PARÀBOLA

Comparança o al•legoria de forma narrativa que conté un ensenyament moral, ens diu el diccionari de l’ Institut d’estudis Catalans.

Un professor d'economia, va anar a un institut, on l’havien convidat perquè expliqués aquesta crisi d'una forma senzilla, als alumnes d'ESO, per fer-los entendre les seves causes, els va explicar aquesta paràbola:

Un senyor es va dirigir a un llogaret on mai havia estat abans i va oferir als seus habitants 100 euros per cada ruc que li venguessin.

Bona part de la població li va vendre els seus animals.

L'endemà va tornar i va oferir millor preu, 150 per cada burret, una bona part de la població va decidir-se a vendre-li els seus.

Va tornar al dia següent per oferir 300 euros per cada bestia, i ara si , la resta de la gent va vendre els últims burros.

En veure que no hi havia més animals, va oferir 500 euros per cada burret, donant a entendre que els compraria a la setmana següent, i va marxar.

L'endemà va enviar el seu ajudant amb els rucs que va comprar a la mateixa poble perquè oferís els rucs a 400 euros cada un.

Davant el previsible guany només en una setmana, tots els vilatans van tornar a comprar els seus burros a 400 euros, i qui no tenia els diners els va demanar prestat. De fet, van comprar tots els rucs de la comarca prestats.

A les alçades del relat, no us sorprendrà saber la l’ajudant va desaparèixer, igual que ho havia fet el senyor, i mai més van tornar a aparèixer.


Resultat:

El llogaret va quedar plena de rucs i endeutats.


Fins aquí el que va explicar el professor. Vegem el que va passar després:


Els que havien demanat prestat, en no vendre els rucs, no van poder pagar el préstec.


Els que havien prestat diners es van queixar a l'ajuntament dient que si no cobraven, es arruïnarien ells, aleshores no podrien seguir prestant i s’arruïnaria tot el poble.


Perquè els prestadors no s'arruïnessin, l'Alcalde, en comptes de donar diners a la gent del poble per pagar els deutes, l'hi va donar als propis prestadors; aquests però , ja cobrada gran part dels diners no van perdonar els deutes als del poble, que va seguir igual de endeutat.


L'alcalde – aconsellat pels tècnics, llicenciats, enginyers i economistes - , va dilapidar tot el pressupost de l'Ajuntament, que finalment va quedar també endeutat.

Llavors va intentar demanar diners als prestamistes i fins a d’altres ajuntaments, però uns i altres, li van explicar que no podien ajudar-lo, perquè com està a la ruïna, no podrien recuperar després el que li prestin.


El resultat:

Els llestos del principi, folrats.

Els prestadors feliços amb les pèrdues resoltes, i un munt de gent a la que seguiran cobrant el que els van prestar , i més els interessos, acabaran quedant-se amb els devaluats rucs, i provocaran la ruïna definitiva dels pagesos que sense l’animal no poden treballar, i d’aquesta manera mai arribaran a cobrir tot el deute.

La conclusió ?

Molta gent arruïnada i sense ruc per a tota la vida.

L'Ajuntament igualment arruïnat.

Per mirar de sortir de l’atzucac, tècnics, llicenciats, enginyers i economistes, aconsellen ara :

Que l'Ajuntament prescindeixi d’una bona part dels seus treballadors – no tècnics – , a la resta que els abaixi el sou, i que tanqui les residències d'ancians, i les escoles públiques.

Diuen que deixant que actuïn les llei del mercat ja s’ha arreglarà tot.

Aclariment final; la compra venda dels rucs, es va fer seguint les lleis bàsiques del mercat, Demanda i Oferta; l’estultícia, l’avarícia i tota la resta, ja ens venen donades als humans.

MÉS QUE DESENCANTAT, OIAT !

En una societat  on  pràcticament tots els que  es diuen els nostres governants menteixen descaradament i es queden tan amples sense el més mínim de vergonya; alguna cosa no està funcionant.

De cada vegada més se’m fa palesa la sensació que els importam una merda ( i aquesta vegada si que en sóc d’escatològic, però em sembla molt definitori), i mentre ells i elles, juguen a fer i a desfer amb les nostres vides i nosaltres callem i anam trampejant com déu ens dóna a entendre, guiant-nos pel “sentit comú” del que molts cops els nostres governants els hi manca.

