SIMPLIFICAR

Llegia un article en aquest mitjà digital – en el que col·laboro desinteressadament -  

http://www.naciodigital.cat/manresainfo/noticia/20585/lledoners/lluny/moia

No puc evitar fer-me  - i fer-vos a tots – una reflexió :

És un costum – mal costum – d’aquesta raça maleïda de la que formem part; blanc/negre, bons/dolents, justos/pecadors.

Està clar que a Moià s’han fet malament – molt malament – les coses pel que fa a la gestió dels cabals públics.

Tant clar, com que això fa temps – molts de temps- que era sabut – i consentit – per tothom.

Moià a viscut per damunt de les seves possibilitats, com – dissortadament- la resta de Catalunya. Tots en tenim però – per acció u omissió – una part de culpa.

Desprès de molts anys els alemanys van reconèixer la culpa col·lectiva en el genocidi jueu ; Hitler sol no hagués pogut fer-ho.   

De l’actual situació econòmica tots en som corresponsables, alguns únicament pel 0,01 % i altres per 99,99%; ens cal trobar un sistema – fins on sigui possible just – perquè tothom assumeixi les seves culpes.    

http://coneixercatalunya.blogspot.com/2011/07/moia-i-els-temps-dificils.html

EL LLOP JA ESTÀ A CASA !!!!

Us deixo un enllaç al conte del petit pastor que s'avorria veient pasturar les seves ovelles i, s'empescava coses  absurdes i àdhuc malaltisses  per a divertir-se.

Un dia, va decidir que seria una bona pensada riure una estona a  costa de la gent del poble , i dit i fet, va començar a cridar:

-Socors! el llop! que ve el llop!

http://www.totcontes.com/conte/48/pere-i-el-llop.html

en el mon real – el de cada dia – el llop ja el tenim instal·lat còmodament; alguns continuen pensant  que torna a ser una broma del petit pastor, i es neguen a veure l’evidència :

Els sous trigaran a moure’s – si ho fan – en sentit ascendent.

Les ‘retallades’ d’ara podrien estalviar-nos la mossegada dura en els mesos propers.

Els que cridaven fa poc temps ;

-Socors! el llop! que ve el llop!

Son – ara ho sabem – els majors responsables de la pèrdua d eles ‘ovelles del benestar’, i fins al moment sembla que se’n surten sense danys aparents.

Cal demanar justícia, cal reclamar la reparació pels danys ocasionats, cal posar noms i cognoms als ‘llops’ que dia rere dia s’han endut les millors peces del ramat, sense pagar ni un cèntim d’euro !!!  

Ara que tenim el llop entre nosaltres, cal fer el que calgui – EL QUE CALGUI – per foragitar-lo, i evitar que els responsables se’n baixin de rositas !!!!!

 http://coneixercatalunya.blogspot.com/2011/04/zapatero-se-va-de-rositas.html

PELL PRIMA

En català tenim una expressió ‘ tenir la pell molt prima’, que res te a veure amb la qualitat – bona o dolenta – de la nostra epidermis. Diu i vol dir, que hi ha moltes persones – cada vegada més – que tenen una baixa tolerància a la critica.

Fa molts anys que volto per aquest país nostre, i en masses ocasions el que veig mereix un comentari crític. Generalment els destinataris son les AUTORITATS que ho no fan la seva tasca, o la fan de forma maldestra. En alguna ocasió esmento també, als brètols, vàndals i altres tribus modernes perquè contràriament fan massa bé la seva tasca destructiva – sovint per l’omissió del deure de control del qui l’hauria d’exercir- , i molt escadusserament a les persones i/o associacions que desenvolupen – voluntàriament - tasques de protecció del patrimoni, i únicament quan les seves accions i/o omissions limiten o dificulten el lliure accés al bé presumptament protegit.

També a mi en ocasions m’arriben comentaris crítics, alguns els valoro com justos i altres em semblem excessius i/o desproporcionats; en un i altre cas però, el silenci sempre és la millor resposta. Això sense perjudici d’esmenar-me si estimo que hi ha motiu per a fer-ho – que sempre n’hi ha -, oi ?.

A ningú – tampoc a mi – li agrada rebre critiques, però son del tot inevitables quan ens relacionem amb la resta del món, no som, recordar-ho és una obvietat, una moneda de 2€ que de ben segur agrada a tothom.

