VISITA ALS PESSEBRES DE LA CAPELLA DE MONTSERRAT

Quan  ens acomiadàvem amb el desig de retrobar-nos l’any 2014 a l’acollidor local dels Pessebristes de Castellar del Vallès,  algú comentava que sempre cantem les mateixes cançons , més enllà de l’afirmació d’ Heràclit d'Efes  “un home no es pot banyar dos cops en el mateix riu”, ja que segons ell, en estar tot sotmès a un canvi continu, ni el riu ni l'home seran els mateixos el segon cop que hi passin, trobava una bonica lletra que es canta amb la mateixa tonada  que la famosa  ‘ el noi de la mare ‘, i que diu així :

Mentre Maria bressava i vestia

son ros i tendre Fillet que no dorm,

perquè no plori, ni en terra s'enyori

dolça li canta dolceta cançó:

No ploris, no, manyaguet de la Mare,

No ploris, no, que jo et canto d'amor.

Cada gronxada et daré una abraçada,

cada abraçada un beset amorós;

Mes rosses trenes seran tes cadenes,

niu i arcoveta les ales del cor.

Que n'és de bella ta galta en poncella!

Que en són de dolços tos llavis en flor !

Són una rosa que els meus han desclosa

sols per xuclar-me la mel de l'amor..

Feu-li orenetes, cançons d'amoretes;

Fes-li música, gentil rossinyol;

Si t'és poc fina ma falda de nina,

baixin els àngels del Cel un bressol.

Sien ses ales glasser de tes gales,

sien sos braços coixins de ton cos;

Jo per tos polsos ne tinc de més dolços;

per embolcar-te, les teles del cor.

Sien ta faixa, si el Cel no te'n baixa

quatre palletes de sec poliol,

quatre palletes tot just floridetes

que et servirien de faixa i llençol.

Mentre Maria el bressava i vestia

veu ses manetes creuades al cor;

prou l'endevina d'amor la joguina,

que Fill i Mare barregen sos plors

Tenim una Coral  ‘veterana’ i per aquest raó,  estic plenament convençut que literalment això serà ‘berenar  i cantar’ per aquest grup.

TORRE ‘BOMBITA’ DE MONTCADA I REIXAC

Quan passejava entre les runes esfereïdores de la Torre Na Joana, o Torre ‘Bombita’, em costava d’imaginar aquell 15 de juliol del 1919 en que es concentraven aquí una amplíssima representació de les famílies de l'aristocràcia, i de alta societat de Catalunya i àdhuc del Reino de España. Maria Regordosa i Jover es casava amb el torero Ricardo Torres Reina ‘Bombita’.

Va ser dissortadament una història d’amor extremadament breu, al juny de l’any 1920, amb només 22 anys, i com a conseqüència de complicacions en el part del seu únic fill Roman Torres Regordosa, moria Maria Regordosa i Jover, Ricardo Torres Reina ‘Bombita’, absolutament desfet jurava davant del cos de la seva jove esposa , que es mantindria fidel a ella per sempre.ç

El torero havia nascut el 20 de febrer de 1879 a Tomares (Sevilla), i sentia vers la seva terra una gran estimació; us reprodueixo una anècdota deliciosa :

” ... después de una corrida en La Coruña un grupo de aficionados invitó al maestro a una fiesta que iba a celebrarse a continuación, invitación que este rehusó alegando que debía tomar inmediatamente el tren a Sevilla. Al oir esto, uno de los aficionados exclamó "¿A Sevilla va a ir usted ahora?, ¡con lo lejos que está eso!" y el maestro le respondió "Sevilla está donde tiene que estar, lo que está lejos es esto".

va entendre però la importància de l’hereu a Catalunya, i és fama que declinava de forma cortès “ ... agradezco su interés ... pero mire usted ... esta tierra... és ... “ les ofertes que li feien de la fàbrica de Ciment Asland per les terres de les faldes del turó de Montcada.

Idèntic sentiment va desenvolupar el fill Roman Torres Regordosa, casat amb una descendent dels Rocamora.

Ricard Torres Rocamora , nét de “Bombita” , va vendre a la dècada dels anys 1980, la propietat en parcel•les donant lloc al Polígon industrial “ La Ferreria”.

L’edifici de la Torre Bombita i els seus annexes, van ser donats l’any 1985. a l’Ajuntament de Montcada, com una de les compensacions pactades alhora d’aprovar el projecte.

