EDIFICI MODERNISTA DE L’ESCOLA INDUSTRIAL

M’apressava a retratar aquest magnífic edifici aixecat per Jeroni Martorell i Terrats (Barcelona, 1877 - 1951), entre el 1907 i el 1910, i que estava destinat a ser escola d'ensenyament professional.

Està format per dues grans naus i una torre lateral que conté l'escala. Una de les naus està col•locada de forma paral•lela al carrer i consta de baixos i dos pisos.

L'altra nau és perpendicular a la primera, té el tester al carrer i és només de planta baixa. La torre de l'escala és de planta circular, està coronada per una coberta de pavelló d'escames ceràmiques i les seves obertures superiors tenen forma d'arc parabòlic. Les façanes són modernistes i tenen un sòcol de pedra i a la resta del parament s'hi combina l'obra vista i l'estucat. La cornisa i els ampits de les finestres estan decorats amb ceràmica de color verd. La nau principal té la coberta a dues vessants, l'altre té la coberta de dent de serra.

Aquest edifici – vinculat a la dissort de la Caixa de Sabadell - va ser per a molts saballencs, el marc perfecte per les activitats intel•lectuals i socials, d’una ciutat en desenvolupament.

ESGLÉSIA ARXIPRESTAL DE SANT FELIX DE SABADELL

Retratava la façana principal, la que dona la Plaça, on s’aixeca l’ajuntament – que havia estat casal dels escolapis - , l’edifici de l’únic banc català que resta dempeus, i el primer local que va obrir la cadena Viena [ als que des d’aquí demano informació per fer una petita crònica sobre la seva més que exemplar empresa ].

S’explica que sobre la capella romànica de Sant Salvador (segle XI) es construeix una nova església (1403-1420) de la que destacava un portal de mig punt. Aquesta pràctica era del tot habitual, i comportava el reaprofitament tant dels ‘materials’ eclesiàstics, com d’allò que fons aprofitable de l’anterior construcció, pedres, sorres,..

El 1578 es construeix la sagristia al costat de l'absis gòtic. El primer pis d'aquesta féu l'ofici de Casa dels Comú.

Entre 1615 i 1623 es feren diverses ampliacions, entre elles l'agregació de quatre noves capelles.

El campanar es va decidir d'aixecar el 25 d'abril de 1690, pel Consell de la Vila. Els sabadellencs hi contribuïren amb blat, fent la vida dels paletes que hi treballaven, o bé pagant un ral de plata per dia.

Les obres foren suspeses com a conseqüència del genocidi practicat per les tropes espanyoles durant a la guerra de Successió i represes l'abril de 1724

El campanar va costar 35.000 lliures i fou construït amb material del propi sòl sabadellenc; els fonaments amb rocs del llit del Ripoll, la pedra de la pedrera de Sant Oleguer, i la calç amb pedres calcàries del rodal.

De 1751 a 1775 es fan noves construccions, que van constituir gairebé una església de nova planta, amb un portal d'estil renaixentista.

L’any 1909, arrel de les protestes contra la mobilització de reservistes per les Colònies Africanes, fets que es coneixeran com ‘ la setmana tràgica’ el temple fou cremat, i donat el seu estat es va estimar com més apropiat acabar-lo d'enderrocar respectant l'absis gòtic.

La reconstrucció comença l’any 1914, sota la direcció tècnica d’Enric Ferran Josep Lluís Sagnier i Villavecchia, marquès de Sagnier (Barcelona, 21 de març de 1858 – ídem, 1 de setembre de 1931); els treballs es reprengueren desprès de la guerra 1936-1939, i l’any 1942, com un dels més destacats actes dels ‘ANYS TRIOMFALS’ s’inaugurava formalment l’any 1942. Les obres fins a la conclusió foren dirigides i supervisades per Francesc Folguera i Grassi (Barcelona, 1891 - 1960)

Repressió policial en contra de la llibertat d’expressió

Dissabte dia 31 de març i en el Casal La Victòria del Col·lectiu Albaïna, es va fer la xerrada sopar en suport dels quatre independentistes mallorquins repressaliats ( Robert, Sílvia, David i Guillem) repressaliats pels incidents ( provocats o no?) durant la Diada de Mallorca de 2010, als quals se’ls demana per part del fiscal, penes  entre dos i tres anys de presó per cada un i na sanció de més de tretze mil euros. També assistí a la xerrada, Martí Majoral d’Alerta Solidària, que dóna un suport jurídic i legal en casos de detencions ( a vegades són arbitràries) i posteriors judicis a manifestants detinguts i acusats.

