SENTMENAT. DE CAN SOLANET A CAN PADRÓ

Ens decidíem la Maria Jesús Lorente Ruiz, i l’Antonio Mora Vergés, a fer el camí que des de Castellar mena fins a Can Padró, ja dins del terme de Sentmenat.

D’aquesta casa arreu trobem la mateixa informació : Masia de planta rectangular i dues crugies, amb teulada a dues vessants i carener perpendicular a la façana de migdia. L'edifici té molts afegits al llarg del temps, tant a la banda de davant, a l'esquerra, com a la part posterior i als voltants. Cal destacar-ne una finestra gòtica.

Nosaltres trobàvem particularment remarcable la galeria coberta, que suporten uns arcs.

Actualment la casa sembla ‘poc habitada’ en algun lloc s’explica que es fa servir com a segona residència.
La casa ha estat objecte d’un Projecte de Final de Carrera, en el que trobàvem informació molt interessant :

http://upcommons.upc.edu/pfc/bitstream/2099.1/10359/5/PORTADA%20%2B%20IND%20%2B%20MEMORIA.pdf

El lloc on es troba la masia de can Padró era conegut antigament com el Coll de Solanet.

(L'any 1052 ja es troba aquesta referència: "in ipso Collo de Solaneto"). La masia apareix documentada el any 1161 com a Mas de Solanet. Per tant, d’aquesta masia – inicialment de dos cossos – se’n té constància que es va originar en el període del segles XII-XVI.

Del llinatge Solanet n’hi ha constància documental des del any 1236. S'ha trobat un pergamí d'aquesta època on Pere Guillem (Pere, fill de Guillem) cedeix la masia al seu fill Arnal.

L’any 1437, existeix una còpia d'un llevador de censos realitzat pel notari Alemany de Barcelona a la zona del Castell de Sentmenat en el qual, s’especifica el nom i el cognom del cap de família d’aquesta casa , Guillem de Solanet.

A les darreries del segle XV , constatem un canvi pel que fa als cognoms de la família. Entra com a hereu Bernat Padró, fill gran de Can Padró de Sant Vicenç.

El blasó d’aquesta família és : http://www.armoria.info/libro_de_armoria/PADR%D3.html

A partir d'aquesta data, els registres on s’esmenta la masia, figura com Padró- Solanet, o Padró de la Muntanya, o bé Padró només.

L’any 1553 , en una còpia del fogatge, s’especifica el nom i el cognom del cap de família d’aquesta casa, Antic Padró-Solanet.

El fogatge era un cens o recompte de totes les cases de cada localitat, i servia per establir la quantitat de diners que cada municipi havia d'aportar a la Corona d'Aragó. El sistema –força injust – deixava el repartiment en mans dels ‘cacics locals’ , i va estar vigent fins l’any 1978.

A mitjans del segle XVI, el llinatge dels Padró-Solanet , s’uneix amb els Mir, pel matrimoni, entre el fill hereu i la filla del Mas Mir de Polinyà. La masia es coneixerà com Can Padró del Mas Mir.

L’any 1716 en el cadastre de José Patiño, es documenta el mas, i esmenta com propietari a Jaume Vilanova Padró.

Encara a mitjans del segle XVIII, es fa referència a l’existència d'un document en el que apareix Josep Padró-Solanet com l'hereu de Can Padró.

La sortida del tot plàcida ha consumit escassament tres quarts d’hora, i perquè ens entreteníem a retratar la bassa.

Hem fet però un llarg recorregut per la història d’aquesta contrada, oi ?.

SANTA MARIA DE GUIMERÀ A VISTA D’OCELL

El Josep Antoni Uriz Rodríguez, ens envia una preciosa imatge de l’església de Santa Maria de Guimerà; a la portalada, en els capitells d'accés, encara hi ha els escuts esculpits de Guerau Alemany i Gueraua de Rocabertí que iniciaren les obres de construcció d’aquest temple gòtic. Guerau va morir al 1326, aquesta data aporta una cronologia aproximada de l'església.

L'església gòtica va romandre inacabada fins al segle XIV.

Posteriorment s'iniciaren les noves obres datades del segle XVIII.

Al segle XX es realitzà la part de l'absis i del presbiteri per Jujol.

La parròquia la trobem documentada des de mitjans del segle XII en una relació de parròquies del bisbat de Vic; fa referència sens dubte a la primitiva església romànica de Santa Maria, de la que més enllà d’aquestes dades no en tenim coneixement.

La descripció ‘tècnica’ ens diu : Església de nau única amb coberta a base de tres trams de volta de creueria, on als laterals s'hi insereixen les capelles laterals, cada una d'elles de cronologia diversa i allotjades entre els diferents contraforts laterals. Exteriorment, als peus de l'església i a la seva banda esquerra, s'hi adossa el campanar de planta quadrada i dos trams d'alçada. Posteriorment al campanar, seguint el lateral esquerre intern de l'església hi ha la capella dedicada a baptisteri, també amb la coberta de creueria. Després hi ha la capella del Sant Crist d'igual estructura i per últim hi ha una nova capella gòtica coronada per una cúpula del segle XIX. Simètricament situada davant d'aquesta capella n’hi ha una altra del mateix estil dedicada a l'advocació de Sant Sebastià. L'absis és de morfologia hexagonal i hi allotja el retaule de la Mare de Déu de l'Assumpció de Josep MªJujol, fet cap als anys 1944-46 d'alabastre policromat.

A l’interior podreu admirar :

http://guimera.info/conjunthistoric/esglesia/esglesia.htm
http://guimera.info/conjunthistoric/esglesia/esglesia.htm
http://guimera.info/conjunthistoric/esglesia/esglesia.htm

De l’exterior des de la portadala gòtica situada als peus, ens ‘descobrien’ detalls molts interessants : Sobre el sòcol es recolzen les bases i les columnes. A cada costat hi ha vuit columnes sortints, intercalades amb columnetes encaixades. Als capitells hi ha esculpit, cares d'homes, escuts i flors. La línia d'arrencada de les arquivoltes està correguda, donant la forma de botzina a la porta. Damunt de la línia d'imposta tenim les arquivoltes amb forma de feixos. Es pot observar una estela funerària discoïdal que conserva el cap i el coll i es troba encastada a un dels murs laterals de la plaça de l'església. Aquesta estela és valuosa pel seu bon estat de conservació i pels alts relleus decoratius que la conformen a la part superior del cap. Aquest cap circular té un marge exterior sobresortit on, a l'interior s'hi entrellacen filades concèntriques de semicercles deixant a l'espai central un buit, també circular, on al mig hi ha un delicat alt relleu d'una flor. Podria provenir de l'antic fossar, desmuntat en construir l'altar de Sant Sebastià. Notable també és el sarcòfag d'estil gòtic primitiu, encara que amb reminiscències romàniques, que trobem adossat al mur lateral de contenció de l'església parroquial, es troba situat just a l'arc veí d'una de les esteles funeràries discoïdals millor conservades de l'Urgell; el sarcòfag conserva únicament la part que es correspondria amb la caixa, havent perdut la tapa. Té forma de paral•lelepípede i en un dels laterals conserva en alt relleu les figures de cinc escuts nobiliaris emmarcats sota arcs apuntats lobulats interiorment. Cada escut té una representació diferent, malgrat coincidir simètricament. Als extrems, com a emblema, hi ha tres torres de l'homenatge coronades per merlets disposades piramidalment. Els següent emblema heràldic consisteix en una sola torre merletada superiorment i finalment en l'espai central hi ha un escut amb una àguila rampant d'ales esteses. Als extrems superiors hi ha alts relleus, un en forma de creu tallada en diagonal i l'altre en forma de creu en alt relleu dins un cercle.

