Hi ha una llarga tradició d’aquesta mena de delinqüents, tant pel que fa a les terres catalanes, com a la resta d’espanya; els andalusos els anomenàvem bandolers, i gràcies a la televisió tothom recorda al Curro Jimenez. Ara també Catalunya farà la seva “sèrie” amb el Serrallonga, com la podria fer també - i potser millor – amb el Perot Rocaguinarda, o qualsevol altre dels nostres mitificats lladres del camí ral, Sastre Domingo ; Jeroni Ramona ; Gabriel Torrent de la Goula, àlies “Trucafort”, o l’enigmàtic Capablanca , quina llegenda seria la base per altres herois antisistema, com l’anomenat “el Zorro” a Mèxic, i fins i tot en alguns trets com la seva habilitat per a desaparèixer entre les esquerdes del cingle que dona al Sot de la Portella de l’Obac, J. Siegel i J.Schuster, confessarien haver-ne pres model per al seu Superman dels còmics l’any 1.938.
Tenim ara – almenys en les terres de l’alt Vallès – una nova classe de lladres del camí ral; m’explicava una hostalera com el nombre de targetes de crèdit i dèbit , que tenen problemes ha augmentat de forma exponencial, i que la sortida més habitual, deixar el document nacional d’identitat mentre es va fins al poble a treure diners, ha comportat en el seu cas concret, tenir al ensems que unes pèrdues que hores d’ara podem qualificar de milionàries, una capsa plena de DNI’S que ningú tornarà mai a buscar !
Algú podria pensar que la nostra hostalera hauria de denunciar aquest fets a l’autoritat , oi ? ; sembla senzill, però amics lectors, “només” ho sembla; els malfactors – que això si ho podem afirmar – negarien la seva presència en aquell lloc i data, i posaríem justament com a testimonis, tots els comensals d’aquell àpat. Encara tindria feina la hostalera per sortir d’aquest embolic sense majors perjudicis !
La conseqüència evident ?. El nombre de llocs en que no s’admet el pagament amb targetes de crèdit i/o dèbit, creixerà exponencialment, i això comportarà de retruc una caiguda afegida del consum privat.
Els antics lladres del camí ral, segons la tradició robaven als rics i repartien el seu botí amb els pobres; els malfactors moderns contràriament roben als pobres i acaben per ensorrar-los en l’ absoluta misèria, mentre que faciliten als rics que puguin gaudir – com mai fins ara – de la seva situació de privilegi,
Això no te remei !, anem en aquesta barca gent de tota mena i condició, i patim alhora un sistema en el que tradicionalment, la corrupció, el nepotisme i la picaresca, tenen fins i tot un reconeixement social positiu !
Senyor !, escolta el crit del teu poble !
lunes, 27 de junio de 2011
sábado, 25 de junio de 2011
LA EDAT FUGAÇ
Tenim - en la civilització occidental – unes convencions quan a dividir els períodes històrics :
L’edat antiga, que començarà d’ença dels primers testimonis escrits ( 4.000 aC) i conclourà amb les primeres invasions germàniques i la caiguda de l’imperi romà d’occident ; .l’edat mitjana, quina durada arribarà fins a la caiguda de Constantinoble [ 1.453 ] ; l’edat moderna comença amb els gran descobriments geogràfics i l’expansió comercial que n’és con seqüència, i convencionalment conclou amb l’inici de la Revolució Francesa, la pujada al poder de la burgesia i les primeres passes de la revolució industrial (1.789); l’edat contemporània veurà créixer una nova classe social, els proletaris, i patirà com mai abans, aquest efecte de la fugacitat que esdevindrà una característica essencial i diferenciadora de qualsevol altra edat anterior.
En aquest període coincideixen alhora; el major coneixement assolit per l’espècie humana, i la més gran pèrdua d’habilitats, valors i coneixements per part de col•lectius específics; la facilitat de fer-nos conèixer, i l’extrema superficialitat quan al coneixement que tenim de l’entorn, la resta dels món, i fins de les persones que en son més properes; l’exponencial augment dels països governats amb procediments democràtics, i les actuacions pràctiques més despòtiques, aberrants i inhumanes dutes a terme per l’home al llarg dels segles; la facilitat d’accés a la informació, i la constància del desconeixement de la realitat – de vegades conscient – per grups cada cop més nombrosos de ciutadans.
