Sempre m’ha sobtat que els règims autoritaris, Reis absoluts, Dictadors , .... no tinguessin clar allò que es diu Coh 1, 4 ‘ una generació se’n va, i una altra ve’. Només així s’explica que per exemple els nazis, o els feixistes ‘locals’, documentessin blanc sobre negre les seves accions abominables.
Aquest costum, si algun dia arribem a viure en democràcia - això d’ara és una ‘democraciola’, o un succedani si us agrada més – hauria de servir per reparar moltes injustícies. En tant però que – amb el nom que sigui – tinguem únicament dos partits d’àmbit NACIONAL D’ESPANYA, per als descendents dels botxins no hi ha cap risc de que això pugui succeir.
Em passaven un document de quina autenticitat no en puc donar fe – això és que de dolent té internet -, en tot cas, més enllà de la possible alteració de les xifres, el text ens diu que això d’espoliar a Catalunya i als catalans, ve de lluny.
lunes, 28 de noviembre de 2011
domingo, 27 de noviembre de 2011
NI FUMAR DEIXAVEN
Sembla que tornen els ‘dies grisos’, malgrat que ara tots els ‘servidors de la llei i l’ordre’ van de color blau, el color que a la gent d’una certa edat, ens evoca lo pitjor del nepotisme, la corrupció i l’estultícia, que ens semblava – ingenus de nosaltres – haver viscut.
En clau de conya, feia unes reflexions sobre els dies en que tothom fumava :
http://totsonpuntsdevista.blogspot.com/2011/11/fumar-era-un-plaer.html
Una amable lectora m’enviava una imatge que adjunto.
Properament podrem – dissortadament - recuperar imatges dels ‘dies grisos’ com :
El moment en que es subministra llet i formatge als nens en edat escolar perquè les dietes familiars no garanteixen el seu creixement ‘ normal’.
Cal agrair molt especialment als ‘politics professionals’ , que amb la seva tasca ens hagin facilitat aquest ' viatge al passat' que dissortadament no ens sortirà de franc.
En clau de conya, feia unes reflexions sobre els dies en que tothom fumava :
http://totsonpuntsdevista.blogspot.com/2011/11/fumar-era-un-plaer.html
Una amable lectora m’enviava una imatge que adjunto.
Properament podrem – dissortadament - recuperar imatges dels ‘dies grisos’ com :
El moment en que es subministra llet i formatge als nens en edat escolar perquè les dietes familiars no garanteixen el seu creixement ‘ normal’.
Cal agrair molt especialment als ‘politics professionals’ , que amb la seva tasca ens hagin facilitat aquest ' viatge al passat' que dissortadament no ens sortirà de franc.
L’AGULLA DEL PONT DEL CLOP. LLADURS. EL SOLSONÈS
Estava més que encuriosit per aquesta formació rocosa que la toponímia relaciona amb el Pont.
Recollia – per així dir-ho – la llegenda ‘oficial’, però com en altres ocasions intuïa que hi havia alguna cosa més, i confiava en que el temps ens ajudaria a esbrinar-ho.
L’indret pertanyia a la parròquia de Sant Pau de Terrassola que l’any 1.909, com a conseqüència de trobar-se aïllat per l’abandonament que havien patit les cases veïnes, restarà unit a Santa Eulàlia de Timoneda. Decideixo seguir la meva intuïció que em diu que hi ha una relació entre aquest abandonament i l’Agulla del Pont del Clop [ el terme Clop, designa una espècie de pollancre, espècie arbòria pròpia de les riberes ].
A Catalunya tenim una riquíssima varietat de relats llegendaris relacionats amb ponts, que tenen a àngels i dimonis com actors principals : http://coneixercatalunya.blogspot.com/2009/03/el-pont-del-diable-de-cardona.html
Pel que fa al Pont del Clop, un dels actors va ser efectivament el dimoni, i l’altre a instàncies de l’escolà de Sant Pau de Terrassola, - que li tenia molta devoció – va ser Sant Antoni de Pàdua. Vetllant pel joc net, hi havia també Sant Miquel Arcàngel.
