CASTELL DE L’OLUJA JUSSANA. LES OLUGES. LA SEGARRRA. LLEIDA

Ens aturàvem el Tomàs Irigaray Lopez, i l’Antonio Mora Vergés, per admirar i retratar l’anomena’t castell de L'Oluja baixa, situat a la plaça Major - - fins al 1714, en que es prohibeix coactivament l’ús de la llengua catalana per part dels conqueridors espanyols, s’anomenava Oluja jussana, terme més precís, i propi de la llengua catalana , la pervivència de Baix/Baixa, Alt/Alta en la toponímia actual s’explica únicament pel llarg període d’opressió que vivim, i La síndrome d'Estolcom que això ha generat en amplies capes de població.

El Castell d'Oluja Jussana està documentat des del 1072, Els comtes de Cerdanya en tingueren l'alt domini ; Guerau Ponç els prestà jurament de fidelitat pel "castello de Vulvuga" en una data compresa entre 1072 i 1095.

El lloc – com per arreu – origina el llinatge homònim dels Oluja, els trobem esmentat en documents a l'inici del segle XII; alguns membres d’aquesta nissaga varen tenir una destacada intervenció en la vida política dels segles XII i XIII, participant en moltes empreses bèl•liques com la conquesta de Lleida.

Trobem també el cognom a l'orde del Temple.

En els fogatges del segle XIV ja apareix documentat que l'antic terme del castell d'Oluja era dividit en dues parts, l'Oluja sobirana i l'Oluja jussana.

La nissaga d'Oluja sobirana destacà més en els primers segles, especialment a partir de Gombau d'Oluja (1125-60), i se'n troben personatges entre els templers de Granyena i Vallfogona. Galceran d'Oluja era també, el 1352, senyor de Montpalau, Vergós i la Rabassa. Hi havia membres de la família Oluja en els augustinians de l'Estany, a Santa Clara de Cervera, al monestir de Vinganya, ... La nissaga i el prestigi dels Oluja minvà dins el segle XVII. Em trencava el cor retratar el que identifico com restes d’aquell casal de llegenda.

El palau senyorial que resta enmig del poble - i que avui retratàvem ; indica sens dubte que la casa dels Pere d'Oluja Jussana es trobava en més bona situació.

El 1358 Galceran d'Oluja tenia 56 focs "in locis d'Uluja sobirana" i llocs veïns, mentre que Pere d'Oluja tenia 19 focs "dicti loci et assecuravit pro eo G. Solsona baiulus d'Oluja jusana", a la vegada que Arnau d'Oluja posseïa 23 focs "in loco de Castro novo d'Uluja".

Els fogatges de 1381 assenyalen: " Castell Nou Duluja: den P. Duluja donzell".

El 1405 consta com senyor del castell Guillem de Rajadell el qual per núpcies emparenta amb els Oluja fins a finals del segle XV.

Durant la guerra civil catalana, l'any 1462 els propietaris del castell, la família de Pere Ramon d'Oluja foren partidaris de Joan II i hostatjaren el seu fill Ferran, el futur rei Catòlic, que hi passà llargues estances.

El 1472 es converteix en senyor del castell Rodrigo de Bovadilla ; el segle XVI el castell fou convertit en un gran palau senyorial d'inspiració renaixentista.

Durant el segle XVII seran senyors els Reguer i Marimón els quals ho regenten durant les dues següents centúries fins a traspassar-lo a la família Salvia; s’afegiran a la llista : els Guerau, els Gombau, els Preixens, els Agulló, els Vega, els Piella, els barons de Rocafort que ho eren l’any 1831,... els darrers propietaris van ser la família de l'escriptor Manuel de Pedrolo.

L’edifici en un temps va ser l’escola i actualment exerceix en una part funcions de Casa de la Vila, i en l’altra com allotjament de turisme rural.

No aconseguia aclarir a quina de les famílies que n’han exercit la Senyoria pertanyen les armes que apareixen damunt dels finestrals.

Ho preguntaré a info@castelldelesoluges.com

SANT MARTÍ DE PUIGBÒ . GOMBRÈN. EL RIPOLLÈS.

La Rosa Planell Grau i el Miquel Pujol Mur ens expliquen la seva visita l’ enrunada església de Sant Martí de Puigbò, al terme de Gombrèn, als límits quasi de les comarques del Ripollès i el Berguedà sobirà.

