Cercava l’origen del topònim i trobava que el mestre, Joan Coromines i Vigneaux (Barcelona, 21 de març de 1905 — Pineda de Mar, Maresme, 2 de gener de 1997), en deia : Nom propi aràbic Sälma, ben conegut i estes des de l’Aràbia fins a Al-Andalus.
Salma és un nom àrab, سلمى, utilitzat ja en temps preislàmics. És molt probable que derivi del verb "Salima", igual que Salim, que significa "estar fora de perill, segur".
La tesis és versemblant i la presencia del topònim SELMELLA [ la petita Selma ] a uns 13 quilometres , en el terme del Pont d’Armentera, ens ho vindria a confirmar.
La Inquisició Espanyola va fer un flac favor a la religió catolica, i un dany irreparable a la documentació històrica, amb idèntica estultícia que els que cremaven la Biblioteca d’Alexandria, o dinamitaven les imatges de Buda, o els ‘santuaris’ de Tombuctú o de Libia.
Pensem però que eren mans àrabs les que aixecaven Selma i la dotaven d’un castell i d’una mesquita que es reconvertirà en església sota l’advocació de Sant Cristòfol.
A darreries del segle XVI, en el mateix lloc s’ampliava el temple, que l’any 1598 va ser beneït.
Hom pensa que bàsicament és la mateixa església que l’any 1921 presidia la parròquia de Sant Cristòfol de Selma, de 9 cases aglomerades, i 129 de disseminades, amb 645 habitants i unes 400 ànimes de comunió.
Potser el darrer tram d’obra vista del campanar té relació amb les guerres carlines; Selma era l’any 1834 el quarter general de Joan Romagosa i Pros [la Bisbal del Penedès, Baix Penedès, 1791 — Igualada, Anoia, 18 de setembre de 1834], que al capdavant d’una expedició militar havia aconseguit eludir la vigilància dels creuers espanyols i francesos , i desprès de desembarcar a les platges de Sant Salvador (el Vendrell) i Barà, es va establir en aquestes altures, des d’on preparava l’alçament de la província de Tarragona; agents del capità general isabelí el descobriren, i el van detenir, conduint-lo juntament amb el seu secretari a Igualada, on foren afusellats el 18 de setembre de 1834.
La dispersa parròquia era regida en les primeres dècades del segle XX, per Balbino Cuscó Raventós, de 36 anys, fill d’Olesa de Bonesvalls, que descrivia la situació de Selma ld’aquesta manera:
“El título de la Iglesia es San Cristóbal, mártir. Está en despoblado y situada en la cima de una montaña vulgarmente llamada «lugar de Celma» hacia el oriente, y distante del pueblo mas próximo a la misma dos horas.”
Respectem l’original en castellà, bàsicament per deixar constància de la col•laboració de l’església en la tasca d’espanyolitzar.
L’any 1948, Josep Iglésies, quan la població està immersa en el procés de despoblament que la condemnaria a la ruïna, fa una descripció d’aquest progressiu abandonament :.
“La ruïna total de Selma és, però, molt recent. [...] Vint anys d’abandó han bastat per produir la desfeta. En traspassar el segle, Selma era en puixança. En tombar el primer quart, malaltejava, però encara rics hisendats hi tenien obert llur casal, heretat dels avis.”
Iglésies explica que a Selma hi havia ferrer, sastre, modista, veterinari, metge, mestres, rector i vicari. Conta com la gent de les masies del Pla de Manlleu, de Montagut, de Valldossera i de Marmellar acudien a Selma a cercar-hi els seus serveis. Continuava:
“Sobretot, gent del Pla de Manlleu s’aplegava cada festa, dalt del morrot, al crit de la missa. Poc a poc, tot això fugí i a Selma s’anaren tancant les portes de les cases. Fa vint anys, es construí l’esglesiola al Pla i hom tragué altars i una de les campanes de l’antic temple encimbellat per guarnir la capella que sorgia allà baix.”
Referent a l’escola, sabem que l’any 1910 hi havia un sol mestre per a tota la canalla, 66 nens i nenes. El rector, Octavi Carbonell, tot recordant que abans hi havia una escola per a cada sexe, es queixava d’aquesta manera:
“...queda esta escuela faltada de educación y sobrada de desmoralización; lo primero porque el maestro no puede instruir á las niñas en sus propias labores y lo segundo porque además del peligro que semejantes escuelas bisexuales ordinariamente ofrecen, existe otro en esta parroquia; pues los alumnos se llevan la comida de sus casas (distantes la mayoría 1 hora) y permanecen fuera de ellas desde el amanecer hasta el anochecer, juegan juntos, hasta en despoblado y carecen de la suficiente vigilancia” .
L’any 1930 Aiguamúrcia tenia 1535 habitants de dret
Selma perd tots els habitants; segons les cròniques, el darrer va ser el barber que va preferir morir allà dalt sol, i va romandre a casa seva fins al dia del seu traspàs que no va trigar en arribar.
Des d’aleshores, per Aiguamúrcia, tot va ser anar avall . fins arribar l’any 1990 en que seran únicament 547 habitants de dret
L’any 2011 tenia un cens de 917 ànimes.
Sou pregats d’ajudar-nos a l’email coneixercatalunya@gmail.com a recuperar la història d’aquell poble oblidat
La meva àvia va néixer a Selma, he buscat dades d'ella i no n'he trobat. Quines possibilitats puc tenir de trobar-ne alguna?
ResponderEliminar