LES CAIGUDES ALES DEL COR A LA VILA CLOSA DE SANTA FE DE SEGARRA

Trobava una referència que em confirmava la meva impressió respecte d‘un escut d’armes a la paret d’un edifici de Santa Fe de Segarra, amb façana a la Plaça de les Armes .

Datat el 17/01/147, a Barcelona, per Joan Nadal, notari públic de Barcelona per l'autoritat reial.

Galceran de Sentmenat, cavaller de la reina Violant, confirma al seu fill Montserrat Galceran de Sentmenat la donació del castell de Santa Fe amb tot el seu terme. A més estableix com als seus tutors a Galceran d'Oluges, senyor del castell d'Oluges de Dalt, i a Berenguer d'Oluges, senyor del castell de Vergós.

Molts lectors es preguntaran on està Santa de Segarra ?. Actualment pertany al municipi de les Oluges, i es tracta d’un petit indret encastellat, que només perquè no és visible com Montfalcó Murallat, manté l’anonimat.

Que el poble nasqués amb el nom de Santa Fe – de clares influències franques - fa pensar en una capella d’aquesta advocació dins del recinte encastellat, que desapareixerà quan extramurs s’aixeca la parroquial de Sant Pere.

Procedent d'aquest poble hi ha un retaule al Museu Diocesà de Solsona, on s'hi pot veure les representacions pictòriques de la santa adoctrinant la gent, compareixent davant el tribunal i morint màrtir. La pintura és de la fi de l'edat mitjana.

Les primeres notícies del nucli de Santa Fe daten del 1025 i el situen dins el comtat de Berga. Ja al mateix segle hi ha documentat un llinatge anomenat Santafè amb importants interessos a la Segarra i a la comarca d'Urgell. Aquesta nissaga segurament procedia del Solsonès. El 1128 ja es coneix Galceran de Santafè, que tenia drets al voltant de Tàrrega. El 1172 actua al terme Arnau Miró d'Odèn, antecessor dels cavallers de Santafè. El 1244 el matrimoni Ponç de Santafè i Berenguera reberen les rendes que Ponç de Santafè i Pere de Conques tenien en tot el terme de Santa Fe per tal de pagar els creditors d'aquests senyors. El 1352 era senyor de santa Fe Bertran de Fals. El terme passà als Calders l'any 1430, els quals van retenir-ne el domini fins al segle XVII. Durant aquesta centúria passà per parentiu als Pinós i Alentorn, marquesos de Barberà des de l'inici del segle XVIII.

Dissortadament hem d’incloure l’indret dins la petita sèrie la Catalunya de Photoshop - no volem cansar-vos - , a la que us convidem a tots a sumar-vos-hi ; sobre els atemptats estètics que pateix el patrimoni històric i artístic de Catalunya per part de les companyes dites de ‘Serveis públics – totes de capital espanyol -. A destacar que malgrat el baix nivell de la ‘democraciola’ que patim la vigència d’aquestes ‘actuacions’ implica – si més no – la complicitat de la Generalitat de Barcelona i la dels Ajuntaments – el pedani en molts casos i el municipal sempre- , de les Diputacions, Consells Comarcals, i altres entitats administratives ja ni en parlem.

DE FABRICANTS A TRAFICANTS

Fèiem – com a col·lectiu – el pitjor negoci de la nostra historia quan entravem en relació ‘intima’ amb els nostres veïns.

El poble català tradicionalment s’ha dedicat a tasques ‘honorables’, d’aquí que el tractament de les seves màximes autoritats sigui ‘Honorable, o Molt Honorable’, front els excel·lència,   il·lustríssima ,... dels veïns manllevats la major part a la Santa Mare Església Catòlica Apostòlica i Romana, a la que  finalment – en nom de Déu -  li prendrien – per malvendre’ls-   una bona part dels seus actius.

