar per  integrar-se al municipi de Sant Quirze Safaja.

CASTELL DE CASTELLCIR. EL MOIANÈS

 

El dilluns 17.05.2021 en companyia del Pere Albert Carreño, que exercia com a fotògraf i el Juan Navazo Montero, fèiem un tomb per la comarca del Moianès,  Sant Andreu de Castellcir,  el Castell de Castellcir o de la Popa, Santa Coloma Sasserra i el Roure del Giol, la balma troglodítica de Sant Quirze de Safaja, dinàvem a la Fonda d’aquesta població, i en acabar feien una passejada pel Parc de l’Aigua, i pel nucli antic, on no podíem retre homenatge al Màrius Torres i Perenya (Lleida, 30 d'agost de 1910 – Sant Quirze Safaja, Moianès, 29 de desembre de 1942) perquè com és mal costum el cementiri estava tancat, en  el camí de tornada faríem encara una darrera parada a Sant Julià d’Uixols, al terme de Castellterçol.


Del Castell de Castellcir, el Manuel Anglada i Bayés (Vic, 1925-1999),l’Antoni Pladevall i Font (Taradell, Osona, 1934) i el  Jordi Bolòs i Masclans (Barcelona, 1955), n’escriuen a :

https://www.enciclopedia.cat/ec-catrom-1833101.xml


El castell es troba sobre un extrem d’una petita serra rocosa que fa de contrafort del massís de Sauva Negra. Aquest esperó rocós, vist des de les cares sud-est i nord-oest, sembla el perfil posterior d’un vaixell per la balma que hi ha a l’extrem de llevant. Per això ha rebut el nom popular de la Popa. La cota sobre el nivell de la mar és d’uns 850 metres




El camí que cal agafar és el que surt de Castellcir al final de l’Avinguda de Santa Coloma Sasserra, el mateix que va a Sant Andreu.


 Poc abans d’arribar a la riera de Tenes o de Castellcir hi ha una bifurcació. Cal agafar el camí de l’esquerra, que passa pel mas de l’Antoja, fins trobar dues bifurcacions que travessen la riera de Castellcir. Es pren la segona bifurcació, on es troba una barrera que algunes vegades és tancada amb clau. Aleshores cal travessar la riera i prendre la pista que segueix el torrent de la casa nova del Castell, fins arribar al trencall de la dreta, on s’acaba la pista a pocs metres del castell, els quals s’han de fer a peu. Hi ha altres camins i corriols, però són molt perdedors. El recorregut entre Castellcir i el cim del Castell és d’uns 2,5 km.


La clau de la tanca la facilita un dels regidors de l’ajuntament.


El castell és dins de la gran finca de Sant Andreu, propietat del senyor Torelló.


El mot de Castellcirvio apareix per primera vegada el 1014 en la documentació antiga de Sant Benet de Bages, monestir que tenia béns al seu terme. A partir del 1020, el Castello-cirvi, Castro-cirvi o Castro Cervi va reemplaçar i fer desaparèixer totalment l’antiga denominació del terme com a Castrum de Tenis o castell de Tenes.

 

Suposem que el canvi de nom es correspon amb l’erecció d’un nou castell, segons s’exposa més endavant en parlar de la Torrassa dels Moros.

 

La dinastia dels Castellcir apareix per primera vegada al principi del segle XI amb un Gerard, casat amb Ermessenda, que va fer erigir i va dotar el 1032 una nova església parroquial de Sant Andreu de Castellcir, en part subsistent. El seu fill Guillem Gerard, que s’havia criat al monestir de Sant Benet de Bages i era parent de l’abat Miró, l’any 1070 va retornar al monestir els alous que fraudulentament li havia usurpat el seu pare i que es trobaven als termes de Castellcirvi, Castellterçol i al castell dels fills de Guadamir.

 

Suposem que ells són el tronc de la família Castellcir que amb el membre Bertran de Castellcir (1113-20) comencen a fer donacions al monestir de l’Estany, entre elles l’alt domini del castell de Castellcir. El monestir de l’Estany des del segle XII tenia el domini eminent del castell i els Castellcir reconeixien vassallatge al monestir i li pagaven un tribut anyal, però el domini útil i la possessió la continuaven tenint els membres del llinatge. També van cedir masos i terres al monestir de l’Estany, cosa que féu que el monestir esdevingués el propietari més gran del terme.

 

Els Castellcir foren famosos per la seva bel·licositat. El 1249 el rei Jaume II assetjà i prengué el castell de Castellcir a causa de les malvestats comeses pel seu senyor, Gilabert de Castellcir, que també fou excomunicat per Roma per haver mort un canonge i un capellà. En això sembla que es basa una llegenda local, encara viva, que explica que l’antiga església parroquial de Sant Andreu es trobava al turó de Vilacís, a les envistes del castell; el seu capellà fou mort per un tret de ballesta disparat pel senyor des del castell, i per això fou castigat a edificar una nova església en un lloc no visible des del castell.

