miércoles, 16 de noviembre de 2011

Camí de l’abisme


El proper dia 20 podem triar  entre dos úniques opcions ; Nacionalsocialistes o Nacionalcatòlics,  ambdós hereus clars del regim anterior, i defensors de les seves essències, ho recordeu ?

UNA, GRANDE Y LIBRE

Dels discursos d’aquells anys a tothom  li ve a la memòria una frase patètica :

“Estabamos al borde del abismo, pero hemos dado un paso hacia adelante”

Ambdós grups ‘nacionals’  es podrien intercanviar els líders, com han fet la País Basc, i ningú ho arribaria a distingir mai.

En aquesta campanya he vist com els creixia el nas a més d’un – i d’una -, i és que el calibre de les seves mentides supera tot els límits de la decència.

A partir del 20-N, guany qui guany, amics lectors, tots haurem perdut.

sábado, 12 de noviembre de 2011

Hipoteca Espanya


Hipoteca Espanya 

- Hola, bon dia. Miri, venia perquè he vist que m'han cobrat, erròniament, 180 EUR. 

- Ah, no! No és cap error. És la seva hipoteca Espanya. 

- Però si jo no l'he demanada!!! 

- No, no cal demanar-la. La hi assignem automàticament pel sol fet de ser titular de la llibreta Catalunya. 

- Automàticament? Però, i quins avantatges hi tinc, doncs? 

- Ui, molts! Pensi que és el que se'n diu una llibreta solidaria. Amb els seus diners es podran, per exemple, regalar ordinadors portàtils als titulars de la targeta Extremadura o bé peatges d'autopista als propietaris d'un compte Castella. 

- Però... si jo no en tinc d'ordinador!!! I he de pagar les autopistes cada cop que viatjo!!! I per mi què hi haurà? 

- Per mi, per mi... Au, home, no sigui tan egoista! Que a vostè no li ve d'aquests 180 EUR al mes! 

- Que no em ve de... però... i doncs?... així ho estem pagant tota la família? La meva dona? El meus dos fills? 

- Sí, sí, és clar. Tots els titulars. 

- Però això són més de 700 EUR cada mes!!! És una vergonya!!! 

- Miri, amb franquesa, entre vostè i jo... sí, és un escàndol! Però bé, com que té un contracte de permanència de 'per vida' no hi ha res a fer. Les condicions són així! 

- Doncs miri, sap què li dic? Que a la que pugui canviaré de banc!!! Au, que tingui bon dia senyor...? 

- Solbes, Pedro Solbes. Bon dia. 
Des de fa 300 anys, els catalans hem estat uns imbècils. 

Es tracta, doncs, de deixar de ser catalans? 

No,...... de deixar de ser imbècils!!!. 
Com? 
PROCLAMANT L’INDEPENDENCIA de CATALUNYA 

CRÒNICA D’UN CIUTADÀ EMPRENYAT


      Les darreres notícies que m’han arribat més que per  indignar-se, són per emprenyar-se de valent. Vos contaré.

      La primera, el Govern de les Illes Balears, presidit per Josemón Bauzá, insulta als ciutadans i ciutadanes de Sóller, llevant-nos  la subvenció que teníem pel peatge del Túnel de Sóller. O sigui, ha llevat la partida dels pressupostos del 2012 , que cobria la subvenció al transport marítim interilles i la del Túnel. A més, encara no es sap res del milió i mig d’euros que deu als ciutadans i ciutadanes de Sóller des del mes d’octubre del 2010.

Vinc a dir que a partir d’ara, per sortir i entrar del nostre poble, a no esser que facem el Coll, a pagar religiosament  sense retorn.
     
      La segona que m’ha arribat, ha estat sobre la Residència Bell Entorn en que sembla que la direcció de la mateixa ha anat citant als familiars de les persones que tenien plaça allà amb l’ajut de l’Ajuntament, ja que aquest ajut a partir del dia 1 de gener de 2012, es deixarà de donar.  O sigui, que si tenen un vellet allà, o paguen prop de 1700€ o pel que sembla se n’hauran de portar els vellets a casa. Un drama i una manca de sensibilitat que no és de dir. Quin treballador   pot suportar un pagament mensual d’aquesta quantitat?

Jo diria que ningú. A més, existeixen persones que tenen vellets allà i que es troben amb una situació precària de feina, això si no tenen una paga minsa de jubilació. Com s’ho faran?

      De la presumpta i futura pujada de l’IBI, amb una revalorització dels valors cadastrals dels béns immobles, ja ha sortit prou informació a tots els setmanaris i el que es mourà. És insultant! Actuen com a vampirs!

      Dels sous dels polítics del Consistori actual, el meu amic i company de Setmanari Joan Castanyer, en dóna deguda compte a l’anterior setmanari. Tenen les estisores esmolades per tot, prestacions socials incloses,  menys pels seus sous.
     