El tracte que van fer els veïns de Terrassola, obligava al diable a fer un pont resistent, de pedra, en el termini d'una setmana, a canvi de tot això li lliurarien les seves ànimes. El prec de l’escolà, va fer que Sant Antoni de Pàdua, fes al dimoni el repte d’acabar-lo abans, i això salvaria les ànimes dels veins.
El dimoni té una llarga trajectòria com a constructor i va acceptar convençut que guanyaria; però si per alguna cosa es coneix a Sant Antoni de Pàdua és pel seu patronatge sobre els treballadors del sector de la construcció. La lluita seria terrible !
Havia de fer-ho sense cap ajuda, i no s’admetia el joc brut, aquestes eren les regles que va posar Sant Miquel arcàngel.
El diable va ser el primer en començar els treballs construint en un sol dia un pilar - dit avui l’Agulla - que serviria de suport al pont.
Sant Antoni anava desbrossant un camí per arribar fins a la Ribera Salada.
El segon dia el dimoni va acabar els encaixos que damunt les parets de pedra, havien de suportar el segon pilar del seu pont.
Sant Antoni continuava desbrossant un camí per arribar fins a la Ribera Salada.
El tercer dia, el dimoni havia aixecat sobre la riba contraria el suport del tercer pilar , que encara avui es pot veure.
Sant Antoni, va arribar fins a la Ribera Salada, i en el seu punt més estret, va aixecar un cindri i va començar a fer un petit pont.
Quan va sortir el sol del quart dia, el petit pont de Sant Antoni ja estava conclòs, i el dimoni va haver d’acceptar la seva derrota, i va marxar deixant per arreu les mostres de la seva inacabada obra.
El dia de Nadal a la missa del Gall, el mossèn va dir en la homilia, que si bé havien salvat l’ànima en l’enfrontament entre les forces del bé i del mal, tota la comunitat hauria de marxar de les seves terres, perquè com Adam i Eva, havien dubtat de la paraula de Déu.
Si avui pugeu dalt la ‘petita terrassa’, tothom us dirà que cal anar-hi amb molt de compte, perquè l’accés a l’interior de l’església no és fàcil ni segur.
Recollia – per així dir-ho – la llegenda ‘oficial’, però com en altres ocasions intuïa que hi havia alguna cosa més, i confiava en que el temps ens ajudaria a esbrinar-ho.
L’indret pertanyia a la parròquia de Sant Pau de Terrassola que l’any 1.909, com a conseqüència de trobar-se aïllat per l’abandonament que havien patit les cases veïnes, restarà unit a Santa Eulàlia de Timoneda. Decideixo seguir la meva intuïció que em diu que hi ha una relació entre aquest abandonament i l’Agulla del Pont del Clop [ el terme Clop, designa una espècie de pollancre, espècie arbòria pròpia de les riberes ].
A Catalunya tenim una riquíssima varietat de relats llegendaris relacionats amb ponts, que tenen a àngels i dimonis com actors principals : http://coneixercatalunya.blogspot.com/2009/03/el-pont-del-diable-de-cardona.html
Pel que fa al Pont del Clop, un dels actors va ser efectivament el dimoni, i l’altre a instàncies de l’escolà de Sant Pau de Terrassola, - que li tenia molta devoció – va ser Sant Antoni de Pàdua. Vetllant pel joc net, hi havia també Sant Miquel Arcàngel.
El tracte que van fer els veïns de Terrassola, obligava al diable a fer un pont resistent, de pedra, en el termini d'una setmana, a canvi de tot això li lliurarien les seves ànimes. El prec de l’escolà, va fer que Sant Antoni de Pàdua, fes al dimoni el repte d’acabar-lo abans, i això salvaria les ànimes dels veins.
El dimoni té una llarga trajectòria com a constructor i va acceptar convençut que guanyaria; però si per alguna cosa es coneix a Sant Antoni de Pàdua és pel seu patronatge sobre els treballadors del sector de la construcció. La lluita seria terrible !
Havia de fer-ho sense cap ajuda, i no s’admetia el joc brut, aquestes eren les regles que va posar Sant Miquel arcàngel.