Veniu a Guimerà !

LA MISTERIOSA PELLOFA DE VALLDEPERES

Recordo la sensació d’extrema solitud en que es troba avui Santa Fe de Valldeperes, adscrita actualment al terme administratiu de Navàs, però sota la dependència de la Casa de Cardona durant molts segles.

Al segle XVII, l’església fou reformada, es sobrealçà la volta i es bastiren dues capelles laterals a manera de creuer per col•locar-hi retaules. També es va remodelar el mur frontal, on s’hi féu un portal modern. Tot això ens fa pensar que en aquelles dates, la contrada vivia un ‘ moment dolç ‘ en termes econòmics, demogràfics,...

La troballa d’una pellofa amb l’escut dels Cardona, i el nom VALLDEPERES, em planteja més d’un dubte :

Que desconeixem de la història d’aquest indret, que feia necessària l’emissió d’ almenys una pellofa pròpia ?.

Perquè s’imprimeix aquí el nom, i no en altres poblacions de major importància ?. Clariana, Riner, ...

Podem suposar-li com àmbit de validesa el territori de la curia de Cardona?.

Cercava informació per explicar de forma senzilla i planera, que era una pellofa i quins usos va tenir fins a la seva desaparició.

A l’entrada número 2. a) del diccionari de l’ Institut d’Estudis Catalans al mot PELLOFA f. , llegim : ant. Peça de llautó, a manera de moneda, marcada amb alguna imatge o altre senyal, que servia en les catedrals per a pagar als canonges les hores de cor; cast. pallofa.

A http://www.raco.cat/index.php/AnnalsGironins/article/viewFile/53702/64136 trobareu un extens i document treball de JAIME MARQUÉS CASANOVAS, relatiu a la COLECCION DE "PALLOFES" DE LA CATEDRAL DE GERONA.

L’ús de les pellofes es generalitzarà durant els segles XVI i XVII per totes les parròquies, arxiprestats, col•legiates, basíliques, catedrals,.... i sortirà de l’àmbit estrictament eclesiàstic per retribuir també funcions i/o serveis que els laics duen a terme.

Hom pensa que sorgiren al caliu alhora d’un canvi de model econòmic – s’acabava l’edat mitjana i començava l’edat moderna -, i com efecte del Concili de Trento, que fitxava deures ‘nous’ als estaments eclesiàstics, que es veurien ‘compensats’ mitjançant aquestes peces de llautó, coure o ferro.

A l’enciclopèdia catalana en trobem molta informació :

Pellofa : [numis] Moneda local del final del segle XV, per autorització reial i amb intenció de suplir la manca de numerari menut, i amb una circulació molt limitada al municipi emissor i la seva contrada.

Per la seva fabricació, molt similar a la de la pellofa eclesiàstica (i de la qual és difícil a vegades de distingir), era coneguda amb el mateix nom i també amb el de senyal, per tal com duien freqüentment l'escut o senyal del lloc d'emissió. La seva elaboració, tan simple, en facilitava la falsificació, fet que a la llarga determinà que aquestes monedes locals acabessin desapareixent.

Bracteada : [numis] Moneda batuda damunt d'un full metàl•lic molt prim amb un únic encuny que bat, per tant, una sola cara, on el dibuix apareix en relleu; a la cara contrària hom hi observa el mateix dibuix, però amb relleus inversos.

Tècnica molt emprada a l'Alemanya medieval, a Catalunya fou emprada en algunes emissions locals a partir del segle XIV i en les monedes eclesiàstiques o pellofes ( pellofa).

Getó : [econ] Objecte monetiforme amb valor monetari o sense que té un àmbit de circulació limitat i privat.
Sol ésser de llautó, plom, etc i molt rarament d'or o argent.L'àmbit d'ús dels getons és molt ampli: fitxes de joc, per a utilitzar telèfons o altres aparells, unitats per a facilitar la comptabilitat, monedes de caràcter privat (eclesiàstic, de cooperatives, etc). Hom en coneix des de l'època romana, i el seu ús s'estengué a camps molt diversos en els temps medievals i moderns, sobretot a França. A la corona catalanoaragonesa hom pot assenyalar les pellofes i els ploms eclesiàstics (segles XV-XIX), els ploms de veremes que permetien el control de la producció entrada a la ciutat (Tàrrega sege XV), les fitxes de cooperatives destinades a avaluar les compres dels socis amb vista al repartiment dels beneficis (segles XIX-XX) i altres tipus aïllats com els de l'Hospital Desvilar (segle XV), els dels mercaders catalans de Messina (segle XV) i diferents peces de plom, algunes imitant tipus monetaris, d'aplicació poc coneguda (senyal). També són getons les fitxes emprades per bars i altres establiments en temps de penúria de moneda menuda.

Incús : [numis] Dit d'una moneda o medalla encunyada solament per una cara, de manera que l'anvers presenta la figura desitjada en relleu i, el revers, aquesta mateixa en negatiu.

Hom també les anomena bracteades. Són batudes damunt de planxes de metall de poc gruix. Aquesta tècnica fou freqüent en la fabricació de monedes medievals alemanyes. A Catalunya foren batudes la major part de monedes eclesiàstiques (pellofes) i algunes sèries de moneda local.

Plom : [numis] Dit de les pellofes que inicialment eren d'aquest metall, fins i tot quan ja eren incuses de llautó o de llauna.

Desconeixem el valor de canvi de les pellofes en relació a la moneda real de l’època; podem afirmar però sense por d’equivocar-nos, que ningú que avui en conserva una, us la bescanviaria per un euro.

LA PAU DEL CEMENTIRIS. MOIA

Dits també necròpolis, fossar, o camposanto en llengua castellana, aquests indrets s’associen a la pau, el repòs, el descans etern,... i en molts , no és infreqüent trobar-hi veritables obres d’ art.

A http://imatgesdesilenci.blogspot.com.es/ n’ hi trobareu algunes mostres.

Des de la distància, situat prop de la casa dita el Saiol Comtal , amb l’única pretensió de recollir la perfecta integració amb el paisatge, retratava el cementiri de Moià.

Aquest cementiri es fa servir des de finals del segle XIX, fins aleshores el cementiri havia estat a la zona de l'actual hospital; el primer fossar conegut però , és el que estava situat a la plaça major del poble al costat de Santa Maria; encara hi ha restes in situ, en ambdós ubicacions ; Plaça Major i l'hospital, com s’ha constatat en fer treballs en el subsòl.

El cementiri està format per nínxols en paret, tot i que hi ha algun panteó però tots estan distribuïts entorn a les parets del recinte. Hi ha alguna fila de nínxols que divideix el terreny del cementiri estant perpendiculars als murs nord i sud.

Cal destacar el nínxol de la família del tenor Viñas, tot i que ell no reposa a Moià.

L'accés al cementiri es fa per la banda est i per una porta de ferro forjat en la que es pot llegir la data 1874.

El mur est confronta amb el mur oest de l'ermita del Remei, que queda fora del cementiri, i amb la base de la creu del Remei. Construïda a l'any 1578 a càrrec de la família Saiol , dins els termes de la propietat del Saiol Comtal, al peu del camí públic. Les despeses de l'obra van anar a càrrec del prevere Serpà Saiol. Estigué dedicada a la Mare de déu del Roser fins que es construí la capella del Roser a l'església Parroquial.