Podria posar un exemple molt proper que vaig contemplar estorat, com si fos la cosa més normal del món, en el darrer ple ordinari de dia 4 d’octubre passat. La regidora Catalina Esteva ,  va enflocà al Batlle Sr. Simarro: “- Ha mentit ” i el batlle es va quedar tan ample, i ni se li va immutar el gest ( no sé si la processó anava per dedins i s’havia d’esser políticament correcte, però no m’ho semblà). De les veritats i mentides, i com jo no tinc la memòria fluixa i hi ha hemeroteques, basta consultar-les i/o rellegir-se els programes electorals de les eleccions municipals passades.

Sembla que amb tot el que vaig escoltar i que en alguns aspectes se’m va fer difícil pair; faré com es diu un “mutis por el foro” i durant una bona temporada deixaré d’anar als plens cansat de veure  una interpretació bastant nefasta.

A part de tots els punts que es tractaren , n’hi havia un, especialment que volia saber com es desenvoluparia i perquè es tractava en aquells moments, malgrat m’ho imagin.

Malgrat, que existia “precs i preguntes”, no vaig tenir cap ganes de xerrar, ja que, no sé per quina raó, vaig sentir que fer-ho seria d’una inutilitat tan gran que no calia ni fer el mínim esforç. Diu un refrany àrab: “Sempre seràs l’esclau de les teves paraules i el sultà del teu silenci” i un altre “No parlis, si les teves paraules no són més importants que el teu silenci”.

També vaig tenir la impressió ben fefaent que alguns dels cappares municipals se’n foten, no tan sols de nosaltres, si no del sant i la festa.

Com a més, tan sols érem prop de mitja dotzena de públic, vaig pensar que si volia donar una difusió al que estava pensant, però no deia, triaria un altre fòrum.

El vuitè punt: Moció dels portaveus en relació a la subvenció del peatge del Túnel de Sóller per part de la CAIB.  Bé, fantàstic, a veure ara qui es penja la medalla!

Hom es demana , per què han esperat a què el deute arribés a milió i mig d’euros per a prendre tan “lloable” decisió, totes les forces polítiques que formen el consistori ?

I si no hagués arribat de manera mediàtica: mitjans de comunicació escrits, documentals i entrevistes sobre la reclamació patent i adient per part del Col·lectiu Albaïna, aquesta moció l’haguessin vista els meus ulls?

No, resposta, i això tan sols se m’ocorre un nom: Oportunisme flagrant pro electoral.

Oportunisme també va esser que les piscines buides  del poliesportiu de Son Angelats, a dos dies que Entesa havia proposat anar-les a estrenar, fent una acció reivindicativa – Tan sols feia cent quinze dies que el nou Consistori havia promès que estarien en funcionament amb una celeritat que no s’ha vist en absolut, va una fada i amb una vareta màgica les omple, i el Batlle assegura  que abans d’acabar desembre funcionaran.

Ja vos vaig dir que de les promeses electoral, no em fio gaire, ni una gota.

Volen el nostre vot i tenir-nos callats els quatre anys que per la loteria de la Llei d’Hond (que cap dels partits, sobre tot els grans,  vol modificar, malgrat ara Rubalcaba se n’ompli la boca) , els toca governar alternativament.

Desencantat? Si!,  molt i crec que és un sentiment que cada vegada es fa més patent entre la població que analitza. Creix la sensació que ens volen prendre el pèl i que se n’ocupen prou bé de llaurar-se un bon estatuts al temps que ens “governen o desgovernen”.

Repeteix per enèsima vegada, que les nostres prioritats estan a anys llum de les seves, ans bé en volen fer creure el contrari. I mentre fan i desfan  i nosaltres pagam! (llegiu IBI)

Josep Bonnín

TORRÓ AMARG

S’apropa el Nadal, i cal començar a fer ‘ bons gestos’, alguns perquè  esperen convèncer al Pare Noel de la seva bondat; altres pensem més en els Reis Mags, i fins i tot n’hi ha que pensen – encertadament – que si no mouen fitxa, és possible que no arribi Nadal – almenys per a ells - , ja que el ‘ personal’ està molt emprenyat, i amb raó.