El diable va ser el primer en començar els treballs construint en un sol dia un pilar - dit avui l’Agulla - que serviria de suport al pont.
Sant Antoni anava desbrossant un camí per arribar fins a la Ribera Salada.
El segon dia el dimoni va acabar els encaixos que damunt les parets de pedra, havien de suportar el segon pilar del seu pont.
Sant Antoni continuava desbrossant un camí per arribar fins a la Ribera Salada.
El tercer dia, el dimoni havia aixecat sobre la riba contraria el suport del tercer pilar , que encara avui es pot veure.
Sant Antoni, va arribar fins a la Ribera Salada, i en el seu punt més estret, va aixecar un cindri i va començar a fer un petit pont.
Quan va sortir el sol del quart dia, el petit pont de Sant Antoni ja estava conclòs, i el dimoni va haver d’acceptar la seva derrota, i va marxar deixant per arreu les mostres de la seva inacabada obra.
El dia de Nadal a la missa del Gall, el mossèn va dir en la homilia, que si bé havien salvat l’ànima en l’enfrontament entre les forces del bé i del mal, tota la comunitat hauria de marxar de les seves terres, perquè com Adam i Eva, havien dubtat de la paraula de Déu.
Si avui pugeu dalt la ‘petita terrassa’, tothom us dirà que cal anar-hi amb molt de compte, perquè l’accés a l’interior de l’església no és fàcil ni segur.
jueves, 24 de noviembre de 2011
On està el diable ara?
Ho tenim ‘cru’ això de les infraestructures a Catalunya !.
Fins ara no es feien perquè els ‘interessos dels espanyols’ passaven pel davant dels interessos catalans i europeus.
Ara, ens expliquen que la situació econòmica, propiciada alhora per la combinació d’una corrupció desaforada, i una estultícia absoluta, ho impedeix, i sembla que per un llarg període.
Adéu doncs, tren d’alta velocitat.
Adéu, autovia del mediterrani.
Adéu, quart cinturó.
Adéu ,...
Tenim una llarga tradició d’intervencions del diable pel que fa bàsicament als ponts, que es va estroncar sobtadament. Pensem que fins i tot el dimoni, acostumat a rebre com a compensació una única ànima, es devia espantar davant les demostracions de crueltat de les forces espanyoles, començant per l’inefable Felip V, i – per citar-ne algun – acabant fa pocs dies amb Gregorio Peces Barba, conegut també com el ‘ bombarder de Barcelona “.
Pregunto; li proposem al diable que es faci càrrec de la continuació de les obres aturades ?. La compensació a rebre serà sensiblement millor que la que li daven a l’època medieval, es podrà quedar amb l’ànima – si en tenen – de tots els malfactors, inútils i corruptes que ens han abocat a l’actual situació de misèria.
Que us sembla el tracte ?.
Docs només cal que trobem al diable per signar-ho.
Fins ara no es feien perquè els ‘interessos dels espanyols’ passaven pel davant dels interessos catalans i europeus.
Ara, ens expliquen que la situació econòmica, propiciada alhora per la combinació d’una corrupció desaforada, i una estultícia absoluta, ho impedeix, i sembla que per un llarg període.
Adéu doncs, tren d’alta velocitat.
Adéu, autovia del mediterrani.
Adéu, quart cinturó.
Adéu ,...
Tenim una llarga tradició d’intervencions del diable pel que fa bàsicament als ponts, que es va estroncar sobtadament. Pensem que fins i tot el dimoni, acostumat a rebre com a compensació una única ànima, es devia espantar davant les demostracions de crueltat de les forces espanyoles, començant per l’inefable Felip V, i – per citar-ne algun – acabant fa pocs dies amb Gregorio Peces Barba, conegut també com el ‘ bombarder de Barcelona “.
Pregunto; li proposem al diable que es faci càrrec de la continuació de les obres aturades ?. La compensació a rebre serà sensiblement millor que la que li daven a l’època medieval, es podrà quedar amb l’ànima – si en tenen – de tots els malfactors, inútils i corruptes que ens han abocat a l’actual situació de misèria.
Que us sembla el tracte ?.