Per accedir-hi ; a l’entrar a Gombrèn venint de la Pobla de Lillet, poc abans de la plaça de l’església hi ha una bifurcació senyalitzada amb els noms d’Els Cortals i Puigbò. Girar el cotxe a la plaça i reprendre el camí per poder entrar en la cruïlla. Al cap de cinc km. de pista alquitranada, cimentada i de terra, de tot una mica, arribem davant del rètol que diu PUIGBÒ. Uns quants metres més enllà una gran CTR molt ferma. Davant nostre l’església de Sant Martí de Puigbò.

La primera impressió, diuen que la bona, va ser de sorpresa. Les fulles de les heures que cobreixen el campanar de doble cadireta reflectien al sol i brillaven com si fos una il•luminació nadalenca. Tota la construcció és envoltada per l’enfiladissa planta i ens queda per saber si l’església suporta el vegetal o aquest a l’envoltar l’edifici aguanta, com un regal, en el seu lloc les cansades pedres.

El clos tancat del cementiri envolta la construcció i els matolls cobreixen la superfície i amaguen tot el que pugui haver-hi a sota. Per tant les fotografies són des de fora el mur.

La nau és situada a 1120 metres d’alçada, a la vall del torrent de Puigbò, afluent de la riera de Merdàs.

Segons dades de la Llista de monument del Ripollès. És una església de planta rectangular amb dues capelles laterals a la zona del presbiteri i queden restes del cor a la part oposada de la nau. La teulada és de cabirons de fusta i teula àrab. A l’interior aquesta teulada està amagada per una falsa volta de mig punt feta de maons. Les parets conserven restes de pintures, molt degradada, d’època neoclàssica.

La porta s’obre al sud i dóna sobre el cementiri i a una eixida tancada per un mur que la separa dels camps. Les heures han esfondrat la coberta i de retruc la falsa volta de canó.

Aquesta església va ser construïda al 1736 o 1737. La pedra de la llinda diu 1736 en substitució de l’antiga església romànica per continuar les funcions de parròquia del veïnat. Val la pena notar que damunt de la pedra superior del portal sembla dibuixar-se les restes d’un arc de mig punt. També hi ha la data de 1806 gravada en el portal que deu correspondre a una reestructuració o modernització de l’edifici.

Les pintures de l’interior, motius figuratius i arquitectònics també sembla ser de la mateixa època. La parròquia va caure en decadència pel despoblament dels masos veïns i ha arribat fins ara en estat de quasi ruïna total. No té culte des de 1939.

Sant Martí aixecada primerament a tocar d’aquest indret – anomenat aleshores Puigmal - pels soldats francs que participaven en la reconquesta als àrabs, va patir un primer abandó, en aixecar-se aquesta segona església; les conseqüències terribles de la ‘pax franquista’, més fins i tot que la mateixa guerra genocida, van comportar la fugida vers les zones urbanes i industrials, de les persones que vivien en aquestes contrades.

Sant Martí es partí la capa amb els pobres, i el bon Déu feu lluir un sol tardoral per agrair-li; Catalunya que s’ha buidat en benefici d’Espanya, no rebrà mai cap escalf.

Les alegries i penes de l’esperit ens eleven al cel, desgraciadament aquesta església, com la nostra Nació, davalla a terra.

Text i recull de dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: Rosa Planell Grau.

PRESENTACIO DEL TERCER DVD DEL ROMÀNIC PROPER

El dimecres 4 d’abril de 2012 es presentava a la Fundació Social Benefica de Castellar del Vallès, el DVD sobre Santa Maria del Puig del Creu.

Va tenir una gran acollida del públic que mitjançant les magistral imatges del Joan Vives, rememorava experiències personals, viscudes en aquell entorn privilegiat.

Les escenes en que el sol evoluciona fins a situar-se al centre de Creu, van ser objecte de comentaris d’admiració.

En acabar es va obrir un espai de conversa, en el que amb el suport de les imatges, es van explicar les històries mítiques relacionades amb aquest Puig, i alguns detalls del que podia ser originàriament;  la participació va ser amplia i molt viva.

En acomiadar-nos ens felicitaven per la tasca feta, pregant-nos que així ho manifestéssim a la resta de persones que havien participat en aquest tercer DVD del ‘ Romànic proper’ dedicat a Santa Maria del Puig del Creu.

TORRE DE L’AMETLLA DE SEGARRA. LLEIDA. CATALUNYA

Ens aturàvem el Tomàs Irigaray Lopez i l’Antonio Mora Vergés prop de la torre de l’Ametlla de Segarra, inclosa actualment dins del terme de Montoliu. El topònim deriva per alguns de l’àrab ibn Malia o Ibn Miqtala, i per una gran majoria del fruit de l’ametller.