Llegia que els alts càrrecs del govern català renuncien a la paga doble de Nadal – no a la ‘ paga de desembre’ -; els que estant a l’atur - amb ingressos màxims, deduït el IRPF i la Seguretat Social  de menys de 1.000 € - no han cobrat mai, ni la paga doble de l’estiu – ara dita del Rei -, ni per descomptat la  de Nadal. I, això no ha estat mai noticia, ni als Diaris ‘afectes al Régimen’, ni als que presumeixen de no ser-ho.

Pel que sabem de l'origen del torró, la teoria més plausible és que el portessin els àrabs, com  quasi la major part de postres amb ametles.  El que si sabem és que al segle XV, la cuina catalana era la més prestigiosa d'Europa,  i possiblement aquesta fou la via de penetració d’aquest dolç al país Occità i a Itàlia , ja que tenim força ben documentat que el torró català existia a l'Edat Mitjana.

Dèiem que per a fer el torró calen ametlles ,  o avellanes en alguna varietat  , i tant un fruit sec com l’altre – més les ametlles – si son velles acostumen a tornar-se amargues.

Aquest Nadal, els que cobren l’atur, no tindran – com la resta d’anys – paga doble; en un gest per a la galeria els ‘capitostos’ renunciaran també – només en aquesta ocasió – a la seva. Els que no tenen feina,  ni subsidi de cap mena, llevat del Banc d’Aliments, de Càritas, o de la bondat d’algunes persones, trobaran a la taula del dinar de Nadal, – com fa massa anys -  un torró molt amarg.

Del sofriment que pateix la població, no en diuen res, els ‘líders’ dels partits que succeïen pacíficament al Régimen.  

L’ INFERN BLANC DE SALLENT. SANTA BÀRBARA DE LA BOTJOSA.

Fa molts anys, de forma obligatòria com la resta d’homes, feia el servei militar com artiller. La Patrona d’aquesta arma, és Santa Bàrbara, advocació a la que hom s’acull, quan hi ha gran tempestes – sobretot amb  trons i llamps -.  Em sobtava trobar una església dedicada a aquesta Santa  en la colònia minaire, construïda els anys 30 a tocar del pou miner i de la planta de tractament del mineral de Sallent, per a allotjar als treballadors i les seves famílies.

Està constituïda per un seguit de casetes d'una sola planta, idèntiques entre elles i ben arrenglerades. Originalment, la Botjosa seguia el model social anterior de les colònies tèxtils, és a dir, el d'un petit poble autosuficient amb els seus serveis bàsics: botiga, escola i església.

Les diferències entre la colònia minera de la Botjosa i les tèxtils del Llobregat són que, econòmicament, la colònia de la Botjosa gira al voltant de la mina en comptes de la fàbrica i que, urbanísticament, es tracta de casetes unifamiliars en comptes de grans blocs de pisos petits.

La colònia minera de la Botjosa té el runam vell de Sallent abandonat a tocar. Aquest runam ocupa 13,5 Ha i té una massa de 4 milions de tones. L'afectació directa de la sal provinent del runam malmet el ciment i les roques de les edificacions, rovella els metalls i ha fet pràcticament inhabitable aquesta colònia.

Actualment, a les 150 vivendes que hi ha, malviuen en condicions degradades 84 famílies amb poc poder adquisitiu. La meitat de les casetes estan doncs desocupades. Els habitants que queden al barri porten anys queixant-se de la seva situació. Se'ls havia dit que tenien la solució a tocar. No cal parlar de la seva impaciència i exigència, llargament covada. L'Estat, a través d'Infoinvest, es va comprometre a mantenir el barri miner de la Botjosa invertint-hi el necessari per poder viure-hi amb dignitat. Més endavant, la SEPI va creure que la millor solució era la promoció de noves vivendes i el reallotjament dels actuals habitants a través d'acords amb l'Ajuntament de Sallent i amb la Generalitat de Catalunya. Degut a això i preveient una nova ubicació, és a dir, la construcció d'un barri nou, la SEPI no ha invertit més en el barri de la Botjosa.