Només hi ha un remei eficaç davant d’aquesta ‘patologia’, la paciència, - no hi ha mal que cent anys duri - , la resignació – un dia o altre això ens passa a tots - , i l’acceptació – sempre, sempre, en les critiques hi ha una part [ gran o petita ] de raó, ho hem de saber esbrinar, i modificar en conseqüència les nostres accions futures.

De res, de res.

L'HOME GRIS. FRANCISCO CAMPS ORTIZ

Se’n va de la política i únicament ell en sap les veritables raons.

El camí cap a la gloria començava al Barri de Abu Tur, més conegut com Borbotó, pedania de la ciutat de València , el 28 d’agost de 1.962, i arriba al final de cicle el dia 20 de juny de 2.011, quan presenta la seva dimissió. Justament aquell mateix dia el sol feia el seu acostumat ‘miracle’ al Puig de la Creu.

No he tingut ocasió de sentir-li mai, cap paraula de concòrdia, d’apropament, d’humanitat – tinc clar que els mitjans ens ‘seleccionen els missatges’ – però al ara expresident sembla que aquest paper ‘d’anti’, ja li anava bé en el seu moment.

Ha triat – no podia ser d’altra manera – un altre ‘ home gris’ , al que donarem però els 100 dies que s’acostumen en els sistemes democràtics , malgrat no sigui aquest el sistema que funciona – realment – al nostre país . Passat aquest termini – si cal – ja en direm alguna cosa.

L’arbre caigut és una metàfora recurrent, però el cert és que tothom – els contraris i els propis – faran tota la llenya que pugin de la peripècia judicial del Francisco Camps Ortiz, que com molts altres pensava trobar-se ‘ legibus solutus’ , per damunt de la llei.

No li escau l’adjectiu inefable, en el seu cas tot es pot explicar amb paraules, i esperem amb ànsia aquestes explicacions.

L'HÀBIT I EL MONJO

Hi ha una frase de general coneixement “ l'hàbit no fa el monjo “ , que la tinc per absolutament certa quan a la virtut dels interessats, però errada – molt errada – quan a la dignitat associada a la pràctica religiosa.

La major part d'activitats públiques porten associat l'us d'una vestimenta “ especial” , blanca els metges [ un metge sense la seva tradicional “bata , no ho sembla tant, oi ? ]; negra, la famosa toga d'advocats i jutges; blava ,els agents policials en la seva majoria; verda els integrants del cos de la Guàrdia Civil, i algunes unitats de l’exèrcit de terra; les bandes grogues a la roba identifiquen els serveis que fan tasques a la via pública, i els colors llampants a les unitats que treballen en situacions de risc, com el bombers. Hi ha més “uniformes” dins l'àmbit estrictament privat, dependents de comerç, paradistes dels mercats, mecànics , pintors,....... Segur que hi ha havia una raó poderosa per eliminar les sotanes, i els hàbits d'algunes ordres religioses. Confesso que no he sabut trobar-la.

Avui l'església pateix una forta crisis de vocacions, això que és de general coneixement, té – des de la meva òptica personal – una clara relació amb l'absoluta manca de prestigi social associada a la tasca nobilíssima del sacerdoci.

Quina enyorança del tracte reverencial que es dispensava als sacerdots en les parròquies rurals !; recordo amb tendresa la imatge d'alguns comunidors [*] ,

Sant Joan d’Oló,

Sant Pere de Bertí,

ambdós a la Comarca del Moianès – on som dissortadament exemplars únics -.

Santa Maria de Gaià al Bages;

Santuari de la Guardià al Berguedà,

no costa d'imaginar-se al Prevere beneint des d'aquest petit edifici, el bestiar, els camps,... o pregant per demanar la pluja, o cridant a comunió [**] a les tempestes, les pedregades, els vents...

(*)Comunidor : Petita edificació en forma de porxo obert als quatre vents, cobert, situada prop de l’església , on s’aixoplugava el sacerdot que comunia les tempestats i les pedregades.

(**)Comunir : Conjurar ( el mal temps ) amb oracions o exorcismes.

Ens expliquen que se'n ha restaurat un a Vallfogona del Ripollès, i maldem per anar a retratar-lo.

No hi ha cap presumpció d'honestedat en vestit dels policies,o en les togues dels jutges; tampoc d'eficiència i encert en les bates blanques. Algú però respectaria igualment una policia sense uniforme ?, un jutge amb texans ?, un metge amb pantalons curts ?.