ELS PORTALS DE CALDES DE MONTBUI.

Durant el segle XII la vila de Caldes estava emmurallada, i en trobem constància en documents de l'any 1102 en que s’esmenta que existia una muralla amb quatre portals que permetien l'entrada a l'interior de la vila i que corresponien als punts cardinals. Així, al carrer de Vic hi hauria un portal orientat tramuntana. Al portal de Vic, durant el segle XVIII, va existir una capella.

A ponent hauria existit el portal de Santa Susanna, documentat al 1344.

Al sud, el portal de Santa Esperança.

De l'any 1370 es documenta el portal Nou, que a mitjans del segle XVI serà conegut com a Portal d'en Bellit.
I a llevant el portal de Salze, esmentat en un document de l'any 1387, data en que es documenta el Portal d'en Porcell, també dit de Berenguer Porcell.

La denominació ‘de Montbui’ apareix a partir del XIII pel seu veïnatge amb la baronia del mateix nom (el feu de Montbui es constituí el 1059 amb la segregació d'una petita part del terme), la vila fou durant l'edat mitjana de jurisdicció reial, tret de curts períodes en què fou alienada de la corona.

Durant el segle XIV li foren concedits els mateixos privilegis de què gaudien els habitants de Barcelona i adquirint la categoria de carrer de Barcelona.

Durant el segle XVII, concretament de l'any 1616, se sap que hi haurà un altre portal, conegut amb el nom de portal de l'Àngel anomenat així perquè aquest estava custodiat per un àngel. Altres fonts expliquen que el portal hauria dut el nom de Portal d'en Roig, i també portal de Don Carles.

També es tenen documentats d’altres portals que s'aniran construint en llarg del temps, com a conseqüència de les necessitats de la vila.

Ja del segle XV, concretament a partir de l'any 1454, i fins el segle XIX es tenen referències del Portal de La Portalera o La Portalera.

De l'any 1581 es té constància de l'existència del portal de l'Abeurador, situat al carrer que porta el mateix nom i que formava part dels Corredossos de la muralla.

Del segle XV trobem datat un nou portal conegut com Portal de Barcelona.

De l'any 1684 (segle XVII) es té coneixement del Portal del Pont, que també va rebre el nom de Portal de Sant Cristòfol durant el segle XVIII.

Ja del segle XIX, (concretament l'any 1860) es té coneixement del Portal de la Bretxa, que correspon al carrer que porta el mateix nom i que uneix el carrer Major amb els Corredossos.

De l'any 1867 ja durant el segle XIX es coneix la Porta dels Jaquesos. A mitjans del segle XIX, s'inicià una remodelació i engrandiment del recinte urbà extra murs i s'ultrapassà l'àmbit de l'antiga població emmurallada.

En el segle XIX una de les torres de defensa d'un dels portals d'entrada al recinte emmurallat, situada a la cantonada entre els carrers Major i Bigue, s'habilità com a presó, fet que li ha donat nom fins a l'actualitat.

http://www.caldesdemontbui.cat/plana.php?idplana=281&idp=280&idnot=3114
http://www.caldesdemontbui.cat/plana.php?idplana=281&idp=280&idnot=3117
http://blocs.gencat.cat/blocs/AppPHP/tribunadarqueologia/2012/05/18/tribuna-darqueologia-2011-2012-caldes-de-montbui-la-recuperacio-de-la-muralla-medieval-valles-oriental/
http://www.naciodigital.cat/naciogranollers/noticia/13422/caldes/montbui/mostra/tram/muralla/medieval/llarg/provincia

Granollers ha fet una tasca de recuperació històrica del traçat de la muralla, assenyalant els llocs on estaven situats els antics portals. El recorregut evidència la petitesa d’aquesta Ciutat fins al segle XIX.

No serà tasca complicada – ni costosa en termes econòmics; tenim en país en situació de fallida- fer el mateix a la Vila de Caldes de Montbui.

CAN PUIGDOMÈNECH DE SANT FELIU DE CODINES

Em costava identificar aquesta casa que possiblement s’aixecava en un entorn de pau, i amb un moderat nivell de soroll - té façana a la carretera que mena fins a Moià - , el tràfic actual ha convertit aquest espai en que hi ha una corba quasi en angle recte, en un dels indrets més sorollosos de Sant Feliu de Codines.

Retratava la casa des de costat contrari , de fet només la façana plana amb elements formals -llindes, medallons- i decoratius -botons ceràmics, esgrafiats- representatius del llenguatge del modernisme, d’aquest edifici entre mitgeres, compost de soterrani, planta baixa i pis. A la mitgera de ponent sobresurt el cos que inclou l'escala. L'edifici té un aspecte descurat.

Joan Rubió i Bellver ( Reus 24 d'abril de 1870 - Barcelona 30 de novembre de 1952 ) va ser l'arquitecte d'aquesta casa. Junt amb Can Trinxet són les dues úniques edificacions del terme de Sant Feliu de Codines que se li han atribuït.

Sant Feliu de Codines faria molt santament, si elaborava un catàleg dels seus edificis més emblematics.

CAN TORRENTS A SANT FELIU DE CODINES

Em cridava l’atenció aquest edifici aïllat, al que es qualifica de tipologia ciutat-jardí, compost de planta baixa i dos pisos amb coberta plana limitada per una balustrada que inclou un frontó en la façana principal. Les façanes són planes i de composició clàssica. Els elements formals i decoratius són representatius del neoclassicisme.

Ens caldria un xic més d’informació :

Qui va encarregar la construcció d’aquest magnífic edifici ?

Qui es va fer càrrec de dirigir les obres ?

L’escut que llueix a dalt de la façana, té algun sentit heràldic ?.

Sou pregats de fer-nos arribar qualsevol informació a l’email coneixercatalunya@gmail.com

PLASMOPARA OBDUCENS

És una malaltia que no garanteix el desenvolupament de les ‘ alegries de la casa’ .

Recordo les traduccions macarròniques del llatí :

Ave, Caesar, morituri te salutant / LAS AVES DEL CESAR SE MORIAN POR FALTA DE SALUD

Mater tua mala burra est / TU MADRE ES UNA MALA BURRA

I, atenen la catastròfica situació econòmica del Regne d’Espanya proposava :

Plasmopara obducens / EL PARO ABDUCE EL PLASMA

Certament l’atur literalment ‘ mata la vida’ , i més enllà de la resistència heroica dels catalans, que han aconseguit 4.000.000 € per reduir l’ impacte dels ‘ danys col•laterals’ , que en forma de restriccions a l’educació, la sanitat , i la justifica social, els governs han previst particularment per als que vivim en aquest territori. No s’han fet maratons a d’altres llocs de l’estat perquè la duresa de les ‘retallades’ és molt menor.

En un recent article feia esment a un català que va ser ministre durant la Dictadura; de Franco no us en puc explicar res de bo, però en qüestions econòmiques es refiava dels catalans, els veia capaços, honestos i amb un ‘sentit d’estat’, que fins i tot l’admirava a ell mateix. Ara tornem a tenir al davant del Gobierno un altre gallec, no sembla però que tingui – ni de lluny – l’astúcia del dictador, perquè s’ha envoltat de persones - que possiblement li son fidels – de les que no es pot però, predicar en absolut allò de la capacitat, honestedad, i sentit d’estat.

