El sindicat UGT ha retret a la Xarxa Social i Sanitària Santa Tecla de Tarragona haver fitxat com a assessor a l'ex vicepresident de la Generalitat i excapdavanter d'ERC, Josep Lluís Carod-Rovira, al que pagarà uns 6.000 euros mensuals, malgrat les retallades pressupostàries anunciades per la Conselleria de Salut.
En roda de premsa per alertar de l'abast de les retallades, el responsable de la UGT per a l'Institut Català de la Salut (ICS), Juan Cobacho, ha demanat a aquest consorci "rigor" en les seves actuacions, ja que ha vaticinat que al mateix temps que fitxa a Carod-Rovira haurà d'acomiadar a treballadors eventuals. La Xarxa Social i Sanitària Santa Tecla gestiona tres hospitals i sis ambulatoris a la província de Tarragona, a més d'un centre sociosanitari.
lunes, 31 de octubre de 2011
domingo, 30 de octubre de 2011
Zaqueu de Jericó
En l'evangeli de Lluc 19,1 se'ns explica que Zaqueu, home de petita estatura, però d'una excepcional intel·ligència, era el cap dels cobradors d'impostos de la ciutat fronterera de Jericó, la ciutat que segons el llibre de Josuè, juntament amb tot el que contenia havia de ser consagrada a l'extermini com ofrena al Senyor; com sempre algú va considerar que li farien a ell més profit els tresors, en aquest cas el nom del sacríleg és Acan, , i va fer aixecar les ires del Senyor. Els mateixos israelites el van matar a pedregades. Malgrat això vuit segles desprès dels fets esmentats, Jericó torna a estar dempeus.
Se'ns explica que Zaqueu per tal de veure a Jesús puja dalt d'un sicòmor , aquesta mena d'arbres de la família de les moràcies, acostumen a tenir entre 10 i 15 metres d'alçària, tenen la capçada arrodonida, fulles ovades, rugoses i glauques, tenen flors de colors verdosos, i fan fruits comestibles. Jericó és la ciutat més baixa del món, 250 metres sota el nivell del mar, en un paratge d'oasi, de vegetació quasi tropical. Jesús en arribar a l'indret on estava l'arbre, alçà els ulls i li digué :
Zaqueu, baixa de pressa, que avui m'haig d'hostatjar a casa teva.
Al llarg dels llibres de la Bíblia, trobem repetida fins a la nàusea la condició de pecadors dels qui cobraven impostos, estar amb ells feia esdevenir "impurs" als jueus. És una constant històrica la presència de jueus des de la diàspora en tots els organismes de recaptació d'impostos i gestió de diners, això dissortadament continua sent cert al dia d'avui, en que la correlació entre l'existència d'immenses fortunes, i extenses zones i poblacions famèliques arreu del món, esta acreditada per a tothom.
Zaqueu dotat d'una extraordinari agilitat, va baixar del sicòmor i va fer-ho disposar tot per a rebre adequadament a Jesús a casa seva. Ens diu la Bilibia que molta gent "justa" murmurava contra Jesús; ha anat a allotjar-se a casa d'un pecador !
No hi ha referència al servei i les menges que Jesús i els seus deixebles, van poder gaudir a la taula de Zaqueu, però atès el fet que aleshores més que ara, Jericó és un oasi, que el moviment comercial entre Judea i Perea era molt important - quantitativa i qualitativament - , i que en la seva condició de Cap dels cobradors d'impostos Zaqueu era un home ric, hem d'estimar que foren obsequiats amb un veritable festí.
A les acaballes del menjar, Zaqueu, dret davant del Senyor li digué :
Senyor, dono als pobres la meitat dels meus béns, i als qui he exigit més diners del compte, els en restitueixo quatre vegades més.
L'admissió de l'exigència injusta " més diners del compte ", és pròpia no únicament del sistema fiscal jueu, sinó clarament de qualsevol maquinaria fiscal ; per això en el nostre sistema, trobem els anomenats Tribunals Econòmic-Administratius , que no son malgrat el nom, veritables Tribunals, sinó Organismes de la pròpia Hisenda per evitar el col·lapse dels Tribunals Contenciosos Ordinaris. Hisenda sap del rigor extrem vers els més pobres, que sovint practiquen el seus empleats. L'activitat de recaptació d'impostos des de l'antigor ha estat sempre sota sospita, i els qui treballen en aquesta tasca, han sofert, sofreixen i sofriran el buit social. Hi ha una percepció general, quan al fet que Hisenda te i fa servir diferents jocs de mesura.
