https://www.enciclopedia.cat/ec-catrom-0435301.xml
El santuari de la Mare de Déu dels Arcs fou construït, segons la llegenda,
l’any 496, en el qual “fou trobada la seva imatge per una pastora del mas
Planadavall, orientada pels bruels d’un brau, en una cova embardissada i oberta
en la penya que tenia la forma d’uns arcs”, com explica Lluís G. Constans.
Tanmateix, la seva existència no queda constatada documentalment fins el
878, quan, atenent la petició de l’abat Ansemund de Sant Esteve de Banyoles, el
monarca Lluís el Tartamut li atorgà un precepte d’immunitat, en el qual
s’esmenta “in Riudeazar cella Sanctae Mariae cum terminis suis” com a possessió
del monestir de Banyoles, cel·la que tornà a aparèixer en la renovació de la
immunitat concedida per Carles el Simple a l’abat Hacfred, el 916. Cal afegir,
però, que el cenobi banyolí obtingué aquesta possessió mitjançant la
incorporació del monestir de Sant Julià del Mont, feta ja l’any 878, el qual
posseïa el “vilar de Rivadazer”, segons figura en un precepte que li atorgà
Carles el Calb l’any 866. Aquests fets portaren LI. G. Constans a pensar que
Santa Maria dels Arcs havia estat construïda entre els anys 866 i 877 per
l’abat Rímila del Mont.
Fins el 1157 Santa Maria “de Archibus”, que era parròquia de la vall de
Santa Pau abans de l’any 1118, no torna a ésser documentada. En aquella data,
l’església dels Arcs fou esmentada en la concessió que feren a Berenguer de
Llers, bisbe de Girona, Ademar de Porqueres i Agnès, la seva muller, d’uns
drets dominicals que rebien del veïnat.
Després de més de dos segles sense cap notícia, l’església de “Sancte Marie
de Archubus” és citada en el Llibre verd del capítol de Girona del 1362.
Posteriorment, l’any 1391, Hug, baró de Santa Pau, disposà en el seu testament
que “nostro cors sie soterrat en la sglesia de madona Santa Maria dels archs de
Santa Pau si dins lo dit bisbat de Gerona nos… morir“. En cas de morir fora
d’aquest bisbat i haver d’ésser el seu cos traslladat a l’església dels Arcs,
deixà cinquanta lliures per tal que durant el viatge de les despulles molts
preveres fessin misses i pregàries per la seva ànima i les de tots els difunts.
A més, ordenà “que los dits marmessors nostros fasen fer de nostros bens una
bella tomba de pedra de Beuda entallada en la qual sie feta nostra figura e
semblança de cavaller armat si doncs aquella nos no fase fer en nostra vida e
volem que en la dita sepultura sia feta altre figura a semblança de la dita
nobla muller nostra si aqui empero sepultura elegira quant passara de aquesta
vida e que en la dita sepultura sien fetas nostres armes e senyals e de la dita
muller sera si aqui sepultura elegir volra la qual sepultura volem que sie
posada prop l’altar de madona santa Maria des Archs en aquella part on se diu
lo evangeli en lo pilar on es destat de nostres armes en la qual sepultura sie
mesa la ossa nostra e de la dita noble muller nostra si volra. Item volem que
sobra la dita nostra sepultura sie posada una bandera de cendal de nostre
senyal o un scut o targa francesca ab nostro senyal“.
Tanmateix, si les disposicions testamentàries, que hem vist fins ara, fetes
pel baró de Santa Pau denoten una situació de favor vers Santa Maria dels Arcs,
Hug posà els fonaments per a la seva decadència en deixar deu mil sous
barcelonesos al bisbe de Girona “ops de fer e edificar una bella e suficient
sgleya quis fara sots lo castell de Santa Pau en lo loc es de l’alberes d’en
Balps e la torra qui ha nom en Riera la qual sgleya sie començada tal e ab tal
spay que per temps basti e puga eser sgleya parroquial…”, ja que la parròquia
dels Arcs, d’una banda, havia quedat petita i, d’una altra, era massa allunyada
del centre de la vila de Santa Pau.
El 15 de maig de 1427 un terratrèmol ensorrà el temple romànic de Santa
Maria dels Arcs (“dictam parrochialem ecclesiam per terremotum collapsam et
penitus demolitam”), fet que decidí el bisbe de Girona, Andreu Bertran, a
traslladar, l’any 1428, la parròquia a l’església que s’estava acabant de
construir a la vila de Santa Pau, també dedicada a la Mare de Déu, la qual fou
consagrada dos anys més tard.
L’any 1441, Bernat de Pau, bisbe de Girona, inicià la reconstrucció del
santuari dels Arcs, que es realitzà mitjançant les donacions dels fidels de la
zona.
Durant els segles XVII i XVIII fou construïda una casa hostatgeria per a
pelegrins al costat del santuari, per tal com els papes Urbà VIII i Innocent X,
els anys 1644 i 1652 respectivament, havien atorgat indulgències per a tots
aquells que visitessin Santa Maria dels Arcs.
Després d’un període, entre 1809 i 1814, en el qual el santuari serví de
refugi als monjos de Sant Esteve de Banyoles, experimentà una llarga decadència
motivada per la dispersió del seu patrimoni a causa de la llei de
desamortització del 1836. Tanmateix, la devoció popular no abandonà el santuari
de la Mare de Déu dels Arcs, com demostra el fet que, l’any 1887, hi arribessin
més de 1 500 persones que havien sortit de romiatge des d’Olot.