La Botjosa ha passat a ser una barri totalment degradat, sense cap tipus de manteniment: les teulades de les cases s'esfondren, les canonades de l'aigua es rebenten, l'enllumenat és deficient i en un cantó de la colònia inexistent, els vials estan en mal estat ...

Santa Bàrbara prou fa contenint l’avenç del runam, a qui pertoqui que posi remei a aquesta situació d’abandó que succeeix davant dels ulls de tothom.

SANT JOAN DE VILADA. EL BERGUEDÀ SOBIRÀ

Ens aturàvem davant l’església parroquial de Sant Joan de Vilada, la Rosa, el Miquel, la Maria Jesús, i l’Antonio; res en aquest edifici recorda el primitiu temple romànic del segle XII, del qual – ens expliquen les cròniques – hi ha restes encara en alguns dels actuals murs – insistim en la inexistència de ‘pedres romàniques’, no és el material, sinó la forma en que es disposa, el que atorga una o altra qualificació - ; Sant Joan apareix documentat el 903, en l'acte de consagració de la desapareguda Santa Maria de Roset.

La construcció actual, manté bàsicament l’estil que li donaren unes ‘remodelacions’ – eufemisme que sovint substitueix i/o amaga reformes radicals i/o reedificacions- del segle XVII – m’agrada llegir ‘patides’- seguint els models del Barroc rural.

L’edifici actual és d'una nau única, amb capelles laterals i un campanar de torre quadrada que es transforma en un octògon.

Les cròniques diuen que l'església fou cremada durant la guerra civil i es va perdre el retaule barroc de la Verge del Roser que presidia l'altar. Fou substituït per un retaule neoclàssic que actualment tampoc es conserva.

El Miquel i la Maria Jesús departien tranquil•lament, mentre la Rosa i l’Antonio, maldàvem – sense èxit – per obtenir alguna imatge ‘neta’ – sense fils per mig – d’aquesta església.
Si les ‘Autoritats’ permeten i/o toleren aquestes formes de degradació del patrimoni col•lectiu, que ningú s’estranyi de les pintades i d’altres bretolades de més ‘nivell’.

Al enemigo, ni agua.

La frase forma part del ideari bàsic del nacionalcatolicisme [ conegut també com feixisme, franquisme,... ], està clar que hi ha una clara contradicció entre aquest enunciat, i el que defensen - si més no sobre el paper – els seguidors del catolicisme. Déu, sovint és utilitzat com a bandera d’alguns contra la resta.

Em tornava la frase a la memòria en ocasió d’una visita que feia a una persona –catalana - ingressada a l’hospital de Sabadell. És una persona d’edat, sola i sense recursos econòmics. Ara, al•legant raons d’estalvi, en els àpats no els donen aigua, tampoc els faciliten estris i mitjans per a la higiene, ni tovalloles,ni......

Entenc que com a perdedors de la guerra 1936-1939, estem pagant en concepte de -reparació – elevadíssimes quantitats de diners, que s’esmercen en ‘gratificar’ esplèndidament als que viuen en altres comunitats. Ho entenc, i fins ho accepto – a la força et pengen - ; el que em sorprèn és l’estultícia suprema dels nostres capitostos ; ens prenen una part substancial dels nostres ingressos, i alhora destrueixen la nostra capacitat de produir.

Les inversions productives s’havien d’haver centrat – segons la lògica del nacionalcatolicisme – en els territoris ‘ conquerits’, on els pobles treballen en condicions de quasi esclavitud , i ves per on ens assabentem que s’han gastat els diners, en autovies, trens d’alta velocitat, aeroports ,... justament en els territoris ‘gratificats’, que tenen una productivitat negativa.

Ara, esgotats els recursos, quasi morta de fam ‘la gallina d’or’, toca imposar restriccions, i comencen justament per deixar als més febles dels seus ‘ enemics’ sense aigua.

S’agraeix amb tot, que finalment els hereus directes del Régimen es treguin la careta.