La xerrada fou prou clarificadora, doncs moltes vegades, tan sols tenim la versió oficial de la que es fan ressò per estigmatitzar-los i demonitzar-los segons quins mitjans de comunicació – tant escrits com audiovisuals- que empren aquesta informació manipulada a favor d’un sistema inviable i injust, i que son de tendència ben dretana.

Martí, ens va explicar com funciona i de quina manera la repressió als moviments independentistes, tant al Principat com de Mallorca i els sistemes de control i seguiment  per part de la Brigada d’informació policial, que no em varen venir de nou i em recordaren l’etapa franquista i en absolut un tipus d’actuació en un estat de dret.

Posteriorment cada un dels independentistes encausats, dos d’ells militants de “Endavant- Osan” en Robert, no va poder assistir i na Sílvia que també pertanyia  al Servei d’ordre i seguretat de la manifestació exposaran el seu testimoni.

A dir que Sílvia, l'única no militant, està encausada igual que els altres i també se li demana una pena de presó i simplement com he dit pertanyia al servei de seguretat.

Quan escric això, ja s’ha fitxat la data pel judici: dia 18 de juny. L’haguessin pogut posar en 18 de juliol, i recordarien una data ben significativa. Un cop d’estat!

Les paraules, tenen tot un pes i depèn de com són emprades, i poden arribar a  intentar justificar una acció policial contundent i ficar a tots dins del mateix sac; a més també cal escriure sobre els infiltrats i provocadors ( per la informació que surt a les xarxes, hi pot haver policies i això no és gaire estrany), els grups denominats  “anti-sistema” violents ( que no se sap ben bé d’on surten, durant les celebracions de quins partits de futbol també apareixen) i els que es manifesten de manera pacífica per defensar uns drets. És mescla tot , amb tota la intenció, els manifestants pacifistes que surten al carrer amb els drets que porta la llibertat d’expressió i la d’uns vàndals que destrossen mobiliari urbà i s’enfronten als antiavalots. I això és realment el que volen, per desprestigiar als “no violents”.

Quan deia del pes de les paraules, vos diré que jo sóc anti-sistema, vaig en contra d’un sistema injust que està robant els seus drets a la classe treballadora ( aconseguits en lluites de molts anys) , que està empobrint també la classe mitjana, que atempta contra l’educació i als estudiants. Que de cada vegada crea més atur, més pobres, més exclosos, que expulsa a les persones de casa seva, perquè no poden pagar la hipoteca, que ens fa pagar uns impostos per tenir uns sous astronòmics, als que s’han acomodat i el defensen.

I sóc radical, ja que radicalment m’oposo a un sistema neoliberal ( la part més agressiva del capitalisme)  que amb la seva manera injusta del repartiment de la riquesa que genera el poble i no els grans magnats de multinacionals, ni els seus acòlits: Banc Central Europeu-, Fons Monetari Internacional, Sistema financer, especuladors-taurons de mercat i els polítics que s’han convertit amb els seus braços executors. Estic radicalment en contra de la Triple A, del G20, del Club Bieldelberg que manegen els fils del món pels seus interessos. Feta aquesta reflexió: Qui tenint una mica el sentit de la justícia a flor de pell, no es declara “radical i anti-sistema”?

           

Qui no es declara anti-sistema d’un sistema injust, insolidari, i prepotent , i no es declara radicalment en contra de totes aquestes injustícies que he descrit?

Qui no es declara en contra dels qui volen emprar l’ordenament jurídic – no per a perseguir els “violents” – que a veure d’on surten- si no per intentar anorrear i estigmatitzar públicament uns moviments que els denuncien i van radicalment en contra dels seus interessos ( que no són en absolut els del poble)  si no d’uns pocs i de cada vegada menys, que controlen el poder, la riquesa i l’economia mundial?

