sábado, 18 de junio de 2011

Publicitat; de l’estultícia a la maldat

El diccionari – pietosament- defineix  aquesta activitat com :  Tècnica aplicada als mitjans de comunicació de massa amb l’objecte d’induir el públic a determinats comportaments, principalment comercials.
El comentari – d’anuncis  únicament  en llengua catalana, els ‘espanyols’ si volen ha s’ho faran – es redueix a dos exemples:
En el primer, una noia – barcelonina, i ‘ progre’ – ens explica que no li agraden els casaments ‘artificials’ – com si el fet mateix de  casar-se, que únicament fem els humans, no ho fos -, i se’ns casa dalt d’una muntanya nevada, calçada amb les botes ad-hoc. Ah!, vol que beguem una determinada classe d’aigua.
En l’altre  una suposada mare i el seu fill entren a pagar la benzina en una estació de servei; el nen volta per la botiga – ara a les benzineres venen de tot – i veu una persona en una cadira de rodes. El comentari posterior dalt del cotxe, amb la veu  d’un adult que pretén fer-se passar per un nen, és espantós : m’agrada aquesta botiga, tenen cadires amb rodes perquè no et cansis fent la compra.  El ‘menor’ té una edat  física en la que el comentari és sens dubte ofensiu.
La publicitat s’adreça clarament a un col·lectiu concret; a quien se le dijo ?, a persones de baix nivell cultural i formatiu, que son les que fan les compres familiars i en ocasions de ‘las casas’ on treballen.
 L’anunci de la – presumpta – barcelonina, ‘progre’ té una destinació clara, gent de ciutat, força ‘curteta’, amb un clar complex de superiorat.  
El de la cadira, el ‘malvat’, que pretén ?. Dubto que s’adreci als invàlids perquè  comprin a les benzineres.
Si algú pot contestar, que ho faci.

viernes, 17 de junio de 2011

MARIA DE MAGDALA, LA MAGDALENA.

Magdala, ( antiga ciutat de Palestina, a Galilea, prop del llac Tiberiades. Lloc de naixement de Maria de Magdala. El nom actual es Migdal ) no en saben gaire coses més, l’enciclopèdia catalana - La Gran - no en diu res. La seva ubicació prop del llac ens permet pensar que gaudia i potser gaudeix encara avui d’un clima mediterrani, molt similar al de la mateixa ciutat de Roma ; aquesta circumstància ens dona peu alhora a plantejar-nos Magdala com un lloc on molts del romans que tenien responsabilitats en l’administració d’aquells territoris, i tenien la seva casa, o almenys una casa on retirar-se a descansar en els seus períodes d’esbarjo.

Maria, dita la Magdalena, es una figura bàsica en la tasca evangelitzadora de Jesús, no òbviament al nivell dels 12 escollits, però si juntament amb d’altres persones, en el suport econòmic i logístic al Mestre i als seus deixebles, el paper de les torres, sol ser més encalçat que els dels fonaments, sàpiguen tots plegats, que les unes només poden existir si les altres aguanten.

Enlloc sens parla de Maria Magdalena en termes que ens permetin afirmar la seva edat, hi ha però una constant, es una de les companyes habituals de Maria, mare de Jesús, tenim doncs una informació que ens dona peu a imaginar-nos que aquesta afinitat podia venir de que ambdues tenien una edat semblant, propera als 50 anys, i fins i tot, que també en ambdues es donava la situació d’ésser vídues en primeres noces.



No hi ha cap afirmació de que Maria Magdalena fos – o no - jueva, Mt 4,23 i següents en relació a Llc 8,2, ens permet formular la tesis de que Maria Magdalena es d’ascendència romana, vídua amb recursos econòmics ,que posarà en endavant a disposició permanent de Jesús i els seus deixebles, com a conseqüència de la seva conversió. En el text es diu que li havien sortir set dimonis, - avui sabem que les malalties d’origen nerviós i/o mental per la mentalitat d’aquella època, eren dimonis que tenien les persones dintre dels cos – la vida de Maria Magdalena fins a la trobada amb Jesús devia haver estat un patiment continu que veurà el seu final amb la guarició, aquesta es la causa primera de la conversió de Maria Magdalena, la seva pròpia sanació ; el posterior seguiment de Jesús , la seva presència en el miracle de la multiplicació dels pans i dels peixos, l’escolta atenta i admirada del sermó de les benaurances , portaran Maria Magdalena al costat de la Creu, on – una vegada més – farà costat a Maria, mare de Jesús en el seu dolor.

Maria Magdalena tindrà un paper excepcional en la resurrecció, serà testimoni presencial– el primer – que veurà a Jesús, seva es l’exclamació rabuni , (Mestre )quan Jesús la crida pel seu nom .