El 1936, després de l’alçament dels militars feixistes encapçalats pel
general Franco, aquest santuari marià fou víctima del foc. En l’incendi es
perdé una majestat vestida i una imatge de la Mare de Déu del segle XIII, i
també la major part del retaule plateresc que hi era venerat.
https://pagines.uab.cat/recercaixa.artenperill/content/santa-pau-santuari-de-la-verge-dels-arcs
Al santuari de la Mare de Déu dels Arcs era guardada i venerada una imatge
de majestat vestida, de talla sobre fusta policromada, però fou destruïda l’any
1936. En alguns llocs l’hem vista també anomenada “majestat dels Arcs”, i no en
coneixem les mides.
No tinguérem l’avinentesa de veure-la directament, i malauradament no en
podem apreciar ara altres aspectes que els que es dedueixen de la fotografia
reproduïda, que és d’Adolf Mas i de l’any 1916, o bé d’altres de molt
semblants, com la de G. Roig de l’any 1911.
També en tenim algunes descripcions, com les de César August Torras, Jubias
i Gaiter, Francesc Monsalvatje (la més antiga), i sobretot la de Miquel Juanola
i Benet, que recull Ramon Grabolosa, i que a més d’orientar-nos sobre les seves
dimensions, “no tan gran com la de Beget, de casi dos metres, però tampoc tan
petita com la de Sant Joan les Fonts”, la descriu com una imatge “toscament
tallada en fusta. Faç simplicíssima, apacible, serena, malgrat el trànsit
suprem. Nas triangular, molt destacat. Celles arquejades i estretes fins als
polsos. Cabell laci, bigoti i barba; els ulls i la boca tancats. Braços
horitzontals i vestit fins als peus amb túnica cenyida al cos amb un cordó.
Aureolat rústicament i clavat a la creu amb quatre claus, que li ferien mans i
peus”.
Era una imatge perfectament conservada, però molt contradictòria. Les seves
qualitats i els seus defectes es barregen contradient-se incomprensiblement, i
s’arriba a la conclusió que era una talla molt perjudicada per la policromia,
però que això no era cap excusa vàlida per a encobrir totes les deficiències
que mostra la imatge.
D’aparença molt rústica, la primera impressió que causa és la d’una
majestat decadent i de poca qualitat; impressió desagradable que queda molt
modificada en examinar-la amb més atenció. Evidentment, no podem ni tan sols
comparar-la amb les majestats del Taller de Ripoll, però té més valors dels que
sembla, aparentment amagats sota el gruix de pasta i de repintats, el darrer
dels quals, barroer i desafortunat, ni tan sols s’adapta al relleu escultòric,
i ja fou blasmat per Monsalvatje l’any 1891.
Cal, en primer lloc, prescindir de l’aurèola en forma de plat pla col·locat
horitzontalment damunt el cap, i que és una niciesa situada al límit de la
incomprensió de qualsevol cosa que pugui derivar-se de la idea d’una aurèola,
que simbolitza la lluminosa resplendor de la santedat.
Pel seu posat és una autèntica majestat triomfant, però té l’expressió
dolorosa; suprimida la corona d’espines, la sang del front no té cap
justificació i podria ésser un error de la pintura, però d’altra banda té els
ulls closos i tan junts a les celles que no gosem imaginar-nos-els oberts, com
caldria i com possiblement devien ser.
La boca, molt perjudicada per l’ombra del relleu del bigoti, que la
policromia no recull, és bellament dibuixada i expressiva; però el nas és un
volum informe, gros i barroer, i té l’orella dreta molt més enlaire que
l’altra, sense cap aparent justificació, ja que la cara no és gens deformada,
ni voluntàriament ni casualment. El cos, en canvi, té una marcada inclinació,
accentuada per la posició del cap, que té el jaient invers, i dóna al conjunt
un lleugeríssim moviment, molt reeixit, perquè li lleva encarcarament sense
prendre-li gens de dignitat.
El cabell i la barba, que sempre són els més perjudicats pels empastaments
i els repintats, semblen bastant mediocres, molt lluny de l’antiga estilització
i sense el ratllat fi imitant el pèl. però també semblen empastifats i,
evidentment, molt mal pintats.
Les mans són d’una extrema simplicitat, però ben tallades (semblants a les
mans de la majestat de Mogrony), i els peus són acurats, marcant els turmells i
les ungles dels dits, exageradament llargs. Ambdós peus són molt més separats
del que és normal, però, en canvi, són perfectament centrats, referent a cada
un dels dos volums que formen els plecs de la túnica i que queden indicats pels
sectors rectes de la vora inferior.
Aquests plecs constitueixen un dels aspectes més remarcables i més ben
realitzats d’aquesta imatge. Contrastant amb la part superior, que és totalment
llisa, la túnica cau, de cintura en avall, formant tres grups de plecs (al
centre i als dos costats), que acaben a la vora fent les mateixes ondulacions
en ziga-zaga que trobem, més deficients, a la majestat de Mogrony i també, però
molt més perfectes, a la majestat de Caldes; cal destacar que a la imatge de
Santa Pau aquestes ondulacions no són curvilínies, sinó que conserven el
trencat rectilini, com a la de Caldes i, en definitiva, com a l’estatuària
grega, d’on provenen indiscutiblement aquestes formes.
I, damunt aquests plecs, tan correctes i de sabor tan clàssic, anotem la
darrera incongruència: la corretja que cenyeix la túnica és prima, lletja i
matussera, amb doble caient de tires paral·leles, però descentrades i tortes,
eixides d’un doble nus imprecís, i com realitzada per obligació i a desgrat.
Manuel Trens la considera del segle XIV, però no comprenem el motiu que
l’indueix a traspassar la barrera històrica del gòtic, i creiem que és més
raonable l’atribució al segle XIII, que hem vist acceptada generalment.
http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=10845