Malgrat la incorrecta traducció del llatí, és dolorosament cert, i a Catalunya ho patim molt especialment que EL PARO ABDUCE EL PLASMA

CAN RIERA DE CASTELLAR DEL VALLÈS

Deia en l’article dedicat a la casa homònima de Sentmenat:

Riera: llinatge existent a Celrà, Osor, Mollet d'Empordà, Caldes de Montbui, Mataró, Igualada, Barcelona, Valls, Vilallonga, Anglesola, Artesa de Segre, Tàrrega, Alacant, Gata, Muro, Vall d'Evo, Vall de Laguar, Mallorca, Menorca, Eivissa... afegeixo Sentmenat, i podria fer-ho de totes i cadascuna de les poblacions de Catalunya. Tingueu per afegit Castellar del Vallès.

Em sobtava llegir sobre aquesta casa construïda al segle XV, i modificada al segle XVII, per ser refeta al segle XIX; que havia estat la residència del Marquès de Sant Esteve de Castellar. El títol s’atorgava el 1896 a Emília Carles i Tolrà, i el segon marquès Emili Carles-Tolrà i Amat, morirà al seu exili a Nàpols, en un context històric ple d’estranyes – i fins ara inexplicades - circumstancies. M’agradarà rebre informació al respecte a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Actualment a Can Riera – on volia accedir, però el cartell PROHIBIDA LA ENTRADA, em va dissuadir – s’hi crien gossos de la raça rottweiler. Us en deixo l’enllaç.http://www.canriera.cat/

De la casa a la fitxa ‘històrica’ llegim :

Masia de planta rectangular, encimbellada per un cos sobreposat, que presenta base quadrada i teulada a quatre vessants. En els seus quatre cantons hi ha tres obertures, de formes ogivals, facilitant l'entrada de llum a l'interior. La teulada presenta un ràfec de notòria volada que requereix un fort embigat. El portal, situat a la façana principal, és d'arc rodó de mig punt. Les grans arcades que s'han obert en els laterals i que són fruit de posteriors modificacions, segueixen la mateixa línia d'arcades. Els murs són estucats totalment. A continuació dels laterals, transcorre un mur també arrebossat que tanca totalment els patis davanters, a través dels quals s'accedeix a la casa un cop traspassat el llindar. Per fora del tancat i començant des del mateix mur que fa de lateral a la casa, s'hi poden veure unes obertures de línia verticalitzant i esbocinades que indiquen el gruix dels murs de la tanca i de la façana.

La proximitat a la carretera de Castellar del Vallès a Terrassa que circumda la casa, ens fa difícil fotografiar-la.

MASIA EL BRUNET. CASTELLAR DEL VALLÈS

M’aturava a la intersecció de les carretes de Terrassa i Sant Llorenç, des d’on recollia una imatge de la casa dita el Brunet, - en l’explicació que ens ofereix el Restaurant d’aquest nom – s’anomena així, perquè aquest fou el cognom dels seus propietaris durant molts anys el primer dels que trobem documentat fou Johannes Brunet el 1465, segons documents de l´Arxiu Municipal de Castellar.

La fitxa ‘històrica’ ens diu :

Masia del segle XVI. L'escriptura més antiga de la casa data del 1532. Segons la llegenda havia estat un convent de monges fins que un incendi el destruí. Pere Brunet era Batlle de Castellar per Bernat de Mecca, el 1557.

Pel que fa a la descripció de l’edifici llegim :

Masia de planta quadrada, amb un altre cos arquitectònic adossat, de similar factura y formant un conjunt de caire molt senzill. La teulada és a quatre vessants en l'edifici principal, que presenta en la planta baixa, una porta d'entrada amb arc escarser. Dos balcons en el pis superior i dues petites obertures de sota teulat per ventilar les golfes. Tot ell marca una absoluta simetria d'elements . No obstant , el cos adossat dissenteix en quan a la uniformitat i simetria , però manté la mateixa línia arquitectònica. En el pis superior, una gran galeria abalconada envaeix tot el tot permeten així l'entrada de llum a les cambres. La galeria amb balustrada de pedra, es sostinguda des de sota de la teulada per tres grans pilars de pedra picada , que simulen en la seva part superior , unes voltes d'ordre jònic. Els dos edificis presenten façanes estucades . Un mur que corre a continuació del edifici principal, en sentit lateral esquerra ,amb teulada d'un sol vessant i de menor alçada senyala el tancament d'un pati que pertany a la mateixa casa. En la façana situada a migdia encara s'hi poden veure alguns elements gòtics.

L’habitacle del restaurant, ocupa la zona edificada que antuvi ocupaven les quadres dels animals i el pati dels carros i aparells agrícoles, deixat a la pedra vista com era en els seus orígens, i l’aparcament està situat al lloc on es trobava l’antiga era de batre els cereals, des d´on , donada la seva alçada respecte els horts circumdants es gaudeix d´una bucòlica vista sobre la gran bassa rodona i els cuidats horts.

La comtessa de Morillo reconeix la Nació Catalana i el seu himne.

Esperanza Fuencisla Aguirre y Gil de Biedma, més coneguda com la Presidenta de la Comunitat Madrid, ha fet unes declaracions en les que ‘mutatis mutandi ‘ per justificar anteriors declaracions seves de caire clarament feixista, reconeix la ‘qualitat’ de Nació a Catalunya, i posa com exemple el fet que algú xiuli mentre es canten ‘els Segadors, com en alguna ocasió s’ha quan sona l’himne espanyol.

De l’himne de Madrid – que també en té – no en fa esment.

Més enllà dels continus excessos de la comtessa, cal posar fil a l’agulla i demanar-li responsabilitats – com a la resta de ‘comunitats mentideres del PP’ - , politiques i fins penals. En aquesta hora cal que els Portadors de Pobresa, intentin com la dona del Cèsar – a més de ser honrats, semblar-ho -.

Vinculat amb l’escàndol de Bankia, m’arribava el rumor que les companyes asseguradores que treballen amb bancs i caixes, estan en una situació ‘molt delicada’ .En tinc una particular mostra tota vegada que a la nostra Comunitat del Parquing tenim un problema, l’asseguradora es fa l’orni per atendre un sinistre que comunicàvem en data 02.03.2012.

Em reservo – de moment – el nom de la companyia.

Un consell : Reviseu l’assegurança que teniu contractada per la llar, el vehicle o qualsevol altra.

Portadors de Pobresa

A uns i altres, PSOE i PP els hem d’agrair els esforços per ensorrar el país;  els primers però tenien el costum de ‘repartir’ algunes rampoines, principalment als ‘seus territoris’ , i en una mínima part a les persones que ho necessitaven.  Els segons s’ho reparteixen – pel que sembla  entre ells.

Escoltava a la Presidenta de la Comunitat de Madrid,   Esperanza Aguirre i Gil de Biedma, comtessa de Murillo i gran d'Espanya ( Madrid ; 3 gener de 1952 );  - per la seva peculiar manera de comunicar l’associo sempre amb les ‘matrones’ que gestionaven el Servei Social, en els ‘ anys foscos’; i més enllà de les històries truculentes que la vinculen a la corrupció i el nepotisme, és una persona que no m’inspira confiança-. Una gran part dels problemes d’Espanya, que inclouen imagino la desviació injustificada del dèficit de la ‘seva’ comunitat  autònoma, s’arreglarien amb la celebració a porta tancada del partit de futbol on es ventilarà la copa del Rei.

L’Alicia Sánchez-Camacho Pérez (Barcelona, 22 d'abril de 1967) , Presidenta Regional del PP, amb el seu posat hieràtic, i la forma imperativa de comunicar, en fa venir a la memòria els oficials de las SS alemanyes, i els horrors que van provocar.

