EL MANELIC D’ALPENS. EL LLUÇANÈS. OSONA. CATALUNYA

La Maria Rosa Planell Grau, i el Miquel Pujol Mur, xino xano van recollint mostres del riquíssim patrimoni històric i artístic de Catalunya, i publicant-ho en algun dels seus blocs :

http://indretsescbergueda.blogspot.com.es/

http://mrpgemp.blogspot.com.es/

En aquesta ocasió de la seva visita ens deixaven una bellíssima imatge de l’obra de Joan Prat i Roca( Cal Vilamala d'Alpens, 1 d'agost del 1898 - 5 d'Agost del 1985 ), reconegut com ‘el ferrer d'Alpens’

El Manelic és una escultura de ferro forjat situada al centre de l'antiga plaça del Pou Comú, actualment coneguda com a plaça Joan Prat i Roca en honor al ferrer que forjà l'escultura.

Està situada sobre una base de pedra que forma una font, que antigament constituïa el Pou Comú i del qual se'n conserva una manivela de ferro.

La base té una placa commemorativa al ferrer d'Alpens, Joan Prat, en reconeixement a la donació honorífica d'aquesta escultura al poble.

L'escultura d'uns 105 centímetres constitueix un exemple del virtuosisme tècnic que Joan Prat assolí en la tècnica del ferro forjat.

L'escultura està composada per la figura del Manelic (45 centímetres) vestit amb barretina, capa, faixa, espardenyes de betes i bastó, i la base (60 centímetres) en forma de quatre suports recargolats i ondulats que acaben amb un cap de drac ricament treballat. En el cos de dos dels dracs que fan de suport hi ha el nom i el cognom del ferrer inscrit.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

JAUMEANDREU. LA SALA DE FONOLLOSA. BAGES

Retratava al Josep Olivé Escarré, davant d’aquesta ‘Sala’ de l’antic terme del Castell de Fals, que pertanyia a la batllia de Fals al segle XVII, dins del ducat de Cardona, la vinculació a la important casa cardonina es remunta al segle XI.

Les primeres notícies històriques relacionades amb els Jaumeandreu apareixen a mitjans del segle XVI, concretament l'any 1543, quan Joan Andreu i el seu fill Jaume Andreu, pagesos procedents del mas Tuill de Monistrol de Rajadell tenen accés al mas llavors anomenat Torrecabrera i Puig Oliver. Hom pensa que la denominació ‘ Torrecabrera’ s’explica per la presència de la torre que devia presidir ja el conjunt arquitectònic del mas.

L'any 1546 es té constància de l'existència de Jaume Andreu, , hereu del mas Torrecabrera i del mas Puigoliver, sens dubte a partir d'aquest personatge el mas canvia de nom i restarà lligat a la família que a partir d'aquests moments durà el cognom de Jaumeandreu.

En el seu testament de 1599, es pot apreciar com el mas ha passat a convertir-se en un mas econòmicament important i consolidat, d’aquella època és la capella de Sant Joan Baptista, ja que al testament es fa una deixa per la capella i s'ordena procedir a pintar-la i decorar-la.

La història del mas restarà lligada a la evolució de la família propietària, fins a la mort de l’últim dels seus descendents, posteriorment l'any 1996, la finca fou adquirida pel Grup Baucells Alimentació S.A, que procedí a la restauració de la casa i la capella, convertint la finca en una gran explotació vitivinícola, i ramadera.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

JUVINYÀ, LA SALA DE SANT JOAN LES FONTS. LA GARROTXA. GIRONA. CATALUNYA

La Pilar Juanuix retratava la casa Juvinyà, situada prop de l'antic priorat de Sant Esteve (ara Sant Joan), a Sant Joan les Fonts, a la comarca de la Garrotxa, a la província de Girona, a la colònia del REINO DE ESPAÑA que els nadius anomenem Catalunya.

La casa o "estai" Juvinyà és un dels escassíssims edificis civils d'època romànica que ha arribat als nostres dies, inclosa dins de la tipologia d'edificis anomenats sala - freqüent a l'època medieval -; és un edifici de planta rectangular de tres crugies i amb tres nivells d'alçada, els murs són massissos i amb escasses obertures, la majoria espitlleres.

A la planta principal hi havia una finestra geminada (ara mig desfeta i tapiada, amb una nova obertura) de tradició romànica, amb festejadors a l'interior. Al mur N, en aquest mateix nivell, s'obrien dues finestres de mig punt adovellades.