Jesús atorga un paper principal a les dones en contra del sentiment generalitzat a l’època de considerar-les únicament objectes de dret i no subjectes.

Recordem el paper mediador de Maria en el miracle de les Noces de Qana, aquí s’inicia aquest paper que la pietat popular associa a Maria, la d’intercedir davant Jesús.

En la resurrecció i contra el costum que recull Mt. 18,16 tota qüestió ha de ser resolta per la declaració de dos o tres testimonis, tenim el testimoni d’una única dona, el que no li dona cap valor en el món jueu, alhora que reforça justament per a nosaltres , la creença en la resurrecció, que no es desenvolupa seguint uns protocols normalitzats, - avui en diríem standars – sinó que confirma aquest paper rellevant de les dones, en la persona de la Magdalena.

La pietat popular adjudica un paper evangelitzador a la Magdalena, que no estem en condicions d’afirmar ni de negar. La presència silenciosa i discreta de la Magdalena , sempre al costat de Maria, mare de Jesús, recolzant activament l’acció evangelitzadora del Rabuni, te ja, almenys per a mi , una força que justifica sobradament la seva declaració de santedat.

Maria de Magdala, la Magdalena, es l’exemple palès de tantes i tantes persones, que d’una manera callada, quasi anònima, fan el que cal fer, sense demanar res, sense esperar res, deixant-se guiar únicament per la gràcia de Déu.



viernes, 10 de junio de 2011

PREGARIA PER DEMANAR EL DOMINI PROPI



En aquests temps això del domini propi, sona com si volguéssim tenir un trosset del ciber espai , amb extensió com , org , cat, es, ... i la pregària pretén justament demanar el control efectiu sobre nosaltres mateixos. Quantes vegades ens hem penedit d’haver enraonat ?; qui pot ni recordar, les infinites ocasions en les que vàrem posar la pota ?. Això mateix turmentava ja als homes mils d’anys enrera, i ells, con nosaltres ara, pregaven al bon Déu per evitar els terribles efectes de la incontinència verbal. Gaudiu del text, és una autentica joia :

¿ Qui en posarà una guarda a la boca
i un segell de prudència als llavis,
perquè el parlar no em faci caure
i la llengua no em perdi ?
Oh Senyor, pare i amo de la meva vida,
No m’abandonis al caprici de la meva llengua
No em deixis caure per culpa seva.
¿ Qui m’aplicarà els assots per guiar el meu pensament ?
¿ Qui imposarà a la meva voluntat una sàvia disciplina
perquè no sigui indulgent amb els meus propis errors
ni deixi passar per alt els meus pecats ?
Així no acumularé mancances
Ni augmentaran les meves faltes,
Ni cauré davant els meus adversaris,
Ni els meus enemics es riuran de mi,
Ells no esperen que em tinguis misericòrdia.
Senyor, pare i Déu de la meva vida,
Fes que no siguin altius els meus ulls,
Allunya de mi tot mal desig,
Que la cobejança i la luxúria no s’apoderin de mi,
No em lliuris a les passions impúdiques !


He patit els efectes d’aquest mal; en ocasions en forma de resposta inadequada, de paraula ofensiva, de mot sobrer. Com actor, com destinatari i com públic, de totes les formes he viscut aquesta mala experiència. Les paraules tenen un gran poder, poden ser un bàlsam per un cor adolorit, i/o una daga afilada que ens fereix de mort.

Penso que no s’hi pot afegir res més a la pregària per a demanar el domini propi , és un text molt treballat, el fruit d’una munió d’experiències. Potser només com a cloenda :

Amen !

jueves, 9 de junio de 2011

ISONA. LES PRIMERES RECERQUES...

Rebia un encàrrec un xic sorprenent, investigar sobre el significat del mot ISONA, que fa referència a la ciutat d’aquest nom que pertany a la comarca del Pallars Jussà.

Tinc pendent recórrer aquesta comarca plena d’història, que es troba un xic allunyada del meu lloc de residència al Vallès Occidental. Malgrat la pèssima situació econòmica del país, faré allò que em sigui possible per conèixer i explicar les meravelles que s’hi poden veure.

El relació a la tasca que m’han encomanat, com a primera consulta m’adreço al gran mestre Joan Coromines i Vigneaux, que en relació a Isona explica que el prefix IS fa referència a un lloc aigualós, humit, ....

A l’enciclopèdia de ‘ Barcelona’, ens diuen :

El principal curs d'aigua que travessa el terme, en direcció S-NW, és el riu de Conques, el qual, en bona part del seu recorregut, forma el límit natural del municipi amb el de Gavet de la Conca. Aquest curs té tota la vall alta i mitjana dins les terres d'Isona, i hi desguassen la major part de barrancs que neixen als contraforts del terme.