ENTRE UN VATUA I UNA FLASTOMIA

Quan es publiqui aquest article, el mateix horabaixa a les 19 h, el col·lectiu Albaïna, farà la inauguració del Casal “La Victòria” que té al carrer de Victòria 11 de Maig, 44; amb les actuacions de Nendy i Manu; i “Sa cabra que sopa”; a més, d’acabar amb un bon pa amb oli i una glosada popular.

Ja sé que no té res a veure amb el títol, tot i que, “Perdoneu, però algú ho havia de dir”
De la moguda electoral 20 N, vos puc assegurar que em fa una vessa...

I xerrar d’una llei electoral que afavoreix l’alternança dels dos grans partits centralistes i espanyolistes; que puc dir, per no esser malparlat i amollar un parell de vatues que em deixin el cos xalest, i traurà a defora l’oiet que em fa aquesta subhasta de peix?

Cada cert temps ens convoquen per fer el paripé a les urnes, per a llavors quan s’han acomodat al poder, repartit els càrrecs entre els amiguets , i fer el que els hi vengui en gana. Si, i al poble? Que le den!

I dels partits petits? Record quan es va fer la presentació del llibre “Construint municipi a través dels moviments socials” per part del col·lectiu Albaïna; un dels autors deia clarament que els petits també entren dins del mateix joc i juguen amb una certa complicitat. I que quan els moviments socials, els hi plantegen reformes justes i necessàries, que ells podrien desenvolupar des dels seus llocs, o al manco intentar-ho; sempre hi ha problemes, per acabar sense posar-s’hi per feines.

Dels atacs frontals a la nostra llengua i cultura que s’estan produint per les nostres contrades, tornaria a amollar un altre parell de vatues. JR Bauzá ( No el de “Dallas”, està emprant el rodet de la majoria absoluta per fer de “cavall d’Atila” que quan ell passava no tornava a créixer l’herba. Ni en temps de Canyelles ni de Mates, s’havia estat tan bel·ligerant: Fora subvenció a revistes i setmanaris en català no diàries ( manera d’enfonsar financerament les revistes i setmanaris de part forana); Tancament de Radio i TV Mallorca. Declaracions de JR com “A IB3 hi haurà programes en castellà, faltaria més” Vatua l’olla! De la immersió lingüística, deu creure que és tracta de qualque tema submarí; queda més que clar que la nostra cultura no és la seva. I la seva, quina és?

Asserenat, i encara no he amollat cap flastomia, i no per por d’anar a l’infern, ja que per aquí en tenim un i no cal repetir.

Vivim un temps convuls socialment i una gran part dels polítics governants i oposicions respectives per los madriles i a altres llocs també; els hi ha pegat l’austeritat i ho fan en tot menys amb els seus sous, prebendes i canongies; o ajudes als seus amics els bancs. Retallen arreu i enlloc de veure a persones que les situen dins d’uns drames, veuen tan sols números, a fi que els seus comptes ( que no són els nostres, malgrat ho facin amb els nostres doblers) els hi surtin.

Són executius talladors de caps i quan es tracta de doblers ( malgrat no siguin els seus) no estan per “sensibleries”. I a ells que cony els importa com s’ho farà la persona que acomiaden, de l’empresa pública, sanitat, educació, etc; o que un malalt de càncer amb el seu estat anímic prou sensible, tardi la intemerata en que l’operin; o que una família boti al carrer, perquè no pugui pagar la hipoteca o que una altre família amb un discapacitat psiquic es trobi de cop sense les atencions del centre, i podria afegir casos a balquena. Un rave!

No alterarà per res el seu ritme de vida, la seva projecció social i política ( llegiu estatus)
Són mentiders, hipòcrites i falsaris. O contesteu-me i em traureu de dubtes. Heu vist algun partit que hagi complert rigorosament totes les seves promeses electorals? Un no com una catedral. Vatua o flastomia?

Doncs com estic una mica fart que em vulguin prendre en pèl, no aniré a votar, no entraré en la comèdia que m’intentin convèncer que el meu vot val per res. Més ben dit si, quan han aconseguit el que volien ( cotes de poder i manejar els nostres doblers) ; el col·loquen prop de la tassa del wàter. Supòs que sabeu, perquè, no manca esser massa escatològic.

Josep Bonnín