SIMPLIFICAR

Llegia un article en aquest mitjà digital – en el que col·laboro desinteressadament -  

http://www.naciodigital.cat/manresainfo/noticia/20585/lledoners/lluny/moia

No puc evitar fer-me  - i fer-vos a tots – una reflexió :

És un costum – mal costum – d’aquesta raça maleïda de la que formem part; blanc/negre, bons/dolents, justos/pecadors.

Està clar que a Moià s’han fet malament – molt malament – les coses pel que fa a la gestió dels cabals públics.

Tant clar, com que això fa temps – molts de temps- que era sabut – i consentit – per tothom.

Moià a viscut per damunt de les seves possibilitats, com – dissortadament- la resta de Catalunya. Tots en tenim però – per acció u omissió – una part de culpa.

Desprès de molts anys els alemanys van reconèixer la culpa col·lectiva en el genocidi jueu ; Hitler sol no hagués pogut fer-ho.   

De l’actual situació econòmica tots en som corresponsables, alguns únicament pel 0,01 % i altres per 99,99%; ens cal trobar un sistema – fins on sigui possible just – perquè tothom assumeixi les seves culpes.    

http://coneixercatalunya.blogspot.com/2011/07/moia-i-els-temps-dificils.html

EL LLOP JA ESTÀ A CASA !!!!

Us deixo un enllaç al conte del petit pastor que s'avorria veient pasturar les seves ovelles i, s'empescava coses  absurdes i àdhuc malaltisses  per a divertir-se.

Un dia, va decidir que seria una bona pensada riure una estona a  costa de la gent del poble , i dit i fet, va començar a cridar:

-Socors! el llop! que ve el llop!

http://www.totcontes.com/conte/48/pere-i-el-llop.html

en el mon real – el de cada dia – el llop ja el tenim instal·lat còmodament; alguns continuen pensant  que torna a ser una broma del petit pastor, i es neguen a veure l’evidència :

Els sous trigaran a moure’s – si ho fan – en sentit ascendent.

Les ‘retallades’ d’ara podrien estalviar-nos la mossegada dura en els mesos propers.

Els que cridaven fa poc temps ;

-Socors! el llop! que ve el llop!

Son – ara ho sabem – els majors responsables de la pèrdua d eles ‘ovelles del benestar’, i fins al moment sembla que se’n surten sense danys aparents.

Cal demanar justícia, cal reclamar la reparació pels danys ocasionats, cal posar noms i cognoms als ‘llops’ que dia rere dia s’han endut les millors peces del ramat, sense pagar ni un cèntim d’euro !!!  

Ara que tenim el llop entre nosaltres, cal fer el que calgui – EL QUE CALGUI – per foragitar-lo, i evitar que els responsables se’n baixin de rositas !!!!!

 http://coneixercatalunya.blogspot.com/2011/04/zapatero-se-va-de-rositas.html

PELL PRIMA

En català tenim una expressió ‘ tenir la pell molt prima’, que res te a veure amb la qualitat – bona o dolenta – de la nostra epidermis. Diu i vol dir, que hi ha moltes persones – cada vegada més – que tenen una baixa tolerància a la critica.

Fa molts anys que volto per aquest país nostre, i en masses ocasions el que veig mereix un comentari crític. Generalment els destinataris son les AUTORITATS que ho no fan la seva tasca, o la fan de forma maldestra. En alguna ocasió esmento també, als brètols, vàndals i altres tribus modernes perquè contràriament fan massa bé la seva tasca destructiva – sovint per l’omissió del deure de control del qui l’hauria d’exercir- , i molt escadusserament a les persones i/o associacions que desenvolupen – voluntàriament - tasques de protecció del patrimoni, i únicament quan les seves accions i/o omissions limiten o dificulten el lliure accés al bé presumptament protegit.

També a mi en ocasions m’arriben comentaris crítics, alguns els valoro com justos i altres em semblem excessius i/o desproporcionats; en un i altre cas però, el silenci sempre és la millor resposta. Això sense perjudici d’esmenar-me si estimo que hi ha motiu per a fer-ho – que sempre n’hi ha -, oi ?.