El cleriman “clergymen”, va substituir les sotanes a l’estiu de 1.965, i d’aleshores ençà – curiosament – la davallada de vocacions, a anat parella a l’abandó de la pràctica religiosa.
L’hàbit no fa el monjo ?. Com diu la saviesa popular l’hàbit no fa al monjo, però el manifesta. Fins quan se’l fa servir de disfressa.

© Antonio Mora Vergés

ELS MATEIXOS GOSSOS,...

Acostumo a dir que ‘ algun dia descobriran el pa amb tomàquet’, per il·lustrar aquesta dèria comunicativa que mercè al copiar/pegar, agafa ja dimensions de catàstrofe mundial.

M’expliquen – imagino que aprofitant la coincidència amb el 18 de juliol, de tant mal record, pels demòcrates i pels catalans  - , que s’ha fet un estudi – ara qualsevol cosa rep aquesta denominació, també´-  que demostra des de l’antigor més remota,  en aquest país de pandereta sempre manen els mateixos. Ho acrediten amb la repetició reiterativa dels mateixos cognoms, govern, rere govern.

Val a dir que també en el ‘costat demòcrata’  sempre hi ha la mateixa gent, els recomano que repeteixin el procediment amb els qui manàvem a la primera República, els que ho feien a la Segona, i quan toqui els que ho faran a la Tercera.

Sense demanar que siguin elevats als altars laics, cal recordar que quan entrem en períodes politics, que amb molta feina podrien homologar-se  com ‘democràtics’,  el país viu una transició ; quan contràriament s’acaben aquests ‘miratges d’honestedat a la vida pública’, ho fan sempre de forma violenta .

Ara sembla que toca ‘ un final tràgic’ .   

Esperem un miracle.

Ah!, el pa amb tomàquet es feia servir per ‘amorosir ‘ el pa dur, en altres llocs feien ‘migas’ , o pa amb vi i sucre , o ....

Agencies de ‘desqualificació’ ; quan els taurons ensenyen a nedar .

Com tothom – o una bona part de la ciutadania – estic astorat davant l’actitud xulesca de Moody's Investors Service, Moody's pels 'enteraos' del periodisme ‘nacional’.

La situació de Grècia, Portugal, Itàlia, Espanya ,... és del tot homologable amb la dels milers de persones que amb els ingressos 'congelats'  – en el millor dels casos -, han de fer front  al pagament dels seus deutes.

El sistema 'canibal' , que regeix en el mon econòmic,  castiga amb un major preu, als qui tenen menys ingressos – en diuen `prima de risc’, i prima als qui tenen l’armilla folrada.

Si veritablement volguessin – que no volen, ja us ho dic jo – ajudar als pobres, ja fossin persones i/o països, el que s’hauria de fer justament fora el contrari;  abaixar-los els interessos, quan no fins i tot, eliminar-ne el pagament  ni que fos de forma temporal.

L’actual sistema de selecció, tant a nivell laboral, com econòmic i/o polític, està viciat des del seu inicial plantejament, enlloc de triar el suro – el que sempre està dalt tant quan arriba, com quan marxa la onada  – en circumstàncies difícils – i quan més que ara, oi ?- cal  descartar-lo, ara és el moment dels qui tenen bon pulmons i poden aguantar molt temps sota l’aigua.

La primera mesura per sortir de la crisi econòmica és desfer-se de tota aquesta morralla, d’aquests ‘reis del suro’, que ens costen un ull de la cara; Agències , Entitats Reguladores Diverses [ FMI, BANCS NACIONALS, BANCS CENTRALS,...],  no únicament cal cessar-los, sinó que se’ls ha d’obrir un judici internacional per tal que es facin càrrec dels danys ocasionats.

Això dels ‘ plans de salvament’ és únicament marejar la perdiu.

SANT CORRUPTE, ORA PRO NOBIS !!!!

Dissabte passat dematí , estàvem davant les arcades del mercat, la meva dona i jo, xerrant amb unes amigues. Estàvem parlant sobre la darrera noticia del tema de corrupcions o de presumptes corrupcions, com ha estat la bomba que va llançar Miquel Nadal , amb les seves declaracions voluntàries davant del jutge del cas Maquillatge , on afirmà que havia rebut tres-cents mil euros de Maria Antònia Munar en nom d’UM, per comprar el 50 per cent d’una empresa Video-U que posteriorment fou adjudicatària d’una llicència de TV(Televisió de Mallorca) a les Illes Balears. Implicà, en una presumpta trama de corrupció per finançar UM, fins a l’apuntador.

