DEL RITZ AL PALACE. BARCELONA

 

https://www.arquitecturacatalana.cat/ca/obres/hotel-ritz

https://www.poblesdecatalunya.cat/element.php?e=3156

Eduard Ferrés i Puig (Vilassar de Mar, 1872 - Barcelona, 1928)

https://www.arquitecturamodernista.cat/autors/eduard-ferres-puig

i Francesc Folguera i Grassi (Barcelona, 23 de març de 1891 - Barcelona, 26 de juliol de 1960)

https://www.arquitecturamodernista.cat/autors/francesc-folguera-grassi

foren els autors l’any 1919 del projecte de l’edifici.

L’actual propietari és l’Ali Haddad (Azeffoun, Argelia , 27 de gener de 1965)

https://www.tourinews.es/resumen-de-prensa/notas-de-prensa-empresas-turismo/empresario-argelino-ali-haddad-dueno-hotel-palace-quiere-dominar-mercado-hoteles-lujo-barcelona_327752_102.html

Promogut per Francesc Cambó Batlle (Verges, el Baix Empordà, 2 de setembre de 1876 - Buenos Aires, l'Argentina, 30 d'abril de 1947) i César Ritz  o Cäsar Johann Ritz (Niederwald, 23 de febrer de 1850 - Küssnacht, 26 d'octubre de 1918), tenint en perspectiva l'Exposició de 1929, destaca com un dels primers grans edificis de Barcelona aixecats amb formigó armat.

https://www.vilaweb.cat/noticies/lhotel-palace-recorda-cesar-ritz-lhoteler-suis-que-li-va-donar-el-primer-nom/

Ferrés era un expert en la seva aplicació, fent servir el sistema líder d'aleshores del francès Hennebique, col·laborant, com altres vegades, amb els constructors  Juan y José Miró Trepat

Va rebre el premi al millor edifici industrial de l'ajuntament de Barcelona.

En els dies foscos que seguien al crim execrable de sedició contra el govern LEGÍTIM i DEMOCRÀTIC de la II República, va servir de menjador social, refugi antiaeri i hospital de sang.

A l’hotel si han hostatjat criminals, empresaris, reis,.. , aquí allò de "Barcelona és bona si la bossa sona" és la regla d’or.

Ni Francesc Cambó Batlle (Verges, el Baix Empordà, 2 de setembre de 1876 - Buenos Aires, l'Argentina, 30 d'abril de 1947) ni  Cäsar Johann Ritz (Niederwald, 23 de febrer de 1850 - Küssnacht, 26 d'octubre de 1918), es podien imaginar cm ha canviat el món en els darrers 100 anys. 

 

ESCOLA ANTONI BALMANYA ROS. ESPOLLA. L’EMPORDÀ SOBIRÀ

 

L'edifici de les escoles d'Espolla. Antoni Balmanya i Ros (la Bisbal d'Empordà, 7 d'octubre de 1846 – Espolla, 21 de març de 1915). És d'una sola planta en forma de T, amb dos accessos, tres aules i uns espais comuns. En un principi es va projectar amb separació de sexes. La línia divisòria partia l'ala més llarga de la T i el pati de jocs.

L'edifici té grans obertures, porxo amb arcs de mig punt i coberta a quatre aigües de teula àrab.

Coneixem un projecte de l'arquitecte Rodrigo Poggio Lobon datat el maig de 1936, que suposem no es va realitzar, perquè per informacions facilitades per l'Ajuntament d'Espolla, abans de l'emplaçament actual del c. Figueres, l'escola estava instal·lada en locals de lloguer: l'escola de nens al c. Rabós i la de nenes al c. Requiller. D’ambdós ens agradarà rebre’n imatges a l’email castellardiari@gmail.com

De l'escola actual l'Associació Cultural La Fraternal ens ha informat que va ser construïda entorn a 1959segon projecte de Josep  Claret Rubira.

https://www.trianglegironi.cat/bloc_fitxers/alt%20emporda/espolla.php

https://invarquit.cultura.gencat.cat/card/39076

Un poble sense memòria és un poble vençut

Necessitem la vostra ajuda. Cada escola antiga, cada aula oblidada, cada fotografia gastada és un tros de la memòria dels nostres pobles i ciutats. Estem, DES DE FA MOLTS ANYS , recollint informació sobre els edificis escolars de Catalunya anteriors i/o coetanis a la dictadura franquista, i potser tu tens la clau que ens falta: una imatge, un record, un plànol, un testimoni familiar.