Fugaç, de durada molt breu; ens diu el diccionari. Això ho patim en tots els aspectes de la vida d’avui : Recordes quantes vegades has canviat algun estri, només perquè ara ja no en fan d’aquesta mena ?. Amb quina versió vas començar a treballar amb el teu ordinador ?. De sempre , fins en els rellotges de sol, l’home tenia constància d’aquest fet : tempus fugit, ara però, tothom us dirà que te la percepció que el temps s’escola entre els dits com l’aigua, que tant bon punt assoleixes un nivell acceptable de coneixement en algun treball i/o disciplina, cal tornar a començar de nou, que aquest engolidor de sabers, s’ha endut amb ell als mestres, i arrossega amb força creixent el prestigi social que detentaven algunes professions i/o oficis. Avui trobareu de forma habitual adjectius despectius i/o denigrants, fent companyia a ; jutge, metge, apotecari, mestre, alcalde, diputat, ministre, president,.........., però també a : empresari, director, encarregat , empleat, funcionari,......
La raó, la veritat, la justícia, pateixen l’efecte pervers de l’edat fugaç ; qui pagarà pels morts d’Iraq ?, qui pels patiments derivats de la mal anomenada “crisis financera” ?, qui pels morts per manca d’aliments ?, qui pels infants palestins ?, qui pels exiliats polítics i/o econòmics ?, qui per les llengües minoritàries i els seus parlants ?
Amic lector, aquesta reflexió que ara t’arriba, en virtut justament de l’edat fugaç, romandrà en l’oblit en els propers dies i/o setmanes.
Una recomanació : gaudeix de la vida, abans n o t’arribi – a tu també – el supremus dies.
L’edat antiga, que començarà d’ença dels primers testimonis escrits ( 4.000 aC) i conclourà amb les primeres invasions germàniques i la caiguda de l’imperi romà d’occident ; .l’edat mitjana, quina durada arribarà fins a la caiguda de Constantinoble [ 1.453 ] ; l’edat moderna comença amb els gran descobriments geogràfics i l’expansió comercial que n’és con seqüència, i convencionalment conclou amb l’inici de la Revolució Francesa, la pujada al poder de la burgesia i les primeres passes de la revolució industrial (1.789); l’edat contemporània veurà créixer una nova classe social, els proletaris, i patirà com mai abans, aquest efecte de la fugacitat que esdevindrà una característica essencial i diferenciadora de qualsevol altra edat anterior.
En aquest període coincideixen alhora; el major coneixement assolit per l’espècie humana, i la més gran pèrdua d’habilitats, valors i coneixements per part de col•lectius específics; la facilitat de fer-nos conèixer, i l’extrema superficialitat quan al coneixement que tenim de l’entorn, la resta dels món, i fins de les persones que en son més properes; l’exponencial augment dels països governats amb procediments democràtics, i les actuacions pràctiques més despòtiques, aberrants i inhumanes dutes a terme per l’home al llarg dels segles; la facilitat d’accés a la informació, i la constància del desconeixement de la realitat – de vegades conscient – per grups cada cop més nombrosos de ciutadans.
Fugaç, de durada molt breu; ens diu el diccionari. Això ho patim en tots els aspectes de la vida d’avui : Recordes quantes vegades has canviat algun estri, només perquè ara ja no en fan d’aquesta mena ?. Amb quina versió vas començar a treballar amb el teu ordinador ?. De sempre , fins en els rellotges de sol, l’home tenia constància d’aquest fet : tempus fugit, ara però, tothom us dirà que te la percepció que el temps s’escola entre els dits com l’aigua, que tant bon punt assoleixes un nivell acceptable de coneixement en algun treball i/o disciplina, cal tornar a començar de nou, que aquest engolidor de sabers, s’ha endut amb ell als mestres, i arrossega amb força creixent el prestigi social que detentaven algunes professions i/o oficis. Avui trobareu de forma habitual adjectius despectius i/o denigrants, fent companyia a ; jutge, metge, apotecari, mestre, alcalde, diputat, ministre, president,.........., però també a : empresari, director, encarregat , empleat, funcionari,......
La raó, la veritat, la justícia, pateixen l’efecte pervers de l’edat fugaç ; qui pagarà pels morts d’Iraq ?, qui pels patiments derivats de la mal anomenada “crisis financera” ?, qui pels morts per manca d’aliments ?, qui pels infants palestins ?, qui pels exiliats polítics i/o econòmics ?, qui per les llengües minoritàries i els seus parlants ?