Docs només cal que trobem al diable per signar-ho.
FUMAR ERA UN PLAER
El tabac prové d’una planta tropical originària d’Amèrica anomenada Nicotiana tabacum que pertany a la família de les solanàcies.
El consum del tabac entre les poblacions indígenes- denominades ‘indies’ pels estults conqueridors espanyols, es limitava a les celebracions i a cerimònies de caire religiós.
Cristòfor Colom ens el portarà quan torna d’Amèrica.
Els primers usos estaven relacionats amb les propietats medicinals de la planta. Caterina de Mèdici (1519-1589) la va fer servir per guarir les migranyes i es va convertir en la difusora principal de l’ús del tabac.
El tabac no únicament és fumava, també hi havia qui el mastegava, o fins els qui l’esnifaven pel nas. L’absència de marques i de publicitat va possibilitar que no hi haguessin adulteracions fins quasi a darreries del segle XIX, i que ningú associes el tabaquisme amb cap malaltia.
El 1865 va aparèixer la primera màquina industrial de fabricació de cigarretes que, juntament amb l’invent dels llumins el 1892, va facilitar la difusió i el consum de tabac, des d’aleshores les empreses amb l’aquiescència dels governs, van anar afegint substàncies al tabac, amb la doble intenció d’abaratir-ne el cost i provocar dependència als consumidors. Uns i altres empreses i governs, sabien ja aleshores que això provocaria malalties i morts, però com ‘ la pela, era la pela’, no es van aturar en les seves innobles actuacions.
L’any 1.922 quan és va fer popular el tango ‘ Fumando espero ‘, ja es sabien perfectament les conseqüències del seu consum, però l’estat necessitava diners – com ara – i va tirar pel dret.
Recordeu la lletra ?
Fumar es un placer
genial, sensual.
Fumando espero
al hombre a quien yo quiero,
tras los cristales
de alegres ventanales.
Mientras fumo,
mi vida no consumo
porque flotando el humo
me suelo adormecer...
Tendida en la chaisse longue
soñar y amar...
Ver a mi amante
solícito y galante,
sentir sus labios
besar con besos sabios,
y el devaneo
sentir con más deseos
cuando sus ojos veo,
sedientos de pasión.
Por eso estando mi bien
es mi fumar un edén.
Dame el humo de tu boca.
Anda, que así me vuelvo loca.
Corre que quiero enloquecer
de placer,
sintiendo ese calor
del humo embriagador
que acaba por prender
la llama ardiente del amor.
Mi egipcio es especial,
qué olor, señor.
Tras la batalla
en que el amor estalla,
un cigarrillo
es siempre un descansillo
y aunque parece
que el cuerpo languidece,
tras el cigarro crece
su fuerza, su vigor.
La hora de inquietud
con él, no es cruel,
sus espirales son sueños celestiales,
y forman nubes
que así a la gloria suben
y envuelta en ella,
su chispa es una estrella
que luce, clara y bella
con rápido fulgor.
Por eso estando mi bien
es mi fumar un edén.
Serveixi aquest article per servar la memòria de les víctimes, i sobretot per recordar que els fills,nets, besnéts ,.. dels botxins viuen molt confortablement entre nosaltres.
El consum del tabac entre les poblacions indígenes- denominades ‘indies’ pels estults conqueridors espanyols, es limitava a les celebracions i a cerimònies de caire religiós.
Cristòfor Colom ens el portarà quan torna d’Amèrica.
Els primers usos estaven relacionats amb les propietats medicinals de la planta. Caterina de Mèdici (1519-1589) la va fer servir per guarir les migranyes i es va convertir en la difusora principal de l’ús del tabac.
El tabac no únicament és fumava, també hi havia qui el mastegava, o fins els qui l’esnifaven pel nas. L’absència de marques i de publicitat va possibilitar que no hi haguessin adulteracions fins quasi a darreries del segle XIX, i que ningú associes el tabaquisme amb cap malaltia.