Idò jo si!

Els motius i acab, pels que em declar independentista ( no sóc el dimoni, i ho precís, ja que quan s’empra aquesta paraula ho sembla) , apart de l’econòmic, amb l’espoli fiscal per part de l’estat espanyol a les autonomies més productives en recursos i riquesa, ja que els he explicat, i els ideològics també en altres articles.

Em podria allargar més, però crec que amb el que he dit, n’hi ha prou suficient.

Per acabar,  vull compartir l’enllaç d’un vídeo d’un ex-sargent de la guardia urbana de Barcelona, dirigit amb Conseller d’Interior Felip Puig, en relació a les càrregues policals i la repressió a cutadans i ciutadanes ( no als violents) en la data de la manifestació de dia 29 d març. Val la pena veure’l

“29-M EN BARCELONA GASEAMIENTO Y PALOS”

http://www.youtube.com/watch?v=ZOz5g4CLYfk&feature=share

Josep Bonnín

EL MERCAT AIXECAT DAMUNT LA SANG DELS MÀRTIRS.

Retratava una vegada més l’edifici magnifica del que seria Mercat Central de Sabadell.

És un edifici del segle XX, de la seva gènesi trobava :

El 2 de març de 1927 es presenta per Josep Renom i Costa (Sabadell, 1879 - 1931) aleshores arquitecte municipal, un avantprojecte que és definitivament aprovat el 28 del mateix mes. A partir d'aquí el projecte es desenvolupà amb rapidesa. El 2 de maig ja es posa la primera pedra. Les obres de construcció van finalitzar el 1930 i l'edifici ja en aquella època va ser el model en que s’emmirallaven els equipaments destinats a mercat municipal.

Del perquè on hi ha el Mercat Central se’n deia “El Camp de la Sang”, llegia :

Cal anar al juny del 1855, una vegada acabada la Guerra dels Matiners, a la comarca del Vallès hi va haver una nova temptativa d’aixecament carlí.

En Joan Serrano i Berriga, mestre de Matadepera, va aplegar al seu voltant uns quants fervorosos de la causa, alguns sabadellencs, partidaris del carlisme en una ciutat eminentment republicana, van intentar adherir-s’hi i ajudar la partida que es formava, però no ho pogueren fer, doncs el grup fou capturat per les tropes del “Regimiento de Soria” de guarnició a Sabadell.

El Capità General de Catalunya, en Zapatero i Navas havia donat ordre de que tots els que es trobessin amb les armes a la mà fossin afusellats a les vint-i-quatre hores, per la qual cosa fou instruïda ràpidament la causa sumària i els detinguts van ser culpats i condemnats a mort.
Entre els reus hi havia un noi de dinou anys, un tal Jaume Casanovas, que només feia que plorar la seva dissort. Les autoritats i els veïns, condolguts, anaren a Barcelona per demanar l’indult del noi, el qual fou concedit, però arribà una hora tard, quan ja l’havien afusellat.

El dia 2 de juliol de 1855, al posteriorment denominat “Camp de la Sang”, hi afusellaren:

• Pere Vila Cirera, pare caputxí, fill de Sarrià, de 48 anys.
• Jaume Casanovas, minaire de Sarrià, de 19 anys.
• Benet Lluís Comes, paleta, de 29 anys.
• Llorenç Corbella, paleta, de Sant Feliu del Llobregat, de 36 anys.

L’endemà, dia 3 de juliol, afusellaren a tres restants:

• Ramon Tudó Boada, pagès, de Pont d’Armentera, de 35 anys.
• Francesc Arqué Bardina, carreter, d’Arbeca, de 39 anys.
• Joan Serrano i Berriga, mestre de Matadepera, d’Aldearubia (Salamanca) de 39 anys.

Tots tenien en comú el delicte gravíssim de ‘voler ser catalans’ ; que contra tota lògica jurídica es imprescriptible.