La planta baixa, destinada a corts, és dividida en tres crugies per arcs de mig punt. La planta noble, la sala pròpiament dita, és també un espai unitari de tres trams, habitatge únic dels seus propietaris, que en compartimentaven l'espai amb cortines o envans de fusta. S'hi accedeix per una escala exterior des del pati. La planta superior o golfes, era destinada a magatzem i graners i també als servents. S'hi devia pujar per una escala de mà. La façana principal es prolonga en direcció S (cap a l'esquerra) per unir-se amb una torre de defensa de planta quadrangular. En aquesta prolongació s'obre una porta adovellada, l'únic accés a la casa Juvinyà, que dóna al pati, d'on arrenca l’escala que puja a la planta principal. La torre és una construcció independent de la resta. Els seus quatre angles són formats per carreus i la resta de murs per carreuons petits. S'hi obren també espitlleres. Per ser una estructura independent i per l'aparell de construcció, la torre sembla anterior a la construcció de la casa. A més, la finestra geminada amb festejadors situarien la construcció ja cap al segle XIII.

La casa Juvinyà, transformada i deteriorada, va atreure l'atenció de l’ historiador FRANCESC CAULA I VEGAS (1887-1973), que va començar-ne l’estudi l’any 1917, fent alhora una excel•lent tasca de divulgació de la seva importància històrica.

L’any 1989 es procedí a una primera fase de reformes i restauració general de l'edifici i s'excavaren els interiors.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

LA ‘RESIDÈNCIA’ DEL BARRI DE LA SAGRADA FAMÍLIA DE MANRESA

Esperava trobar una entrada complerta sobre la història d’aquest equipament, i topava com a més semblant amb :

http://tomba-que-gira.blogspot.com.es/2013/05/25-anys-de-residencia-davis-al-barri.html

http://manresanes.blogspot.com.es/2010/04/pepita-subirana-i-badia.html

http://www.ajmanresa.cat/web/detall_noticia.php?noticia=2290

L’edifici formava part de les cases del carrer Vallès, aixecades per la Caixa d’Estalvis de Manresa, com ‘activitat’ de la seva obra social; n’assumia la direcció tècnica Josep Firmat i Serramalera (Manresa, 1889-1970) ; la Caixa d’Estalvis de Manresa construí entre els anys 1931 i 1932 nou xalets (d’un total de 44 previstos).

Les caixes catalanes creixien ‘ fent país’, ajudant a la ciutadania, i desapareixien com a conseqüència de practicar una ‘política contraria’, ‘ desfer el país’, desnonant – a la primera contrarietat a la ciutadania – de la seva llar.
Glòria eterna entre altres al Manuel Oms i de Prat (Manresa, 1834-1907), i eterna condemnació als que portaven a la ruïna a la Caixa d’Estalvis de Manresa, a la resta de Caixes catalanes, i ensorraven Catalunya en la misèria col•lectiva del REINO DE ESPAÑA.

No disposa la capital del Bages d’un Catàleg de Patrimoni en línia, i malgrat aquesta circumstancia és dissortadament força comú en els territoris de la colònia del REINO DE ESPAÑA que els nadius anomenem Catalunya, la constatació d’aquest fet, reitera – si cap – la convicció que tothom té coll avall, que hi ha una voluntat política encaminada a deixar perdre i/o a menystenir, el Patrimoni Històric i/o Artístic de Catalunya, i malgrat això és per a molts cosa sabuda, tant almenys, com que en aquesta tasca han col•laborat – i col•laboren – si més no per omissió, autoritats civils, eclesiàstiques i àdhuc intel•lectuals, no advertim cap senyal de canvi per a millor.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

LES CASES ‘SOCIALS’ DEL CARRER VALLÈS. MANRESA. BAGES

La Caixa d’Estalvis de Manresa, va ser fundada l'any 1865 , per la ‘ santa obstinació ‘ entre altres de Manuel Oms i de Prat (Manresa, 1834-1907); des del primer dia de la seva fundació, i i fins que va lliurar l’ànima al Senyor, Manuel Oms i de Prat, va ser l'administrador de la Caixa Manresa; a la primera junta de govern ostentà el càrrec de vocal, i més endavant en va ser director vicepresident i president.

Al més de març de 1870, la seu de Caixa Manresa va ser traslladada al carrer de Sobrerroca, 34, entresol; era la casa del mateix Manuel Oms i de Prat, on l'advocat tenia un despatx de corredor d'assegurances. Oms el va convertir en l'oficina de la Caixa, sense cobrar-ne lloguer, durant 43 anys.

Retratava les cases del carrer Vallès, on com a part de la seva obra social, sota la direcció tècnica de Josep Firmat i Serramalera (Manresa, 1889-1970) , Caixa Manresa construí entre els anys 1931 i 1932 nou xalets (d’un total de 44 previstos).

A la dècada dels 50 – en el moment més àlgid del segon feixisme ( Dictadura de Francisco Franco Bahamonde ), Caixa de Manresa, aixecava un nou barri – dit, de la Sagrada Família- però enlloc de cases unifamiliars, s’hi feien blocs de pisos.

Quedava lluny la dissolució per ruïna, de la Caixa d’Estalvis de Manresa; s’hi anaven posant però, les primeres pedres.