Si coneixes alguna d’aquestes escoles, si hi vas estudiar, si en tens alguna pista, comparteix-la amb nosaltres a l’email castellardiari@gmail.com , coneixercataunya@gmail.com . Ajudar-nos és rescatar veus silenciades, mestres represaliats, infants que van somiar un futur millor entre aquelles parets. No deixem que aquesta història s’esborri. El teu gest pot fer-la viure per sempre.

Donec perficiam ; lema en llatí que significa 'fins a reeixir', 'fins a aconseguir-ho'. Fou el lema de les Guàrdies Catalanes

Ja es deia a l'època de l'Ermessenda de Valrà;  dels amics em guardi Déu, que dels enemics ja ho faré jo

Ens explicaven en  relació al text que lloa l'ofici de terriser : 

«Oficio noble y bizarro, /

 de entre todos el primero, / 

pues en la industria del barro, / 

Dios fue el primer alfarero, / 

y el hombre, el primer cacharro». 

Que quasi acabada la tasca de creació, i quan la qualitat del material ja no era òptima, Déu va fer l'home.  Això ho explicaria tot, oi?. 

TORRE TIBIDABO . TENIU DADES DEL PROMOTOR LEONCIO CABRERO?. BARCELONA

 

https://www.elnacional.cat/oneconomia/es/economia/sale-venta-casa-mas-alta-barcelona-palacete-valorado-en-3-millones-euros_1121159_102.html

https://cincodias.elpais.com/fortunas/2023-11-08/sale-a-la-venta-por-tres-millones-una-historica-villa-en-el-punto-mas-alto-de-barcelona.html

La torre va ser dissenyada l’any 1912 per l'arquitecte modernista Albert Juan i Torner (Barcelona, 1872- Barcelona, 1957), el promotor i primer propietari va ser LEONCIO CABRERO, sense cognom matern, i del que es desconeixen el lloc i data de naixement i traspàs.

Recordeu sempre que  som al REINO DE ESPAÑA

https://www.arquitecturamodernista.cat/obres/es/barcelona/tots/villa-carmen-leoncio-cabrero

Ah!, si en teniu dades, del LEONCIO CABRERO, ens agradarà rebre-les a l’email castellardiari@gmail.com

 

ENCARA PODEM PAGAR EL MÓN EN QUE VIVIM?

 

Sovint es diu que només el camp i la indústria “produeixen de veritat”, mentre que els serveis—com la sanitat, serveis socials,  l’educació ,  la seguretat, la justícia, les administracions — serien una càrrega.

Hi ha  part de veritat.

El sector primari (agricultura, pesca) i el secundari (indústria) creen béns materials: aliments, energia, productes. Sense aquests, no podem viure. Són la base física de l’economia.

El sector terciari —els serveis— no fabrica objectes, però fa possible que la societat funcioni.

HI ha exemples palmaris, un metge no produeix menjar, però salva vides i permet que la gent treballi.

Un mestre no fabrica cap producte, forma però,  les persones que després treballaran al camp, a la indústria o a qualsevol altre sector.

Un assistent social, un jutge , un policia, un funcionari administratiu,  no creen riquesa material directa, però garanteixen  - ho haurien de fer-ho -  ordre ,seguretat, confiança,..,  condicions imprescindibles perquè l’activitat econòmica sigui possible.

Hi ha una però, una qüestió clau: d’on surten els recursos.

Els serveis públics —sanitat, educació, infraestructures— es financen amb impostos. I aquests impostos provenen, en última instància, de l’activitat econòmica. Si una economia produeix poc, hi haurà menys recursos per repartir. Això és un límit real.

El problema apareix quan una economia es desequilibra: massa pes dels serveis i poca base productiva. Això  només pot finançar un sistema fràgil, perquè és incapaç de  generar ingressos suficients per sostenir una estructura pública gran.

La solució no és reduir/eliminar serveis essencials, sinó trobar l’equilibri:

Reforçar sectors productius moderns i competitius.

Afegir valor (innovació, tecnologia, qualitat)

Recuperar activitats econòmiques com l’explotació dels boscos, enlloc de malgastar diners, vides i hisendes, any rere any.

Evitar despesa ineficient o duplicada. Potser cal reduir els regnes de Taifes, o crear una Policia Única, i per descomptat exigir la màxima responsabilitat en l’administració dels cabals públics

Tallar de soca-rel la corrupció en totes les seves formes

I sobretot,  entendre que els serveis no poden  ser un luxe, son una inversió en benestar i futur,  hi ho han continuar sent.

Si fóssim en terra musulmana la fàtua ja estaria publicada:

En el nom de Déu,

Som de Déu i a Déu tornarem.

