Aquesta setmana, rellegint a Gandhi, m’ha vingut la certesa que els moviments violents sempre seran vençuts pel pacifisme.
La trajectòria d’aquest activista pacifista, va aconseguir de manera no violenta treure defora de la India als colonitzadors britànics, que eren els “poderosos”, i oprimien al poble indi, negant-los el pa i la sal.
He llegit molts intel·lectuals i activistes que donaven i encara donen suport al pacifisme, a l’acció no violenta; ja que es considera i consider, que la violència exercida des d’on sigui crea una espiral que no acaba mai; perquè crea víctimes. El victimisme és una cosa totalment distinta que no té res que veure amb el pacifisme, si no que és una positura per extreure rèdits de diverses situacions.
Els violents, no tenen cap més argument per imposar les seves raons que la violència; i els pacifistes, no violents, les raons més importants del nostre activisme són fora de la violència : la transformació d’un món injust, en un món més just, equitatiu i harmònic.
Esser combatius amb el que comporta o pugui comportar, dins l’activisme pacífic denunciant els abusos de poder i assumint les conseqüències dels nostres actes, encara que sigui en contra de polítiques obscurantistes, repressives, agressives i opressives ens dóna la raó històrica , la legitimitat. I la certesa del camí pels que estem lluitant d’aquesta manera i ho hem, no demostrat, ja que no ho necessitem, si no mostrat públicament.
La violència precipita i vol respostes violentes per a seguir perpetuant-se i pot esser exercida de moltes maneres, i amb els que hem triat l’opció contraria ho tenen cru.
Tot i que, dir pacifista, no vol dir inactiu, si no tot el contrari.
Hi ha hagut molts pacifistes històrics, Desmond Tutu, Martín Luteher King ¡, assassinat, Jesús de Natzarè, també assassinat, que han dut a terme la manera de concebre el món fins a les darreres conseqüències.
Gandhi, escriví: “Canvia en tu el que vulguis veure canviat en el món”; es referia a canviar la insolidaritat cap al proïsme, canviar la injustícia que tu, conscient o inconscientment puguis exercir en totes les teves relacions i tot el teu entorn més immediat i més allunyat; no emprar el teu poder per fer mal, clamar davant de la injustícia que altres facin, malgrat et costi dolor i puguis esser maltractat, penat; i finalment canvia el que tractes injustament en tu mateix.
Els moviments que lluitaven en contra de l’apartheid d’Àfrica foren pacifistes mentre els membres de la minoria blanca atemptava, criminalitzava i inclusiu empresonava o assassinava als seus membres, i malgrat tot el moviment persistia. Hom, per desgràcia contempla apartheids en ple segle XXI i molt propers.
Aquesta certesa de la que estic escrivint i que els violents no entenen, queda molt ben explicada a tota la bibliografia d’Helder Camara. Els violents intenten incentivar uns sentiments viscerals que ni tan sols són treballats per la raó o l’anàlisi. Poden convèncer masses, però no a un poble culte i format amb fe amb si mateix.
Viuen d’escampar una premissa que jo mai escamparé, perquè va en contra de la meva essència com a persona: l’odi i per fer-ho poden estendre rumors sense cap fonament creant una pressió sobre les persones que pensen debilitar o sobre moviments que tenen un interès soterrat en destruir.
Escampen, amb els mitjans que tenen a mà, el sentiment de por, perquè la gent que no combrega amb les seves idees, es quedi aturada i poder continuar amb la seva orgia de despropòsits, èticament condemnables.
El que estem centrats i equilibrats, mai els contestarem amb el seu llenguatge agresiu de la denigració, ja que ells poden emprar les paraules com a punyals, sens mesura ni compasió.
He respectat des de sempre les ideologies dispars a la meva i si m’hi he enfrontat ha estat de manera calmada i pacífica. Ho he mostrat durant molts d’anys.
Acabaré amb una frase de Voltaire: “No estic d’acord amb cap de les paraules que dius, però defensaré fins a la mort el teu dret a dir-les”
Per a mi és la síntesi de la democràcia, de la llibertat d’expressió, del respecte cap al demés inclusiu ideològicament em trobi a anys llum del meu.
I aquest mateix respecte és el que exigeix per a mi i moltes altres persones que expressen de manera lliure el seu parer, malgrat a alguns no els hi agradi. Queda clar?
Josep Bonnín