L’origen d’aquesta edificació cal cercar-lo en el període de l’ocupació àrab, i curiosament potser és el darrer vestigi de la seva presencia, ens expliquem :

Defensem com Ramon Menéndez Pidal, que devem molts als àrabs : "nos enseñaron a proteger bien la hueste con atalayas, a enviar delante de ella algaradas, a guiarla con buenos adalides, a vigilar el campamento con robdas o rondas, a dar rebato en el enemigo descuidado.". قلعة, برج, castell otorre ‘Qalat’ o ‘Qalatos’ en la seva parla, s’aixecaran per arreu sota el seu domini, i passaran a mans dels cristians, quan amb l’ajuda dels francs se’ls venci militarment.

Quan s’establien en algun indret el primer edifici era una torre, a la que seguia la Mesquita, i els edificis d’us comú, moli, dipòsits,... a continuació s’iniciava la construcció dels edificis destinats a vivendes ‘familiars’ , quan es consolidava la medina – i només en aquest supòsit – es passava de la torre al Qala’t.

Quan marxen els àrabs - i el francs que estat determinants en la seva derrota – els nobles ocupen aquests edificis; hi ha constància de la pertinença de l’indret al segle XI als comtes de Barcelona, que infeudaren el castell a Ecard Miró i la seva dona Magència, la seva descendència en mantindrà la senyoria fins a començaments del segle XIII, quan va ser donat a l'orde de l'Hospital que se’n farà càrrec fins al segle XIX, quan s’acorda l'abolició de les senyories.
La torre està situada a la part més alta del poble, vora del dipòsit d'aigües; és l'única resta conservada del que presumiblement fou una fortalesa; és de planta rodona i conserva dos dels tres pisos originaris. El pis inferior està coberta per una falsa cúpula que alhora fa de terra del primer pis. La porta d’accés es troba oberta cap l’est, i presenta actualment una estructura molt malmesa amb una part de l'arc de mig punt. L’obra està realitzada amb un parament de carreus rectangulars, col•locats en filades i amb rejunt de morter de calç.
Destaquem però, la mida dels carreus de les primeres filades de la torre que són notablement més grans que les pedres situades en un nivell superior, que són més petites.

En època moderna la fortificació fou aprofitada com a habitatge, fet que va fer que s'obrís una obertura a nivell inferior, es tapiés el forat que comunicava la cambra inferior amb la cambra principal i s’arrebossés algun espai.

Com en el cas del Castell homònim de Guimerà, a l’ Urgell, possiblement al redós de la torre – i sense integrar-la a l’edifici- s’hi construí una estructura quadrada i/o rectangular.

Des de l’Associació Guimera.info s’està treballant per aconseguir una reproducció virtual – tant rigorosament històrica com sigui possible – que permeti fer-ne una visualització detallada amb qualsevol aparell digital , mòbils, iPods, ordinadors ,... Fora aquesta, una molt bona forma de ‘posar en valor’ el patrimoni històric i artístic que per ignorància i/o manca de promoció es marceix llastimosament.

Qat´a al-gunya Viatge a l'oblit

Maldava per trobar alguna informació precisa sobre la presència àrab a Catalunya, de primer - innocent de mi - vaig pensar que ho trobaria fàcilment en una bona biblioteca pública, i vaig anar a l'anomenada Biblioteca Vapor Badia de Sabadell, la més nova, la més gran, la més recent de les biblioteques construïdes per la Diputació de Barcelona ; la meva sorpresa va ser majúscula en les enciclopèdies generals, es passa del període roma al món feudal sense transició, únicament desprès de moltes consultes, vaig trobar en una de les enciclopèdies que parlava d'aquest període, encara que fent servir només generalitzacions i de forma molt breu, com us podeu imaginar això em va esperonar d'allò més, calia ampliar informació sobre la presencia àrab a Catalunya ! 

Unes gestions per Internet i des de l'ajuntament de Balaguer m'adrecen al Museude la Noguera ; concerto al telèfon 973.445.194 una visita i rebo com a resposta que hi puc anar de dilluns a divendres de 8h. a 15h.i que demanant per la Carme o l'Eva m'atendrien amb molt de gust. . Agrair l'atenció de la Carme i l'Eva i les facilitats per a consultar el fons documental del Museu, un oasi ( valgui la cita àrab ) en un desert d'informació en relació al període 700-1100 a Catalunya, es obligació que em plau de complir.