Estic informant a tots els valents musulmans del món que  els responsables per acció ,  omissió , ineficàcia, corrupció , del malbaratament dels recursos públics  estan condemnats a mort. Faig una crida a tots els musulmans valents, on sigui que es trobin al món, perquè els matin sense demora, perquè ningú s'atreveixi a repetir aquestes accions abominables per a les  creences sagrades dels musulmans. Qui mori per aquesta causa serà màrtir, si Déu vol. Mentrestant, si algú té accés als  autors  però és incapaç de dur a terme l'execució, heu d'informar la gent perquè sigui castigat per les seves accions.

Que la pau i les benediccions d'Al·là estiguin amb vosaltres”.

IN MEMORIAN DELS COMÚ DELS NOIS DE VILASSAR DE MAR EN LA 90ª COMMEMORACIÓ DEL "GLORIOSO ALZAMIENTO NACIONAL", CRIM EXECRABLE QUE MAI S’HA JUTJAT. EL MARESME

https://www.revistamirades.cat/2024/07/06/les-escoles-de-vilassar-de-mar-apunts-historics/

Llegia de l’edifici; l’any 1805, el sabater Jaume Campins  - sense cognom matern, ni lloc i data de naixement i traspàs, malgrat l’esplèndida donació feia a l’Ajuntament?. Ens agradarà tenir-ne coneixement a l’email castellardiari@gmail.com  -  feu una donació a l’Ajuntament de Vilassar de Mar a través del seu testament de cinc cases per destinar-les a l’ensenyança.

Dues d’aquestes cases es trobaven al carrer de Sant Joan i funcionaren com a escola pública amb regularitat fins al març de 1896 que s’enderrocaren per inaugurar el 1897 la nova escola de nois, que s’anomenava “el comú dels nois”.

L’edifici fou ocupat a la dècada de 1940 com a seu de la Falange, i el 1971 tornà a obrir les portes com a Escola Bressol Municipal.

https://www.vilassardemar.cat/actualitat/noticies/lhotel-dentitats-entra-en-funcionament

Un poble sense memòria és un poble vençut

Necessitem la vostra ajuda. Cada escola antiga, cada aula oblidada, cada fotografia gastada és un tros de la memòria dels nostres pobles i ciutats. Estem, DES DE FA MOLTS ANYS , recollint informació sobre els edificis escolars de Catalunya anteriors i/o coetanis a la dictadura franquista, i potser tu tens la clau que ens falta: una imatge, un record, un plànol, un testimoni familiar.

Si coneixes alguna d’aquestes escoles, si hi vas estudiar, si en tens alguna pista, comparteix-la amb nosaltres a l’email castellardiari@gmail.com , coneixercataunya@gmail.com . Ajudar-nos és rescatar veus silenciades, mestres represaliats, infants que van somiar un futur millor entre aquelles parets. No deixem que aquesta història s’esborri. El teu gest pot fer-la viure per sempre.

Donec perficiam ; lema en llatí que significa 'fins a reeixir', 'fins a aconseguir-ho'. Fou el lema de les Guàrdies Catalanes

Ja es deia a l'època de l'Ermessenda de Valrà; dels amics em guardi Déu, que dels enemics ja ho faré jo

 Avui fa 90 anys del GLORIOSO ALZAMIENTO NACIONAL i de l’eterna condemna dels que participaven en aquest crim

Només una Catalunya lliure i sobirana,  podria plantejar-se polítiques  demogràfiques que permetessin ocupar  i dignificar la totalitat del territori, està clar però, que hi ha massa  interessos  espuris , que tenen el benefici a curt termini com única opció possible. Anem MOLT tard

Fiem tota la nostra esperança en l’acompliment de les previsions de Alexandre Deulofeu i Torres (La Armentera, Girona, 1903 - Figueres, 1978)

https://www.youtube.com/watch?v=mqOjEURCgpE

https://www.deulofeu.org/juli-gutierrez-deulofeu-la-matematica-de-la-historia/

A QUI NO ES CANSA DE PREGAR, DEU LI FA GRÀCIA 

 

IN MEMORIAN. ESGLÉSIA DE SANT VICENÇ D’EMPURIES O DE LES CORTS. L’ESCALA. L’EMPORDÀ SOBIRÀ.