Amic lector, aquesta reflexió que ara t’arriba, en virtut justament de l’edat fugaç, romandrà en l’oblit en els propers dies i/o setmanes.
Una recomanació : gaudeix de la vida, abans n o t’arribi – a tu també – el supremus dies.
Les males companyies
S’anomenen així les persones que exerceixen – de forma real i efectiva, o de vegades només presumptament - una influència que qualifiquem com a ‘negativa’ en persones que ens estimem.
No va d’això; res de ‘mosses pèrfides’, ‘joves desviats’, alcohol, sexe o drogues; vull dir la meva sobre les modernes tècniques d’atenció que tenen les ‘companyies de serveis’.
Cal disposar d’un telèfon fix o mòbil per posar-vos en comunicació amb els ‘ serveis d’atenció’; si el problema té relació amb el telèfon, la qüestió pot evolucionar ràpidament en clau de comèdia sarcàstica.
En meu router - possiblement , encara espero al tècnic – arribava a la seva fi el dijous 23 de juny – recordeu allò de la obsolescència programada, oi ? - , i començava el meu ‘via crucis’ que em portarà a perdre un munt d’hores, i a conèixer – únicament per via telefònica – a la Gloria, la Sara, la Irene, el Jorge el Fabrizio i fins al moment d’escriure això al Carlos, em calia parlar amb el 1.004, que en derivava al 1.002, que ho feia al 900.357.000, que em tornava al 1.002, i novament al 1.004.
Em responien en català o castellà a la meva elecció, però ningú en sabia donar resposta a la meva simple pregunta; quan tornaré a tenir en funcionament la línia ADSL ?.
El dia 24 ‘ celebràvem’ les primeres 24 hores sense servei, i el dissabte 25 – quan escrivia aquestes ratlles – les 48 hores; finalment rebia una trucada – ara del Javier – i m’explica que fa una hora que han obert una avaria, i com estem a dissabte, possiblement podrà passar un tècnic el dilluns 27 de juny. Addueix ‘ raons d’empresa’ i m’explica que no ha tingut coneixement del meu problema fins fa una hora. Em mossegava la llengua, perquè certament tinc tota la raó, però ara no tinc ADSL, i depenc absolutament del ‘Javier’ de torn.
Malgrat la reiteració - exasperant – d’oferiments, rebuts tant al fix com al mòbil, i en hores del tot intempestives, m’he mantingut fidel a la Telefónica Nacional de Espanya; no per raons ‘nacionalistes’, sinó clarament en el convenciment que tractava amb la menys dolenta de les ‘ males companyies’.
El preu dels ‘serveis’ , autoritzat pel corresponen Gobierno del Reino de España, és dels més elevats d’Europa, i s’explica únicament des de la ‘complicitat’ entre l’administració i aquestes gran empreses.
Més enllà d’explicar-vos la meva experiència, de penjar-la a Internet, de reiterar-la – quan em sigui possible – a la pàgina www.moviestar.es , això s’ha d’afegir al cúmul de despropòsits que tenen al país ‘indignat’. Amb un beneficis escandalosos, i amb uns serveis que no podem situar en cap nivell de qualitat ‘homologable’, aquesta ‘mala companyia anuncia que acomiadarà 6.000 persones en els propers anys de, o sigui volen beneficis encara més escandalosos, per uns serveis manifestament pitjors que els actuals, que no podem qualificar més que de ‘dolents’.
No tinc clar que la prestació de serveis en clau catalana, millores ni mínimament aquesta situació; també entre nosaltres s’ha posat de moda, l’anomenada ‘atenció telefònica’ , que com tothom ha patit en algun moment, consisteix bàsicament en marejar la perdiu.
Com trobo a faltar el ‘tracte humà’, allò de saber amb qui et ‘jugues els quartos’, de mirar als ulls dels qui t’atenen, de demanar – si cal – el full de reclamacions.
La pregaria d’avui és previsible ; Senyor, allunyans de les males companyies !!!!!!
No va d’això; res de ‘mosses pèrfides’, ‘joves desviats’, alcohol, sexe o drogues; vull dir la meva sobre les modernes tècniques d’atenció que tenen les ‘companyies de serveis’.