El Consistori montcadenc va assumir la responsabilitat del seu manteniment, cosa que NOTÒRIA i MANIFESTAMENT no ha fet.

DETALLS DE L’ESGLÉSIA DE SANT JULIÀ DE L’ARBOÇ

Trobàvem – fet que deixem ressenyat com a extraordinari - el temple parroquial obert a les 9,00 del mati; advertia a l’interior de l'església, definint l’altar, un impressionant baldaquí (dosser de tela preciosa o de material arquitectònic, muntat damunt quatre columnes o pilars, que serveix per cobrir un altar, una imatge o altre objecte venerable) , format per quatre columnes de marbre blanc bombades i capitells corintis daurats.

El Tomàs Irigaray Lopez, retratava tot el conjunt de forma curosa.

Les columnes sostenen un entaulament quadrat, que presenta un fris i una cornisa que sobresurt.Ç

Al damunt hi trobem una petita cúpula de vuit cares rematada per una creu llatina.
Totes les cares presenten uns calats, menys la del davant, que conté la imatge de la Mare de Déu i que està rematada per dos angelets que sostenen l'escut de la vila.

El baldaquí de l'altar major és obra de l'arquitecte Eugenio Pedro Cendoya Oscoz (Villabona, Guipúscoa, 6 de setembre de 1894 - Barcelona, 29 de març de 1975
L’altar major contingut al baldaquí està format per una taula feta d’una sola peça de marbre negre de Marquina, datat el 1944. la imatge de Sant Julià tallada en fusta es obra de l'escultor Frederic Marès i Deulovol (Portbou, Alt Empordà, 1893 - Barcelona, 1991) , que en feu lliurament el 21 d'Agost del 1946, i va substituir els valuosos retaules barrocs ‘desapareguts’ en els dies foscos del genocidi contra Catalunya 1936-1939

La construcció que començà el 21 d'Octubre del 1946, i fou lenta a causa de la dificultat que suposava trobar blocs de marbre d'una sola peça i de grans dimensions a les pedreres de Macael (Almeria), s'encarregà a la casa Marmor de Barcelona. El pressupost total pujava a 61.702 pessetes.

La cúpula del baldaquí fou encarregada a finals de 1946 al marbrista de Barcelona Josep Miret.

El Juny del 1949 es començà el muntatge i fou inaugurat el 28 d'Agost del mateix any. Va beneir-lo el Dr. Lluís Urpí, canonge delegat pel bisbe de Barcelona.

LA CASA QUE TÉ UNA TORRE A BELLVEI AL PENEDES JUSSÀ

El dia 30.12. de 2012 m’adreçava a l’Ajuntament de Bellvei, població del Penedès jussà [ dit BAIX per traducció del mot castellà BAJO, que s’imposava a sang i fetge l’any 1714 ]. Digui el que digui la ‘història wertadera’.

El sistema em permet enviar-me una còpia :

Aquest és un correu electrònic de petició d'informació via http://www.bellveidelpenedes.com/ de:
ANTONIO MORA VERGÉS
http://www.naciodigital.cat/blocdefotos/index.php?seccio=noticies&accio=veure&id=147781

Preguntarem a l’Ajuntament de Bellvei- que no té Mapa de Patrimoni, ni accés telemàtic al POUM – sobre la història d’aquesta casa que s’aixeca paret amb paret amb la Casa consistorial, i prop de l'església.

L’edifici fa cantonada, i més enllà dels tradicionals cables dels mal dits ‘ serveis públics’, en destaca una torre circular a l'angle i el coronament emmerletat. Malgrat passen els anys i els segles, la política de ‘dessolar la terra’ no decau, ben al contrari, oi ?.

La porta i les finestres de la torre estan emmarcades amb pedra sorrenca, molt diferent de la pedra grisa amb què estan fetes les dues finestres de tradició gòtica que podem veure a cadascuna de les façanes.

Algú la confon amb la Torre de Bellvei (o de Cal Roig).

Si l’Ajuntament, i/o qualsevol persona de bona voluntat ens explica al coneixercatalunya@gmail.com la ‘història’ d’aquesta casa que té una torre, us ho farem saber.