 

https://arxhisgirona.coac.net/edificis/dades/fitxa.html?registre=&autor=&denominacio=&adreca=&poblacio=escala&page=4&pos=39

https://invarquit.cultura.gencat.cat/card/38143

https://www.enciclopedia.cat/catalunya-romanica/sant-vicenc-dempuries-lescala

La Josefina Casadesús Bascompte és un actiu important en l’àmbit de la recerca dels Patrimoni historic de Catalunya,  publicava imatges de Sant Vicenç d’Empúries al terme de l’Escala a la comarca de l’Empordà sobirà.

https://www.facebook.com/photo?fbid=27801918346161539&set=pcb.27801922169494490

L’església de Sant Vicenç, anomenada també Sant Vicenç de les Corts, molt enrunada actualment, és situada a uns 200 m vers llevant del veïnat de les Corts, que es troba a migjorn d’Empúries, a tocar de la mota de la riba dreta del rec del Molí o Ter Vell. El nucli de poblament és format per un conjunt de masies al peu del turó de les Corts.

De l'antiga església de Sant Vicenç,  es conserven algunes restes envoltades d'abundant vegetació. En concret, es manté dempeus la meitat nord de l'absis i, gràcies als treballs d'excavació, el traçat del mur lateral nord de la nau i una petita part de la necròpolis que l'acompanyava. Tota la part sud de l'edifici, tant de la nau com de la capçalera, es troben sota el terraplè que forma el marge artificial del Rec del Molí. El mur de la nau es manté en un tram d'un metre de llargada per uns dos metres d'alçada, prop de l'angle de la capçalera. La resta de l'estructura conserva poques filades de pedres. Està bastit amb pedres petites quadrangulars, ben escairades, disposades formant filades regulars. L'absis, de planta semicircular, manté l'alçat original. Al centre es pot veure un dels muntants, i l'arrencada de l'arc, d'una finestra. L'arc posseeix una marcada banqueta. Per la part nord s'adossa exteriorment a un mur posterior. L'aparell és de petites pedres bastament escairades, de forma rectangular, que formen filades seguides. Estan travades amb argamassa i s'hi veuen pel mig nombrosos trossos de terrissa romana. A la part alta, fragments de tègules col·locades horitzontalment, formen una filada que ressegueix tota la part conservada de l'absis. Les excavacions dutes a terme a l'interior de la nau han posat al descobert un paviment en opus testaceum, sota el qual hi aparegueren dues sepultures. De fet, la necròpolis va aparèixer a la part septentrional del temple.

Al cens de 1797 consten a l’Escala 390 ànimes,  que seran 1838 l’any 1787 , i es tancava l’exercici 2025 amb 10.374  habitants de dret. 

Sobta força constatar que allò que havien aixecat i mantingut 390 persones, siguin incapaces de mantenir-ho 10.374 

Sembla que dissortadament han triomfat les tesis de Severiano Martínez Anido (Ferrol, 21 de mayo de 1862-Valladolid, 24 de diciembre de 1938) , que precedia al “ yernisimo “Ramón Serrano Suñer  (Cartagena, 12 de septiembre de 1901-Madrid, 1 de septiembre de 2003) en l’espiral de violència i repressió

"Hay que llenar Cataluña de lo peor que tenga España"

https://www.elnacional.cat/es/efemerides/muere-martinez-anido-hay-llenar-cataluna-peor-tenga-espana-marc-pons_1138709_102.html

https://profesorbigotini.blogspot.com/2021/07/martinez-anido-sombras-de-la-espana.html

Avui fa 90 anys del GLORIOSO ALZAMIENTO NACIONAL i de l’eterna condemna dels que participaven en aquell crim

Només una Catalunya lliure i sobirana,  podria plantejar-se polítiques  demogràfiques que permetessin ocupar  i dignificar la totalitat del territori, està clar però, que hi ha massa  interessos  espuris , que tenen el benefici a curt termini com única opció possible. Anem MOLT tard

Fiem tota la nostra esperança en l’acompliment de les previsions de Alexandre Deulofeu i Torres (La Armentera, Girona, 1903 - Figueres, 1978)

https://www.youtube.com/watch?v=mqOjEURCgpE

https://www.deulofeu.org/juli-gutierrez-deulofeu-la-matematica-de-la-historia/

A QUI NO ES CANSA DE PREGAR, DEU LI FA GRÀCIA

EL RESTAURANT SUÍS DE SABADELL. UN LLOC DE BON ACONSELLAR

 

Repetíem  dinar al restaurant Suís de Sabadell, situat al número 40 del carrer de l’estació.

https://coneixercatalunya.blogspot.com/2026/06/restaurant-suis-de-sabadell-un-indret.html

Escollíem:

Salmorejo cordovès amb «picadillo

Cargols a l’estil del Suis

Bistec de vedella amb salsa al pebre verd

Txocos de sèpia

Flam de vainilla de Madagascar amb nata muntada

Moljito de pinya amb panacota de coco

Tot excel·lent.

