A les nits d’hivern a les terres feréstecs del Pirineu on vivien els darrers sobrevivents del genocidi que havien patit els catalans, que havien tingut la dissort de que l’Espanya del Gregorio Peces Barba, no es decidís finalment a donar-los la llibertat, i si a bombardejar el país una vegada i altra; s’explicaven històries a la vora del foc.
N’hi havia una en la s’advertia una sorprenent semblança amb la narració del judici de Salomó 1Re,3,l6 :
A la Catalunya dels inicis del segle XXI, hi havia un sector de la societat que demanava que l’ensenyament es fes, la meitat en llengua castellana, i la meitat en llengua catalana; un segon grup defensava únicament l’ensenyament en català, i garantia un coneixement total del castellà i almenys un llengua estrangera a l’acabament de l’ensenyament obligatori.
La qüestió en algun moment anterior hagués acabat tràgicament però aleshores el país encara formava part de la Unió Europea.
El tema es va plantejar davant els tribunals espanyols, i es va resoldre en el sentit que s’havia de fer una escola castellana – ells en deien espanyola – on hi anirien tots els que no fessin una opció escrita per l’escola catalana.
Els catalans van presentar la seva reclamació davant el tribunal dels Drets Humans d’Estrasburg , que va admetre les seves reclamacions, i que anys més tard – quan els catalans estàvem delmats, i vivíem a les terres més altes del Pirineu en condicions molt difícils – venia a donar-nos la raó.
El grup que demanava meitat en llengua castellana, meitat en llengua catalana, demanava en el fons que es produís la divisió de la societat, com a pas previ, per recuperar per la via de la força la homogeneïtzació cultural. Per descomptat en la llengua Imperial.
El Tribunal venia a reconèixer l’existència d’una obligació ‘moral’ , Catalunya no tenia capacitat normativa per establir com França, Anglaterra o Itàlia, l’exigència legal de conèixer la llengua i la cultura als nouvinguts.
La Sentència no obligava a l’estat espanyol, que ja no formava part de la Unió Europea, i que curull de corrupció i deutes, havia anat ressuscitant tots els vells fantasmes, Els francmasons, els judeomasons, els comunistes, .... i per descomptat els catalans que havien de ser definitivament anorreats com a culpables de tots els mals.
Recordeu el relat bíblic ?.
Es van presentar davant el rei Salomó dues dones que vivien a la mateixa casa i argumentaven ser la mare d'un nen. Ambdues mares havien donat a llum amb diferència de tres dies però el fill d'una d'elles va morir durant la nit. En notar-ho, aquesta mare va intercanviar els nens, col·locant el mort en els braços de la mare que dormia i el que quedava viu en els seus propis braços.
L'endemà la mare que havia dormit tota la nit es va adonar del parany i així van anar a buscar justícia davant el rei .
Salomó per dilucidar el dilema, assaja una estratagema i ordena partir el nen en dos. "Partiu en dos el nen viu, i doneu la meitat a l'una i l'altra meitat a l'altra".
La mare falsa estava d'acord amb el rei, però la mare veritable demana que no divideixin el nen, renunciant a reclamar el seu fill.
El rei Salomó pronuncia la seva sentència retornant el nen a la veritable mare: "Doneu a aquella el nen viu, i no el mateu; ella és la seva mare".
No hay comentarios:
Publicar un comentario