Una i altra, defensen – segons entén la gent senzilla – que per sortir de la crisis, cal desfer el sistema públic de salut, el d’educació , i les minses ajudes socials que el sistema destinava a les persones discapacitades, a la gent gran,  i a les persones sense recursos.  

És certament un paper poc galdós, que li  ‘surt natural’ a la comtessa de Murillo, però que a la senyora Sánchez-Camacho Pérez , li ha de costar un cert esforç- ho suposem atesa l’adscripció social d’una i altra- .

Molts ciutadans estan al límit;  son tots els que no van tenir ocasió de participar de ‘la festa’, i veuen  primer amb sorpresa, desprès amb desesperació i un odi creixent, que el sistema ha decidit que siguin ells qui en pagui les despeses.

Deia la saviesa ‘qui sembra vents, recull tempestats’; això els Portadors de Pobresa, ho haurien de tenir molt present,  perquè malgrat no ser-ne conscient ‘a cada porc li arriba el seu Sant Martí ‘.

ESGLÉSIA DE SANTA MARIA DE MATAMALA. EL RIPOLLES

El Josep Antoni Uriz Rodríguez ens feia arribar una excel•lent imatge d’aquesta església d'origen preromànic, esmentada des del 888 i reedificada en època romànica, al segle XII, ampliada, modificada i retocada totalment a partir del segle XVII, amb ‘els diners de les ameriques’ ; aleshores s'allargà la nau amb un presbiteri que substituí l'antic absis, es construïren dues capelles laterals (una de les quals data del 1735), unes golfes i dos arcs als murs de la nau per allotjar-hi altars laterals, així com un nou campanar de torre, massís, amb una gran finestra a cada cara del pis superior. També li foren afegides una capella del santíssim a l'esquerra del presbiterià i una sagristia a la dreta. A la segona capella de la part sud es conserva una imatge de la Mare de Déu del Roser, dita de Moreta, del segle XVIII.

El terme – quasi infinit de les Lloses – aixopluga un bon nombre d’elements patrimonials, als que no dissortadament no se’ls ha donat, la publicitat i el reconeixement que en un ‘país civilitzat ‘ tindrien; certament avui quan la misèria obliga a fer maratons per evitar la mort per inanició, malnutrició i/o descurança de moltes persones, sembla que aquestes reivindicacions estan fora de lloc, ‘no toquen’. Pensem contràriament que toquen i molt, ja que quasi perduda l’activitat industrial, ofegades l’agricultura i la ramaderia, només en el turisme s’albira un cert creixement. I certament turisme d’alcohol i drogues, ja en tenim més del que ens pertoca.

Demanava a Santa Maria de Matamala, la seva protecció davant de les continues accions dels Portadors de Pobresa, i per la seva intercessió elevava una vegada més la meva pregaria a l’Altíssim ; Senyor, allibera el teu poble !!!! .


Text : Antonio Mora Vergés
Fotografies : Josep Antoni Uriz Rodríguez

EL CASTELL DE MONTESQUIU. OSONA

El Josep Antoni Uriz Rodríguez ens feia arribar unes excel•lents imatges d’aquest edifici rectangular amb merlets, refet al segle XVII. Documentat el 1285, com Casa forta, dita després castell de Montesquiu.

És una construcció de base quadrada, amb planta baixa i dos pisos. Té l'entrada principal al sud, a través de la qual s'accedeix a una ampla entrada, on hi ha l'escala d'accés al primer pis, noble.

L'actual edifici és el resultat del progressiu creixement des de la domus del segle XIII, ampliada primer pels Descatllar, els quals li donaren l'aspecte casteller i posteriorment pels Juncadella, que hi construïren la galeria de tramuntana i el pis de servei. Els merlets que el coronen amaguen una teulada de vàries vessants, en curs de restauració.

Els materials constructius emprats foren la pedra lligada amb argamassa i la teula àrab. També hi trobem elements provinents d'altres construccions, aportats pels Juncadella.

Aquest casal depenent del castell de Besora, era la residència esporàdica dels seus senyors; en tenim justament la primera notícia documental, quan va ser infeudada als Conanglell l’any 1285.

La domus anà adquirint protagonisme a mesura que minvava la importància del castell de Besora.

Es conserva un interessant inventari del 1383, així com d'altres dels segles XVII i XVIII, i tots els contractes d'obres fetes per Lluís Descatller entre 1629 i 1633.

Des de l'any 1976 pertany a la Diputació de Barcelona per deixa testamentària de la darrera propietària, Mercè Juncadella.

L'any 1987 es va descobrir un interessant arxiu en una de les seves cambres l'estudi del qual està en curs.

Actualment és el centre del Parc Comarcal del mateix nom, i en ell s'hi duen a termes tota mena d’actes socials i/o culturals.

L’ESCALA DE LA GLÒRIA, JOIA DE L’ONDARÀ

Anàvem a Guimerà el Joan Vives Castells i l’Antonio Mora Vergés, per recollir imatges del Monestir de Santa Maria de Vallsanta, de les làpides , i la figura de jacent que procedents del cenobi s’exposen al Museu de Guimerà, i una vista general d’aquesta Vila declarada Patrimoni Històric-Artístic.

En el camí en aturaríem a la Panadella per esmorzar, i baixaria desprès fins al llit de l’Ondarà, perquè tenia la premonició de que veuria – una vegada més – alguna cosa extraordinària.

Dins al terme del Talladell, prop de la llera del riu, trobava el que qualifico com a ‘joia’ ; em costarà trobar informació, i demano com sempre la vostra col•laboració, que podeu fer- nos seguir a l’email coneixercatalunya@gmail.com

‘L’escala de la glòria’, sembla talment -. Tot i que en pedra –un d’aquest estris moderns que trobàvem als aeroports, i que ens permetien accedir i/o descendir dels avions.

En realitat aquest singular element situat al bell mig del camp, que està format per una alta torre de pedra amb elements ceràmics, era un moli de vent per treure aigua – no certament però un ‘clàssic moli de vent’, oi ? .- ; en el que l’ accés no és el convencional sinó mitjançant una àmplia escalinata d'un sol tram que li dóna l'extraordinària monumentalitat.

No en conec l’autoria – i m’agradaria saber-ho - , i voldria confirmar que el moli sembla que dit de Prenyanosa, pertanyia aleshores a la família Gassol; és una singularíssima obra, típicament modernista, que hom diu fou construïda pels voltants del 1900.

A Mallorca encara avui n’hi ha molts; val a dir però, que cap com ‘ l’escala de la glòria’ que en tinguem constància. Per descomptat un convidem a visitar aquestes comarques de la Segarra i l’Urgell, i seguir una per una, totes les joies de l’Ondarà.

EL PONT DE LA SALUT

Tenia ocasió de veure una imatge del pont des de la llera del riu, i com acostumo feia una petita recerca amb el desig de trobar informació d’aquesta infraestructura situada a la carretera de Caldes de Montbui, damunt del riu Ripoll.

Està format per set arcs de mig punt recolzats en sis grans pilars rectangulars, amb tres repeus. Damunt dels arcs hi ha un fris decoratiu, de banda i banda, amb petits relleus de cubs. El material de construcció emprat a l'obra fou: el maó per als arcs i els pilars, la pedra calcària (arrodonida als costats menors) per a la base, i pedra conglomerada per a la massa del pont.

L'adaptació del pont a les necessitats actuals ha fet que la superfície de trànsit sigui més ampla que la base (a causa de l'ampliació de la carretera).