Cal disposar d’un telèfon fix o mòbil per posar-vos en comunicació amb els ‘ serveis d’atenció’; si el problema té relació amb el telèfon, la qüestió pot evolucionar ràpidament en clau de comèdia sarcàstica.
En meu router - possiblement , encara espero al tècnic – arribava a la seva fi el dijous 23 de juny – recordeu allò de la obsolescència programada, oi ? - , i començava el meu ‘via crucis’ que em portarà a perdre un munt d’hores, i a conèixer – únicament per via telefònica – a la Gloria, la Sara, la Irene, el Jorge el Fabrizio i fins al moment d’escriure això al Carlos, em calia parlar amb el 1.004, que en derivava al 1.002, que ho feia al 900.357.000, que em tornava al 1.002, i novament al 1.004.
Em responien en català o castellà a la meva elecció, però ningú en sabia donar resposta a la meva simple pregunta; quan tornaré a tenir en funcionament la línia ADSL ?.
El dia 24 ‘ celebràvem’ les primeres 24 hores sense servei, i el dissabte 25 – quan escrivia aquestes ratlles – les 48 hores; finalment rebia una trucada – ara del Javier – i m’explica que fa una hora que han obert una avaria, i com estem a dissabte, possiblement podrà passar un tècnic el dilluns 27 de juny. Addueix ‘ raons d’empresa’ i m’explica que no ha tingut coneixement del meu problema fins fa una hora. Em mossegava la llengua, perquè certament tinc tota la raó, però ara no tinc ADSL, i depenc absolutament del ‘Javier’ de torn.
Malgrat la reiteració - exasperant – d’oferiments, rebuts tant al fix com al mòbil, i en hores del tot intempestives, m’he mantingut fidel a la Telefónica Nacional de Espanya; no per raons ‘nacionalistes’, sinó clarament en el convenciment que tractava amb la menys dolenta de les ‘ males companyies’.
El preu dels ‘serveis’ , autoritzat pel corresponen Gobierno del Reino de España, és dels més elevats d’Europa, i s’explica únicament des de la ‘complicitat’ entre l’administració i aquestes gran empreses.
Més enllà d’explicar-vos la meva experiència, de penjar-la a Internet, de reiterar-la – quan em sigui possible – a la pàgina www.moviestar.es , això s’ha d’afegir al cúmul de despropòsits que tenen al país ‘indignat’. Amb un beneficis escandalosos, i amb uns serveis que no podem situar en cap nivell de qualitat ‘homologable’, aquesta ‘mala companyia anuncia que acomiadarà 6.000 persones en els propers anys de, o sigui volen beneficis encara més escandalosos, per uns serveis manifestament pitjors que els actuals, que no podem qualificar més que de ‘dolents’.
No tinc clar que la prestació de serveis en clau catalana, millores ni mínimament aquesta situació; també entre nosaltres s’ha posat de moda, l’anomenada ‘atenció telefònica’ , que com tothom ha patit en algun moment, consisteix bàsicament en marejar la perdiu.
Com trobo a faltar el ‘tracte humà’, allò de saber amb qui et ‘jugues els quartos’, de mirar als ulls dels qui t’atenen, de demanar – si cal – el full de reclamacions.
La pregaria d’avui és previsible ; Senyor, allunyans de les males companyies !!!!!!
jueves, 23 de junio de 2011
El Madrid
Aquest Madrid d'ara em fa la llàstima d'un infant petarrell que no pot mamar de dida. A començaments del segle XX el govern de Madrid s'havia quedat en calçotets amb les glòries imperials a can taps. Però la chulapa ballava el xotis i dos catalans fundaven el Madrid que havia de ser tan reial. Rebatua redell, que no oblidin qui els va parir.
Sense pena ni glòria, el Madrid aviat fou reial sense tocar campanes. Als anys vint, els dos pollastres eren el Barça del Samitier i l'Athletic de Bilbao. L'any 1929 el Barça guanyava la primera lliga de la història. Al Bilbao eren onze lleons, i del Madrid, reial o no, no en vaig sentir a parlar mai.
Amb la República, la catxonda del poble i el xotis van fer la primera milionada de la història del futbol. El Madrid va comprar, com qui diu, tot l'equip nacional, s'ho havia de menjar tot. El Betis va guanyar la lliga.
