Mossèn, Maties Delcor i Alexis (Palau de Cerdanya, 1919 — Montpeller, 20
d'agost del 1992), explica a :
https://www.enciclopedia.cat/ec-catrom-0722102.xml
Que a l’antiga parròquia de Santa
Maria de Puigcerdà, que es desmuntava pels seguidors de Antonio Martín Escudero
(Belvís de Monroy, Càceres, 17 de gener de 1895 - Bellver de Cerdanya,
Puigcerdà, 27 d'abril de 1937), conegut com a El Cojo de Málaga, es venerava
una imatge romànica de la Mare de Déu, que es perdé en l’incendi produït en
l’església el 22 de juliol de l’any 1936.
Fotografia 1912. Verge de la Sagristia.
La talla actual, dita popularment
Mare de Déu de la Sagristia, venerada a l’església de Sant Domènec, que
esdevingué parroquial després de la destrucció de l’església de Santa Maria, és
una còpia de la que va ser destruïda el 1936.
https://algunsgoigs.blogspot.com/2011/05/goigs-de-santa-maria-de-cerdanya-nostra.html
El seu nom té l’origen en el fet que els cònsols de Puigcerdà feren
traslladar l’any 1585 la Mare de Déu a la sagristia major, restaurada de poc, i
des d’aleshores fou coneguda amb el nom de Mare de Déu de la Sagristia, patrona
de la vila.
L’antic grup escultòric feia, incloent-hi el tron, 85 centímetres d’alçada. La Mare seia directament sobre un
setial, els quatre muntants del qual acabaven a la part superior amb una mena
de pomes. Portava túnica i un vel mantell. La túnica tenia com a particularitat
que no feia cap plec fins al nivell dels genolls. A partir d’aquí, a costat i
costat, el vestit formava gran plecs verticals, simètrics, però rudimentaris.
El vel mantell cobria la Mare de cap a peus i deixava els braços lliures per al
moviment. Els dos caients del mantell s’ajuntaven fins a cobrir quasi
completament el pit, només era visible la sina dreta que la Mare prenia amb la
mà dreta, mentre que l’altra mà aguantava el Fill. El Nen Jesús seia sobre el
genoll esquerre de la Mare. Anava vestit amb una doble túnica, cenyida; el
vestit de sobre era lleugerament més curt que el de sota. Amb la mà esquerra
premia el pit de la Mare, mentre que amb els llavis xuclava la llet maternal.
L’Infant no portava corona i els cabells es recollien graciosament rere el
clatell. En aquest grup iconogràfic és sorprenent la mirada fixa de la Mare de
Déu, que no sembla pas interessada pel que fa el Fill. S’ha dit, amb molt
d’encert, que la introducció del tema de la Mare alletant l’Infant “n’altére
pas d’emblée la solennelle majesté de la statue romane” (Durliat, 1963a, pàg.
166).
Això és vàlid a Puigcerdà. La Mare de Déu contrasta singularment amb la de
la Pobla de Claramunt, a la conca d’Odena, en la qual la Mare inclina el cap en
direcció a l’Infant. Aquesta darrera imatge és del segle XIII (vegeu-ne
l’estudi, vol. XIX, pàgs. 465-466, d’aquesta col·lecció) i en opinió meva el
grup de Puigcerdà era una mica més antic. El valor artístic de la Mare de Déu
de la Sagristia és, d’altra banda, mediocre; el tallista va fer les mans i les
orelles força desproporcionades i es mostrà maldestre per aconseguir els plecs
dels vestits. Mossèn, Jaume Martí i Sanjaume (Batet, 12 de juny de 1872 – Alp,
7 d'agost de 1936) (1925, pàg. 17) incorria en un greu error quan afirmava que
la Mare de Déu de la Sagristia era una reproducció de la Mare de Déu d’Urgell.
Aquestes dues talles no tenen res de comú, ja que la de la Seu no pertany al
tipus de les marededéus de la Llet (sobre aquesta qüestió, vegeu l’esment que
es fa sobre la Mare de Déu de Santa Maria de la Seu d’Urgell al volum VI, pàg.
104 de la present obra). Si un document que autoritzava el bisbe d’Urgell a
construir l’església de Puigcerdà dóna fe que aquesta església va ser bastida
en honor de Santa Maria d’Urgell, l’escultura mariana que va ocupar un lloc en
el nou santuari no per això fou reproducció de la de la catedral d’Urgell.
És difícil de dir quin va ser el model que va inspirar la talla de la Mare
de Déu de Puigcerdà. La Mare de Déu de la Sagristia és, amb tota evidència,
anterior a la miniatura del Llibre verd de l’arxiu municipal de Puigcerdà, que
representa una marededéu de la Llet asseguda. Al revers del foli d’aquest
manuscrit que recull els privilegis de la vila de Puigcerdà, consta un document
en llatí que comença amb aquestes paraules: Quoniam humane nature conditio,
datat a les calendes de maig de l’any 1298. La Mare de Déu és asseguda en un
tron sense respatller, de color groc amb motius vermells; aureolada, porta
corona. La túnica vermella ajustada al cos, va cenyida a la cintura. Un mantell
ample, que sembla haver estat primitivament blau, deixa el braç dret completament
lliure i fa un moviment força semblant al de la marededéu de Font-romeu. Amb la
mà dreta oferia púdicament el pit al seu Fill. L’Infant, dret sobre el genoll
esquerre, és embolcallat amb el gran mantell de la Mare, i el cap, de costat,
mira cap a la Mare. És del tot evident que el miniaturista va voler
representar, a la seva manera, a l’encapçalament del recull de Privilegis de
Puigcerdà, la marededéu de la Llet, patrona de la vila, sense que per això es
tracti d’una reproducció. Segons Mossèn, Jaume Martí i Sanjaume (1925, pàg.