El diccionari català valència balear de l’institut d’estudis catalans  - un tresor veritable – en diu :

FABRICANT m. (i f. vulgar -ANTA)

|| 1. El qui té per professió fabricar alguna cosa; propietari de fàbrica; cast. fabricante. D'aquí han vengut pèrdues grosses an es fabricants honrats, Roq. 18.

|| 2. vulgarment, Obrer o obrera que treballa en una fàbrica; cast. obrero, operario.

    Etim.: part. pres. de fabricar.

Això ja quasi no es recorda, desprès del tsunami d’especulació i corrupció que s’ha endut l’estat del benestar.

TRAFICAR v. intr.

Fer tràfic, negoci comercial; cast. traficar. Sos camells traficaven | tots carregats de púrpura i or fi, Colom Juven. 182.

    Fon.: tɾəfiká (or., bal.); tɾafiká (occ.); tɾafikáɾ (val.).

    Etim.: del cast. traficar (it. trafficare), mat. sign.

Això torna, malgrat s’abolia l’esclavitud a l’illa de Cuba el 17 de febrer de 1880, mai s’ha aconseguit un total respecte per la llibertat. La recent reforma laboral , agreuja la situació de les classes treballadores, fins a nivells quasi feudals. Hom pensa que no s’han implementat de nou ‘ els mals usos’ per la pertinença a Europa – i només mentre es mantingui -. Espanya té molts números per ser-ne expulsada.

D’ençà de 1714 Catalunya va exercir ‘tasques poc honorables - , ara quan comencen les ‘retallades’, ho fan justament per aquestes terres,  i en una desproporció evident amb la resta.

Ens han ensorrat les industries, i ens han fet participar en els seus ‘tràfics’ innobles; el resultat més enllà de la misèria evident, és la pèrdua irreversible de la condició d’honorables que només en el terreny polític ´- quin sarcasme, oi ? -  ens entestem en mantenir si més no formalment. 

TOTS A VIURE DELS MATEIXOS.

El botxí dirigí la paraula al presoner que emmanillat espera la seva hora final.

¾     No pensi que jo sempre he fet aquesta feina que no vol fer ningú. No, jo sóc un esperit educat i sensible. M’agrada la música, per damunt de tot l’òpera, escoltar a la Maria Callas o la Renata Tebaldi, ooh! Dels més moderns, Pavarotti, (q.p.d.) és que em sublima i en sento transportat al paradís. Tot el cos em dóna un calfred que no ho puc resistir i seguidament em poso a plorar com una magdalena. Ai, senyor! Els concerts de música clàssica i el teatre  també són la font de la meva inspiració. Tinc estudis, no cregui, eh! Els meus pares en van donar una bona educació, sóc mestre i psicòleg. En un moment de la meva joventut volia fer-me capellà. Però noi, ja ho veu; la crisi i la manca de feina; m’ha obligat a buscar-me aquesta feineta a estones perdudes. Clar, he de mantenir la dona i els tres fills i això no pensis sigui fàcil ni econòmic. Aah! I la hipoteca...

¾     Quines coses de garlar...Tu estàs “sonao” o què? “Fanear”, estudiar? Però “niño” en que país vives

¾     I vostè com ha vingut a donar-me feina? Ja li agraeixo, ja, com no és una feina fixa sinó a temps parcial, si no li toca a ningú, a vegades ens costa arribar a final de més. 

¾     Jo tota la vida m’he dedicat al “trapicheo” per ir “p’alante”. Una tibada de bosses. Un atracament que altre. “Un robillo de nà”. Quatre o cinco “mangis” que “más” da. Drogues. Un par de “gachís” pa “hacer la calle”. Total “nà”, “cuatrocientas” o cinc-centes detencions per delictes menors. Cada setmana un BMW “nuevecito”. N’afanava un de nou i deixava l’altre. Això si quan el deixava era sempre amb el dipòsit buit. Que com tu dius, el món no està per posar gasolina al preu que va. I no vegis com presumia. Al barri molts em tenien enveja. Ben vestit, ja que segons la “faenilla” hi ha que saber quina roba posar-te. Paies bones cada tres per quatre. I a viure la vida. Però l’última vegada vaig robar un Mercedes i la vaig “espifiar”.