Acabada la guerra, els victoriosos volien fer fonedís el Barça, salvat pel marquès de la Mesa de Asta, avui oblidat per franquista, i fou quan del ventre d'aquell món remogut, amb Espanya arraconada per tothom, el Franco va encarregar a un gallec com ell que fes un equip de futbol protegit per totes les proteccions, i fou el reialíssim que les guanyava totes. En aquelles glòries prepotents, al Barça no li va tocar cap altre paper que fer d'escolanet bon minyó i aguantar uns reflis que s'inventaven penals. Ep. Aquell equip del Madrid era glòria merescudament. Saltem temps. Entre la veritable dictadura i la falsa democràcia que va venir després, Madrid es va tornar un monstre prepotent, i ves que tot d'una va sortir el Barça amb quatre jugadors com quatre conillets de bosc i va donar a Espanya la copa del món i ho va guanyar tot a filigrana.
Ja hi som. Només faltava aquell portuguès que les diu talment li vénen, i ja tenim la gresca feta. Jo no sé què en penseu, però els quatre partits que hem hagut de viure no han estat futbol. Han estat la caça del conill a perdigonades, però, ves per on, han guanyat els conillets.
No m'allargo més. L'esport exigeix saber guanyar sense humiliar el vençut i saber perdre sense fer rebequeries.
Josep M. Ballarín Monset
Sense pena ni glòria, el Madrid aviat fou reial sense tocar campanes. Als anys vint, els dos pollastres eren el Barça del Samitier i l'Athletic de Bilbao. L'any 1929 el Barça guanyava la primera lliga de la història. Al Bilbao eren onze lleons, i del Madrid, reial o no, no en vaig sentir a parlar mai.
Amb la República, la catxonda del poble i el xotis van fer la primera milionada de la història del futbol. El Madrid va comprar, com qui diu, tot l'equip nacional, s'ho havia de menjar tot. El Betis va guanyar la lliga.
Acabada la guerra, els victoriosos volien fer fonedís el Barça, salvat pel marquès de la Mesa de Asta, avui oblidat per franquista, i fou quan del ventre d'aquell món remogut, amb Espanya arraconada per tothom, el Franco va encarregar a un gallec com ell que fes un equip de futbol protegit per totes les proteccions, i fou el reialíssim que les guanyava totes. En aquelles glòries prepotents, al Barça no li va tocar cap altre paper que fer d'escolanet bon minyó i aguantar uns reflis que s'inventaven penals. Ep. Aquell equip del Madrid era glòria merescudament. Saltem temps. Entre la veritable dictadura i la falsa democràcia que va venir després, Madrid es va tornar un monstre prepotent, i ves que tot d'una va sortir el Barça amb quatre jugadors com quatre conillets de bosc i va donar a Espanya la copa del món i ho va guanyar tot a filigrana.
Ja hi som. Només faltava aquell portuguès que les diu talment li vénen, i ja tenim la gresca feta. Jo no sé què en penseu, però els quatre partits que hem hagut de viure no han estat futbol. Han estat la caça del conill a perdigonades, però, ves per on, han guanyat els conillets.
No m'allargo més. L'esport exigeix saber guanyar sense humiliar el vençut i saber perdre sense fer rebequeries.
Josep M. Ballarín Monset
miércoles, 22 de junio de 2011
“WOODY WOODPECKER” ; FERNÁNDEZ ORDÓÑEZ, ÁNGEL.
Em feia gràcia el nickname que li han adjudicat al Governador del Banc d'Espanya; em sembla encertat i fins on és possible, simpàtic. L'home ; ho potser el càrrec ? , es despenja cada dia amb una opinió i/o comentari, que indefectiblement fa pujar, no el pa – com diu l'expressió popular - sinó dissortadament l'atur i la misèria.
Sembla que defensa amb entusiasme la concentració de Caixes d'Estalvis, que segons les seves, prediccions, ordres ? , s'han de reduir d'un 30%, de les actuals 45, a 30 en un primer moment.
Les raons que justifiquen aquesta brutal reducció que comportarà l'acomiadament de més d'un 30% de treballadors del sector, son bàsicament l'elevat nombre d'oficines d'entitats de crèdit – de tota mena- que justament amb el vist i plau del Ban d'Espanya, s'han anat obrint any rere any.
Us sembla que sobren Oficines de farmàcia a Espanya ? . No, oi ?. Això és perquè l'autorització no depèn de l'inefable WOODY WOODPECKER. Certament interes per obrir-ne una en tenen tots els llicenciats , però en aquest cas hi ha qui vetlla – amb bon criteri - per evitar la degradació d'aquest servei essencial.
