En la documentació més antiga el nom de la vila figura com Acrimontis, més tard Agramunt, i quan el català agafa embranzida quedà fixat aquest nom. Sobre el significat del topònim la doctrina considera majoritàriament que estem davant d’un mot compost, derivat de dues expressions llatines: Agri, en el sentit de ‘terres’ i Mont, en el sentit d’elevació del terreny, tossal i/o en la parla de la terra, muntanyeta. El significat fora doncs : ‘ terra de tossals’, ‘ muntanyetes de terra’. La orografia ens confirma en la bondat d’aquestes descripcions.
L'Església d’Agramunt havia cridat l’atenció del Josep Salvany Blanch almenys en els anys 1916 i 1921, dates en les que retratava l’església parroquial , i altres elements d’interès de la ciutat.
La Gemma Capdevila Ribes em feia arribar unes fotografies d’aquesta basílica de tres naus capçades per tres absis semicirculars, decorats exteriorment per sèries de dues arcuacions sobre lesenes.
L'absis central disposa també d'una decoració similar per la part interior, amb arcuacions sobre columnes adossades. Les tres naus es cobreixen amb voltes de canó apuntades, dividides en quatre trams mitjançant tres arcs torals de secció esglaonada. Les voltes descansen sobre pilars amb columnes adossades. Molts detalls constructius fan pensar en la participació d'artistes llenguadocians, cosa que confirmen les marques dels picapedrers i, sobretot, els noms dels escultors R. de Milavel, M. de Meces i A. Sartre, esculpits en alguns capitells interiors.
S'accedeix al temple mitjançant dues portades romàniques, obertes al mur septentrional i al ponent, respectivament, la de ponent és un dels millors exemples de l'anomenada escola de Lleida, per la riquesa de la seva decoració.
Bastida a mitjan segle XIII, és formada per vuit arquivoltes en degradació, que descansen sobre setze columnes per banda, i que constitueixen un cos sobresortint de la façana. Cada una de les arquivoltes és decorada amb motius diferents, de tipus geomètric, amb arcuacions entrellaçades, o amb figures humanes. Els capitells destaquen per la seva ornamentació vegetal. El fust i el basament de les columnes han estat restaurats fa poc per la Generalitat de Catalunya. Un dels elements més significatius és el grup esculpit en alt relleu, situat a les dovelles centrals de la porta, i que representen la Mare de Déu amb l'Infant, acompanyada de l'Anunciació i de l'Adoració. Una inscripció recorda que foren els teixidors de la vila els que sufragaren la col•locació d'aquest grup, l'any 1283. És una obra de transició, de concepció encara romànica, però amb alguns apunt d'un més gran realisme
Al costat esquerre de la façana s'aixeca el campanar, obra d'època gòtica que s'acabà probablement a finals del segle XIV, és una torre prismàtica de planta quadrada, oberta per estretes espitlleres fins al darrer pis, on hi ha dues finestres a cada façana, rectangulars però incorporades al mur motllurat, amb traceries de factura gòtica. Té un cos baix que arriba fins al ràfec de l'església. Per sobre hi ha un petit cos, sense obertures amb les façanes en voladís en relació amb les del cos de baix. Un tercer cos i últim, suportat per una motllura, és el que conté les finestres. Les seves façanes, molt restaurades, presenten una decoració de traceria, que forma la base de l'alta coberta que corona el campanar. Està situat a l'angle nord-oest de la façana de l'església .
El títol “ Marededéu “ és un dogma de l’Església catòlica reconegut solemnement al Concili d'Efes de l’any 431. En llengua catalana és el normatiu per referir-se a Maria, en altres llengües s’admet la forma “ Santa “, que entenem pretén menystenir la seva importància cabdal, i alhora palesa clarament els valors masclistes d'aquella cultura . La permanència almenys des de 1714 en terres catalanes, ha provocat que en molts casos s’admetés com a normal aquesta forma herètica. L’Església al llarg de la seva existència ha reconegut i reconeix poques santes, dit això, i amb tots els respectes, TOTES ELLES son prescindibles, no però, la Marededéu, oi?.
Que la Marededéu dels Socors , ens perdoni la covardia d'anomenar-la en la llengua dels invasors, i maltat això, elevi a l’Altíssim la pregaria dels aragonesos, asturians , valencians, bascos, aranesos , gallecs, catalans, corsos, escocesos, ucraïnesos , gal·lesos, palestins , ... , i tots els col·lectius minoritzats i reprimits, Senyor; allibera el teu poble!!!.
No hay comentarios:
Publicar un comentario