El 1865 va aparèixer la primera màquina industrial de fabricació de cigarretes que, juntament amb l’invent dels llumins el 1892, va facilitar la difusió i el consum de tabac, des d’aleshores les empreses amb l’aquiescència dels governs, van anar afegint substàncies al tabac, amb la doble intenció d’abaratir-ne el cost i provocar dependència als consumidors. Uns i altres empreses i governs, sabien ja aleshores que això provocaria malalties i morts, però com ‘ la pela, era la pela’, no es van aturar en les seves innobles actuacions.
L’any 1.922 quan és va fer popular el tango ‘ Fumando espero ‘, ja es sabien perfectament les conseqüències del seu consum, però l’estat necessitava diners – com ara – i va tirar pel dret.
Recordeu la lletra ?
Fumar es un placer
genial, sensual.
Fumando espero
al hombre a quien yo quiero,
tras los cristales
de alegres ventanales.
Mientras fumo,
mi vida no consumo
porque flotando el humo
me suelo adormecer...
Tendida en la chaisse longue
soñar y amar...
Ver a mi amante
solícito y galante,
sentir sus labios
besar con besos sabios,
y el devaneo
sentir con más deseos
cuando sus ojos veo,
sedientos de pasión.
Por eso estando mi bien
es mi fumar un edén.
Dame el humo de tu boca.
Anda, que así me vuelvo loca.
Corre que quiero enloquecer
de placer,
sintiendo ese calor
del humo embriagador
que acaba por prender
la llama ardiente del amor.
Mi egipcio es especial,
qué olor, señor.
Tras la batalla
en que el amor estalla,
un cigarrillo
es siempre un descansillo
y aunque parece
que el cuerpo languidece,
tras el cigarro crece
su fuerza, su vigor.
La hora de inquietud
con él, no es cruel,
sus espirales son sueños celestiales,
y forman nubes
que así a la gloria suben
y envuelta en ella,
su chispa es una estrella
que luce, clara y bella
con rápido fulgor.
Por eso estando mi bien
es mi fumar un edén.
Serveixi aquest article per servar la memòria de les víctimes, i sobretot per recordar que els fills,nets, besnéts ,.. dels botxins viuen molt confortablement entre nosaltres.
EL FULL DE RUTA PER SORTIR DE LA CRISIS
Si només retalla, malament !!
Hem de sortir TOTS de la crisis no únicament la Generalitat de BARCELONA.
Calen mesures per :
OCUPAR als aturats.
TRANQUILITZAR als endeutats.
SOSTENIR als dèbils.
No parlem ‘d’ajudes’, d’això i de les seves ‘conseqüències’ ja en veiem els resultats.
Parlem d’accions :
Perquè tothom tingui quelcom a fer.
Perquè ningú torni a ser desnonat de casa seva.
Perquè es deixin de comptabilitzar les morts per desnutrició com ‘accidents’, o malalties greus.
MAS, si no saps fer això, potser que et canviïs el nom, ARTUR evoca solucions a tot.
Hem de sortir TOTS de la crisis no únicament la Generalitat de BARCELONA.
Calen mesures per :
OCUPAR als aturats.
TRANQUILITZAR als endeutats.
SOSTENIR als dèbils.
No parlem ‘d’ajudes’, d’això i de les seves ‘conseqüències’ ja en veiem els resultats.
Parlem d’accions :
Perquè tothom tingui quelcom a fer.
Perquè ningú torni a ser desnonat de casa seva.
Perquè es deixin de comptabilitzar les morts per desnutrició com ‘accidents’, o malalties greus.
MAS, si no saps fer això, potser que et canviïs el nom, ARTUR evoca solucions a tot.
sábado, 19 de noviembre de 2011
Mesquineses, misèries i un poder tecnòcrata
Quan un contempla la natura embravida i veu que el temporal de pluja, sacseja les branques dels arbres, obligant-los a ballar una dansa amb un ritme frenètic, força temps i que una cortina de gotes no deixa albirar més allà d’uns metres, i les muntanyes han estat engolides per uns niguls amenaçadors, se sent fràgil.
Quan a les tres de l’horabaixa, hi ha una negritud que semblen les vuit d’abans de canviar l’hora i se sent el fragor del vent, la pluja i el refrec de les branques, agraeix a tots els deus, tenir un sotil que l’aixoplugui i el protegeixi.