En la meva primera visita em deixava – no cal fer-ho tot de cop – la sala diàfana, de 200 m² sense columnes i amb finestres a banda i banda,  a la segona planta que s’ha convertit en un dels espais més ben equipats de Sabadell per fer celebracions.

https://suis.cat/es/eventos-empresa/

És un indret  molt adequat  per a trobades de fins a 70 persones, on   s’hi han festejat batejos, comunions, aniversaris, noces d’or i de plata, reunions d’empresa, petits casaments… , en un ambient elegant i sobri que compta amb una cuina de primera línia.

Està equipat amb tecnologia punta: el projector funciona per wi-fi, els micròfons són sense fil, i l’equip de so i multimèdia s’ha renovat fa poc. A més, els llums de discoteca que hi ha són ideals per il·luminar i engrescar els grups que vulguin ballar.

Afegeixo, el Suís, al número 40 del carrer de l’estació a  Sabadell, és el local amb millor connexió a la xarxa pública de transports de Sabadell i els pobles de la rodalia – tots els autobusos s’aturen a l’estació -, i per descomptat, ho fan també els trens de la línia Barcelona / Lleida.

El seu telèfon ?. 937 68 53 36

 

DE LA DIVINA PROVIDÈNCIA D’OLOT A NOIMA, L’ESCOLA DE NOVES OPORTUNITATS DE LA GARROTXA

 

Sembla que malgrat la davallada – tot fa pensar que irreversible -  de  l’església catòlica al REINO DE ESPAÑA  - que no ha demanat mai perdó per la seva CARTA A LOS OBISPOS, que aconseguia més d’un milió de morts i vides atzaroses per a més de tres milions  més-  , en el cas d’Olot l’edifici recuperarà la seva funció formativa  en benefici ara dels joves que estan fora del sistema educatiu.

https://sadurnibrunet.com/2017/12/25/convent-de-la-divina-providencia/

https://www.gerio.cat/noticia/1476714/la-fageda-obre-lescola-de-noves-oportunitats-de-la-

https://totsonpuntsdevista.blogspot.com/2021/07/in-memoriam-de-la-providencia-dolot.html

https://www.garrotxadigital.cat/noticia/180650/lescola-de-noves-oportunitats-de-la-garrotxa-comenca-la-seva-activitat-amb-lobjectiu-datendre-80-joves-aquest-2022

https://www.gerio.cat/noticia/1476714/la-fageda-obre-lescola-de-noves-oportunitats-de-la-garrotxa-per-a-joves-que-estan-fora-del

https://www.garrotxadigital.cat/noticia/268569/lescola-noima-preveu-al-curs-2026-2027-superar-els-200-alumnes-matriculats-al-centre

L'Ajuntament d'Olot ha aprovat cedir a 35 anys l'antic convent a la Fageda Fundació i un cop acabat el període, traspassar-li la titularitat a canvi que l'entitat es faci càrrec de les obres de rehabilitació valorades en prop de 2 MEUR. Ens agradarà tenir noticia de l’autor de la rehabilitació a l’email castellardiari@gmail.com

 Aquestes obres han de permetre que l'espai pugui tornar a tenir usos i en garanteixi un ús social i sense ànim de lucre durant tota la cessió.

 FACHAVOX ens posa pals a les rodes per compartir les publicacions en llengua catalana.  Feu-ho vosaltres si us plau. Gràcies. 

Només una Catalunya lliure i sobirana,  podria plantejar-se polítiques  demogràfiques que permetessin ocupar  i dignificar la totalitat del territori, està clar però, que hi ha massa  interessos  espuris , que tenen el benefici a curt termini com única opció possible. Anem MOLT tard.

ENDOGÀMIA. UN PERILL PER A LA DEMOCRÀCIA

 

L’endogàmia institucional no és només “gent que es coneix”; és una estructura que tendeix a reproduir els mateixos perfils, lleialtats i interessos. Quan això passa a administracions, jutjats o cossos policials, el risc no és només el favoritisme, sinó també la normalització de pràctiques grises: ascensos previsibles, silencis corporatius, corporativisme i menys incentius per denunciar irregularitats. Les recomanacions europees sobre Espanya van precisament en aquesta línia: més independència, més transparència, més controls i menys interferència política en els òrgans clau.