Us deixo un enllaç amb el google per a veure.ho :

http://maps.google.es/maps?hl=ca&safe=off&biw=999&bih=591&q=isona&um=1&ie=UTF-8&sa=N&tab=wl

Quan al sufix ONA, al que dedicava un llarg article :
http://relatsencatala.cat/relat/retorn-a-la-innocencia/124677
hi ha com allà és conclou més d’una explicació :

Ens parla d’una qualitat del lloc - en aquest cas d’aigua -
Significa el lloc en relació a d’altres - Ciutat, vers els pobles veïns -
.......

La distinció aldea, poblet, poble, vila, ciutat és molt posterior als ibers, i fins i tot als romans.

La meva tesis personal, insisteixo en PERSONAL, per ISONA, és ‘LA CIUTAT DE L’AIGUA’, atenen bàsicament al fet que va ser la capital del Nord en el mon iber, això amb totes les reserves pel que fa a la denominació CIUTAT .

Tractant-se d’un nom de lloc, malgrat no existir una advocació pròpia de la Mare de Déu, també a títol PERSONAL , m’afegeixo a celebrar-ho el dia 8 de setembre.

miércoles, 8 de junio de 2011

EUFEMISMES

Estem un xic tips d’aquets mots o locucions d’expressió suau, atenuada, que tothom acaba utilitzant per evitar el sentir originari, dur, inconvenient o desplaent.

Així malgrat que sabem que la Política [ amb majúscules ] és la ciència i/o l’ art de governar, que tracta de l’organització i de l’administració d’un estat en els seus afers interiors i exteriors; donem aquest mateix nom a les accions estultes i maldestres – quan no clarament criminals – d’un conjunt d’individus que s’enriqueixen amb el treball de tots.

Tothom – fins els mateixos corruptes - saben que la Justícia és una virtut moral per la qual hom té com a guia la veritat, hom és inclinat a donar a cadascú el que li pertany, a respectar el dret. Perquè doncs insistim en qualificar com a Justícia, les accions que consoliden l’espoli d’una col•lectivitat, o que l’obliguen a canviar la seva llengua ?

No us fa venir basques quan sentiu als nostres politics dir coses com : energies renovables, econòmica sostenible, justícia social ?.

No esteu fins al capdamunt dels progressistes ?. Sobretot dels que tenen uns ‘emoluments’ més que milionaris ?

No sentiu vergonya aliena, quan defensen un subsidi de 400 € durant sis mesos per a les persones sense feina, ni recursos econòmics ?

No us poseu vermells, quan determinen qui és – ells, en tots els casos – i qui no és demòcrata ?

Si us succeeixen aquesta mena de sensacions, vol dir que us resta encara un xic de ‘persona’, i que no tot està perdut.

Cal recuperar el sentit de les paraules; els que tenien una altíssima retribució econòmica en la tasca de vigilar els moviments econòmics i no ho van fer, han de ser jutjats i sancionats de forma molt rigorosa.

Com s’han d’anomenar els qui practiquen politiques discriminatòries i/o genocides ?; com als que fan riota dels més febles ?; com als qui diuen que només ells son demòcrates ?.

Deixem-nos d’eufemismes !

L'ABRAÇADA DE L'OS



Recordava haver-ho llegit; en el món dels esquimals del segle XX, potser només de la primera meitat d’aquella centúria, quan aquest poble encara vivia una existència nòmada per les immensitats gelades, comptant únicament amb trineus tirats per gossos, armats amb algun fusell, i sobretot – potser d’aquí els ve nom, oi ? – amb “armes blanques” , com ganivets, punyals, dagues ,....... es considerava “ normal “que els ferits greument , els malalts desdonats i/o els vells dèbils, quan es veien ossos blancs, s’acomiadessin del grup i els anessin a trobar. Ja pots amic lector imaginar-te l’escena, oi ?. L’os blanc quan els veia apropar-se intentava foragitar-los, grunyint i exhibint el seu gran cos, finalment davant la seva persistència, els acollia, oberts els seus forts braços, i els abraçava amb el el resultat previst i previsible ; una mort alhora que ràpida i simple, càlida i “ humana” !.

Avui en aquest racó d’occident els ossos son animals rars, i dels greument ferits, els malalts desdonats i/o els vells dèbils, se’n ocupen – quan existeixen – les anomenades “ Unitats de Cures Pal•liatives “ conegudes també com “ Clíniques del Dolor”. No s’acostumen els comiats del grup, i la mort ha deixat de ser ràpida , simple, càlida i sobretot “ humana” !.

