CALAIX DE SASTRE

L’AFER QUINTANA

L'Ana (amb una sola ena, si us plau) viu permanentment a Eivissa des de fa deu anys. És patronista i dissenyadora, i, si no recordo malament, els seus pares procedeixen de Donosti. L'Ana va néixer a Barcelona, però sempre s'ha expressat majorment en castellà, sobre tot en l'àmbit familiar. Està casada amb el Gerard Quintana, el cantant dels Sopa de Cabra, amb qui comparteix els seus dos fills. Per la tele es veuen molt feliços. El pare del Quintana era navarrès i la mare, de Girona. El Gerard sempre va parlar en castellà amb el seu pare, i en català amb la seva mare. Amb això dels Sopa es veu obligat a passar mitja vida gravant a Barcelona -o de gira- i el que li queda de temps, amb el seus, a Eivissa. Com a cantant i com a persona de gran carisma social -especialment entre els joves i no tan joves- s'expressa gairebé sempre en català i crec que es considera independentista. A casa, a Eivissa, amb l'Ana i els nens, fa servir el castellà. Fins aquí, doncs, cap problema.

Però un dia, l'Albert Om i l'equip de l'excel·lent programa El convidat, de TV3, li demanen al Quintana de fer un reportatge sobre la seva vida privada. I a Eivissa es descobreix el pastís: el Gerard Quintana, en família, parla en castellà. Sí, sí, tu! Què fort! L'estrella del rock català parla en 'espanyol' amb els seus! De seguida, una deu d'opinions inunda les xarxes internàutiques: els uns a favor, els altres sí però no, uns tercers es mostren condescendentment en contra, i un grup no petit de yihadistes del bon cop de falç defensors de la terra insulta en Quintana amb tota mena de barroeries. Aquell es defensa tot seguit amb un article publicat el 20 d'octubre proppassat a El Periódico de Catalunya titulat “Vull viure en un país lliure amb gent lliure”, que recomano vivament llegir a la pàgina web del diari.

En la meva opinió, l’afer Quintana pot semblar banal a qui no s’hagi refrescat els peus a l'aiguabarreig lingüístic que és Catalunya, i on a base d'equilibris anem tirant amb uns quants bastons a les rodes, però sense grans ensurts. Hi ha qui només parla en castellà, amb esporàdiques excursions al català; hi ha qui  sempre que pot parla en català però als jutjats ha de fer servir el castellà; també hi ha molts que a casa parlen en castellà però com a funcionaris de la Generalitat o empleats de “La Caixa”, o les excaixes, s'expressen preferentment en català. I encara quedem els qui en l'àmbit familiar parlem més en castellà i segons quan en català, en l'àmbit laboral més en català que en castellà, i a vegades també destrossem l’anglès o el francès. De tal manera que els aperitius parroquials o les celebracions nadalenques solen convertir-se en veritables babels de llengües, mentre ens empassem agradosament els canapès i el xampany.

Els qui es pensin que la situació de la llengua catalana canviarà quan el país haurà obtingut la independència -condició, d'altra banda, sine qua non per poder gestionar autònomament aquest tema i altres de més volada-, només cal que es mirin la pàgina de natalicis del Diari de Sabadell dels dissabtes i es fixin en els cognoms del nounats: per cada cognom català, deu de castellans com a mínim, més els llatinoamericans, els magribins i els xinesos. Aquesta és la realitat actual, que molt probablement tendirà a més diversitat en la mesura que l’índex de natalitat per procedències es mantingui com ara.

En el fons, el govern de la futura Catalunya sobirana -l'estat de la qual esperem que s'estableixi d'acord amb els principis de la Declaració Universal de Drets Humans de l'ONU i no pas d’altres- haurà de dur a terme una política lingüística no molt diferent d’aquella que han posat en pràctica tots els governs de la Generalitat de Catalunya des de la transició democràtica: integració social amb ús preferent del català perquè aquest pugui sobreviure en una situació que sociològicament es considera molt desfavorable; respecte en tots els àmbits a les altres llengües que les persones fan servir en la seva vida quotidiana, particularment al castellà (en el futur, si volem equitat i no gresca, caldrà plantejar-se considerar que el castellà també és català i no la llengua dels vencedors, dels botiflers o dels quillos), i sobre tot, en aquest com en tots els àmbits, no deixar-se dur per extremismes, actuar amb prudència, flexibilitat i seny i no capficar-nos massa: tan sols fer servir sempre i en tots els àmbits el català, amb naturalitat, amabilitat i tossuderia. I també -per què no dir-ho- fer molt l’amor a fi de capgirar la tendència natalícia. Per tant, em permeto recomanar que juguem a conviure i no a vèncer –perquè ja ens han apallissat manta vegades- o l'aiguabarreig es convertirà en un tsunami pitjor que aquell que va arruïnar la vida els nostres avis. Qui vulgui escoltar que escolti.

Antoni Ibáñez-Olivares