SANT ISCLE I SANTA VICTÒRIA DE BAGES

De totes les esglésies del terme de la ciutat de Manresa, la de Sant Iscle és la primera que apareix amb aquesta advocació a la documentació. L'any 950 trobem ja una permuta feta per Gundrig i la seva esposa Ermessenda, a Sal•la, fundador del monestir de Sant Benet, d'unes terres a l'Angle, al costat del riu Llobregat, prop del Montpeità. A canvi reberen terres situades al camp del Bages, junt a la casa de Sant Iscle. Les terres de l'Angle foren les que reberen els monjos de Sant Benet per a fundar el monestir. BENET (1985: 196).

Aquesta església també apareix esmentada com a dependent de la canònica de Santa Maria de Manresa en la restitució de l'acta de dotació antiga de l'església Manresana feta entre el 914 i el 947.

L'església de Sant Iscle també apareix a la restitució de l'acta de dotació de l'església de Santa Maria de Manresa el 1020, per la qual cosa es creu que l'església ja era aixecada a principis del segle X. És més, cal pensar que segurament no fou derruïda durant l’ incursió sarraïna del 999. BENET (1985: 196).

En el decurs del segle XI tenim diverses referències documentals sobre l'església, el lloc i els propietaris de Sant Iscle. En primer lloc tenim que al 1035 apareix un sagrer o sagrera entorn a Sant Iscle, la qual cosa permet deduir que l'església estaria ja consagrada, i al seu entorn s'agrupaven algunes cases. L'any 1066 aquesta sagrera ja rep el nom de Vil•la, senyal de que el nombre de cases i habitants era ja important. D'altra banda l'any 1066 l'església apareix citada com a parròquia de Sant Iscle i Santa Victòria. BENET (1985: 196). L'any 1065 en la venda d'un alou situat a la parròquia de Sant Fruitós, al Camp de Bages, feta per Ermengol, fill de Guillem, a favor de Guisand de Lluçà i Adalgarda, es diu que termeneja: a l'est amb el riu Sant Fruitós, al Sud amb l'alou de Bovet, a l'oest amb el coll de Manresa, i al Nord amb l'església de Sant Iscle. SALVADÓ (2003:584)

A la zona d'aquesta parròquia, de límits imprecisos, el monestir de Sant Benet de Bages també hi tingué propietats, com les que al testament del vicari de Manresa, Bernat Guifred de Balsareny, fet l'octubre del 1045, figurava la deixa del monestir de la meitat de l'alou que tenia a Manresa de Sant Iscle de Cardener. També al testament de Bernat fet el gener del 1085 hi figurava la donació la monestir d'un alou que tenia a Sant Iscle de Bages. BENET (1985: 195).

Pel que fa la segle XIII, l'any 1202 el cavaller Ramon de Manresa donà a Sant Fruitós de Bages el mas de Pere Poc, de la parròquia de Sant Fruitós, que tenia i posseïa en franc alou, dita propietat termenejava a ponent amb el camí que anava del coll de Manresa a Sant Iscle, i al nord amb el Coll de Sant Iscle i amb el camí que anomenaven Torsselera. Com es pot apreciar el nom de l'església havia servit per donar nom a un coll, lloc de pas entre pobles. SALVADÓ (2003:584)

El lloc era de pertinences de la família dels veguers de Manresa, emparentada amb els senyors de Balsareny, si bé l'església pertanyia als pabordes i canonges de Santa Maria de Manresa (la Seu). L'any 1252, essent veguers de Manresa la família Guàrdia, cediren la possessió de la vila de Sant Iscle de Bages a l'ordre religiosa de l'Hospital de Sant Joan de Jerusalem, que conservà la senyoria fins el segle XIX.

L’any 1685, en la visita del bisbe Antoni Pascual i Lleu (Arenys de Mar, 1643 - Vic, 1704) n, es va fer l'observació que era del batlle de Manresa, que valia 45 lliures i la resta "la té el capítol de Manresa". AA.DD.(1984:406).

L'església de Sant Iscle de Bages, parròquia extingida, antiga filial de la Seu manresana, fou unida a la de Viladordis el 1762 i convertida, al segle XIX, en tinença o ajuda a Santpedor.

El temple és una construcció romànica, amb les característiques del segle XII i un curiós campanar amb vestigis més antics. Dedicat als màrtirs cordovesos sant Iscle i santa Victòria, posseí abans del 1936 un retaule gòtic —atribuït al Mestre de la Guàrdia Pilosa ( en teniu més dades ? ), del qual el Museu Comarcal de Manresa conserva quatre taules.