Imagino que també en el mon gelat, el “ progrés “ amaga la mort darrera d’aquesta mena d’eufemismes. Altrament els ossos blancs , entre els efectes derivats de l’alteració climàtica, i la massiva presència de persones - amb la inevitable quota de deixalles no degradables - en el seu medi natural, ho tenen complicat, molt complicat per sobreviure, o en la fraseologia del darrer feixisme, el sistema ja no pot garantir la seva sostenibilitat.

Desconec – encara- la resposta de la eterna pregunta, Quo Vadis ?; tinc però clar, que la mort és el darrer acte de la vida, i que ens cal tornar a integrar-lo dins el cicle vital. Com a grup ens omplim de joia en ocasió d’un naixement, o fins un casament, i també com a grup ens hauríem de poder acomiadar dels greument ferits, els malalts desdonats i/o els vells dèbils, en quina companyia hem fet un tram - sovint el millor - del nostre camí, que també indefectiblement ens portarà fins a la mort.

viernes, 3 de junio de 2011

' SUAVE CALENTITO'

No traduiré deliberadament el títol, que vaig sentir en un dels meus viatges arreu del món, en un llunya país, de quin nom no puc – per més que m’esforço – en-recordar.

Em va cridar l’atenció, l’extrema alegria i la franca cordialitat dels seus nadius, que lluny de la competició i la lluita [ com en el nostre país ] practicaven la cooperació i l’ajuda.

Tothom portava una minúscula bossa de vellut, d’un color marro clar ,al cinturó dels pantalons en una butxaca, dins la motxilla, lligada al coll,... i em vaig prometre que ben aviat desvetllaria el seu secret per poder-lo explicar a la meva tornada.

Abans del vespre d’aquell mateix dia, no tant sols coneixia la utilitat de les bosses de vellut, sinó que jo mateix en duia una al cinturó dels meus pantalons !.

La bona gent d’aquell país, tenia el costum d’agrair totes les accions que jo feia, i no tant sols de manera formal – com en el nostre país – sinó que en manifestar-ho es treien la bossa, la obrien i semblava talment que et llençaven al damunt el seu contingut, que era del tot invisible, però que certament transmetia la sensació que ells definien com un suave calentito; no em va costar gaire començar a practicar la costum local, i aquell vespre quan em vaig estirar damunt del llit, em sentia com mai abans, compres, estimat i content de mi mateix !

El primer mig any, els dies es succeïen plens de joia i felicitat, justament fins a l’arribada d’un grup – crec recordar que d’alemanys, però potser eren anglesos o americans -; enlloc d’afegir-se a la costum local del suave calentito , portaven una bossa, també de vellut però de color més fosc, quasi negre, que quan la obrien i la llençaven damunt d’algú, aquest rebia una sensació que es va definir com de frio picante, i que lluny d’alegrar el cor, crispava a les persones.

Ben aviat els nou vinguts van posar en marxa una fabrica d’estris innecessaris, que sota criteris capitalistes, màxima explotació dels treballadors = guanys màxims, van generalitzar l’ús de les bosses de vellut negre, i en el millor dels casos, les bosses de color marro clar, quedaven limitades a l’àmbit familiar i/o a les relacions amb els amics.

Lluny de les expectatives dels capitalistes, malgrat l’exponencial increment de les vendes d’estris innecessaris, l’índex de felicitat, anava a la baixa dia rera dia, fins a l’extrem que no es generaven prou recursos per a tractar tots els mals provocats per l’abús de les bosses de color vellut fosc.

El país va entrar en un període de decadència econòmica, i pandemies com la fam i algunes malalties associades a la misèria, van tornar a fer-se presents.

Els capitalistes insistien en la necessitat d’aplicar més i més frio picante per sortir d’aquesta situació, que finalment va portar al país a fer fallida general.

Des de la màxima misèria econòmica, de vell nou, els habitants del país – un cop havien marxat els integrants del grup - crec recordar que d’alemanys, però potser eren anglesos o americans – van tornar a fer servir els criteris de cooperació i ajuda, i a obrir amb qualsevol motiu per petit que fos, la seva bossa de color marro clar, tot i donant-se els uns als altres suaves calentitos , tinc una molt bona amiga que es dedica a fer la vida més dolça a tothom – te una pastisseria – que diu que la substància que surt de les bosses de color marro clar, es pols d’estrella; no serè jo qui posarà en dubte aquesta afirmació, feta des de l’experiència d’algú que sap fer llaminadures.

Crec recordar que abans de marxar, els habitants del país havien decidit destruir totes les bosses de vellut fosc; tot i que hi havia una facció que parlava d’enviar-les als països occidentals, on sembla que son molt apreciades.

Finalment amic lector quina decisió creus que van prendre?