Jesús, complagut exclama :
Avui ha entrat la salvació en aquesta casa; el Fill de l'home ha vingut a buscar i salvar allò que s'havia perdut.
El text més enllà d'aportar alguns elements addicionals - de sentit comú, més que estrictament històrics - ens planteja a nivell personal força preguntes :
Quantes vegades, heu sentit el crit del Senyor ?; avui m'haig d'hostatjar a casa teva
Qui com Zaqueu, contestarà de la forma adequada ? ; Senyor, dono als pobres la meitat dels meus béns, i als qui he exigit més diners del compte, els en restitueixo quatre vegades més.
Només un petit grup, ha pogut sentir l'exclamació de Jesús ; Avui ha entrat la salvació en aquesta casa; el Fill de l'home ha vingut a buscar i salvar allò que s'havia perdut.
El text evangèlic és una autèntica delícia ; Zaqueu és petit d'estatura, però reacciona davant del missatge de Jesús de forma ràpida, radical i enèrgica. Ja sabem que per a la saviesa popular al pot petit hi ha la bona confitura; com sabem també que s'ha de jutjar a les persones pels seus fets, i no pas per la seva imatge o les seves paraules.
Sabem també que dels "justos oficials" no s'ha d'esperar res fora de les frases tòpiques i tronades de sempre : ha anat a allotjar-se a casa d'un pecador !
L'evangeli, la bona nova, té una vigència i una actualitat , que ens planteja als homes d'avui, les mateixes preguntes, d'ahir i de sempre, i que com ahir i com sempre, tenen només una resposta.
Zaqueu, el Cap dels cobradors d'impostos de Jericó, l'home de petita estatura, ens fa sentir la seu veu, des de l'inici de l'època cristiana.
Qui tingui orelles per escoltar, que escolti !
UTOPIA
Recordava però altres moments ‘fotuts’ , en els que finalment, digueu-li miracle, màgia, o el que us sembli millor, tot es resolia meravellosament :
En podreu trobar força a l’arxivador ‘antic’ de la Tribuna de Guimerà :
M’explicaven a cau d’orella – les bones històries sempre s’han transmès així – que hi havia un petit poble de la Catalunya interior ‘ del Forat Negre’, on tothom treballava en allò que el feia més feliç, i no tenia cap horari que complir, cadascú decidia quan n’hi havia prou. Al ensems tothom rebia els bens i serveis que necessitava. Havien batejat el poble amb el nom d’Utopia.
No he aconseguit hores d’ara – però no defalleixo, i tinc alta la moral – localitzar Utopia.
En la recerca però he anat ‘descobrint’ bocinets de Catalunya que tant des de la premsa escrita, com de la digital, poso en general coneixement de la ciutadania, us deixo alguns enllaços :
http://www.bergactual.com/2011/10/30/el-cafe-de-les-7-portes-la-balma-de-casserres-el-bergueda-jussa
En algun moment penso que potser no trobaré mai l’indret on es troba Utopia, en altres ocasions però, amic lector penso que ja l’he trobat.
A tu amic lector, que et sembla ?.
BP, amb P de punyetera.
Avui, 30.11, llegia en el fulletó publicitari – que reprodueixo literalment :
BP lanza una exclusiva colección de vasos de TINTIN en sus estaciones de servicio
Fecha: 26 octubre 2011
Con motivo del estreno cinematográfico de “Las aventuras de TINTIN: el secreto del unicornio".
BP ha puesto en marcha una promoción en su red de estaciones de servicio por la que, al repostar 25 litros o más, los clientes con tarjeta BPpremierplus, podrán conseguir un vaso exclusivo de cristal de “Las aventuras de TINTIN” por tan sólo 1 euro.
Hay 6 modelos diferentes con los siguientes personajes: Hernández, Fernández, Silk, Milú, el Capitán Haddock y el propio Tintín. Con esta edición limitada y exclusiva de BP, el programa de fidelidad BPpremierplus continúa ofreciendo atractivas y novedosas promociones que lo hacen ser el más valorado por sus clientes.
La promoción estará vigente desde 19 de octubre hasta el 12 de diciembre, o hasta fin de existencias, en todo el territorio nacional y Andorra.