No disposa la capital del Bages d’un Catàleg de Patrimoni en línia, i malgrat aquesta circumstancia és dissortadament força comú en els territoris de la colònia del REINO DE ESPAÑA que els nadius anomenem Catalunya, la constatació d’aquest fet, reitera – si cap – la convicció que tothom té coll avall, que hi ha una voluntat política encaminada a deixar perdre i/o a menystenir, el Patrimoni Històric i/o Artístic de Catalunya, i malgrat això és per a molts cosa sabuda, tant almenys, com que en aquesta tasca han col•laborat – i col•laboren – si més no per omissió, autoritats civils, eclesiàstiques i àdhuc intel•lectuals, no advertim cap senyal de canvi per a millor.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

LA TORRE DEL AMO DE LA CÒLONIA BURÉS. CASTELLBELL I EL VILAR. BAGES

L’Anna Mora Nogué, retratava magistralment en primer pla la Torre del Amo de la Colònia Burés, fundada l’any 1874 per l’industrial Esteve Burés Arderiu, de Manresa, que ja tenia experiència en aquests menesters perquè, anys abans, havia fet construir una fabrica de teixits a Sant Joan de Vilatorrada; en tenia arrendada una de filar a Súria i, gairebé paral•lelament a la iniciativa de Castellbell, emprengué la construcció de la fabrica del Galobart, a Navarcles.

M’expliquen que ‘la torre’ va pertànyer a Josep Maria Juncadella i Burés, el darrer representant familiar a la societat.

També que l’actual propietari és fill d’un dels antics treballadors de la fàbrica.

No disposa Castellbell i el Vilar d’un Catàleg de Patrimoni en línia, i malgrat aquesta circumstancia és dissortadament força comú en els territoris de la colònia del REINO DE ESPAÑA que els nadius anomenem Catalunya, la constatació d’aquest fet, reitera – si cap – la convicció que tothom té coll avall, que hi ha una voluntat política encaminada a deixar perdre i/o a menystenir, el Patrimoni Històric i/o Artístic de Catalunya, i malgrat això és per a molts cosa sabuda, tant almenys, com que en aquesta tasca han col•laborat – i col•laboren – si més no per omissió, autoritats civils, eclesiàstiques i àdhuc intel•lectuals, no advertim cap senyal de canvi per a millor.

Del promotor ni un mot, del mestre d’obres i/o arquitecte idèntica absència de dades, el triomf de les tesis del MINISTERIO DE INCULTURA Y ODIO RACIAL, ‘complicar les coses senzilles’ , és una pèrdua cultural no únicament d’àmbit català, sinó que té un abast clarament universal.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

LA CLAPERA NOVA. ELS HOSTALETS. VALL D’EN BAS. LA GARROTXA. GIRONA. CATALUNYA

L’Anna Mora Nogué retratava el mas Clapera, als Hostalets, al terme de la Vall d’en Bas, a la comarca de la Garrotxa, a la província de Girona, de la colònia del REINO DE ESPAÑA que els nadius anomenem Catalunya.

S’explica que la seva dominació, fa referència al lloc pedregós on fou construït el mas ; Clapera és un topònim que pot correspondre a "claper" o ermot rodejat de conreus; en els documents del segle XIV se l’anomena "mansus de Claperia" i es té informació de que durant el segle XIII els Clapera tenien tot el mas amb les seves pertinences sota el domini directe del monestir de Santa Maria de Lledó, canònica agustiniana.

La descripció tècnica és força escadussera ; Casa de grans dimensions, orientada a migdia, de planta semi quadrada. Les façanes, molt exterioritzades, presenten uns arcs que envolten la casa i es poden distingir 4 grups diferenciats segons la forma i la mida, perfectament simètriques. Tant a la planta baixa com al primer pis denoten aquesta exteriorització, que queda rematada per una agulla de grans dimensions. A sobre de cada volta hi ha finestres ovalades. També hi ha una font amb inscripcions i una tàpia que envolta aquest edifici i a una masoveria annexa.

Ni un mot del mestre d’obres i/o arquitecte que refeia la casa, que en els dies foscos que seguien a la sedició dels militar feixistes contra el GOBIERNO DE LA II REPÚBLICA ESPAÑOLA, amb la col•laboració – entusiasta i criminal - de la Jerarquia Catòlica, amb l’excepció del MOLT NOBLE I HONRAT , Cardenal Arquebisbe de Tarragona, Francesc d'Assís Vidal i Barraquer (Cambrils, Baix Camp, 3 d'octubre de 1868 - Friburg, Suïssa, 13 de setembre de 1943), va servir com a presó, i va patir moltíssims desperfectes entre ells la destrucció de la Capella de la que ens agradarà tenir noticia de l’advocació.

Us deixo un enllaç interessant :

file:///C:/Windows/system32/config/systemprofile/Downloads/Dialnet-LaClaperaCampDeConcentracioDeLaCatalunyaRepublican-3634798.pdf

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

La Marili Buch Sainz, em precisa que la casa s'anomena ' la Clapera Nova', i es troba propera a ' la Clapera Vella'.