L’estat calamitós de l’Administració Pública del Reino de España – provocat en gran part per l’endogàmia de les classes politiques - , a comportat l’aplicació de politiques aberrants, com les desamortitzacions ‘salvatges’, les concentracions de municipis, i l’ofegament de les classes treballadores, obligades al plus pagament de tota mena de ‘serveis públics’, educació, sanitat, dependència,...

Sant Iscle i Santa Victòria del Bages s’ha integrat al terme de Sant Fruitós en els afers ‘civils’, i depèn de l’església parroquial de Sant Pere d’Or, al terme de Santpedor.

Sou pregats d’ampliar i/o esmenar aquesta informació a l’email coneixercatalunya@gmail.com

L’ESTUDI VELL DE L’ARBOÇ. EL PENEDES JUSSÀ.

A la segona meitat del segle XVI es decidí construir una sagristia a l'església de Sant Julià, cosa que es portà a terme el 1570. A sobre hi fou construïda la primera escola per a minyons de la vila de la qual hi ha notícies. L'escola era de reduïdes dimensions i, en no poder ser ampliada, a l'any 1865 es decidí construir-ne una de nova amb més amplitud d'aules i amb estatge per als mestres. José Gener Batet, el més gran Patrici que ha tingut l’Arboç, va néixer l‘any 1831 podem pensar doncs, que aprendria aquí les primeres lletres.

De l’església de Sant Julià se’n tenen notícies històriques des del 991, quan en un document de l'arxiu de la catedral de Barcelona, que correspon a la consagració de l'església de Sant Miquel d'Olèrdola pel bisbe Vives de Barcelona, es ressenyen totes les esglésies veïnes, mencionant també la de Sant Julià; les restes més antigues de l'església corresponen a finals del segle XI o a principis del XII; hom creu que l'església romànica va ser construïda en el període que va del 991 al 1136.

El 4 de novembre del 1629 es decidí construir una nova església, ja que l'antiga estava molt malmesa. La nova església va traçar-se de N a S, o sigui transversal a l'antiga, per la qual cosa fou enderrocada la meitat de l'església vella d'origen romànica. Els treballs de construcció es van fer a torns de "jova" per totes les cases de la vila. La inauguració de la nova església es féu el 18 de febrer de 1647.

Les noves escoles (1885-1982)., s'edificaren una mica més enllà dins el carrer Jussà, en l'actualitat s'ha construït al carrer del Priorat un nou grup escolar, enderrocant l'anterior.

També fou utilitzat com a escola pública cap als anys 1930, l’ edifici situat enfront del Carrer dels Missers. Té tres plantes. Els baixos consten d'una gran portalada d'arc rebaixat i d'una finestra amb reixa. El pis noble té una gran balconada, amb base de pedra amb els angles arrodonits i amb tres portes balconeres. El segon pis presenta tres finestres quadrangulars i hi ha una cornisa com a remat. Està abandonat i en molt mal estat.

https://invarquit.cultura.gencat.cat/card/5221

En un primer moment l’església davant de l’abandó en que creixien els infants de les familiars humils endegà una exemplar tasca educativa que fins comportaria la creació d’Ordres Religiosos Docents; l’estat – que volia, vol i voldrà sempre, exercits d’ignorants en reserva - en un primer moment la va deixar fer, davant del ascendent que anava assolint – i sense deixar d’anomenar-se confessional – va crear una ‘xarxa pública’ amb les mínimes condicions, i va voler fer fora a l’església d’aquesta activitat docent, la manca de recursos atesa la tradicional corrupció i estultícia dels governs que es nodrien – i ho continuen fent – de forma endogàmica d’un limitat nombre de famílies; la pressió internacional que considera l’ensenyament un dels drets bàsics dels infants, van fer replantejar la qüestió, i – amb condicions – l’església va tornar a desenvolupar l’activitat educativa.

A dia d’avui es pateix un fort retrocés, perquè des de l’estat no es considera l’educació, com tampoc la sanitat i l’atenció social, com ‘drets constitucionals’ malgrat estar recollits a la Constitució; només la ‘Indivisible Unitat’, i el pagaments del deute originat per l’absoluta manca de rigor dels governs del PSOE i PP, tenen prioritat.