¾     Un Mercedes? No m’has dit que sempre robaves BMW.

¾     Si, Sempre BMW però aquest cop vaig robar un Mercedes. Maleït Mercedes!! Buscat per la policia i amb el cadàver d’un jutge en el maleter. Quan em vaig adonar la “pasma” amb “toos” els cotxes amb llumetes vermelles i blaves rere meu. “Lo mismico” que Navidad. Bé, “toitos” rere el Mercedes. Jo accelerava. Ells acceleraven. Jo corria. La policia corria més. Jo girava a la dreta. Ells un a la dreta i l’altre a l’esquerra. Finalment em vaig estavellar en una porta. El primer cotxe va xocar amb el meu. El maleter s’obrí. Ondia! el cos del “cascarrabias”. Mort, ben mort. “Muertecito del too”! Llavors vaig córrer com un cérvol desesperat. Ells corrien com gossos de presa. Cansat em vaig amagar. Em van olorar i em van posar les manilles. No podia més. Ells tampoc. Si hagués corregut un xic més. Potser...

¾     I després...

¾     En van interrogar. Un policia bo. Un policia dolent. Un em comprenia. L’altre em caçava les paraules. Al cap de cinc hores. No sabia qui era el policia bo. Ni l’altre. Un em donava tabac. L’altre me l’arrancava de la boca. Un em portava cafè. L’altre em donava un cop de llistí telefònic. No es marca, saps. Després la dona polícia. Quan quasi no podia obrir els ulls de son. Jo pensava. S’entendrirà al veure’m. Sí, sí, li vaig clucar l’ull amb picardia. Estava bona. Em fa fotre una hòstia! Vaig caure de la cadira. En lloc d’aixecar-me. Em va fumer una guitza. Ja no podia més. Vaig firmar. I tant que vaig signar. Hauria firmat, fins i tot, la Bíblia. Després el judici.

¾     I el judici què?

¾     Un passa carrers. Ni em van preguntar res. La sentència directa. Ara tenen molta feina. Jutgen politics.

¾     A sí és clar! I tu amb tanta cara. No podies ficar-te a la política. Cotxe. Droga. Ties. Festes. Saraus. Ben vestit. I no tens mala planta.

¾     Tio!! Jo em vesteixo amb la meva pròpia pell. No vaig de llop amb pell d’ovella. Sóc delinqüent, però “honrao”. No faig “manganeo” sota mà.  

¾     Tens raó. Aquests roben i encara els hi riuen les gràcies. Ni presó. Ni tornar el diners. A continuar vivint de l’oprimit poble.

¾     I viva la pepa!! Si torno. Quan torni em faig d’aquestos que viuen a l’espatlla dels altres.

¾     Home! Algun n’hi ha d’honest.

¾     Ja ho va dir el Senyor. Hi ha molts en la vinya de Déu però son pocs els triats.

¾     Bé acabem. Quin tipus de melodia et poso per el traspàs. Rimski-Kórsakov, Mendelssohn, Wagner?

¾     Saps què posa’m la Macarena. Així m’aniré alegre.

¾     Quin mal gust. I quina feina em donaràs a trobar-la. Bé, tot sigui per què te’n vagis feliç. 

Miquel Pujol Mur.

LA PASSIO DE SANT PERE DE L’AMETLLA DE SEGARRA

Ens aturàvem el Tomàs irigaray Lopez i l’Antonio Mora Vergés davant la descurada església de Sant Pere de l'Ametlla de Segarra, avui l’indret pertany administrativament a Montoliu de Segarra, i els amics de la wikipedia – que en això son molt formalistes - esmentem únicament el terme municipal alhora de fer la ‘llista de monuments’, els suggerim conservar en tot cas el nom de lloc i afegir-hi el de terme municipal, comarca, provincià ,... ; en aquest cas concret l’Ametlla de Segarra, del Municipi de Montoliu de Segarra, de la Comarca de la Segarra, de la Província de Lleida ,...