Acte seguit, el pensament es desplaça als que per desgràcia – d’una societat inmisericorde basada amb un sistema econòmic que crea exclosos i se’ls ha furtat uns dels drets de la Constitució Espanyola de 1978, malgrat els respectius governs, amb aquest aspecte del dret a l’habitatge digne, hagi estat legislat i aplicat en comptagotes.
A diari, dins l’estat espanyol hi ha més pobres, més exclosos, més desnonats i els bancs ploren, perquè els hi han baixat els beneficis respecte a les mateixes dades de 2010 i les quantitats que mostren són altament insultants per a qualsevol persona amb un mínim de sensibilitat.
Per acabar d’arrodonir, són les entitats bancàries, les que invertiren en bons d’alt risc ( especulació pura i dura per a treure beneficis ràpids) i enlloc de portar als creadors de la crisi davant dels tribunals de justícia; se’ls ha incrementat els sous, s’han repartit dividends i essent recapitalitzades amb dobles públics.
“Quins mals parits els homes” , memoritzant uns versos de Miquel Martí i Pol, que acabava amb “a vegades la tendresa s’instal·la a les paraules” i em refereix a aquests homes que mai tenen el sac ple i sempre hi volen ficar més i més.
Cert és que hi ha dones i homes malparits, els quals les vides humanes, amb els seus drames i tragèdies que ells creen i provoquen amb la seva tasca d’aconseguir més, no els remou ni un mil·límetre la seva consciència, ni la seva ètica inexistent. Amorals? No. Immorals amb tota l’amplitud de la paraula.
Sols saben de nombres i comptes de resultats, tot el demés els importa un rave. I són molts d’ells experts en transaccions a paradisos fiscals, inversors amb tràfic d’armes, drogues, prostitució, orgues o el que sigui que doni més rendibilitat. A la seva balança sempre guanya el feix de bitllets en contra de la Vida.
Pensar que darrera de la generositat de les ajudes humanitàries oficials, s’hi amaguen interessos tòxics pels països on arriben, malgrat a vegades, ja que no són degudament controlades, arriben a la població necessitada en comptagotes, em fa mal al cor.
Per no dir, com diu Teresa Forcades com segons quins laboratoris farmacèutics extreuen dels països . anomenats “en vies de desenvolupament” - un eufemisme bastant barroer - la matèria primera que necessiten per elaborar els seus medicaments ( inclusius bacteris) i seguir tenint els beneficis multimilionaris. Mentre els ciutadans dels països: súbdits o esclaus; no ens veuen ni un cèntim, arribant el cas que no poden accedir als medicaments debut al seu caríssim preu, És insultant.
També és insultant el que està passant a Europa . Hom no voldria pensar que les condicions imposades a Grècia, pels grans països que tenen les màximes inversions econòmiques ( llegiu França i Alemanya) hagin estat, els que en part han provocat la situació de fallida de Grècia, i hagin provocat per dues vegades el rescat financer de Grècia, con tal de salvaguardar els seus interessos.
Aquesta Europa dels mercaders, fa oi.
El Neoliberalisme capitalista monstre les barres més furioses que mai. El fi justifica els mitjans i ha arribat l’era dels tecnòcrates que suplantaran els polítics. Berlusconi dimiteix i apareix Giorgio Napolitano que especulen si el canvi de gir, el durà a terme el tecnòcrata Mario Monti, Assessor de Goldman Sachs, de Coca-Cola i a més destacat membre del Club Bieldelberg. O sigui que ara es lleven la careta, ja no els hi ha falta. Com a segons quins membres emparentats amb la reialesa, que tenen un marró del temps d’en Mates, i sembla que també són experts en fer malabarismes, ja que saben fent desaparèixer molts doblers i que tornin aparèixer a paradisos fiscals.
Hi ha massa misèria moral arreu del món i un dia petarà un sistema que no s’aguanta sobre cap valor!
Josep Bonnín
Quan a les tres de l’horabaixa, hi ha una negritud que semblen les vuit d’abans de canviar l’hora i se sent el fragor del vent, la pluja i el refrec de les branques, agraeix a tots els deus, tenir un sotil que l’aixoplugui i el protegeixi.