Enlloc es parla de fer el pagament en efectiu, com m’havien explicat a la meva benzinera. Els ho comentava, i em dèiem que si volia el got malgrat pagar amb la targeta, me’l donarien, afegint l’€.
Els feia notar que això és publicitat enganyosa, que els clients que fins al dia d’avui han posat carburant, poden sentir-se – es sentiran estafats – i que tot plegat, recollit en el llibre de reclamacions pot donar lloc a un bon maldecap.
Ultra el comentari, enviaré aquesta nota als mitjans de comunicació locals i comarcals, ho publicaré a Internet, i ho faré arribar a Bp.comunicacion@bp.com
Ah!, aprofito per dir que un € per got em sembla massa car.
sábado, 29 de octubre de 2011
MALSONS, O VISIONS DE FUTUR ?.
A les nits d’hivern a les terres feréstecs del Pirineu on vivien els darrers sobrevivents del genocidi que havien patit els catalans, que havien tingut la dissort de que l’Espanya del Gregorio Peces Barba, no es decidís finalment a donar-los la llibertat, i si a bombardejar el país una vegada i altra; s’explicaven històries a la vora del foc.
N’hi havia una en la s’advertia una sorprenent semblança amb la narració del judici de Salomó 1Re,3,l6 :
A la Catalunya dels inicis del segle XXI, hi havia un sector de la societat que demanava que l’ensenyament es fes, la meitat en llengua castellana, i la meitat en llengua catalana; un segon grup defensava únicament l’ensenyament en català, i garantia un coneixement total del castellà i almenys un llengua estrangera a l’acabament de l’ensenyament obligatori.
La qüestió en algun moment anterior hagués acabat tràgicament però aleshores el país encara formava part de la Unió Europea.
El tema es va plantejar davant els tribunals espanyols, i es va resoldre en el sentit que s’havia de fer una escola castellana – ells en deien espanyola – on hi anirien tots els que no fessin una opció escrita per l’escola catalana.
Els catalans van presentar la seva reclamació davant el tribunal dels Drets Humans d’Estrasburg , que va admetre les seves reclamacions, i que anys més tard – quan els catalans estàvem delmats, i vivíem a les terres més altes del Pirineu en condicions molt difícils – venia a donar-nos la raó.
El grup que demanava meitat en llengua castellana, meitat en llengua catalana, demanava en el fons que es produís la divisió de la societat, com a pas previ, per recuperar per la via de la força la homogeneïtzació cultural. Per descomptat en la llengua Imperial.
El Tribunal venia a reconèixer l’existència d’una obligació ‘moral’ , Catalunya no tenia capacitat normativa per establir com França, Anglaterra o Itàlia, l’exigència legal de conèixer la llengua i la cultura als nouvinguts.
La Sentència no obligava a l’estat espanyol, que ja no formava part de la Unió Europea, i que curull de corrupció i deutes, havia anat ressuscitant tots els vells fantasmes, Els francmasons, els judeomasons, els comunistes, .... i per descomptat els catalans que havien de ser definitivament anorreats com a culpables de tots els mals.
Recordeu el relat bíblic ?.
Es van presentar davant el rei Salomó dues dones que vivien a la mateixa casa i argumentaven ser la mare d'un nen. Ambdues mares havien donat a llum amb diferència de tres dies però el fill d'una d'elles va morir durant la nit. En notar-ho, aquesta mare va intercanviar els nens, col·locant el mort en els braços de la mare que dormia i el que quedava viu en els seus propis braços.
L'endemà la mare que havia dormit tota la nit es va adonar del parany i així van anar a buscar justícia davant el rei .
Salomó per dilucidar el dilema, assaja una estratagema i ordena partir el nen en dos. "Partiu en dos el nen viu, i doneu la meitat a l'una i l'altra meitat a l'altra".
La mare falsa estava d'acord amb el rei, però la mare veritable demana que no divideixin el nen, renunciant a reclamar el seu fill.