Apareix per primera vegada en les relacions de parròquies del bisbat de Vic dels segles XI i XII, amb el nom d'"Amenla".

Al segle XIII apareix en una deixa testamentària.

Al 1427 Sant Pere va patir els efectes dels terratrèmols, conservant-se però part de l'estructura romànica. D'aquella ‘reconstrucció’ del segle XV datarien bona part de les modificacions introduïdes a l'edifici. L'Ametlla va mantenir-se dins la jurisdicció del bisbat de Vic fins el 1957, any en què es vinculà a la diòcesi de Solsona.

De l’església situada dins del nucli urbà, trobem : està adossada a l´antiga rectoria pel mur de ponent, oberta a una plaça i envoltada per l´antic cementiri del poble.

L´edifici se´ns presenta d´una nau amb volta de canó apuntada, capçada per un absis sobrealçat semicircular, a llevant i una torre campanar que sobresurt de la façana principal. La coberta exterior de l´edifici és a doble vessant, l´absis és de quart d'esfera apuntada, i a quatre vessants, la torre campanar.

La façana principal, situada al mur de ponent, s´obre la porta d´accés, estructurada a partir d´un arc de mig punt adovellat amb arquivolta sostinguda per columnes i capitells refets modernament, igualment com passa en el guardapols bisellat, disposat damunt seu. Per sobre de la porta d´accés, hi ha un ócul. A l´angle d´aquesta façana principal, s'aixeca el campanar de torre, d´estructura quadrada, amb quatre ulls, estructurats amb arc de mig punt, disposats sota un rellotge, i corona, un pinacle. Finalment, capçada a llevant es situa l´absis, coronat per un fris de mènsules que alternen relleus en forma de bola i franges horitzontals, que sustenten una cornisa motllurada, protegida per un ràfec de teula. Dos filades més avall del mateix, hi ha una linea de forarts de bastida disposats regularment a mode decoratiu. Destaquem, també l'obertura de l´absis d´una finestra d´arc de mig punt monolític que presenta una arquivolta amb impostes i columnetes cisellades a la pedra.

De l’interior de l’edifici – on no podíem accedir -, llegim ; un arc presbiterial comunica l´absis amb la nau i també disposa de dos petites capelles, abertes ambdós murs laterals, tant a llevant com a ponent. En aquest mateix mur de ponent hi ha una porta per la qual s´accedeix a la sagristia, així com també disposa d´una escala que puja al cor, des d´on s’accedeix a la torre campanar de l´edifici. L´obra presenta un aparell de carreu segarrenc o carreuó irregular de pedra del país, disposat amb filades. Adossada a aquesta església trobem l´antiga rectoria del poble, que es comunica interiorment amb la sagristia de l´església mitjançant una porta oberta al mur de llevant, actualment reconvertida en habitatge particular, de planta rectangular, estructurat en planta baixa i primer pis, i corona la façana principal, una cornisa decorada amb sanefa disposada a cantells de maó. A un costat de la façana principal es disposa la porta d´accés d´arc de mig punt adovellat. Al primer pis de l´edifici, destaquem l´estructura d´una antiga finestra, allargada modernament i transformada en balcó. Aquesta presenta una decoració en relleu ondulat sobre la llinda monolítica i brancals bisellats. Aquesta rectoria presenta un parament paredat de pedra del país i també, carreus de pedra picada disposats a la porta d´accés, així com, a part de l´estructura del balcó del primer pis.