 

La línia dels Castellcir es va extingir el 1348 en morir tots els seus membres, llevat de la noia Alamanda, en la terrible Pesta Negra.

 

El 1363 el rei va vendre a carta de gràcia la jurisdicció i el terme de Castellcir a Guilabert de Centelles i el 1383 ho va fer a Pere de Planella, de la famosa família dels Planella de Mora. Els Planella el posseïren fins els temps moderns, transformats després en comtes de Ller, barons de Granera i marquesos de Castellbell.


A l’esplanada que hi ha al cim de la roca on es bastí el castell, la qual té una longitud d’uns 100 metres i una amplada no gaire superior als 10 metres , hi ha diverses construccions fetes també en èpoques diverses. Les més antigues són les situades a la part central (tenen una longitud d’uns 38 metres ) i també una que hi havia a l’extrem sud-oest i algunes de les de l’extrem nord-est, properes per tant a la capella, advocada a Sant Martí de Tours, i coneguda com  de la Roca o del Castel. 




Els murs originals de la major part d’aquests edificis, llevat els de la sala principal, només es conserven en una alçada força reduïda.


Entrada lateral a la torre o nucli central del castell.


El cos principal d’aquesta sala central té una planta rectangular (fa 4 metres  per 7,8 metres ) i és cobert amb una volta molt ben construïda, de canó, que recolza sobre uns murs laterals que fan 1,35 centímetres  de gruix.


La portalada, acabada amb un arc de mig punt format per 13 dovelles (resseguides per un segon arc fals), és situada a la façana nord-oest. És l’únic accés al castell; davant seu comença una ampla escalinata.


A la paret oposada a la de la porta, a la sala, hi ha tres espitlleres que donen al cingle. A cada mur lateral d’aquest cos principal hi ha sengles portals que permetien d’accedir a les altres dependències.


A la banda nord-est hi devia haver una sala d’uns 9 metres  de llarg. De les parets originals, actualment, gairebé no se’n conserva res, llevat d’alguns fragments de mur (continuació sense interrupció dels de la sala central); a l’extrem del mur nord, a prop del cos central, hi ha una sagetera.

 

Al costat sud-oest de la sala central hi havia una altra cambra de 10 metres  de llarg que incloïa una cisterna, segurament afegida en un moment posterior.


Tota la part inferior del mur, uns 2,3 metres , és de l’època original, la mateixa en què es féu la sala adjacent. A continuació, més cap al sud-oest, hi ha quatre dependències de mides diverses. Els murs són fets amb carreus escairats, com la resta, bé que només es conserven en una alçada molt reduïda.

 

A l’extrem sud-oest de la penya del castell hi ha un mur transversal de tancament que fa 70 centímetres  d’ample; hi devia haver una espècie de bestorre. A l’altre extrem de la roca, la paret est de l’església i una paret que hi ha 3 metres  més enllà d’aquest mur poden ésser també de l’època original, o potser fins i tot anteriors; cal dir així mateix que són molt gruixudes (145 centímetres). En aquest sector, arran de terra, hom encara pot veure alguns altres murs també antics.

 

Els carreus de totes les construccions fetes en un moment inicial són ben escairats i tenen aproximadament 25 centímetres  d’alt per 35 centímetres de llarg.

 

Aquest conjunt d’edificis pot ésser datat o bé al final del segle XII o bé ja, més aviat, al segle XIII. Al seu costat, els murs que s’alcen sobre la nau central, damunt les parets de la sala del sud-oest i els de gairebé tot l’edifici del nord-est són posteriors. També són d’una etapa posterior unes muralles que hi ha en un nivell molt inferior al sud-oest; devien ésser part d’un segon recinte. Actualment aquest espectacular castell es troba en bastant mal estat de conservació, tot i que era habitat com a masia  en les primeres dècades del segle XX.




En la nostra visita advertíem el mal estat de l’escala d’accés – cal descartar “ causes naturals”, llevat que malmetre el Patrimoni històric es consideri ja, una “ causa natural”, des de l’Ajuntament de Castellcir es limitaven a posar tanques advertint del perill d’esfondrament. El castell està inscrit en el registre de Béns Culturals d'Interès Nacional del patrimoni català i en el de Béns d'Interès Cultural del patrimoni estatal amb el codi RI-51-0005246, la inacció del REINO DE ESPAÑA s’explica per l’odi visceral, que implica NO FER res que pugui afavorir Catalunya i/o els catalans, la de l’administració catalana, malgrat l’espoli fiscal , NO TÉ EXPLICACIÓ.




Que Sant Martí de Tours, presenti a l’Altíssim la nostra pregaria, Senyor;  allibera el teu poble !