I la presumpta conseqüència: Dimissió immediata de “la princesa” com a Diputada del Parlament i per tant deixant el seu càrrec de Presidenta. A més en el comunicat s’afirma que deixa la vida política. No entraré a fer valoracions, ja hi haurà altres plomes que les facin.

La meva dona proposà: Jo crec que s’hauria d’instituir “el dia de Sant Corrupte”. Com podeu pensar i creure, i creure i pensar (una frase molt emprada a les rondalles), varem fer un esclafit de rialles, malgrat el tema sigui prou seriós; però si no li lleven ferro, t’entrarien ganes d’anar repartint bescollades arreu.

Idò com vaig trobar la idea molt suggerent, i malgrat tenir quasi enllestit l’article sobre els mons visibles i invisibles, que possiblement, sinó hi ha res de nou, el reservaré per la propera setmana, he decidit desenvolupar la idea.

No és un article de ciència ficció, vist lo vist, tot pot passar. Com tenim dies commemoratius per quasi tot, també podríem tenir el “Dia de Sant Corrupte”, la data la podrien fixar els germans de la confraria.

Com podria esser la celebració?. Doncs primer crearem la imatge de Sant Corrupte: Vestit amb un trajo a retxes negres i blanques, com els dels antics presos, amb un bonet i una bolla penjada al peu. De les butxaques de la vestimenta, li sortiríem molts bitllets de cinc-cents euros i la base de la imatge n’estaria prou farcida (fotocòpies és clar, no fos cosa que algun confrare aprofitas per ficar mà).

Els polítics més corruptes de l’any, per mèrits propis passejarien la imatge de Sant Corrupte (ora pro nobis) en processó tot vestint l’uniforme, calcat a la vestimenta del seu sant. Enguany podrien portar el pas dos ex molt honorables, un ex il•lustríssim i una ex il•lustríssima, per exemple.

La processó sortiria dels jutjats de Via Alemanya fins arribar a la plaça dels patins enfilant el final de Sant Miquel, per després agafar el carrer 31 de desembre i enfilar la carretera de Sóller cap a l’hotel “La Garjola” on hi hauria la capella dedicada al Sant.

Abans de sortir la processó, just devora dels jutjats, hi hauria paradetes on es vendrien imatges beneïdes de Sant Corrupte (pregau per nosaltres¡), sobres beneïts per omplir-los de comissions fraudulentes, capsetes de colacao plenes d’euros de xocolata i vises amb la imatge del sant i a qui les comprassin tindrien indulgències, no molt plenàries, que els perdonarien en part el pecat mortal d’haver posat mà dins la caixa dels doblers públics; i es faria un sorteig on es rifaria un viatge per anar a esquiar a Andorra, entre tots els compradors.

Com és clar, Sant Corrupte tindria el seu himne, que els penitents de la confraria anirien cantant des de la sortida del jutjat. A mi que m’agraden molt les gloses i els poemes, m’he atrevit a proposar-ne una lletra (després, si la m’aproven, ja ho faré saber a l’SGAE).

Sant Corrupte exemplar /De tan gran santedat
Ajudeu-nos a robar /A les arques de ciutat

Finançaren el partit /Endolcirem la poltrona
Ho deixarem tan polit /Com si fos un cul de mona

Deixarem les arques buides /I mentre, haurem cobrat
I deutes haurem deixat /Havent fet les nostres cuites

Imprecacions:

Sant Corrupte beneïu /A qui mareja la perdiu ¡
Sant Corrupte amagau-nos /Dels fiscals anticorrupció¡
Sant Corrupte a la presó /Vos resarem amb fervor¡

Respecte a la música, li podríem adaptar una de les tantes marxes de setmana santa, amb molts instruments de vent i molta percussió: Tambors i timbals.

A tot això, Sant Corrupte tenia una llarga família: Santa Avarícia l’estimada esposa, li deixà sis fills i filles reconeguts: Santa prevaricació (ora pro nobis); Santa presó preventiva ( que a mi no em toqui); Santa llibertat amb càrrecs ( al manco faig un respir); Sant Malbaratament de Cabdals Públics ( he begut oli) ; Sant Tràfic d’influències i Santa Falsificació de Documents Mercantils. Santa Honestedat, filla bastarda i no reconeguda, verge i màrtir.