José Luis Rodríguez Zapatero (Valladolid, 4 de agosto de 1960)  va ser el creador  l’any 2004 de l’anomenat Indicador Público de Renta de Efectos Múltiples (IPREM), que servirà bàsicament per reduir els drets civils i socials de la ciutadania, en aquesta tasca miserable, excel·liran;   Mariano Rajoy Brey (Santiago de Compostela, 27 de març de 1955), i Pedro Sánchez Pérez-Castejón (Madrid , 29 de febrer  de 1972 ).

A les persones en aquesta ‘democraciola’ sota sospita, se’ls suspenen els ‘drets’. Ah!, l’església no podrà dissortadament fer gaire per nosaltres; un sector, l’anomenada Església Catòlica Reformada de Espanya, presidida – curiosament també per un gallec – s’ha posat al costat dels que manen, i les esglésies ‘perifèriques’ pateixen una angoixant manca de personal.

SANT JOAN DE VILADELLOPS. OLÈRDOLA. PENEDES SOBIRÀ

Estareu d’acord a mi en que qui té un amic, té un tresor, oi?. Si aquesta persona, en aquest cas el Marcel Morató Tort, és al ensems un gran coneixedor del país, i un excel•lent fotògraf, tenim el paquet complert.

En aquesta ocasió publicava unes fotografes de Sant Joan de Viladellops, al terme d’Olèrdola al seu estimat Penedès sobirà.

El lloc de Viladellops s’esmenta documentalment l'any 976, quan els esposos Àlbar i Bonadona llegaren a Sant Cugat del Vallès una sèrie de propietats que afrontaven a migdia amb la "villa de Lobos".

L'església de Viladellops es documenta poc després. L'any 992 Ènnyec Bonfill i Erovigi, marmessors de Teudiscle, jutge, donaren a l'esmentat cenobi i a Sant Pere de les Puelles l'alou o vila anomenada de Viladellops, amb tot els seus termes i adjacències, terres, vinyes, cases, corts i "cum ipsa ecclesia que infra est et altaria venerata". Aquesta darrera referència ha de relacionar-se necessàriament amb la capella de Sant Joan.

Segons una visita pastoral de l'any 1414, la capella tenia en aquella època un altar dedicat a santa Cecília. Depenia de la parròquia de Sant Miquel d'Olèrdola i mai no passà d'ésser una simple capella del terme.

L'edifici, en la seva forma actual, és el resultat dels processos de reconstrucció que s'efectuaren sobre l'edifici original, especialment al segle XVII, moment en què es construí la sagristia adossada al mur sud, se'n remodelà l'interior, i molt probablement es construí la forma actual de l'edifici, per al qual s'aprofità part del mur nord de l'església original.

La descripció tècnica ens diu : Capella originàriament romànica, de nau rectangular, la porta d'entrada presenta un arc de mig punt, a sobre de la porta hi ha un ull de bou i coronant la façana principal un campanar de cadireta amb una campana amb la inscripció: Margarita, 1981 Viladellops.

A la façana N hi ha una antiga porta paredada de dovelles petites i arc de mig punt, a la S hi ha un cos afegit que fa les funcions de sagristia. Uns contraforts col•locats asimètricament als murs N i S donen solidesa a la construcció. L'aparell del que sembla és la part original és de carreus de pedra calcària, simplement escairats, disposades en filades uniformes i regulars. A l'exterior, una pedra en forma rectangular recuperada dels voltants de la capella, podria ser l'ara que s'hagués utilitzat com altar a l'interior originàriament.

Les parets interiors estan arrebossades modernament, no es veu la pedra. De l'interior cal destacar unes restes de pintures als arcs laterals; una talla barroca de Sant Joan; una columna i un capitell que avui dia no fa cap funció arquitectònica i resta de guarniment al costat d'una paret; una pica que podria ser baptismal (molt petita i sustentada per una columneta), un quadre de Sant Isidre i un altre amb els goigs en llaor del Gloriós Sant Joan Baptista -expliquen quan i com va ser restaurada la capella i la vinculació dels marquesos d'Alfarràs amb la capella-, també destaca el document emmarcat, de l'any 1950, pel qual s'autoritza la celebració d’actes litúrgics a la capella ; dissortadament en l’actualitat no hi ha culte de forma regular.

Una peça destacada és el frontal de l'altar del segle XVII, dedicat a Sant Joan, la Mare de Déu i Sant Ramon de Penyafort. Les seves dimensions són 97 centímetres d'alçada i 177 centímetres de llargada, és policromat.