18), el títol de Mare de Déu de la Sagristia no va ser donat a la imatge de
Puigcerdà sinó força tardanament, a partir de la fi del segle XVI.
Efectivament, l’any 1585, com hem comentat anteriorment, la talla de la Mare de
Déu va ser portada a la sagristia major, que havia estat restaurada feia poc
temps, potser perquè certes persones pudibundes patien de veure el pit al
descobert per a alletar l’Infant; però d’altres motius igualment vàlids són
enumerats pel mateix Martí. En tot cas, una llegenda amb la relació del
trasllat va ser forjada al segle XVIII per explicar el nom; els habitants de
Puigcerdà temien que els d’Ix no els prenguessin la Mare de Déu i, per més
seguretat la van tancar a la sagristia (Sarrète, 1903a, pàg. 15).
També al segle XVIII, poc després de la divisió de la Cerdanya pel tractat
dels Pirineus, en una estrofa d’uns goigs (en castellà) s’apuntà la idea que la
Mare de Déu de la Sagristia havia estat escollida com a protectora per un comte
de la Cerdanya que la portava a les campanyes militars.
Però aquests Goigs de la Mare de Déu de la Sagristia van ser fets l’any
1795 per Jacint Barnés, beneficiari de Santa Maria del Mar de Barcelona, que
era originari de Puigcerdà (Martí, 1925, pàg. 18).
Els goigs van contribuir a acreditar la idea que aquesta Mare de Déu era
patrona de la Cerdanya des de l’època comtal. De fet, manifesten l’esperit de
rivalitat transfronterera, suscitat pel tractat del Pirineus. Hi havia qui,
entorn de la imatge de Maria, volia ajuntar a Puigcerdà la Cerdanya dividida.
Contemporàniament al tractat dels Pirineus, el santuari de Font-romeu, a la
Cerdanya francesa, pretenia representar un simbolisme semblant. Els Goigs de la
Mare de Déu de la Sagristia, del segle XVIII, semblen, doncs, testimoni més de
les querelles nacionalistes que durant molt de temps han dividit els cerdans,
que no pas de les rivalitats entre santuaris.
En realitat, cap capella mariana de Cerdanya no ha acollit cap Mare de Déu
de la Cerdanya, perquè cap imatge no pot pretendre oficialment aquest títol.
Cal insistir, en efecte, que sobretot en èpoques antigues, no hi ha sinó
diferents santuaris de la Mare de Déu on els pelegrins dels pobles veïns
s’estimaven d’anar els dies d’aplec. Er, Font-romeu, Bell-lloc, Núria, han
tingut aquest paper, sense que cap no hagi tingut un lloc preeminent amb
relació als altres.
Les fotografies de la destrucció de l’església de Santa Maria.
Enderrocada per la CNT-FAI en els dies foscos que seguien a l’alçament dels
militars feixistes encapçalats pel general Franco, contra el govern LEGÍTIM i
DEMOCRÀTIC de la II República . Aquest fet es va repetir en moltes poblacions
de Catalunya, i responia a la necessitat de donar ocupació, i per tant mitjans econòmics per subsistir, als col·lectius obrers que havien perdut la
feina.
La denominació Santa per referir-se en llengua catalana a la Marededéu és herètica, el Concili d'Efes que es va celebrar entre el 22 de juny i el 16 de juliol de l'any 431 a Efes, antic port grec, en l'actual Turquia, va proclamar solemnement la maternitat divina de la verge.
Tothom està en estat de xoc, per les terribles noticies del genocidi ( planificat ) a l’Orienta mitjà.
https://www.guimera.info/wordpress/tribuna/el-diable-es-vesteix-de-netanyahu/
El món va girar els ulls a l’holocaust – on s’eliminaven persones d’arreu - , i torna a girar-los a Gaza. Que la maledicció de Déu, caigui sobre els responsables per acció u omissió.
Ahir 15.10.2023, commemoràvem un màrtir de Catalunya, Lluís Companys i Jover (Tarrós, 21 de juny de 1882-Barcelona, 15 d’octubre de 1940)
https://www.youtube.com/watch?v=CZRA-AE5_UU
Que la Marededéu i Sant Antoni de la Sitja, elevin a l’Altíssim la pregaria dels armenis, amazics , gitanos, aragonesos, asturians , valencians, bascos, aranesos , gallecs, catalans, corsos, escocesos, ucraïnesos , gal·lesos, palestins , hawaianesos, jueus, africans , sud-americans , afganesos, inuits, saharauis ... , i tots els col·lectius minoritzats i reprimits, Senyor; allibera el teu poble!!!
A qui no es cansa de pregar, Déu li fa gràcia.