A ningú – tampoc a mi – li agrada rebre critiques, però son del tot inevitables quan ens relacionem amb la resta del món, no som, recordar-ho és una obvietat, una moneda de 2€ que de ben segur agrada a tothom.

Només hi ha un remei eficaç davant d’aquesta ‘patologia’, la paciència, - no hi ha mal que cent anys duri - , la resignació – un dia o altre això ens passa a tots - , i l’acceptació – sempre, sempre, en les critiques hi ha una part [ gran o petita ] de raó, ho hem de saber esbrinar, i modificar en conseqüència les nostres accions futures.

De res, de res.

L'HOME GRIS. FRANCISCO CAMPS ORTIZ

Se’n va de la política i únicament ell en sap les veritables raons.

El camí cap a la gloria començava al Barri de Abu Tur, més conegut com Borbotó, pedania de la ciutat de València , el 28 d’agost de 1.962, i arriba al final de cicle el dia 20 de juny de 2.011, quan presenta la seva dimissió. Justament aquell mateix dia el sol feia el seu acostumat ‘miracle’ al Puig de la Creu.

No he tingut ocasió de sentir-li mai, cap paraula de concòrdia, d’apropament, d’humanitat – tinc clar que els mitjans ens ‘seleccionen els missatges’ – però al ara expresident sembla que aquest paper ‘d’anti’, ja li anava bé en el seu moment.

Ha triat – no podia ser d’altra manera – un altre ‘ home gris’ , al que donarem però els 100 dies que s’acostumen en els sistemes democràtics , malgrat no sigui aquest el sistema que funciona – realment – al nostre país . Passat aquest termini – si cal – ja en direm alguna cosa.

L’arbre caigut és una metàfora recurrent, però el cert és que tothom – els contraris i els propis – faran tota la llenya que pugin de la peripècia judicial del Francisco Camps Ortiz, que com molts altres pensava trobar-se ‘ legibus solutus’ , per damunt de la llei.

No li escau l’adjectiu inefable, en el seu cas tot es pot explicar amb paraules, i esperem amb ànsia aquestes explicacions.

L'HÀBIT I EL MONJO

Hi ha una frase de general coneixement “ l'hàbit no fa el monjo “ , que la tinc per absolutament certa quan a la virtut dels interessats, però errada – molt errada – quan a la dignitat associada a la pràctica religiosa.

La major part d'activitats públiques porten associat l'us d'una vestimenta “ especial” , blanca els metges [ un metge sense la seva tradicional “bata , no ho sembla tant, oi ? ]; negra, la famosa toga d'advocats i jutges; blava ,els agents policials en la seva majoria; verda els integrants del cos de la Guàrdia Civil, i algunes unitats de l’exèrcit de terra; les bandes grogues a la roba identifiquen els serveis que fan tasques a la via pública, i els colors llampants a les unitats que treballen en situacions de risc, com el bombers. Hi ha més “uniformes” dins l'àmbit estrictament privat, dependents de comerç, paradistes dels mercats, mecànics , pintors,....... Segur que hi ha havia una raó poderosa per eliminar les sotanes, i els hàbits d'algunes ordres religioses. Confesso que no he sabut trobar-la.

Avui l'església pateix una forta crisis de vocacions, això que és de general coneixement, té – des de la meva òptica personal – una clara relació amb l'absoluta manca de prestigi social associada a la tasca nobilíssima del sacerdoci.

Quina enyorança del tracte reverencial que es dispensava als sacerdots en les parròquies rurals !; recordo amb tendresa la imatge d'alguns comunidors [*] ,

Sant Joan d’Oló,

Sant Pere de Bertí,

ambdós a la Comarca del Moianès – on som dissortadament exemplars únics -.

Santa Maria de Gaià al Bages;

Santuari de la Guardià al Berguedà,

no costa d'imaginar-se al Prevere beneint des d'aquest petit edifici, el bestiar, els camps,... o pregant per demanar la pluja, o cridant a comunió [**] a les tempestes, les pedregades, els vents...

(*)Comunidor : Petita edificació en forma de porxo obert als quatre vents, cobert, situada prop de l’església , on s’aixoplugava el sacerdot que comunia les tempestats i les pedregades.

(**)Comunir : Conjurar ( el mal temps ) amb oracions o exorcismes.