Acte seguit, el pensament es desplaça als que per desgràcia – d’una societat inmisericorde basada amb un sistema econòmic que crea exclosos i se’ls ha furtat uns dels drets de la Constitució Espanyola de 1978, malgrat els respectius governs, amb aquest aspecte del dret a l’habitatge digne, hagi estat legislat i aplicat en comptagotes.
A diari, dins l’estat espanyol hi ha més pobres, més exclosos, més desnonats i els bancs ploren, perquè els hi han baixat els beneficis respecte a les mateixes dades de 2010 i les quantitats que mostren són altament insultants per a qualsevol persona amb un mínim de sensibilitat.
Per acabar d’arrodonir, són les entitats bancàries, les que invertiren en bons d’alt risc ( especulació pura i dura per a treure beneficis ràpids) i enlloc de portar als creadors de la crisi davant dels tribunals de justícia; se’ls ha incrementat els sous, s’han repartit dividends i essent recapitalitzades amb dobles públics.
“Quins mals parits els homes” , memoritzant uns versos de Miquel Martí i Pol, que acabava amb “a vegades la tendresa s’instal·la a les paraules” i em refereix a aquests homes que mai tenen el sac ple i sempre hi volen ficar més i més.
Cert és que hi ha dones i homes malparits, els quals les vides humanes, amb els seus drames i tragèdies que ells creen i provoquen amb la seva tasca d’aconseguir més, no els remou ni un mil·límetre la seva consciència, ni la seva ètica inexistent. Amorals? No. Immorals amb tota l’amplitud de la paraula.
Sols saben de nombres i comptes de resultats, tot el demés els importa un rave. I són molts d’ells experts en transaccions a paradisos fiscals, inversors amb tràfic d’armes, drogues, prostitució, orgues o el que sigui que doni més rendibilitat. A la seva balança sempre guanya el feix de bitllets en contra de la Vida.
Pensar que darrera de la generositat de les ajudes humanitàries oficials, s’hi amaguen interessos tòxics pels països on arriben, malgrat a vegades, ja que no són degudament controlades, arriben a la població necessitada en comptagotes, em fa mal al cor.
Per no dir, com diu Teresa Forcades com segons quins laboratoris farmacèutics extreuen dels països . anomenats “en vies de desenvolupament” - un eufemisme bastant barroer - la matèria primera que necessiten per elaborar els seus medicaments ( inclusius bacteris) i seguir tenint els beneficis multimilionaris. Mentre els ciutadans dels països: súbdits o esclaus; no ens veuen ni un cèntim, arribant el cas que no poden accedir als medicaments debut al seu caríssim preu, És insultant.
També és insultant el que està passant a Europa . Hom no voldria pensar que les condicions imposades a Grècia, pels grans països que tenen les màximes inversions econòmiques ( llegiu França i Alemanya) hagin estat, els que en part han provocat la situació de fallida de Grècia, i hagin provocat per dues vegades el rescat financer de Grècia, con tal de salvaguardar els seus interessos.
Aquesta Europa dels mercaders, fa oi.
El Neoliberalisme capitalista monstre les barres més furioses que mai. El fi justifica els mitjans i ha arribat l’era dels tecnòcrates que suplantaran els polítics. Berlusconi dimiteix i apareix Giorgio Napolitano que especulen si el canvi de gir, el durà a terme el tecnòcrata Mario Monti, Assessor de Goldman Sachs, de Coca-Cola i a més destacat membre del Club Bieldelberg. O sigui que ara es lleven la careta, ja no els hi ha falta. Com a segons quins membres emparentats amb la reialesa, que tenen un marró del temps d’en Mates, i sembla que també són experts en fer malabarismes, ja que saben fent desaparèixer molts doblers i que tornin aparèixer a paradisos fiscals.
Hi ha massa misèria moral arreu del món i un dia petarà un sistema que no s’aguanta sobre cap valor!
Josep Bonnín
Suscribirse a:
Entradas (Atom)