El Governador del Banc D'Espanya i la resta d'alts càrrecs reben uns emoluments d'escàndol, perquè se'ls demana que vetllin i prenguin mesures per evitar situacions de de crisis. Està clar que en aquesta ocasió no han estat encertats. Esperem sentir les explicacions del WOODY WOODPECKER.
Avui amb el país ensorrat – i amb la certesa que ELL serà uns dels que se'n sortiran bé – demana coses com : moderació salarial, reformes laborals,.....
Des del carrer comencen a sentir-se amb força els crits dels damnificats, i malgrat tractar-se d'una especie protegida el nostre WOODI WOODPECKER faria molt santament de posar la barba a remullar, no fos el cas que prengués mal quan li afaitin.
domingo, 19 de junio de 2011
SIGNES DELS TEMPS
El temps tot ho canvia, fins fa poc aquesta era una pregaria freqüent :
Senyor, aquesta nit et demano una cosa especial:
Converteix-me en un televisor, voldria ocupar el seu lloc per poder viure el que viu el televisor de casa meva.
Tenir una habitació especial per a mi, congregar tots els membres de la família al meu voltant, ser el centre d'atenció al que tots volen escoltar i mirar, sense ser interromput ni qüestionat.
Que em preguin seriosament quan parlo, sentir la cura especial i immediata que rep la televisió quan alguna cosa no li funciona.
Tenir la companyia del meu pare quan arriba a casa, malgrat vingui cansat del treball.
Que la meva mare em busqui quan està sola i avorrida, enlloc d'ignorar-me.
Que els meus germans i amics es barallin per estar amb mi, divertir-los a tots, encara que a vegades no els hi digui res.
Viure la sensació de que ho deixin tot per passar uns moments al meu costat.
Senyor; no et demano molt, tot això ho viu qualsevol televisor !
Ara, la pregaria té com a destinatari l’ordinador personal
Senyor, vull ser objecte d’una atenció personal, quasi obsessiva, com ho és l’ordinador.
Senyor, necessito sentir el contacte emocional que dona la pantalla de l’ordinador
Senyor, em cal tota la intel·ligència per trobar respostes –bones respostes- a totes les qüestions que de vegades de forma simplona , respon l’ordinador.
Senyor, no vull ser una màquina, et demano per als meus familiars i per la resta dels usuaris, el seny necessari per discernir entre la distracció i la dependència, en la seva relació amb els ordinadors.
Amén
sábado, 18 de junio de 2011
Publicitat; de l’estultícia a la maldat
El diccionari – pietosament- defineix aquesta activitat com : Tècnica aplicada als mitjans de comunicació de massa amb l’objecte d’induir el públic a determinats comportaments, principalment comercials.
El comentari – d’anuncis únicament en llengua catalana, els ‘espanyols’ si volen ha s’ho faran – es redueix a dos exemples:
En el primer, una noia – barcelonina, i ‘ progre’ – ens explica que no li agraden els casaments ‘artificials’ – com si el fet mateix de casar-se, que únicament fem els humans, no ho fos -, i se’ns casa dalt d’una muntanya nevada, calçada amb les botes ad-hoc. Ah!, vol que beguem una determinada classe d’aigua.
En l’altre una suposada mare i el seu fill entren a pagar la benzina en una estació de servei; el nen volta per la botiga – ara a les benzineres venen de tot – i veu una persona en una cadira de rodes. El comentari posterior dalt del cotxe, amb la veu d’un adult que pretén fer-se passar per un nen, és espantós : m’agrada aquesta botiga, tenen cadires amb rodes perquè no et cansis fent la compra. El ‘menor’ té una edat física en la que el comentari és sens dubte ofensiu.
La publicitat s’adreça clarament a un col·lectiu concret; a quien se le dijo ?, a persones de baix nivell cultural i formatiu, que son les que fan les compres familiars i en ocasions de ‘las casas’ on treballen.
L’anunci de la – presumpta – barcelonina, ‘progre’ té una destinació clara, gent de ciutat, força ‘curteta’, amb un clar complex de superiorat.
El de la cadira, el ‘malvat’, que pretén ?. Dubto que s’adreci als invàlids perquè comprin a les benzineres.
Si algú pot contestar, que ho faci.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)