L'any 1977 s'arranjà i es repintà, sota la tutela de l’arquitecte Marià Gomà Pujades (Lleida, Segrià, 1915 — Lleida, Segrià, 1990)
l’Enric Sánchez-Cid havia publicat un excel•lent post sobre aquest a esglesiola l’any 2012 :
http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2012/01/sant-ramon-nonat-dartesa-de-lleida_19.html
A la llinda de pedra de la porta d’entrada a l’ermita hi ha la següent inscripció:
“ Capella de Sant Ramon Nonat, any 1777. Feta a expenses de Rosa Salas y Jove y de son pare Francisco Jove y Angles y dels seus”.
Ens expliquen que s’aixecava aquesta esglesiola com a mostra de l’agraïment d’aquesta família a Sant Ramon Nonat, per la intercessió favorable en les conseqüències d’ un accident ocorregut al camí ral, en el que intervenia un animal de tir. L’incident – tothom en va sortir sense danys - es recull en un vers dels goigs, de forma alhora tendra i fervorosa:
Fou Artesa afavorida
per una gràcia especial
quan una euga esfereïda
volcà vora el camí ral;
cap mal més en quedaria
i amb salut Rosa infantà
en els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República , la capella va patir greus desperfectes, i va desaparèixer la relíquia de Sant Ramon Nonat, que s’hi venerava.
L’any 2.007 va ser retornada al Rector de l’església Parroquial de Sant Miquel , per la família d’un milícia que per salvar-la de la destrucció, se la va emportar amb risc de la seva vida. Així, miraculosament la parròquia i el poble van recuperar l’antiga i preuada relíquia de Sant Ramon Nonat.
Segons l’orde de la Mercè, es tracta d’una de les relíquies més importants que actualment es coneixen de sant Ramon Nonat, després que la petita relíquia venerada al santuari de Sant Ramon a la Segarra, fos robada l’any 2007 en vigílies de la seva festa per uns desconeguts, sense que fins ara hagi pogut ser recuperar.
La secularització que patim com a conseqüència de la signatura per part de la Jerarquia catòlica a favor dels revoltats feixistes, com advertia l’Arquebisbe de Tarragona i Cardenal de l’església catòlica romana, Francesc d’Assís Vidal i Barraquer (Cambrils, Baix Camp, 3 d’octubre de 1868 – Friburg, Suïssa, 13 de setembre de 1943), ha comportat en el terreny de la pràctica quotidiana, alhora que l’allunyament dels fidels de l’església catòlica, la manca de consideració del patrimoni religiós, com part del patrimoni històric i/o artístic.
https://laicismo.org/data/docs/archivo_1430.pdf
Cal suposar que el promotor Isidro Gomá Tomás (La Riba, Tarragona, 19 de agost de 1869 - Toledo, 22 de agost de 1940), si té ocasió de contemplar les conseqüències de la seva obra, si més no, gaire content no deu estar, oi?.
"Ninguna pacificación es posible, si no es la pacificación por las armas", proclamó el cardenal de Toledo, Isidro Gomá. Refugiado en julio de 1936 en Navarra al amparo de Mola -"hay que eliminar sin escrúpulos ni vacilación a todos los que no piensen como nosotros", dijo este general-, Gomá viajó de continuo a Salamanca o a Burgos para despachar con Franco. Promovió la pastoral que calificó de cruzada el golpe militar. En 1940 quiso publicar una pastoral pidiendo piedad para los vencidos y el dictador la prohibió. Murió meses después.
https://elpais.com/diario/2007/10/22/sociedad/1193004010_850215.html
Les víctimes directes, més d’un milió de persones, homes, dones, infants,..., i els incomptables emigrats que produïa aquell drama, en el que feien el paper involuntari de ‘màrtirs de la fe catòlica’, no poden – ni volen molts d’ells – perdonar-lo.
El Pais, publicava a : https://elpais.com/ccaa/2017/07/02/catalunya/1499020683_491850.html
EL TEXTO INÉDITO DE PACELLI A GOMÁ
Esta es la traducción de la carta en italiano que Pacelli [Pío XII (en latín, Pius PP. XII), de nombre secular Eugenio Maria Giuseppe Giovanni Pacelli (Roma, Italia, 2 de marzo de 1876-Castel Gandolfo, Italia, 9 de octubre de 1958)] , escribió al cardenal Gomá, pero que nunca se envió:
Del Vaticano, 31 de Julio de 1937
N. 2673/37
Emo. y Rdmo. Señor Mío Respetabilísimo,
Me ha llegado regularmente la venerada carta del 5 del corriente mes N.101, con la que Su Eminencia Revma., como continuación de Sus venerados escritos NN.88 y 92, respectivamente del 8 y el 2 de Junio pasados, amablemente me remitía un ejemplar de las pruebas de imprenta de la Carta Colectiva de ese Excmo. Episcopado a los Obispos de todo el mundo sobre la cuestión española.
Con el más vivo interés he visto la citada Carta Colectiva apreciando los nobles sentimientos que la han inspirado. Sin embargo, tratándose de una cosa muy delicada que se refiere a todos los Excmos. Obispos de España, esta Secretaría de Estado sería del parecer de que para la publicación de un documento de tanta importancia, como es la mencionada carta, sería deseable la unanimidad de ese Excmo. Episcopado.
Ya que el Excmo. Señor Vidal y Barraquer, como Usted hace notar en su citada carta N. 88, no estima conveniente la publicación de dicho documento, y por otra parte S. E. Mons. Mugica y tal vez otros Obispos españoles no piensan firmarlo, la misma Secretaría remite a la conocida prudencia de Su Eminencia que vea si no sería del caso suspender por ahora su publicación.
Aprovecho gustosamente la ocasión pera expresarle los sentimientos de la más profunda veneración con la que besándole humildísimamente las manos me profeso.
De Su Eminencia Rdma.
Humildísimo Devotísimo Servidor verdadero. cardenal secretario de Estado.
Ens caldria l’eloqüència de Sant Ramon Nonat per convèncer a la ciutadania, que l’acció del cardenal primat i president de la Conferència Episcopal, Isidro Gomá Tomás (La Riba, Tarragona, 19 de agost de 1869 - Toledo, 22 de agost de 1940), contrariava de forma ‘conscient i voluntària ‘ la voluntat de Déu i de l’Església Catòlica.
Me ha gustado el articulo
ResponderEliminar