Farem una petita sèrie – us convidem a tots a sumar-vos-hi - sobre els atemptats estètics que pateix el patrimoni històric i artístic de Catalunya per part de les companyes dites de ‘Serveis públics – totes de capital espanyol - . A destacar que malgrat el baix nivell de la ‘democraciola’ que patim la vigència d’aquestes implicacions implica – si més no – la complicitat de la Generalitat de Barcelona i la dels Ajuntaments – el pedani en molts casos i el municipal sempre- , de les Diputacions, Consells Comarcals, i altres entitats administratives ja ni en parlem.

LLICÈNCIA ELS HE DONAT JO, MOLTA MÉS SE’N PODEN PENDRE

Visitàvem Les Oluges,a la Segarra, el Tomàs Irigaray Lopez i l’Antonio Mora Vergés, del topònim – gens pacífic – alguns en veuen un origen àrab, de al-uluj ‘ lloc d’infidels’. A tenor del que veia – i retratava – es refereix sens dubte a les empreses de serveis públics, que emparant-se en un Déu que només parla i entén la llengua castellana, i que es complau pèl que sembla en que els seus ‘fidels’ blasmin les esglésies que li han aixecat gents d’altres terres i llengües, s’han dedicat a la ‘ contaminació estètica ‘ de la major part del patrimoni històric i cultural del poble de Catalunya

Quan veig un transformador al costat d’una església romànica del segle XII – de fet sembla que comparteixen paret – sóc conscient que el lloc s’ha escollit de forma conscient i voluntària, amb la clara intenció de dessolar la terra.

Quan des del Castell jussà de les Oluges retrato el temple parroquial dedicat a Santa Maria – indefectiblement topo amb fils del ‘serveis públics, que curiosament son de capital espanyol ‘ – ; casualitat ?

Situat a Santa Fe faig una fotografia a la torre de Sant Pere – amb l’obligat manyoc de fils - ; casualitat ?.

No certament, parlo de la Segarra on el lloc ‘ no és problema’ dissortadament, el molt just es causalitat, allò que deia suara de la clara intenció de dessolar la terra.

L’himne català recull en una de les seves estrofes :

Ne donen part al Virrei,

del mal que aquells soldats feien:

Llicència els he donat jo,

molta més se'n poden prendre.

Doncs això, que continuen amb la tònica de sempre, hacella i no emmendalla !

ATACS A ‘ENLLAÇATS PÈL CATALÀ’, i GRINYOLAR DE CADENES ALS INSTITUTS MALLORQUINS.

La situació que s’està vivint a diversos instituts de la nostra Mallorqueta, amb el tema dels llaços quadribarrats, els quals el personal d’IBISEC està retirant; ho veig com un intent de paralitzar la  iniciativa d’ “enllaçats pel català” i és autènticament esperpèntica. Estan pixant fora de test, i la pixarada també ha arribat els instituts de Sóller  i les nostres “autoritats” – aquesta  designació se l’han de guanyar- veuen fantasmes arreu amb el tema del català, intentant donar-li una connotació política, que tan sols ells veuen i practiquen, per crear crispació i confrontació.

Han arribat a tal punt, amb les clucales obsessives en contra del  català  (Català de Mallorca així l’anomenava Ramon Llull) , que veuen fantasmes arreu, i podria afirmar, desgraciadament, els fantasmes són ells i cada cop que es mouen s’escolta el grinyolar de cadenes.

Els centres escolars responen. El  llaç quadribarrat no és una ensenya, ni bandera, és un llaç. Als centres on són retirats són substituïts per un llaç negre: anarquisme o dol? Si sospiten que és un referent a la bandera anarquista, tal vota el llevaran , ara bé, si és la connotació de dol que té el color negre a occident, tal volta el deixin.

Esper veure la reacció de les “autoritats” en educació respecte a aquest llaç negre, vull dir, que si no el lleven, el que els hi fa una nosa de no dir és clarament el quadribarrat. Estaré a l’aguait.

Al començar aquest article, a part de la situació dels llaços quadribarrats  -l’ensenya que portà el Rei en Jaume I, era la quadribarrada, i més endavant un Rei de Mallorca, Sanç I si mal no record, va atorgar als municipis que hi incorporessin el seu escut sobre ella- n’hi ha una altra que no té tara.  