Encapçalarien la processó jutges i fiscals anticorrupció, portant els codis civils i penals en vigor i en cada misteri de corrupció dedicat a cada membre de la família del sant, llegirien l’article adient i les possibles penes de presó:

La gent ompliria els balcons de domassos que tindrien estampats escenes corresponents de la historiografia del Sant on ell havia fet acte de presència ( no pos tots els casos, perquè hauria de fer un article paral•lel). Al pas de la comitiva, els ciutadans els dirien de quasi de tot, menys “guapos i toreros”. Quan arribasin a l’hotel “La garjola” deixarien el sant dins la capella de “La Gran Corrupció” (ora pro nobis) i anirien, sigil•losa i silenciosament a les seves respectives cel•les a fer actes de constricció. Podríem exportar el Sant, perquè es fessin celebracions semblants a tot l’estat espanyol i inclusiu el podríem globalitzar.

I fins l’any que ve, si Déu ho vol.

(c) Josep Bonnín

MORTA LA CUCA, MORT EL VERÍ

Diu el refrany  ‘a l’estiu, tota cuca viu’, d’aquesta forma la gent senzilla  –  en fot emprar el terme ‘popular’, associat  ara justament a la ‘gent complicada’  – volia expressar   que en aquesta època de l’any ,  és relativament fàcil conservar la salut i procurar-se aliment.

Els nostres ‘pares i mares de la pàtria’, tant de la més propera, els Ajuntaments, com de la més llunyana, la Comunitat Econòmica Europea, s’ho agafen al peu de la lletra, i redueixen – quan no eliminen totalment – els ajuts a les classes més necessitades;  els diners s’esmerçaran ara, en fires, festes i altres activitats ‘ gratuïtes’. I als que tenen – tenim – la sort de no precisar cap ajut públic, això malgrat saber que és una immoralitat , no ens fa protestar sinó molt contràriament ens apuntem a la festa i als pobres que ...

El qui remenen les cireres pensen que els pobres ja se’n sortiran fins que arribin les fredorades, i altrament apliquen allò de ‘ si te dicen que cai ... ‘.  Estem davant d’un clar exemple d’omissió del deure de socors, que malgrat reiterar-se un any i altre mai ha estat – ni dissortadament ho estarà – perseguit i penat.

Fer aquesta mena de reflexions és – en sóc plenament conscient – una bajanada, però emulant la sortida que s’ha fet tant popular al Polònia, algú ho havia de dir !!!

Em costa d’acceptar la realitat, oi ?.

INDIGNAT PEL VI

Fa pocs dies el conseller d’Agricultura, Josep Maria Pelegrí va fer unes declaracions en les que deia que hem de consumir productes del país, i resulta que a les altres Autonomies no els hi va caure bé.

Em pregunto quants catalans viatgem per la resta d’Espanya, i sigui l’Autonomia que sigui, a totes, als restaurants ens ofereixen els seus vins de denominació d’origen del lloc, a Galícia no hi busquis vins catalans… i què dir de La Rioja… D’això se’n diu fer país.

Han passat anys i panys i cap Govern s’ha plantejat que Catalunya, amb els vins que tenim!, ens hem de mentalitzar que primer anem nosaltres. I també tenir la opció, clar, de poder escollir altres vins de la resta de l’estat.

És llastimós que a Catalunya entris a qualsevol restaurant i et portin la carta de vins i el 75% no siguin catalans.

Senyors polítics catalans: tenim de defensar la nostra terra per que funcioni el país i els vins surtin a les taules dels restaurants i a les nostres llars.

Tenim molt bons vins a Catalunya i tots ho sabem. Crec que es cosa de mentalitzar als petits quan els eduquem i promoure el boca a boca entre nosaltres. Els catalans hem de consumir vins catalans, els restauradors i persones relacionades amb el vi haurien de promocionar per televisió i Internet les denominacions d’origen que són moltes i bones.

Tenim un clima millor que molts pel vi i el cava, una terra i un sol que ens donen uns caldos amb unes graduacions excepcionals, uns enòlegs que converteixen els vins amb aromes per saborejar, el vi que molts voldrien tindre.

Per això escric aquestes ratlles, perquè les coses han de canviar a millor i si no estimem allò que tenim, malament rai, cal donar un cop de mà als cellers i caves de Catalunya.