A Saragossa, quan el sol cau lentament sobre l’Ebre i el vent remou suaument les banderes del Pilar, hi ha una calma que no entén de discursos ni de consignes. És una calma antiga, feta de passes repetides, de pedres gastades i de veus que, des de fa segles, s’entrellacen sense fer soroll.
La Pilarica observa, pacient, com ho ha fet sempre. Ha vist canvis, entusiasmes i també obstinacions. Però mai no ha deixat de reconèixer allò essencial: la gent que es troba, que es saluda, que comparteix pa, records i llengües sense necessitat de posar-los nom.
Aquella tarda, una dona —aragonesa, de Saragossa de tota la vida— s’aturà un moment davant la basílica. Pensava en els seus amics catalans, en els sopars plens de riures, en les paraules dites amb accents diferents però amb la mateixa intenció. I, gairebé sense adonar-se’n, somrigué.
—No va d’això —va murmurar, com si parlés amb la pedra, amb la història o amb ella mateixa—. No pot anar d’això.
El vent li va portar una remor llunyana, potser d’un tren, potser només d’un record. I en aquell instant, la frase antiga —aquella de “chufla, chufla…”— va perdre tota la seva càrrega burlesca per convertir-se en una cosa gairebé tendra, com una relíquia d’un temps que ja no cal repetir.
Perquè, al capdavall, ningú no es mou del tot. Ni les llengües, ni les cultures, ni els afectes. Tot conviu, com conviuen els ponts amb el riu, sense demanar permís.
Quan la dona va reprendre el camí, sabia que el món continuaria ple de soroll. Però també sabia una altra cosa, més discreta i més forta: que hi ha vincles que no entenen de fronteres ni de proclames, i que fins i tot les pedres més antigues —les del Pilar, les de qualsevol poble— semblen guardar-los en silenci, com un secret compartit.
I això, pensava, no hi ha ningú que ho pugui esborrar.
No hay comentarios:
Publicar un comentario