Ens expliquen que se'n ha restaurat un a Vallfogona del Ripollès, i maldem per anar a retratar-lo.

No hi ha cap presumpció d'honestedat en vestit dels policies,o en les togues dels jutges; tampoc d'eficiència i encert en les bates blanques. Algú però respectaria igualment una policia sense uniforme ?, un jutge amb texans ?, un metge amb pantalons curts ?.

El cleriman “clergymen”, va substituir les sotanes a l’estiu de 1.965, i d’aleshores ençà – curiosament – la davallada de vocacions, a anat parella a l’abandó de la pràctica religiosa.
L’hàbit no fa el monjo ?. Com diu la saviesa popular l’hàbit no fa al monjo, però el manifesta. Fins quan se’l fa servir de disfressa.

© Antonio Mora Vergés

ELS MATEIXOS GOSSOS,...

Acostumo a dir que ‘ algun dia descobriran el pa amb tomàquet’, per il·lustrar aquesta dèria comunicativa que mercè al copiar/pegar, agafa ja dimensions de catàstrofe mundial.

M’expliquen – imagino que aprofitant la coincidència amb el 18 de juliol, de tant mal record, pels demòcrates i pels catalans  - , que s’ha fet un estudi – ara qualsevol cosa rep aquesta denominació, també´-  que demostra des de l’antigor més remota,  en aquest país de pandereta sempre manen els mateixos. Ho acrediten amb la repetició reiterativa dels mateixos cognoms, govern, rere govern.

Val a dir que també en el ‘costat demòcrata’  sempre hi ha la mateixa gent, els recomano que repeteixin el procediment amb els qui manàvem a la primera República, els que ho feien a la Segona, i quan toqui els que ho faran a la Tercera.

Sense demanar que siguin elevats als altars laics, cal recordar que quan entrem en períodes politics, que amb molta feina podrien homologar-se  com ‘democràtics’,  el país viu una transició ; quan contràriament s’acaben aquests ‘miratges d’honestedat a la vida pública’, ho fan sempre de forma violenta .

Ara sembla que toca ‘ un final tràgic’ .   

Esperem un miracle.

Ah!, el pa amb tomàquet es feia servir per ‘amorosir ‘ el pa dur, en altres llocs feien ‘migas’ , o pa amb vi i sucre , o ....

Agencies de ‘desqualificació’ ; quan els taurons ensenyen a nedar .

Com tothom – o una bona part de la ciutadania – estic astorat davant l’actitud xulesca de Moody's Investors Service, Moody's pels 'enteraos' del periodisme ‘nacional’.

La situació de Grècia, Portugal, Itàlia, Espanya ,... és del tot homologable amb la dels milers de persones que amb els ingressos 'congelats'  – en el millor dels casos -, han de fer front  al pagament dels seus deutes.

El sistema 'canibal' , que regeix en el mon econòmic,  castiga amb un major preu, als qui tenen menys ingressos – en diuen `prima de risc’, i prima als qui tenen l’armilla folrada.

Si veritablement volguessin – que no volen, ja us ho dic jo – ajudar als pobres, ja fossin persones i/o països, el que s’hauria de fer justament fora el contrari;  abaixar-los els interessos, quan no fins i tot, eliminar-ne el pagament  ni que fos de forma temporal.

L’actual sistema de selecció, tant a nivell laboral, com econòmic i/o polític, està viciat des del seu inicial plantejament, enlloc de triar el suro – el que sempre està dalt tant quan arriba, com quan marxa la onada  – en circumstàncies difícils – i quan més que ara, oi ?- cal  descartar-lo, ara és el moment dels qui tenen bon pulmons i poden aguantar molt temps sota l’aigua.

La primera mesura per sortir de la crisi econòmica és desfer-se de tota aquesta morralla, d’aquests ‘reis del suro’, que ens costen un ull de la cara; Agències , Entitats Reguladores Diverses [ FMI, BANCS NACIONALS, BANCS CENTRALS,...],  no únicament cal cessar-los, sinó que se’ls ha d’obrir un judici internacional per tal que es facin càrrec dels danys ocasionats.

Això dels ‘ plans de salvament’ és únicament marejar la perdiu.