      Mentre, l’ajuntament segueix repartint càrrecs ben dotats a persones que han treballat exhaustivament pel partit, malgrat alguns hagin estat condemnades per casos de corrupció. Guai!

      De la retallada de subvencions a la premsa en català no diària, que han rebut de valent els dos setmanaris de la Vall, ja en vaig escriure i també és indignant. Però, que es pot esperar, quan tots els nous governants, malgrat siguin ben mallorquins, tenen la norma de ruta, que sempre s’ha de parlar en “español”.

      Que ens veurem més d’atemptats contra  la nostra dignitat en tots els aspectes: Llengua, identitat i cultura,  per part d’en Josemón ( sembla un señorito andalú o de Madriz) i els seus adlàters, no ho dubteu ni un segon.

      Aquest article és terapèutic. He de treure tot el que em crema per dedins, ja que si no em farà mal i fins aquí hauríem arribat.

      Tornar a sortir al carrer a reclamar dels nostres drets, defensant-nos dels atacs d’una colla que no estima ni Mallorca, ni els mallorquins i que ha arribat al seu “cortijo” i l’està manejant com li passa dels dallonses, són els perills de la partitocràcia. Democràcia? I uns dallons. Més bé, una memocràcia; a la classe política, la inoperància i la  mediocritat està en auge-   els més curts de gambals poden pujar més amunt, embullant la troca, comprant afinitats, inclusiu posant mà dins la caixa dels doblers públics  i a més  un gran esbart de persones  es creuen que ells tenen la vareta màgica i voten a uns o als altres. No me’n fio de cap, hi pot haver excepcions, i no entenc  com poden aguantar  tanta insensibilitat, i tan poca senyoria.

      Si, estic emprenyat , i que passa? Que passa quan un home tranquil s’enfada i diu el que li vessa? Res. Sé de debò que els que  em llegiu, estareu bastant d’acord amb la meva emprenyadura, inclusiu la compatireu.

      Fins quan haurem d’assumir una gran panda d’ineptes que empra la política com a catapulta pels seus interessos individuals, emprant per això la cosa pública, ja que a l’empresa privada durarien el que un xupa-xup a la porta d’una escola?

      I per acabar el gran aparat del 20 N. I despesa al màxim en temps de crisi, per segons qui.  Que va de bé manegar doblers que no són els seus. Apa, idò

voteu-los i vos seguiran xuclant la sang sense mesura.
     
      Josep Bonnín


P/D. Les fotografies són d’avui dematí a la plaça defensant els nostres drets. Més de quatre-centes persones concentrades i convocades pel Col·lectiu Albaïna.

viernes, 11 de noviembre de 2011

PER QUÈ EM MALTRACTEN?

Aquesta pregunta se la fan cada dia milers i milers de persones, la que pateix la violència de la seva parella , fill i/o progenitor, home  dona, infant , jove, adult o vell, avui  darrera de la porta de moltes vivendes es viuen autèntics drames com potser mai abans en la història de la humanitat, se la fan també els escolars assajats, els  mestres assajats , els obrers  assajats, els funcionaris assajats , els soldats assajats, i tantes i tantes persones que a canvi de no gaire més d’un plat de llenties, viuen avui sota la violència tolerada, quan no propiciada directament per les empreses, institucions,  i àdhuc l’Estat mateix , que avui no és sinó una màquina poderosa de maltractar a les persones.
Com sempre una faula ens servirà per entendre – fins on això és possible – aquesta pandèmia de la nostra societat, s’explica que hi havia una lluerna, o cuca de llum, o marieta de llum, que de totes aquestes maneres se’n pot dir en la llengua catalana, que per tal de comprovar la potència de la seva llum, s’anava allunyant cada vegada més de les seves companyes, que quasi juntes, constituïen un mosaic de llum; de feia temps les lluernes observaven com un serp des de molt aprop tenia la seva mirada fixa en el grup; no era una mirada d’admiració, sense poder-ho afirmar per què cap d’elles es sentia en perill, podríem dir que la serp tenia la mirada enverinada per l’odi !
La nostra cuca de llum, s’anava allunyant i allunyant cada cop mes del grup, i tot d’una la serp immòbil es va posar en marxa perseguint a la cuca !. De primer li va semblar del tot irracional, però la lluerna va començar a córrer tant com li permetien les seves cames; la persecució per valls i muntanyes, per prats i cingleres va durar quasi una setmana, i a la fi, exhaustes ja l’una i l’altra, la marieta de llum, li va dir a la serp.  Et puc fer tres preguntes ?
La serp amb sorpresa, li va contestar que malgrat que no tenia per costum fer això, amb les seves víctimes li ho permetia.
De primer, la cuca li va preguntar si en la seva dieta habitual, s’hi trobaven les marietes de llum, i la serp va contestar que NO !
La segona pregunta, va demanar a la serp, sobre si aquella cuca de llum en concret, o les cuques de llum com espècie, li havíem fet cap mal en alguna ocasió,  i la serp va contestar que NO !
La darrera pregunta de la marieta venia a ser com la conseqüència de les dues anteriors ; i doncs per què em persegueixes, i per què vols matar-me ?. La resposta de la serp,  del tot inesperada va deixar a la cuca sense esma , perquè no suporto veure’t brillar !
Com la serp de la història, hi ha cada vegada més persones que sense cap benefici per a ells, executen actes de violència extrema únicament per aquesta raó simple, no suporten que algú altre poguí brillar !
Abans l’enveja era les més de les vegades passiva, sempre miserable, però difícilment agressiva, avui no podem ja parlar NOMÉS d’enveja, hi ha en aquestes persones, com en la serp de la faula, quelcom de malaltís, diríem per a nosaltres d’inhumà !
Ens cal apropar-nos tant com ens sigui possible a persones com nosaltres, i en aquesta unitat, que fa la força, esperar que tindrem una mínima garantia  de poder viure. De les Institucions, Partits, i Administracions de tota mena, no n’espereu res, almenys res de bo !
Sobretot però , aquells que puguin, que no deixin ni un sol moment de donar llum !, de foscor, de por i de misèria, n’ anem per desgracia de tots , massa sobrats en aquest món !