En la mort d’un just : Dimitris Christoulas

Angela Merkel, Nicolas Sarkozy, José Luis Rodríguez Zapatero, Mariano Rajoy Brey, ..., i tots els que vulgueu afegir en qualitat  de corresponsables – empresaris, defraudadors , corruptes,..- , tenen en la mort d’aquest home – i dels que han caigut abans, i/o cauran d’ara en endavant – una clara responsabilitat que mereixia ja l’any 722 a.C la màxima reprovació :

Dt 27,24  Maleït el que assassini d’amagat al seu proïsme.

Dt 27,25 Maleït el que es deixi subornar, i assassini un innocent.

Dimitris Christoulas, era una persona amb criteri i formació, i durant tota la seva existència, havia viscut seguint els principis de la lògica, si compleixes la llei, si pagues els impostos, si et comportes d’una forma correcta;  la societat – l’estat que la personalitza – atendrà els compromisos subscrits.

Dimitris,  nom que originàriament significava   "dedicat a Deméter", deessa de l'agricultura.  Com moltes persones, no pot entendre com davant d’un frau de tanta magnitud, els responsables es fan escàpols a la justícia, i es sanciona a les víctimes. Aquesta contradicció, el porta al fatal raonament:

  “Com que la meva avançada edat no em permet reaccionar d’una altra manera (encara que si un compatriota grec hagués agafat un kalaixnikov, jo l’hauria seguit), no veig cap altra solució que posar fi a la meva vida d’aquesta manera digna abans d’haver de rebuscar menjar entre les escombraries per poder subsistir.”

La venjança és del Senyor, i també està recollida a Dt 28 15 i següents; us recomano fer-ne una atenta lectura.

Les capelletes de la visita domiciliaria

La definició que en dona l’enciclopèdia és :  Caixeta que conté una imatge i que hom duia de casa en casa per a ésser-hi venerada en la pràctica de la visita domiciliària.

 Les “capelletes de visita domiciliària” gairebé tothom de més de 50 anys recorda haver-les  vist a casa seva,  o té encara ocasió de veure-les .  A Castellar del Vallès tenim encara l’any 2012 deu “capelletes de visita domiciliària”  de les dotze que hi havia hagut.

 Són una forma de devoció religiosa popular que funciona actualment amb gran independència de l’autoritat eclesiàstica, sovint la parroquial, i que s’autoregula en forma de circuits o, pròpiament més ben dits, “cors” d’un grup de famílies que se la passen la una a l’altra, amb un ordre i periodicitat predeterminats sota l’atenció d’algun dels seus membres.

En molts casos fa anys que aquest procés funciona regularment;  tenia ocasió de comprovar-ho quan davant meu, feien el lliurament de la `capelleta de la Sagrada Família’ a la peixateria que  la Carme Pí  té al mercat municipal.

La generalització primer de la ràdio i avui d ela televisió a les nostres llars,  ha estat en bona mesura el vehicle d’una progressiva laïcització, que ha comportat la desaparició d’aquesta antiga manifestació de la religiositat popular.

El Concili de Trento insistia en el foment de la religiositat popular, com una eina ideal, per difondre i consolidar la fe.

Ermites i capelles s’aixecaran per tot el país, i els aplecs i trobades, passaran a formar part dels nostres costums.

Entres les confraries que sorgiran d’aquesta eclosió religiosa, prendrà aviat consciència la necessitat d’actuar en l’àmbit de la llar, i es popularitzaran les capelles de visita domiciliaria, que alhora que el foment de la pregària familiar  del rosari,  fomentaran la  catequesis dels menuts, i la pràctica de la caritat vers els altres germans.

Dissortadament  s’ha acabat imposant el sentit pejoratiu de Capelleta, com :  Conjunt de persones unides per una mateixa manera de pensar en matèria política, religiosa, literària, etc., contra el parer de la generalitat o d'altres sectors d'opinió. I, és que desfer, destruir, i/o malmetre,  és molt més fàcil que fer, construir, o mantenir, tant en el terreny de les tradicions religioses com en qualsevol aspecte de la nostra existència.