Les obres del pont es van iniciar l'any 1862, en el moment de construcció de la carretera a Caldes de Montbui. Fou projectat per l'enginyer Elzeari Boix i construït per Josep Antoni Obrador Poch. El 31 de gener i el 6 de març del 1864 es van celebrar les cerimònies d'inauguració. La Diputació havia fet col•locar, als estreps de la banda de migdia, dos escuts de marbre, de Sabadell i de la província i, al nord, dues làpides commemoratives, amb una dedicatòria a la reina Isabel II. Durant els fets del 1868, l’anomena’t Sexenni revolucionari 1868-1874 , en que Espanya va conèixer una monarquia constitucional amb un rei estranger (Amadeu I) i una república (per primera vegada en la seva història ), aquestes peces van ser destruïdes. Val a dir que per a molts aquella fou l'etapa més democràtica del segle XIX, imagineu-vos com devien anar les coses, abans i desprès.

No trobava cap dada dels anys 1936-1939; imagino que això vindria a confirmar que el pont no patir cap dany significatiu com a conseqüència del conflicte bèl•lic.

Com sempre sou pregats d’adreçar-vos amb les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmai.com

RODA, LA CIUTAT DEL TER

L’Enric Sànchez-Cid, ens explica que a Roda de Ter cal entrar-hi, passar pel pont vell i dirigir-se cap al cementiri, on s’arriba al barri l’Atalaia. Al final de l’Avinguda de Pere Baurier, es troba el lloc anomenat l’Esquerda, en una recolzada del riu Ter, on tenen lloc les prospeccions arqueològiques sobre restes de l’antiga civitas dels ibers, del poble medieval de Roda,on s’han trobat tombes antropomòrfiques i on queden les restes de la capella de Sant Pere, destruïda en el segle XIV.

Hi ha documentació del segle X on es cita una donació a aquesta església. Fins al segle XI, de quan es formà la vila, no consta que fos parròquia,. Progressivament, la població abandonà Roda, motivat per les lluites feudals entre el comte de Cardona i el rei Jaume II. S’acabaren, quan el veguer d’Osona, ordenat pel monarca, destruí en l’any 1302 el castell de Roda, construït vora de l’església de Sant Pere, i aquesta església. Si bé després fou reconstruïda en part, el bisbe de Vic, autoritzat pel rei, destruí definitivament el castell i l’església (1314).

En els primers anys dels segle XIX el grup de masies que envoltaven el municipi de Roda de Ter s’independitzaren. D’aquestes masies destaquen la de Bac de Roda (per la seva arquitectura i per la història relacionada amb l’heroi de la guerra de Successió, en Francesc Macià i Ambert, que fou penjat), el Mas de Roda, d’en Fontanelles, el Torrent, el d’en Vicenç i el Pla.

De la primitiva església de Sant Pere, només hi resta la façana de migjorn, on hi ha la porta que dóna pas a una estança quadrada, que deuria ser la primera planta del campanar de torre, una absidiola, part del mur de tramuntana, així com la base de l’absis i una part de la banda de migjorn. La construcció era de planta rectangular, coberta amb volta de canó i amb tres arcs torals.

A l’exterior i a la banda de tramuntana i resten excavades a la roca varies tombes antropomòrfiques, de no més de metre seixanta de llargada per 50 d’ample. Em fa pensar que la gent d’aquells dies o els que s’hi enterraven no eren de excessiva corpulència.

Part de les tombes antropomòrfiques no pertanyen al poble medieval de Roda, sinó a una població dels segles IX-X, de l’època de la repoblació. Hi havia una capella, preromànica, on les restes es veuen dins del presbiteri del actuals restes romànics.

De la vila de Roda de Ter destaca el Pont medieval, sobre el riu Ter. Prop d’ell es bastí l’actual església parroquial de Sant Pere en el segle XVIII, que si bé va quedar malparada durant la guerra del 36, en el 1940 va ser restaurada.

En el Museu Episcopal de Vic es conserva una imatge de la Mare de Déu sense l’Infant, que procedeix d’aquesta església de Sant Pere.

La Mare de Déu està assentada en un tron amb quatre muntants, salomònics el dos de davant, acabats en pinya i amb un respatller curt i rodó. És coberta amb un casquet en forma de corona, que sosté el vel, que deixa veure part dels cabells a nivell del front, i li cau per cada banda de la cara. Segueix en forma de mantell que la cobreix totalment. La cara és oval, d’ulls ametllats, nas rectilini, llavis premuts i tot el cap un xic inclinat a l’esquerra. Un petit triangle de vestit se li veu a l’entrepit entre la caiguda, a banda i banda, del mantell. L’avantbraç dret el té en posició horitzontal, el palmell de la mà encarat a munt i li falta la mà esquerra. Els peus, calçats, es veuen per sota del mantell, que presenta el vora-baix ondulat. Els plecs són aguts.

On es situava l’Infant, assegut al mig de les cames, queda una zona allisada.

Degut a la industrialització del segle XIX, va ser un punt d’arribada de treballadors de fora de Catalunya. Per les característiques de la societat benestar d’aquell temps, s’aixecaren notables cases modernistes, algunes de les quals es conserven, tenint com a base construccions medievals, sobretot, les arrecerades a la vorera del riu, per sota de l’Esquerda.

Roda de Ter i Miquel Martí i Pol, son indissociables, us deixem un enllaç :
http://www.endrets.cat/text/172/la-fabrica-fragment.html
en el que tindreu ocasió de comprovar aquesta afirmació nostra.

TORNEULA, A LA TERCERA MARIA. CAPOLAT.BERGUEDÀ.

La colla formada per l’Àngels, la Rosa i el Miquel, seguint en aquesta ocasió la petjada experta del Lluis, que coneix perfectament els cingles de Coforb, anomenats també les ‘tres Maries’, s’arribaven fins a la casa dita de la Torneula , seguint un itinerari que des de la carretera de Berga a Sant Llorenç de Morunys just en arribar a la boca del túnel de la Mina on hi ha la cruïlla a l’esquerra que duu a Capolat, continua per la pista asfaltada i poc després de passar la Font Gran un rètol els indicà el camí de terra que el menarà fins a Torneula.

El paratge per qui li agradi la muntanya és fabulós, caminàvem pas a pas per entremig del bosc i dels prats mentre seguíem la ruta. En aquesta època de l’any, la pluja caiguda els dies passats entapissa la terra d’herba amb un to verd brillant i on ressalten les flors de diferents colors. L’olor del timó (farigola) s’endinsa als nostres narius i ens delectem amb el seu perfum.

Seguint la pista, poc després un senderoi entre arbres ens porta a un cingle on divisem les terres d’Avià i les cases de pagès del seus voltants.

Poc després trobem un parell de basses plenes d’aigua i també una mica de llot que ens fa enfangar les botes. Davant nostre s’alça la casa de Torneula amb les seves dependències.

Hom pensa que el topònim sorgeix a mitjan segle X, un cop la frontera és lluny i s’ha consolidat plenament la zona sota domini cerdà; ‘la Torre de les Bromes o de la Boira’ (Turrem Nebule), es transformarà en Torneula.

En trobem referències documentals l’any 1341, quan Guillem de Sant Salvador de Torneula fou testimoni d’un acte jurídic (Guillelmo de sancto Salvatore de Torneula), on ja s’associa l’advocació de l’antiga església al roc prominent de la Torre de les Bromes.

L’anomena actualment Roc de Sant Salvador, és un cingle o penya-segat imponent , que vist des del Berguedà jussà , sembla tot ell com una torre.