miércoles, 9 de noviembre de 2011

LA HERÀLDICA TRADICIONAL, I LES ‘FANTASIES HERÀLDIQUES’.

Això de la heràldica comença al segle XII, i fa servir bàsicament – malgrat que és un recurs limitat – els anomenats ‘escuts parlants’, es a dir traslladar al terreny de la imatge allò que ens evoca – de vegades molt llunyament – el mot parlat.

Hi ha blasons que conjuguen alhora l’encert i la bellesa, com el de Montserrat.



Altres, com el dels MECA / CLASQUERI , passarà de l’àmbit familiar a l’àmbit públic, ja que esdevindrà escut municipal.



Un gos i una campana, no semblaven les imatges més ‘idònies’ per traslladar al terreny de la imatge allò que ens evoca – de vegades molt llunyament – el mot parlat, i en el seu moment és va plantejar una ‘actualització’. Entravem – sense tenir-ne consciència - al món de Walt Disney, i des de ‘ la Terra de la Fantasia’ , ens arribava l’actual escut.



Més enllà de les ‘explicacions tècniques’ – que us en donaran, i moltes - deixàvem les armes dels MECA / CLASQUERI i assumiem les de D. Josep Tolrà i Avellà. Això si, ara surt un castell.



D’allò de Tolosa, a quin record dedicàvem una Ronda viaria, res de res.

De la memòria – llarga, si m’ho permeteu dir – de Sant Esteve de Castellar, res de res.

Això si, de barres en trobem moltes al ‘ escut nou’, i també un parell de creus. Els dissenyadors de ‘fantasies heràldiques’ es devien quedar ben descansats.

Dels altres Castellar, l’agregat d’aquest nom que es troba prop de la C-25 entre Rajadell i Aguilar de Segarra, no té escut d’armes, tampoc la població de Castellar del Riu, i si els de Castellar de la Ribera, com podeu veure en aquest enllaç :
http://ca.wikipedia.org/wiki/Fitxer:Escut_de_Castellar_de_la_Ribera.svg

L’escut de la Nou de Berguedà – extremadament bonic, val a dir-ho – em semblava fins al moment el ‘súmmum’ pel que fa al nivell de fantasia heràldica.
http://ca.wikipedia.org/wiki/Escut_de_la_Nou_de_Bergued%C3%A0

En això – com en quasi tot- , tot son punts de vista.

domingo, 6 de noviembre de 2011

referèndum

Arrel de l’anomenada ‘ crisis grega’, s’ha tornat a posar de moda aquest mot de la ciència política :

Del Diccionari de l’Institut d’estudis Catalans :

m. [LC] [DR] [PO] Votació de tots els ciutadans per a pronunciar-se sobre una qüestió o per a donar suport a una persona o a una mesura política. La Constitució va ser aprovada per referèndum. El canvi de sistema electoral hauria de ser sotmès a referèndum.

Els socialista Papendreou, com ‘l’enyorat ‘ F.Franco, sembla tenir ‘debilitat’ per aquest instrument de participació, a un i altre però, només els interessa a ‘ toro pasado’; certament calia haver preguntar als ciutadans coses com :

1. Està d’acord amb que el govern malgasti els diners públics ?
2. Autoritza i beneeix la corrupció política i administrativa ?


Voler demanar-los ara si volen pagar els plats trencats és – per dir-ho de forma respectuosa- una ‘ putada’.