No podia afegir la imatge en aquesta ocasió, perquè la persona que me l’havia d’enviar , no  ho feia alhora de cloure aquestes notes.

Us deixo un enllaç en el que podreu trobar imatges i documentació.

http://capelletesdevisita.blogspot.com.es/search/label/1.%20Presentaci%C3%B3

Ah!, intentaré aconseguir les imatges de les capelletes de la visita domiciliaria que tenim encara a Castellar del Vallès. 

MONTFALCÓ MURALLAT, O DEL DUC, INICIALMENT MONTFALCÓ D’OLUJA. LA SEGARRA. LLEIDA.CATALUNYA

Tot just començava a guanyar alçada el sol quan ens aturàvem el Tomàs Irigaray López, i l’Antonio Mora Vergés per retratar des de la carretera el turó on s’alçava el Castell de Montfalcó; origen de la vila d’aquest nom, integrada avui dins al terme de les Oluges a la comarca de la Segarra.

Llegim que fou bastit possiblement vers el segle XI quan el comte de Berga repoblà la zona propera al Sió, integrant-la al comtat de Cerdanya. Els primers documents referents a Montfalcó daten de 1043. Probablement Montfalcó va estar en un principi sota l'alt domini dels comtes de Cerdanya, que l'infeudaren a diversos nobles. Per un document de 1079 se sap que en aquests moments era senyor de la vila i el castell Ramon Miró, i el 1095 consta que era de Dalmau Bernat, segurament vescomte de Berguedà. El 1135 Guillem de Berguedà prestà homenatge a Ramon Berenguer IV pel castell. De l'any 1157 hi ha notícia del Castell de Montfalcó pel testament de Berenguer d'Altés. Al 1172 serà propietat de Ramon de Cervera. L'any 1179 apareix esmentat en el testament de Ramon de la Guàrdia, tot i que se sap que encara era propietat dels Cervera. Pel testament de Ramon de Cervera sabem que el 1182 el "castrum Monfalcon" era assignat a "Guillelmo filio meo" Per casament, el 1234 el castell passà a ser propietat de Ramon Folc VIII de Cardona, integrant-se així al vescomtat i més tard comtat i ducat de Cardona, formant part de la batllia de Torà. Aquesta situació es donà fins a la desamortització del segle XIX.

Montfalcó , aturonat damunt la confluència del Sió i del seu afluent per l'esquerra, la riera de Vergós, forma un recinte clos i murat, i es tracta d'un excepcional exemple de vila closa ; conserva en bon estat el mur perimetral al qual s'adossaren interiorment les cases.

La muralla només es pot apreciar des de fora, està formada per carreus rectangulars units amb morter alternats per altres carreus de mida gairabé quadrada. Al llarg dels anys s'hi ha realitzat diferents obertures per a adequar la fortificació a les noves necessitats de les cases que s'hi adossaren posteriorment. Està construïda sobre el basament calcari natural del tossal amb una alçada que supera els 8 metres i una amplada de més de 2 metres, amb un perfil corbat. El portal d'accès a la vila closa, està format per una doble porta d'arcs de mig punt adovellats. La més interior, que es troba al mateix mur, és emmarcada per dos talussos que reforcen la paret i donen a un pati quadrangular. L'antic castell presenta una planta allargada, que s'adapta al cim del turó. Els costats més llargs són el nord i el sud, lleugerament convergents cap a l'est, on es tanquen contra l'absis de l'església; en un plano inferior s’aixeca avui un petit fossar.

Pel que fa al seu traçat urbà, es basa d'una plaça central, amb cisterna i amb un carrer principal que la rodeja, a partir del que surten petits carreronets amb un esquema força laberíntic i normalment sense sortida, en un dels quals s'hi troba l'antic forn.

Els habitatges situats al voltant de la plaça - on destaca una casa que sense dades que ens permetin corroborar-ho, podem imaginar que fou la del castlà, i eventualment la dels Cardona - tenen un esquema força regular, sobretot els que estan situats als porxos, en canvi els habitatges dels carrers secundaris varien considerablement uns als altres.


Montfalcó necessita, i demana més d’una visita.