L’edifici del mas de la Torneula abandonat avui, podem datar-lo vers la fi de l’època moderna quan s’hi construiria un mas que s’abandonaria en plena època contemporània.

El Lluís ens explica algunes de les penalitats viscudes per la darrera família que hi va viure , i que podem reduir a les dificultats de viure en un lloc aïllat; els treballs per portar els fills a col•legi quan eren petits, i les caminades que li calia fer al masover, per anar a treballar a Berga, en els períodes en davallava la feina al camp, i/o calien ‘diners frescos’. La conclusió és tot del previsible, res no és fàcil en la vida del pagès o ramader.

Els porxos mantenen la seva utilitat per emmagatzemar la palla pel bestiar. Ens sorprèn la grandària dels antics estables, sota la vivenda, per la profusió d’espais pels diferents animals. El sostre interior ha davallat a diferents punts de la construcció.

El topònim dissortadament el podem predicar d’una bona part del camp català.

REFLEXIONS DES DE LA SALA CAPITULAR DEL MONESTIR DE VALLBONA DE LES MONGES

El Reinald i la Maria Teresa, mitjançant l’Enric Nogues em feien arribar una fotografia feta a la sala capitular del monestir de Vallbona de les Monges, a la comarca de l’ Urgell, en terres de Lleida.

Els que sortim – només alguns del grup de l’IMSERSO que fèiem una estada a l’establiment termal de Rocallaura - , escoltaven sota el mantell protector de la imatge Mare de Déu de la Misericòrdia, del segle XV, atribuïda a Pere Joan, escultor de la façana gòtica del Palau de la Generalitat, les explicacions de la nostra guia.

La Sala Capitular es construir a finals del segle XIV, i malgrat el període en que fou aixecada destaca per la seva sobrietat. Les voltes són de creueria amb la clau esculpida. La porta que comunica amb el claustre és ogival amb interessants traceries gòtiques.

En la imatge ens admiràvem davant les lloses sepulcrals d’algunes Abadesses, sense ànim d’exhaustivitat esmentem :

Àger
Alemany
Anglesola
Boixadors
Calders
Cardona
Cervellò
Cervera
Copons
Guimerà
Pinós
Piquer
Rubió
Timor
Vilafranca

Ens preocupava aleshores – i ho fa ara amb major intensitat – la deriva erràtica dels que ‘remenen les cireres ‘; un seguit de ‘divendres negres’ , ens confirma –com alguns ja ens temíem- que la mort del Dimitris Christoulas, lluny d’un suïcidi – com ens volien fer creure els mitjans ‘oficials’ – va ser la resposta ètica d’un just, davant d’un genocidi fred i calculat.

Demanem a la Mare de Déu de la Misericòrdia, que ens atorgui la seva protecció, com ho fa amb les monges de Vallbona.

L’ATZUCAC DE LA CRISIS ECONOMICA A ESPANYA

En català tenim aquesta paraula que té una significació de :  Carreró o camí que no té sortida.

Li devem  - com no ? – als àrabs, ja que la seva etimologia, deriva de  az-zuqāq, amb un sentit menys restrictiu ; ‘el carreró, ' el carrer estret' ’.

Entravem en aquesta delicadíssima situació de la ma de la corrupció, l’estultícia i la supèrbia, que des de sempre s’han enquistat en els diferents sistemes  de govern ; feudalisme, absolutisme, monarquia parlamentaria, dicta blanda, dictadura, república, feixisme, democraciola ,....  

Estem en un procés de ‘devaluació interior’, en el que haurien de baixar al ensems  preus,  salaris, ‘bufandes’, privilegis i magarrufes; veiem que únicament s’està retallant en els llocs i/o sectors que poc o gens tenen a veure a la ‘competitivitat’ .

S’han de retallar fins a la meitat les despeses d’aquell desgavell polític que permet que siguin els mateixos ‘pares de la pàtria’, els que determinen la seva retribució i les compensacions posteriors  - amb caràcter vitalici -  que els corresponen.

S’han de reduir els preus i salaris dels bens que exportem,  poc dissortadament en l’àmbit industrial, i força – malgrat tot encara – en el sector agrícola.

El govern del PP ha d’aplicar les mesures de forma democràtica i igualitària, entenem que això se’ls fa molt difícil, però certament és el que toca fer.  Si els funcionaris catalans pateixen retallades, els de la resta de l’estat també; si els pensionistes, classes passives  i treballadors  assalariats catalans, pateixen - i patiran més aviat – les restriccions en l’atenció sanitària, i la participació en els costos dels medicaments, els de la resta de l’estat també.

Si finalment, malgrat tot, no podem sortir d’aquest atzucac – cosa força possible - , cal des d’ara aprovar lleis que permetin exigir responsabilitat penals als politics, els d’ara, els d’abans i eventualment els que vinguin en el futur.

Amb tot, tinc l’esperança que això sigui només un carreró, o un carrer estret i fosc, que tingui però, una sortida a la llum del dia.

SANT LLORENÇ D’OIX. LA GARROTXA

La Carmen Toledo Cañadas, i el Tomàs Irigaray Lopez, tornaven a la Garrotxa, en aquesta ocasió per recollir imatges i dades de l’església de Sant Llorenç d’Oix.

El topònim és d’etimologia desconeguda. En documents medievals llatins apareix:

Sancti Laurentii de Evo ( any 937)
Ovoxo (any 977).
Evoxo (any 1000),
"Evol" (any 1017),
Uxo (any 1213),
Uxio (any 1330)

Consta Oix a mitjans del segle XVIII, en ocasió d'una visita pastoral del Bisbe de Girona, Baltasar de Bastero i Leó, en que ordenà que es destruís la trona de pedra existent i es canviés per una de fusta i, també, va fer destruir un relleu que hi havia al presbiteri, segurament una representació d'Adam i Eva, amb l’argument que era ‘molt indecent’.

Sant Llorenç, és una construcció romànica, dels segles X-XII; l’edifici d'una sola nau amb volta de canó apuntada, té un absis semicircular a llevant. A migjorn hi ha una cornisa, dues finestres i la portalada d'entrada - Fins l'any 1977 la porta era situada a la façana oest, sota el campanar, amb motiu de les obres de restauració,dutes a terme per la Diputació de Girona es va obrir de nou la portalada romànica de la façana de migdia - amb arcuacions però de llum rectangular. La porta, de fusta clavetejada amb forrellat decorat amb motius geomètrics i amb forma de cap de drac, no és la pròpia sinó que pertanyia a l'església de Santa Maria de Castellar de la Muntanya, al municipi de la Vall de Bianya.

A migdia, també trobem quatre carteles alineades que en temps passats havien sostingut una galilea romànica. El campanar d'espadanya de doble obertura, ara convertit en una torre, s'assenta sobre la façana oest. A l'interior, una cornisa recorre les parets. Dues reixes de ferro forjat protegeixen les obertures.

Situada a la façana de migdia, la portalada presenta diversos arcs en degradació i un timpà llis.

L’absis Ubicat a llevant, és semicircular i fou sobrealçat en època posterior a la romànica amb un clar sentit defensiu. Presenta fris de dents de serra trencat per mènsules ornamentades, cornisa i finestra central amb dos arcs en degradació.

La pica baptismal conservada a l'interior del temple, és d'època romànica. Té forma d'olla, i presenta unes característiques senzilles sense cap tipus d'ornamentació. Les seves mides són; 100 cm de diàmetre, 125 cm d'alçada total i 105 d'alçada sense la base.