 Confirmat en el viatge al Museu de la Noguera, a Balaguer, que devem als àrabs ( hi a tota la gent que va venir amb ells que no ho eren, malgrat haver quedat tots inclosos dins d'aquesta denominació), molt més del que creu la majoria de nosaltres.

Sense la seva vinguda estaríem encara amb els números romans ,els recordeu, I, II, III, IV, V,VI.VII, VIII,IX,X , L;C, DM...?, algú pot imaginar-se un món sense el zero (0) ?, doncs si, ens el van portar els àrabs, com també no poques de les aplicacions pràctiques de l'aritmètica i l'àlgebra, paraula aquesta darrera d'arrel clarament àrab. 

En el terreny agrícola, ultra l'aprofitament de l'aigua - eren uns experts en trobar-la i distribuir-la - ens van portar menges com l'arròs ,les taronges, i no pocs dels fruits de l'horta, i que podem dir dels estris més freqüents com la gerra, o la rajola, la sèquia, la catifa, el sofà, el barnús, la jupa ;i la presència en la toponímia d'arreu de noms d'origen àrab malgrat els esforços d'anys i anys, per esborrar de la memòria col·lectiva tot aquest patrimoni cultural.? podem posar aquí des de Calafell, fins a la Pobla de Mafumet, passant per tots els que comencen amb al ( ALBI, ALFORJA ), vin ( VINAIXA, VINEBRE ) o ben ( BENICASSIM, BENIDORM ). La nostra parla, i àdhuc la nostra forma d'entendre el món, no seria entenedora sense l'aportació dels àrabs.

 Està confirmat que practicaven una agricultura col·lectiva de base tribal, això els permetia optimizar els recursos disponibles, tothom treballava un tros determinat, però alhora participava també en tasques de la comunitat, tasques que podien anar en participar en la plantació i/o recollida de les collites, o en formar part - temporalment - dels qui s'ocupaven de tasques de protecció i defensa, en els territoris propers a la frontera. Es solien concentrar al voltant d'un castell o una torre de defensa, que en consolidar-se la situació i allunyar-se el perill de guerra, era ràpidament acompanyada d'una mesquita, d'un molí, i d'altres elements de millora de la vida de la comunitat.

Entrem ara al terreny de les hipòtesi i les teories , n'hi una que sosté de que des de Lleida fins a Tortosa, existia una línia de torres de defensa; la dificultat d'identificar les restes de l'edificació i sobretot el pas del temps, estem parlant dels segles VIII a XI, fa més de 10 segles ! fa difícil , quan no impossible provar aquesta hipòtesi, no hi ha però cap dubte de la continuïtat de les Borges ( Torres ) Blanques, fins a les muntanyes de Prades, i des d'aquestes fins novament Les Borges ( torres ) ara del Camp, i des aquí amb la línia de torres litorals de defensa, que han resistit en algun cas, l'explotació salvatge del litoral tarragoní.

 Qat´a al-gunya , Això vol dir ( la terra de les riqueses ), així es com ells definien el nostre país i algú i vol veure el antecedent del nom de CATALUNYA que per cert no se sap d'on prové, la teoria de la tribu dels Càtals, alguns dels lectors ja la sabeu, però sembla tant poc solida, com la d'aquest nom àrab. Contra el pensament popular més estes aquesta frase, ens indica que els àrabs s'estimaven la nostra terra, potser més que alguns dels que no es treuen mai el seu nom de la boca, oi ?

Ara el problemes : A la poca documentació i les poques restes que es poden trobar d'aquest període, ( Al Museu de la Noguera hi ha una exposició del tot recomanable ) cal afegir el fet de que els estudiosos catalans, es preocupen en la seva majoria pel període romà, això es particularment cert per les universitats de Barcelona, i malauradament també per la nova Universitat de Lleida. S'explica aquest fenomen per l'escassa demanda d'informació sobre la presència àrab a Catalunya, i d'altra per la manca de formació de la major dels investigadors actuals, formats en les llengües mortes, llatí i grec, i desconeixedors absolutament del lèxic i la grafia àrab, hi ha alguna excepció com no podia ser menys, i podem trobar amb molta dificultat els llibres, lèxic usual català-àrab, àrab-catalan, i, els noms de lloc de Catalunya , de Pere Balaña Abadia, autor també d'alguna monografia més sobre la presència àrab a Catalunya.