El rei Salomó pronuncia la seva sentència retornant el nen a la veritable mare: "Doneu a aquella el nen viu, i no el mateu; ella és la seva mare".
martes, 25 de octubre de 2011
CALAIX DE SASTRE
L’AFER QUINTANA
L'Ana (amb una sola ena, si us plau) viu permanentment a Eivissa des de fa deu anys. És patronista i dissenyadora, i, si no recordo malament, els seus pares procedeixen de Donosti. L'Ana va néixer a Barcelona, però sempre s'ha expressat majorment en castellà, sobre tot en l'àmbit familiar. Està casada amb el Gerard Quintana, el cantant dels Sopa de Cabra, amb qui comparteix els seus dos fills. Per la tele es veuen molt feliços. El pare del Quintana era navarrès i la mare, de Girona. El Gerard sempre va parlar en castellà amb el seu pare, i en català amb la seva mare. Amb això dels Sopa es veu obligat a passar mitja vida gravant a Barcelona -o de gira- i el que li queda de temps, amb el seus, a Eivissa. Com a cantant i com a persona de gran carisma social -especialment entre els joves i no tan joves- s'expressa gairebé sempre en català i crec que es considera independentista. A casa, a Eivissa, amb l'Ana i els nens, fa servir el castellà. Fins aquí, doncs, cap problema.
Però un dia, l'Albert Om i l'equip de l'excel·lent programa El convidat, de TV3, li demanen al Quintana de fer un reportatge sobre la seva vida privada. I a Eivissa es descobreix el pastís: el Gerard Quintana, en família, parla en castellà. Sí, sí, tu! Què fort! L'estrella del rock català parla en 'espanyol' amb els seus! De seguida, una deu d'opinions inunda les xarxes internàutiques: els uns a favor, els altres sí però no, uns tercers es mostren condescendentment en contra, i un grup no petit de yihadistes del bon cop de falç defensors de la terra insulta en Quintana amb tota mena de barroeries. Aquell es defensa tot seguit amb un article publicat el 20 d'octubre proppassat a El Periódico de Catalunya titulat “Vull viure en un país lliure amb gent lliure”, que recomano vivament llegir a la pàgina web del diari.
En la meva opinió, l’afer Quintana pot semblar banal a qui no s’hagi refrescat els peus a l'aiguabarreig lingüístic que és Catalunya, i on a base d'equilibris anem tirant amb uns quants bastons a les rodes, però sense grans ensurts. Hi ha qui només parla en castellà, amb esporàdiques excursions al català; hi ha qui sempre que pot parla en català però als jutjats ha de fer servir el castellà; també hi ha molts que a casa parlen en castellà però com a funcionaris de la Generalitat o empleats de “La Caixa”, o les excaixes, s'expressen preferentment en català. I encara quedem els qui en l'àmbit familiar parlem més en castellà i segons quan en català, en l'àmbit laboral més en català que en castellà, i a vegades també destrossem l’anglès o el francès. De tal manera que els aperitius parroquials o les celebracions nadalenques solen convertir-se en veritables babels de llengües, mentre ens empassem agradosament els canapès i el xampany.
Els qui es pensin que la situació de la llengua catalana canviarà quan el país haurà obtingut la independència -condició, d'altra banda, sine qua non per poder gestionar autònomament aquest tema i altres de més volada-, només cal que es mirin la pàgina de natalicis del Diari de Sabadell dels dissabtes i es fixin en els cognoms del nounats: per cada cognom català, deu de castellans com a mínim, més els llatinoamericans, els magribins i els xinesos. Aquesta és la realitat actual, que molt probablement tendirà a més diversitat en la mesura que l’índex de natalitat per procedències es mantingui com ara.
En el fons, el govern de la futura Catalunya sobirana -l'estat de la qual esperem que s'estableixi d'acord amb els principis de la Declaració Universal de Drets Humans de l'ONU i no pas d’altres- haurà de dur a terme una política lingüística no molt diferent d’aquella que han posat en pràctica tots els governs de la Generalitat de Catalunya des de la transició democràtica: integració social amb ús preferent del català perquè aquest pugui sobreviure en una situació que sociològicament es considera molt desfavorable; respecte en tots els àmbits a les altres llengües que les persones fan servir en la seva vida quotidiana, particularment al castellà (en el futur, si volem equitat i no gresca, caldrà plantejar-se considerar que el castellà també és català i no la llengua dels vencedors, dels botiflers o dels quillos), i sobre tot, en aquest com en tots els àmbits, no deixar-se dur per extremismes, actuar amb prudència, flexibilitat i seny i no capficar-nos massa: tan sols fer servir sempre i en tots els àmbits el català, amb naturalitat, amabilitat i tossuderia. I també -per què no dir-ho- fer molt l’amor a fi de capgirar la tendència natalícia. Per tant, em permeto recomanar que juguem a conviure i no a vèncer –perquè ja ens han apallissat manta vegades- o l'aiguabarreig es convertirà en un tsunami pitjor que aquell que va arruïnar la vida els nostres avis. Qui vulgui escoltar que escolti.