En l’àmbit del socialisme ‘local’, pel que fa a les retallades caldria fer preguntes com :

1. Esta d’acord en que la despesa militar no es retalli ?
2. Està d’acord en que uns espanyols, joves, homes i dones, tinguin accés al PER, i la resta passin fam ?.

Uns i altres, grecs i espanyols, ens hauran d’explicar de forma entenedora :


a) Com es repartirà l’esforç econòmic per tapar el forat provocat per la corrupció i el desgovern ?.
b) Quines responsabilitats legals s’exigiran als responsables ?


Si únicament es tracta d’una ‘operació de maquillatge’ – com ens temem tots -, com diuen els ‘castissos’.

APAGA, Y VAMONOS!!!!!

sábado, 5 de noviembre de 2011

SANT JULIÀ DE FREIXENS A VALLCEBRE, EL BERGUEDÀ SOBIRÀ

Rebia una crònica del Tomàs Irigary Lopez i la Carmen Toledo Cañadas, ens expliquen en aquesta ocasió la visita a Sant Julià de Vallcebre, dita també de Freixens [ hom pensa que el topònim evoca l’abundància de freixes en aquell indret ]. No és aquest un arbre ‘ molt catòlic’, ja que entre altres, de la seva fusta es feien les varetes màgiques dels druides.


Joan Coromines Vigneaux en relació al topònim Vallcebre defensa la tesis d’un mot compost; de Balç, o sigui cingle, timba; i cebre- del llatí vulgar, separ, separat; Balcebre vingué, doncs, de Balteum separem, que vol dir balç separat, distint. Entre els segles IX i XIII es manté la grafia Ballcebre, i serà a partir del segle XIV que s’anomena Vall . Avui seguint el mal costum castellà ‘ Hacella y no enmendalla’, s’ha consolidat Vallcebre.

La tradició oral popular explica el origen del poble, a partir de trenta-tres famílies – número de fortes connotacions religioses, Jesús serà crucificat quan tenia aquesta edat - que van habitar les primeres cases anomenades Capmasos, passant de pares a hereus i cedint una petita parcel•la de terra als fills Cabalers per a construir-hi una barraca (no es permetia que es cobrissin amb teula). En l’actualitat encara es conserven vestigis d’aquells temps, ja que encara existeix una societat, anomenada Societat de Capmasats i Barracaires, a les quals pertanyen les cases més antigues del poble sense fer distincions entre elles, i que s’encarrega de gestionar els emprius[*] del municipi.
[*]Dret d’aprofitament comunal de certs béns rústics, en general pastures, boscos i aigües, que tenen els veïns d’un poble o comunitat rural

L’existència de l’església de Sant Julià de Vallcebre, ara anomenada de Fréixens, es constata documentalment a principis del segle XI, quan l’any 1019 els comtes d’Urgell concediren al monestir de Sant Serni de Tavèrnoles la possessió del monestir de Sant Llorenç de Morunys, a la Vall de Lord; aquest darrer tenia una important quantitat de terres al Berguedà, a la parròquia de Fréixens, aleshores Vallcebre, terres que per aquella donació passaren a integrar-se al domini del monestir de l’Alt Urgell.

En l’acta de consagració de l’església del monestir de Sant Serni de Tavèrnoles, datada el 17 de gener de 1040, es torna a fer palès el domini d’aquest monestir sobre la parròquia de Sant Julià de Vallcebre, “... cum ipso alodio de sancto Iuliano et ipsum clos de Vallcebre... “

L’any 1197 Estefania Isarna, en el teu testament, fa llegats pecuniaris a Santa Maria i a Sant Julià de Vallcebre. En concret, deixa a Santa Maria i als seus clergues dos sous, i dos argenços a Sant Julià. Deixa al seu fill Ramon els béns que té els el límits de la parròquia de Santa Maria de Vallcebre, també anomenada Vallcebre Sobirà. El testament d’Estefania va ser signat per Ramon, clergue de l’església de Sant Julià.

L’existència de les dues parròquies, la de Sant Maria i la de Sant Julià, es manté separada durant els segles XIII i XIV. Així es confirma en la visita al deganat de Berga de l’any 1312, en la qual apareix l’església de Sant Julià com a parròquia. En el segle XV Sant Julià deixa de ser parròquia i queda unit, com a sufragània, a Santa Maria de Vallcebre.


Sant Julià de Freixens, és una construcció romànica del segle XI, encara que bastant desfigurada per les reconstruccions i diversos afegitons dels segles XVII i XVIII. És un edifici d’una sola nau coberta per una volta de canó i acabada en un ample absis semicircular. La part superior del mur extern de l'absis és cobert amb una motllura i una sèrie de petites mènsules, i al capdamunt hi ha, com a coberta, un quart d'esfera. La part de davant i el campanar, que és de torre, són d'obra molt més moderna. Al seu entorn trobem el fossar.