La justícia és especialment sensible perquè, si la ciutadania percep que els nomenaments, les promocions o la fiscalia responen a lògiques polítiques, la confiança cau encara que no hi hagi condemna penal en cada cas. El problema, per tant, no és només la corrupció “clàssica”, sinó també la percepció d’una arquitectura institucional que no sempre garanteix contrapesos sòlids. Aquesta debilitat institucional és letal perquè converteix els escàndols en rutina i la rendició de comptes en un ritual tardà, no en un mecanisme preventiu

En l’àmbit policial, la corrupció és especialment corrosiva perquè afecta directament l’òrgan que ha de perseguir el delicte. Les fonts consultades recullen casos greus i reiterats d’agents implicats en narcotràfic, suborns, blanqueig o filtracions, incloent-hi operacions recents contra membres de la Policia Nacional i la Guàrdia Civil. Això no permet afirmar que “tota” la policia sigui corrupta, però sí que hi ha suficients indicis d’un problema de filtracions, col·laboracions irregulars i controls interns desiguals per parlar d’un risc estructural, no anecdòtic.

Quan una administració és endogàmica, una justícia està polititzada i uns cossos de seguretat poden ser penetrats per xarxes criminals, la corrupció deixa de ser una excepció i passa a ser una possibilitat permanent, administrada per l’opacitat i protegida per la lentitud. En aquest sentit, Espanya no pateix únicament casos individuals de corrupció, sinó un dèficit de qualitat institucional que alimenta la desconfiança ciutadana i fa que el descrèdit s’acumuli any rere any

L’endogàmia contribueix i  molt a explicar el nivell de corrupció i, sobretot, la seva persistència.

L’arrel profunda però,  és més àmplia: manca d’independència real, transparència insuficient, controls febles i una cultura de responsabilitat que encara no talla de soca-rel les xarxes internes de poder

DEL MAS CUCURELLA A LA CASA DE COLÒNIES CAN FOIX. CUBELLES. EL GARRAF

 

Dos dels meus nets anaven de Colònies al Mas Cucurella , una masia històrica del segle XVI situada al terme municipal de Cubelles (comarca del Garraf), que actualment s'ha reconvertit i és coneguda com la casa de colònies Can Foix.

L'origen del seu nom prové d'un habitant anomenat Joan Cucurella, que es troba plenament documentat l'any 1591.

Originàriament, aquesta masia fortificada formava part del territori de l'antiga quadra de Rocacrespa, un nucli històric i medieval vinculat a Cubelles i devien assistir als oficis religiosos a l’església de sant Jaume de Rocacrespa

L'edifici va ser completament restaurat i reformat  - ens agradarà tenir noticia dels autors a l’email catellardiari@gmail.com - per adaptar-lo a les necessitats actuals, funcionant avui dia com una popular casa de colònies infantils i juvenils sota el nom de Can Foix

L'edifici original consta de tres cossos lineals, on el cos central destaca per ser més elevat que els laterals.

https://canfoix.com/

https://www.gnomonica.cat/inventari/bd_detall.php?numero=3597&COMARCA=&MATERIA=&TIPUS=&POBLACIO=571&AUTOR=&BARRI=&ADRECA=&ALTRECAMP=&ALTREVALOR=&SERIE=

https://www.poblesdecatalunya.cat/element.php?e=916

https://coneixercatalunya.blogspot.com/2025/11/esglesia-de-sant-jaume-quadra-de.html

Només una Catalunya lliure i sobirana,  podria plantejar-se polítiques  demogràfiques que permetessin ocupar  i dignificar la totalitat del territori, està clar però, que hi ha massa  interessos  espuris , que tenen el benefici a curt termini com única opció possible. Anem MOLT tard.

 

 

IN MEMORIAM. CAPELLA DE L’ASSUMPCIÓ DE PELACALÇ. VANTALLÒ. L’EMPORDÀ SOBIRÀ.

 

La Josefina Casadesús Bascompte, publica fotografies de l’ edifici datat l'any 1598, segons la inscripció que constava a la llinda de l'antiga porta, la qual fou traslladada a l'interior del temple i, actualment, es troba a mans privades.

És probable que el temple es bastís amb les restes de pedra de l'antic castell medieval de Pelacalç, del que pràcticament no es conserva cap vestigi.

La capella, advocada a l’Assumpció de la Marededéu, era sufragània de l’antiga Església parroquial de Pelacalç -  mal dita Santa Maria de l'Om , per la nefanda influencia de les forces d’ocupació -  . El Concili d’Efes de l’any 431, també obliga a l’Església herètica del REINO DE ESPAÑA

Durant la Guerra dels Segadors (1640), el temple fou saquejat i no es tornà a restaurar.

 El 1665 es traslladaren les piques baptismals a Montiró, i el 1683 ja no hi havia culte.