Per explicar-nos la situació en que es troben els àrabs en els nostres dies, veig dues possibles respostes : La primera fora que la tecnologia durant el segles XIX i XX ha permès un ràpid desenvolupament del món occidental, que sense cap escrúpol ha fet servir aquest avantatge per expoliar a la resta del món, àrabs i no àrabs, i el segon fora potser que la persistència en el món àrab de formes caduques de govern, caduques i corruptes, val a dir-ho, ha ajudar a desfer aquell esperit de col·lectivitat que els va permetre colonitzar una vegada qat´a al-gunya

 A la sortida del Museu de la Noguera, vaig veure que novament Balaguer tornava a tenir habitants de religió musulmana; la gent allà i aquí se'ls mira amb un cert temor, però en el seu ulls brilla l'esperança i s'endevina en ells una forta decisió d'assolir millores en la seva vida quotidiana ; tornaran a agafar el testimoni d'un sistema de vida, en el que no priva únicament la satisfacció de les necessitats personals d'una minoria ?, pel be del món necessitem una vegada més, que algú tingui la sensibilitat suficient per a recordar-nos a tots els que vivim a qat´a al-gunya. Que amb una mica d'esforç aquesta definició es aplicable a qualsevol racó del món, només ho hem de voler la majoria.

I LES PEDRES ON SON ?. SANTA MARIA DE VALLSANTA

Tenia ocasió de veure un petit vídeo en el que l’equip de SOTA TERRA de TV3 fa – segons pròpies paraules seves – una reconstrucció virtual. Us deixo l’enllaç :
http://www.tv3.cat/videos/3923430

Al llarg dels anys hem tingut ocasió de llegir i escriure força en relació al petit cenobi de la Vall del Corb, prop de Guimerà.

L’any 2007, com ens recordava en un article el Joan Corbella i Duch, s’acomplien 100 anys de la carretera que des de Guimerà porta fins a Santa Coloma de Queralt , una i altra població pertanyen aleshores a la dita Baixa Segarra.

El traçat entre el trencall de la carretera Montblanch - Tàrrega [ aleshores amb h, i actualment sense ], i Guimerà no deu ser gaire més antic, i originàriament deuria passar prop de la riba del riu Corb, perquè en l’actual traçat s’adverteix el rebaixos fets per evitar justament la definitiva destrucció de Vallsanta.

Aquest Monestir no va tenir mai - com el seu homònim de Vallbona - una població al seu redós, i segons les cròniques històriques la seva existència bàsicament entre els anys 1235 i 1589 té més ombres que llums.

Sabem del Monestir del Pedregal al Talladell que les seves pedres van acabar majoritàriament a les muralles de Tàrrega, del Castell d’Arbeca s’explica que per eterna vergonya dels veïns i àdhuc de Catalunya [ a Espanya això ja li va anar bé] fou destinat a fer les llambordes que s’empraven en les primeres carreteres. De Vallsanta no se’n explica gaire res del destí de les seves pedres – sabem justament que la part que avui es conserva anava destinada a la construcció, i els veïns de Guimerà, posant en risc la seva vida i/o integritat física, van evitar-ho ].

La meva tesis respecte d’aquest Monestir, no va en la línia de l’equip de TV3, i respecte de la seva ‘reconstrucció virtual’, molt en la línia de Walter Elias Disney, dir que vindria a confirmar la deriva pel•liculera del programa Sota Terra. Cosa que val a dir lamento molt sincerament.

LA MIRADA D’UN INFANT

El petit espectador de la Plaça Major de Castellar del Vallès, no estava assentat en aquell indret quan entre els anys 1931-1934 es dugué a terme – per així dir-ho - la construcció d’aquest espai urbà que ens sembla avui de migrades proporcions, però que mereixia aleshores amb tota justícia el títol ‘Plaça Major’.

Expliquen les cròniques que el material procedia de la pedrera de cal Comas, situada al Puig de la Creu , propera al nucli del poble. D’aquesta pedrera que s'obrí l'any 1852 , procedia també una bona part de la matèria prima que es va emprar per aixecar l’església neogòtica, que anys a venir hom qualificaria com ‘ la Catedral del Vallès’.

Trobem una xifra que entenem referida únicament a la Plaça Major, el cost total de la pedra ascendí a 13.334 pessetes de les dels anys trenta del segle XX.

El primer feixisme anorrearà completament l’economia, i la posterior ‘democraciola’ nascuda l’any 1978, no sabrà corregir aquesta deriva que ens portarà a la misèria més absoluta en les primeres dècades del segle XXI.

D’aquesta darrera etapa, en que la corrupció i l’estultisme al ensems , portaven el país a la ruïna, el petit espectador n’ha estat espectador de privilegi.