Antoni Ibáñez-Olivares
lunes, 24 de octubre de 2011
Complicitats: Dictadures flagrants i dictadures subtils
No tota dictadura és necessari que s’estableixi per la força de les armes. Manu militari. I la repressió necessària i suficient per esborrar tots els possibles opositors que siguin un perill, perquè es puguin desenvolupar els plans dels dictadors.
Les dictadures tenen bastants semblances amb les colonitzacions. El dret que s’atorguen els vencedors els porta a anihilar qualsevol rastre que pugui portar a la unitat dels vençuts, qualsevol nexe comú: Cultura pròpia, dignitat de poble i llengua.
Nostres avantpassats patirem la flagrant dictadura de Felip V amb el decret de Nova Planta, on totes les institucions nostrades i furs que tenien els estats de la Corona d’Aragó foren abolides, per imposar les institucions dels vencedors a sang i a foc.
Estic parlant de fa més de tres cents anys. Després patirem una altra dictadura flagrant i cruenta, la que es fabricà a partir d’un cop d’estat en contra de la república, regim legalment constituït, i que l’executor el general Franco i els diversos generals sediciosos, que casualment tots moriren en circumstancies estranyes. Casualitat! Posteriorment el general del bigotet, autoanomenat “Generalisimo” i alçat als altars( l’església nacional- catòlica el portava baix pal·li com la Sagrada Forma
A Europa, acabada la II Guerra
A les acaballes del segle XX, hem pogut veure caure dictadures dins d’Europa com la de Romania amb Ceaușescu
Les dictadures d’altres continents: Llatinoamericà, Àsia, i Àfrica, totes tenen el mateix caire base: l’econòmic i l’explotació immisericorde del poble per diversos interessos. Són els fruits i resultats de les diverses colonitzacions i el manteniment posterior dels dictadors( hereus dels antics colonitzadors) que asseguressin l’espoli dels recursos als països que havien fet la inversió per colonitzar-los.
Dins del nou ordre mundial, les dictadures flagrants tenen mala premsa , ja no són rendibles i es creen les condicions per fer-les desaparèixer.
La gran comèdia de Bin Laden, element entrenat per la CIA per combatre les tropes russes que invadiren Afganistan i després convertir-lo amb la bestia marró per a justificar totes les mesures que el govern Bush imposà , violant i acabant amb bastants drets civils d’un estat de dret, forma part de les dictadures subtils, malgrat encara n’existeixen de més subtils i molt més perilloses, ja que és difícil veure el seu funcionament fins que han fet el seu efecte devastador.
Una d’elles podria esser les dictadures de consum i el rentat mental que procuren amb la publicitat i com els que mouen els fils del món: lobis, entitats financeres, multinacionals, creen la teranyina per a tenir-nos controlats sense que ens adonem i convertir-nos amb els seus esclaus-consumidors. La crisi actual, és una dictadura subtil creada pels poders financers. Controlen el quart poder, mitjans de comunicació escrits i visuals.
A totes els cases hi ha una “caixa beneita” que fa , si no som capaços d’analitzar els seus missatges, ens tornem tan beneits com la caixa i això és el que interessa. Actualment els medis per presentar missatges manipulats és molt més gran que temps enrere. Vaig escriure, que Bin Laden, tenia els estudis de gravació a la Casa Blanca
El dictador Gadafi, fou considerat, primer el gran terrorista internacional , després amic i bon al·lot i rebut per tots els mandataris (europeus i americans) inclusiu la monarquia espanyola; i després declarat bestia negra. Qui el rebé, sabia com actuava, però s’imposà per sobre dels drets humans, el seu petroli i la venda d’armes. Ben igual que amb els negociets amb el Rei de Marroc, deixant la situació del Sahara com està actualment. Coparticips amb la conculcació dels drets humans per interessos privats, o còmplices? Tenen o no les mans xopes de sang innocent? Ho deix al vostre criteri.
Josep Bonnín
Suscribirse a:
Entradas (Atom)