Actualment és de propietat privada i es dedica a magatzem.

https://invarquit.cultura.gencat.cat/card/20388

https://invarquit.cultura.gencat.cat/card/19894

https://coneixercatalunya.blogspot.com/2020/04/santuari-de-la-mare-de-deu-lom-pelacalc.html

https://latribunadelbergueda.blogspot.com/2023/07/in-memoriam-capella-de-lassumpcio-de-la.html

Si existeixen, ens agradarà rebre un exemplar dels Goigs a l’email castellardiari@gmail.com

Que la Marededéu elevi a l’Altíssim la pregària dels  ventallonins, Senyor, allibera el teu poble !!!. Allibera’ns també  del “ virus de  Castilla “, la corrupció endèmica i sistèmica, l’aportació que feia al món el REINO DE ESPAÑA

Un poble sense memòria és un poble vençut

«A qui no es cansa de pregar, Déu li fa gràcia»

 Si vius en un indret on tenen una llengua pròpia,  aprèn-la, enraona-la, defensa-la, no siguis estranger al teu propi país.

inFeliços els perseguidors  dels justos i  de les minories  ètniques i/o culturals   perquè d’ells és l’infern

CAN MOJA DE LA TORRE, QUE NO CAN MOIÀ. MONTCADA I REIXACH. EL VALLÈS OCCIDENTAL

 

El copiar/pegar és l’eina habitual dels investigadors del REINO DE ESPAÑA

Això fa que – com en aquest cas -  l’error assoleixi “categoria “ , i acabi creant un topònim, Turo de Moià.

https://www.montcada.cat/patrimoni/patrimoni-arquitectonic/can-moia.html

L’adquisició  l’any 1715 de la masia per Agustí (o Joan Agustí) de Copons i de Copons (Vilafranca del Penedès, Alt Penedès, 1675 - ibídem, 1737),segon marquès de Moja de la Torre, ara pertanyent al terme d’Olèrdola al Penedès sobirà ,  que no de Moià,  cap de la comarca del Moianès. Diu la pàgina del consistori de Montcada i Reixac, va significar el canvi de nom definitiu de la masia.

https://ca.wikipedia.org/wiki/Marquesat_de_Moja_de_la_Torre

https://www.poblesdecatalunya.cat/element.php?e=5951

La casa compta amb una capella dedicada a la Puríssima, feta pel mestre d'obres Guillem Ça Rovira, l'any 1372, de la que ens agradaria rebre’n una imatge a l’email castellardiari@gmail.com

https://coneixercatalunya.blogspot.com/2009/04/tresors-de-moja-st-cugat-o-st-esteve-la.html

Si existeixen, ens agradarà rebre un exemplar dels Goigs a l’email castellardiari@gmail.com 

Que la  Marededéu elevi a l’Altíssim la nostra sempiterna pregària, Senyor, allibera el teu poble del jou insuportable del REINO DE ESPAÑA

 

 

 

 

CASES ENRIQUETA RODRÍGUEZ DE LACÍN I FERNÁNDEZ DE TUÑON, AL CARRER D’ARAGÓ, 395-399

 

L’Enriqueta Rodríguez de Lacín i Fernández de Tuñon (Barcelona, 1862 - 1939) va ser una important propietària que va encarregar diversos edificis a la zona de l'Eixample i el Passeig de Sant Joan.

Com altres dones de la seva posició a la Barcelona de principis del segle XX, va gestionar el seu propi patrimoni familiar invertint directament en finques urbanes en plena expansió de l'Eixample, esdevenint una mecenes indirecta de l'arquitectura modernista local.

Fora possible obtenir una fotografia i/o retrat de L’Enriqueta Rodríguez de Lacín i Fernández de Tuñon (Barcelona, 1862 – 1939), l’esperem a l’email castellardiari@gmail.com

El feixisme, que considerava  - i considera encara – “imbecillitas sexus”,  a les dones retornava a l’edat mitjana el món econòmic del REINO DE ESPAÑA, el “ virus de Castilla” , la CORRUPCIÓ endèmica i sistèmica, que lluny de reduir-se amb la “ democraciola “  s’estenia fins a  la figura mateixa del rei “ demèrit “ , explica molt be, la degradació política i social actual. Recordo la frase d’una persona dissortadament traspassada “ vivim en una conca minera “

 Abans d'aquest projecte del carrer d’Aragó, 395-399 , edifici plurifamiliar de pisos, d'estil modernista tardà amb transició cap al noucentisme o l'eclecticisme propi de la dècada de 1910, havia encarregat la seva residència del Passeig de Sant Joan a l'arquitecte Emili Sala i Cortés (1908)

Després de la mort d'Emili Sala, Enriqueta Rodríguez va confiar el projecte del carrer Aragó a Juli Maria Fossas (Barcelona, 1868 - ibídem, 1945)  , un prolífic arquitecte de Barcelona conegut també per obres com la Casa Josefa Villanueva o la Seu de la Companyia Transmediterrània

Fotografia.  Valentí Pons Toujouse 

 

NUESTRA SEÑORA DEL NARCOTRÁFICO.