Per cert un incís, si m’ho permeteu, la bandera de Mallorca amb les quatre barres i el castellet,  l’any 1983, històricament no s’aguanta massa.

Seguint, amb l’altre tema, sembla que un grup d’alumnes de l’Institut d’educació secundària de Marratxí, s’atreviren, gosaren, en temps de lleure, a fer un vídeo on es gravà una cançó en defensa de la nostra llengua i en contra dels atacs continuats a la mateixa per part dels nostres governants; tot emprant una sala del centre, debut a què el renou del pati, ho impedia.

A les “autoritats” educatives ( no sé si van dirigides per les polítiques, tot podria ser)  se’ls hi ha encès la sirena i estan començant a obrir una investigació sobre el mateix. Hem tornat a escoltar el grinyolar de cadenes? Podria esser.

Els pares i mares  dels estudiants, han emès un comunicat – al que ja m’hi he adherit,  doncs  els hi vessa la raó- i a hores d’ara,  el Col·lectiu Albaïna també ha enviat un  correu d’adhesió al mateix. Al comunicat expliquen pares i mares, amb pèls i senyals, com, perquè i quan i on es va gravar aquest vídeo. També s’haurà d’estar a l’aguait per a veure fins on pot arribar el grinyolar de cadenes, i unes actuacions que surten de botador.

Que a hores d’ara en una comunitat  on no hi havia cap problema en quant al tema de la nostra llengua, inclusiu en distintes legislatures on Governava el PP, i ara ens haguem de veure amb aquestes “botinflades” que freguen la incultura, la ignorància i en alguns moments escriuria que la mala llet, si no fos, perquè és penós, patètic, hi ha més qualificatius, seria per fer un fart de riure, per pallassos malintencionats.  

No puc pensar, que els màxims representats en educació i els polítics nostrats, no tinguin altres feines que marejar la perdiu d’aquesta manera i “anar a cercar na Maria per sa cuina”.

Tampoc crec que les ordres d’aquests  atacs a la nostra identitat, vinguin del  comandament central de Madrid ordenades pel Canceller Rajoy, doncs  deu tenir altres ocupacions, com  eixugar les llàgrimes a n’Arenas que no governarà  a Andalusia.

No comprenc aquest auto odi que alguns polítics mallorquins tenen a  la nostra comunitat, que la voldrien totalment provinciana, inculta, sense arrels ni dignitat.

No entenc, que emprin el castellà arreu, quan xerren perfectament el mallorquí. És un dir, ja que amollen cada   barbarisme que fan mal a les oïdes.

Les urnes no els dóna el dret de cuixa i pernada, però ells s’ho creuen.

Més prest o més tard, passaran comptes davant la història i suspendran de valent!  

         

                                             Josep Bonnín

FETS QUE DEMANEM EXPLICACIÓ

Tornàvem de Guimerà el Tomàs Irigaray Lopez i l’Antonio Mora Vergés, el dissabte 31 de març de 2011, el tràfic per la A-2 no presentava cap problema – la crisis que havia estat en bona part el tema central de la nostra trobada de treball, redueix alhora el nombre de vehicles i la seva circulació -. Tot d’una quan superàvem Jorba un vehicle dels Mossos d’Esquadra es situava al centre de la via, i ens obligava a circular en un carril únic i a baixa velocitat, no advertíem cap incident a mesura que anàvem circulant, i súbitament el vehicle policial va sortir de l’Autovia abans d’Igualada. Algú comentava que des de la furgoneta policial, ens feien una botifarra. Jo no ho vaig veure.

Voldria saber si en aquella autovia, entre les 19,00 i les 20,00 del dissabte 31 de març de 2011, va succeir algun fet que justifiques aquesta acció dels membres d’aquest cos policial.

Altrament agrairé moltíssim una explicació d’aquesta conducta. Si en té.