L'escut d'armes de la noble família de Barutell / Bestrecà, es conserva a l'interior del temple. La família, en el decurs del segle XV, va deixar el castell de Bestrecà i es traslladà al poble d'Oix. L'escut fou descobert per Miquel Oliva i Prat, en ocasió dels treballs portats a terme a l'església de Sant Andreu de Bestrecà l'any 1957.

BARUTELL

BESTRECÀ

L'escut presenta una barra en diagonal, damunt la qual hi ha un gos amb la cua dreta i collar al coll. Tot està envoltat per elements vegetals estilitzats i un casc.

EL PONT DEL SENYOR DE LA QUERA. LA GARROTXA

El Tomàs Irigaray Lopez, i la Carmen Toledo Cañadas, tornaven a la Garrotxa – em confessaven que també a ells el té el cor robat - ; anaven al municipi de Montagut i Oix, producte de la concentració de Municipis que havia de comportar grans estalvis, i que – com preveien les persones honestes – només ha servit per reduir els serveis que reben els veïns.

La masia de la Quera amb la capella dedicada a la Mare de Déu del Roser, a la qual s’hi accedia des de dins de la casa, n’és un exemple, la Margarida, la darrera mestressa va morir als cinquanta-nou anys, el 1976. El mas , descuidat de tothom , va anar caient, i avui presenta – per la nostra vergonya eterna- l’aspecte enderrocat i tristoi, que veure en aquest enllaç : http://www.novasenda.com/girona/la-garrotxa/talaixa-la-quera.php

Lligat amb aquesta casa està el malnomenat Pont Romà – recordo un comentari que retratava al que el feia, ‘ el romànic, era allò que feien els romans’, poseu-hi un català macarrònic -; s’ explica que fou fet aixecar pel senyor de la Quera [ de quer, roca ] per salvar el llit de la riera d’Oix que en ocasions venia molt crescuda.

El gran arc de mig punt amb la clàssica forma d’esquena d’ase , permetia als veïns d'Escales, Talaixà, Hortmoier, Monàs, Santa Bàrbara i Oix creuar la riera quan l’aigua baixava forta , i els guals esdevenien perillosos.

La majoria dels ponts medievals i, sobretot, els de muntanya, allunyats de les concentracions urbanes, són d'un sol arc, que s’aferra sobre la roca viva d'ambdós marges, a vegades tan subtilment que costa esbrinar a partir de quin punt és de l'home, que construeix i posa pedres, per sobre de la feina feta per la natura. Per reforçar més l’arc i facilitar els relliscar de les aigües per la sola, es donava a aquesta la forma de llom d'ase, però amb pendents suaus per facilitar el pas dels animals i/o els carros, sense masses dificultats.

No trobava cap imatge en que apareguin els forats que a banda i banda del pont, permetien sostenir el bastiment de fusta, dit cindrio cintra,[ Bastida de fusta que sosté una volta, un arc en construcció, fins que està posada la clau.] El cindri havia de ser suficientment resistent per suportar el pes del pont fins que es col•locava la clau i tot el conjunt quedés ben assentat per poder resistir les batzegades del corrent d'aigua.

En ambdós costats hi ha un petit arc , que permetia agafar el camí, que hi ha paral•lel a la riera, cap a Pruneres i Castellfollit.

Durant molts anys va ser abandonat i com la casa de la Quera, anava degradant-se l’ any 1991 els Amics de l'Alta Garrotxa i els Serveis Territorials de Cultura de la Generalitat van endegar els treballs de restauració.

No el trobàvem esmentat a l’enciclopèdia de Barcelona, i en la llista de Patrimoni, diu : [en fase de documentació]

A EUROPA LI FALTA UN EKEKO, O LI SOBRA UNA MERKEL

M’explicava un bon amic – que em facilitava alhora les imatges que il•lustren aquest petit relat – la curiosa història d’una deïtat aimara anomenat Ekeko

El Ekeko és el déu de l'abundància en la mitologia boliviana andina i de l'altiplà. La seva imatge es ven en els mercats d'aquest país i gaudeix de gran popularitat sobretot a final d'any, ja que cada llar ha de tenir un Ekeko entre l'Any Vell i el 24 de gener, període del solstici d'estiu al sud. És en aquesta data on podem palpar clarament el sincretisme entre la festivitat cristiana i pagana: la festa del Ekeko celebrada al solstici d'estiu a l'hemisferi sud el 24 de gener va ser unida a la celebració de la Verge de la Pau i també a l'any nou segons el calendari gregorià.

L'efígie del Ekeko és un petit home una mica gros - hem de recordar que és el déu de l'abundància, així que no pot ser prim - portant el vestit tradicional bolivià, amb el capell andí. L'estàtua del Ekeko, feta de pedra, ceràmica, de llauna o estany, fusta o fins i tot fins plata, es posa a la casa, en algun lloc on aquesta deïtat pugui estar "còmoda". No és necessàriament una efígie gran. N'hi ha des d'una grandària que pot cabre sobre d'una moneda de plata.

L’ Ekeko porta els braços aixecats als costats, ja que en ells – com en el de Sant Pancraç pels creients catòlics - se li aniran penjant les peticions, dites en llengua aimara Alasitas.

"Alasitas" significa en llengua aimara "cómprame". Són miniatures de tota classe de coses que una persona pugui desitjar obtenir. Una alasita molt comú són petits bitllets, perquè la gent necessita diners per portar a terme els seus projectes. Altres Alasitas més específiques són: si un desitja viatjar, compra una petita maleta: els qui vol comprar un cotxe, compra un cotxet, si un pagès vol bona collita, compra una alasita d'un sac de grans de cereals, si una família vol tenir sempre menjar, compra una alasita en forma de bosseta d'arròs: els qui desitja tenir sort en el seu negoci, ja que una alasita d'una petita botiga. És increïble la diversitat de Alasitas que es venen, i el detall amb què estan fetes.

La ‘tradició’ ha anat afegint més i més ‘ritus’, el que fins aquí s’exposa és allò ‘essencial’ segons ens expliquen.

La llegenda del Ekeko data de temps prehispànics.

Conten els nadius que allà en l'Altiplà bolivià vivia un home aimara anomenat Iqiqu, que a més de ser generós i alegre, emanava harmonia, saviesa i tranquil•litat. Amb l'arribada dels espanyols però, es va acabar aquesta felicitat, ja que Iqiqu va ser perseguit. Els espanyols el van capturar i en nom d’un Déu que justificava l’assassinat, les violacions i robatoris, l’esclavatge i àdhuc el genocidi, va ser mort i esquarterat, posant les diferents parts del seu cos en diferents llocs, perquè no pogués tornar a néixer.

La llegenda explica que quan es reuneixin totes les parts del cos del Ekeko, llavors el poble aimara renaixerà juntament amb ell.

Aquesta figura fou prohibida pels conqueridors espanyols – com acostumen a fer avui encara – però dins de la llar tothom va continuar fent-li peticions, i per descomptat la petició de llibertat enfront del Regne d’Espanya, estava en totes les figures, i finalment es va assolir.

L’Ekeko funciona, només cal preguntar-ho als de Red Eléctrica de España, així que comencem a penjar Alasitas perquè :

Catalunya recuperi la seva llibertat nacional.

Els lladres i corruptes a banda d’anar a presó, que retornin els diners ‘distrets’

No pateixin més retallades els treballadors, les classes passives, i les persones més febles de la societat.

I, totes aquelles que sota el vostre personal criteri estimeu d’urgència i/o interès.