 

El mal costum d’associar símbols sagrats, amb activitats profanes, licites o il·lícites,  no té aturador, això explica aquesta advocació profana de NUESTRA SEÑORA DEL NARCOTRÁFICO, que passava de tenir un caire local, i de ser  “venerada”  pels que es dedicaven al contraban, el narcotràfic vindrà dins del segle XX, i tindrà efectes devastadors sobre la vida i la salut d'àmplies capes de població, majoritàriament jove.

El narcotràfic ha passat de ser una activitat clandestina marginal a  esdevenir una economia criminal capaç d’erosionar la salut pública, corrompre institucions i disputar poder real a l’Estat mitjançant la violència, el blanqueig i la captació de voluntats; el seu cost més visible recau sobre els joves i sobre els territoris més vulnerables.

Hi ha fenòmens que no només delinqueixen: degraden, deformen i enverinen una societat sencera. El narcotràfic és un d’aquests fenòmens. Ja no es pot descriure com una simple activitat il·lícita associada a les perifèries del crim, sinó com una economia paral·lela que compra silencis, corromp institucions, alimenta violències i converteix la salut pública en un camp de batalla.

 

La seva força no rau només en la droga que distribueix, sinó en la capacitat que té d’entrar en els espais on l’Estat hauria de ser més ferm: els ports, les costes, els barris empobrits, els jutjats, les administracions i, en ocasions, fins i tot la consciència col·lectiva. Quan el diner brut circula sense fre, deixa de ser una simple mercaderia i es converteix en poder.

 

El més preocupant és que aquesta realitat ja no afecta només els consumidors directes o els entorns més vulnerables. El narcotràfic contamina el conjunt del cos social. Estructura xarxes de dependència, normalitza la cultura de l’enriquiment ràpid i introdueix una idea devastadora: que tot es pot comprar. I quan tot es pot comprar, també es poden comprar voluntats, relats i silencis.

 

Aquesta és la seva gran victòria: no només trafica amb substàncies, sinó amb impunitat. No només genera beneficis, sinó també por. No només destrueix vides individuals, sinó que erosiona la confiança pública. Allí on arrela, el narcotràfic actua com un contrapoder fosc, capaç de disputar al mateix Estat la sobirania efectiva sobre determinats territoris i grups socials.

 

Però seria un error pensar que el problema és només policial. El problema és també polític, social i moral. Quan una part de la joventut queda atrapada en el consum, quan les famílies conviuen amb addiccions, quan els barris es degraden per la violència associada al tràfic, el que s’ensorra no és només l’ordre públic: s’ensorra la idea mateixa de comunitat. I això té un preu altíssim.

 

La resposta no pot limitar-se a l’enduriment penal, encara que aquest sigui necessari. Cal prevenció, educació, recursos sanitaris, intel·ligència financera, cooperació internacional i una voluntat política sense ambigüitats. El narcotràfic prospera allà on hi ha feblesa institucional, desigualtat i resignació. Combatre’l vol dir defensar l’Estat de dret, però també defensar la dignitat de les persones.

 

La gran pregunta no és si podem derrotar del tot aquest negoci —probablement no a curt termini—, sinó,  si estem disposats a no normalitzar-lo. Perquè el veritable triomf del narcotràfic no és el volum de droga que mou: és que la societat acabi acostumant-s’hi.

MASIA DE LA PINOSA. VALL DE BIANYA. LA GARROTXA

 

https://invarquit.cultura.gencat.cat/card/11086

Llegia; casa ubicada a la Vall de Sant Ponç d'Aulina. És de planta rectangular i teulat a dues aigües, amb els vessants vers les façanes laterals. Va ser bastida amb pedra grossa del país, poc escairada, llevat dels cantoners.

Disposa de baixos amb petites obertures per la ventilació de les corts. Té una planta pis amb escala de pedra exterior per la façana de llevant; i golfes amb dues finestres de punt rodó a la façana de migdia.

Actualment el mas està adequat com a habitatge pels caps de setmana, i èpoques d'estiueig. Pel costat de llevant hi ha una gran pallissa doble, de planta rectangular i teulat a dues aigües. Disposa de baixos i pis, però el seu estat actual és molt deficient.

En el seu interior es conserven unes antigues columnes de pedra tallada, la procedència o antiga ubicació de les quals no se sap amb exactitud. Ens agradarà rebre’n imatges a l’email castellardiari@gmail.com

Us imagineu una Catalunya independent ?: