martes, 20 de marzo de 2012

MALSON. El radar ‘volador’


El  significat que vull donar al mot que encapçala el text és el que trobareu a l’entrada número 1 del diccionari català - valencià -balear :  Son intranquil, amb sensació d'opressió al cor i amb somnis angoixosos.

L’adjectiu segons l’entrada de diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans ; VOLADOR || 1. adj. (f. VOLADORA) Que vola; capaç de volar, d'anar ràpidament a través de l'aire; cast. volador.

El lloc en un punt indeterminat de la C-55 un cop superada la ciutat de Manresa.

Al voral dret en direcció a Súria, Cardona, Solsona, hi ha un vehicle aparcat – sembla que de forma maldestra i potser irregular – que és en realitat un parany per amagar un radar del Servei Català de Tràfic.

El vehicle que em precedeix disminueix la velocitat – intueixo que sap que és un parany - ,i observo que llença sota el vehicle  el que em sembla una llauna de refresc; m’indigno en pensar en la raó que tenia l’Espriu en qualificar-nos de  ‘pobra, trista, bruta i dissortada Pàtria’; el vehicle fa un trencall a l’esquerra i desapareix de la meva vista abans que pugui memoritzar el model concret, de la matricular ni pensar-hi.

Quan encara no he arribat a la fi de la recta, una tremenda explosió em fa aturar, i observo el vehicle que estava aparcat, i que ara fa una el·lipse pel cel per caure relativament prop d’una benzinera, estic astorat, crec recordar que no hi ha cap persona dins del vehicle, i sortosament a l’estació de servei més enllà de l’ensurt no ha succeït res.


Em desperto suant.   

EL PROGRES DE MARTORELL

M’aturava per retratar la façana del que fou seu del Centre Republicà, El Progrés.

Deixava passar uns vianants amb clares traces de no pertànyer als ‘martorellencs de tota la vida’, si aquesta ‘categoria’ existeix encara en aquesta ciutat Màrtir.

El cable – penso que de Telefónica – que penja per davant de la façana, acompleix la finalitat de ‘ dessolar la terra ‘ que practiquen habitualment les companyes de serveis públics de capital espanyol.

És una trista al•legoria de com van les coses, ‘ el Progrés’ , en el aquest país veu les noves infraestructures davant dels seus morros, però no hi pot accedir. La democràcia en aquest país nostre consisteix bàsicament en aplicar la majoria demogràfica, contra les minories. I això, s’acompleix ja manin uns, ja uns altres.

En absència d’un Mapa de Patrimoni Local, o fins d’un accés en línia a la documentació del POUM, els ciutadans de Martorell han sabut ‘guardar memòria’, si més no d’algunes dades del seu passat, en relació al local trobava :

http://www.bibliotecaspublicas.es/martorell/imagenes/contenido_13860.pdf

L’any 1928 es construeix l’edifici noucentista, projectat per l’arquitecte local Josep Ros i Ros i construït pels germans Parellada. Es tractava d’un edifici prestigiós i únic a la vila, que contenia una gran sala – cafè gestionada per la societat El Progrés, de 27 metres de llargària per 10 metres d’amplada i 6 metres d’alçada.

La façana principal i posterior tenen un coronament curvilini i tres portals semicirculars separats per pilastres decoratives. Al centre hi ha un gran òval amb el nom El Progrés. A les façanes laterals hi ha un seguit d’arcs que s’enllacen emmarcant les finestres.

Aquest edifici fou aixecat en una part de l’extens terreny anomenat el Clos dels Frares, que antigament havia estat propietat del Convent dels Caputxins, quasi al davant de l’antiga seu de l’entitat.

L’any 1931 s’inaugurà la sala de ball i espectacles, de dues plantes i un gran escenari. A la planta baixa hi trobem unes llotges de fusta envoltant la pista de ball, la qual té la particularitat que es pot posar plana o inclinada, segons l’activitat a fer a la sala.

El local i els que l’havien aixecat , van passar sens dubte un tràngol molt amarg, en els llargs anys del primer feixisme. Ens agradaria saber també aquesta part de la història, i sou pregats d’enviar les vostres informacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

En aquesta ocasió , el local estava tancat.

lunes, 19 de marzo de 2012

Ho assumeixo ‘ in totum’.



Corre per la Red, i se li atribueix al director de l'Ara

Ho faig meu en la seva totalitat, fins i tot en el supòsit que se’n desvinculi el ‘ presumpte autor’

Desconfiaré sempre de qui no respecti la meva llengua. Perquè, en
fer-ho, demostra que no em respecta a mi, i alhora que no respecta un
bé cultural essencial.

Desconfiaré sempre de qui no trobi normal el seu ús institucional i
simbòlic, perquè no troba normal la meva realitat cultural i perquè a
sobre es pensa que té dret a decidir qué es la normalitat, i
curiosament la normalitat és ell, i no jo.

Desconfiaré sempre de qui digui que el meu problema no és real, perquè
em menysté a mi i perquè es creu amb el poder de decidir què és real,
i casualment també ho és ell, i no jo.

Desconfiaré sempre de qui digui que les llengües són per entendre'ns i
no per crear problemes i faci servir aquest argument per crear
problemes amb les llengües.

Desconfiaré sempre de qui manipuli realitats deliberadament i gosi
acusar llengües perseguides de ser les perseguidores.

Desconfiaré sempre de qui vegi com a despesa innecessària la promoció
de la meva llengua i com a inversió imprescindible la promoció de la
seva.

Desconfiaré sempre de qui vulgui acomplerxar-me perquè parlo amb
naturalitat la llengua dels meus pares.

Desconfiaré sempre de qui em negui la llengua, perquè em sento
compromès amb els que l'han salvat perquè jo la pugui ensenyar als
meus fills.

I procuraré enfadar-me poc, només el que jo trobi normal i davant
d'amenaces que jo consideri reals.

I sempre, però sempre, plantaré cara."

Carles Capdevila

Director de l'Ara

FIRA DE SANT JOSEP. CASTELLAR DEL VALLÈS

Tinc vers el fuster de Nazaret una autèntica admiració, n’explicitava les raons, en un relat que titulava : Josep, fill de Jacob o d’Eli, de la nissaga de David i Habraham.

http://www.guimera.info/avui/tribuna/StJosep.htm

La pietat popular ha construït a l’entorn de la figura de Josep, una imatge que potser caldrà revisar : Josep es un home modern, sap que el rol assignat a la seva esposa tindrà una major importància i ho accepta, el fet en el context històric es quasi excepcional, en el món jueu el paper de les dones habitualment era secundari. Sense perjudici del que deixem dit, s’ha de veure la ma hàbil de Josep, en la preparació del pessebre, la seva fermesa en la presentació de Jesús al Temple, el seu saber estar en la recepció als Reis d’Orient, la seva intel•ligència en captar que l’ interès d’ Herodes es un perill , el seu amor vers Jesús i Maria en la fugida d’Egipte, el seu valor en la tornada a Nazaret .

Al llarg de la seva vida, Josep fa que el s’ha de fer i quan s’ha de fer, en tot i per tot, es un exemple per a Jesús, i sense cap mena de dubte un molt bon company per a Maria. Totes o la major part d’advocacions Marianes recullen el dolor de Maria davant la mort de Jesús, potser fora l’hora de plantejar-se el dolor de Maria davant la pèrdua del fidel company, justament quan l’esperen les hores més doloroses de la seva existència.

Josep ens diu als homes del segle XXI, que com ell hem d’acceptar la voluntat de Déu, que ho hem de fer sense escarafalls, amb senzillesa , que lluny del que pot semblar, la vida no es un camí de roses , però que justament per això es tant meravellosa.

La seva vida es la mostra palesa de la doctrina de Jesús, que es recull a Mc 9,35 “ si algú vol ser el primer, que es faci el darrer de tots i el servidor de tots “.

Josep ho tenia clar i ens ha deixat el seu exemple, clar no vol dir fàcil evidentment, però certament amic lector, si Josep ho va fer, perquè no ho podem fer nosaltres que comptem a més amb la seva intercessió ?

Aquest 2012 particularment complicat en àmbits , com l’econòmic , i el de les llibertats civils a Catalunya, ens cal seguir l’exemple de Sant Josep; el nostre és un poble d’esclaus d’ençà de 1714, i contra nosaltres tots els excessos estan permesos. Necessitem – una vegada més – que la saviesa de Sant Josep, ens permeti alhora que salvar als nostres primogènits, reivindicar els nostres drets nacionals.


Retratava al ensems que la fira, alguns dels espais simbòlics que s’estima la gent de Castellar del Vallès.

CARDONA, EL BOTXI, I ELS TEMPS QUE CORREN

No retratava – de forma voluntària i conscient – l’anomenada Torre del botxí de Cardona, ho feia no tant pel ‘ rebuig social’ que a Catalunya tenen tradicionalment les feines relacionades amb la repressió en un sentit ampli; [ botxins, policies, militars ...], com perquè l’edifici té un mínim interès arquitectònic.

La pàgina web de l’Ajuntament trobem :

http://www.cardona.cat/ca/turisme/altres-llocs-dinteres/torre-del-botxi

A la banda nord de la vila, molt a prop del portal de Graells i en un cos avançat de la muralla, es troba l’habitatge de la persona que havia d’executar les penes imposades. La figura del botxí i el seu paper el convertien en un personatge rebutjat socialment, raó per la qual havia de viure exclòs de la comunitat, i això explica que la Torre del Botxí sigui a tocar del nucli urbà, però extramurs.

La construcció és de planta rectangular amb la tradicional estructura de parets de càrrega amb fonamentació de pedra vista i dues plantes superiors amb tàpia i teulada a doble vessant.


http://ca.wikipedia.org/wiki/Fitxer:Cardona_-_Torre_del_Botx%C3%AD.jpg

Si l’exemple prolifera caldrà fer ‘poblacions separades’ per víctimes i botxins, sobretot perquè el nombre dels segons no para de créixer.

sábado, 17 de marzo de 2012

LA CÒLONIA DE MARTORELL.


Quan m’aturava prop de la dita torre d’Elias, desconeixia la mancança d’un Mapa de Patrimoni Cultural, i fins d’un POUM actualitzat de Martorell; pel que fa a la Colònia trobava :

http://www.amartorell.com/uploads/canbros130.pdf


Originàriament hi havia una masia medieval que al segle XVII passà a mans de Jaume Bros, de qui prengué el nom. A l'inici del segle XIX s'instal•la a l'indret una serradora i una farga de coure, així com un molí paperer propietat de Miquel Elies, que hi construí una elegant mansió d'estil neoclàssic; Vicenta Bros, pubilla, muller de Salvador Roca i Sunyol, també paperer, li va vendre can Bros l’any 1816.


Em cridava l’atenció la capella annexa a la casa, amb clars senyals d’abandó , que dedicada a la Puríssima Concepció de Maria l’any 1834, i que exercí funcions de panteó, on reposaven les restes d’aquesta família.


La colònia tèxtil neix amb l’arribada de la família Castells-Catarineu, procedents d’Igualada, el 1852. Es construeixen progressivament els actuals edificis de pisos de la filatura, els habitatges, l’escola i l’església. El 1892 hi havia instal•lades 10.320 pues de cotó, 600 pues de llana i 108 telers. Tres generacions Catarineu gestionarien Can Bros fins que van vendre el conjunt a Fontdevila i Prat (1921), industrials del gènere de punt establerts a Mataró, que a la colònia es van dedicar a la producció de filats.


El 1850 el cens de la barriada arribava als 700 habitants. D'aquella època és el conjunt de carrers i habitatges petits i amb poques obertures que donen idea de les condicions de vida i higiene de l'època

La fàbrica va tancar les portes el 1967.

Pel que fa a l’església de Sant Joan Baptista trobava :


http://www.bibliotecaspublicas.es/martorell/imagenes/contenido_13846.pdf

Les dades que tenim ens diuen que l’església neogòtica de Sant Joan Baptista a la Colònia Bros fou projectada el 1897 per Joaquim Bassegoda - avui em deien uns veïns que l’obra era de Josep Lluís Sert, no he trobat enlloc cap dada que ho confirmi -. Només trobava una referència relativa a la persona que va fer-se càrrec del cost d’aixecar l’església, tenia l’estat civil de ‘vídua’ del fabricant Ramon Catarineu. Agrairé que vulgueu ampliar aquesta informació a l’email coneixercatalunya@gmail.com

No podíem accedir al temple, ens barrava el pas un cartell dePROHIBIDO EL PASO / PROPIEDAD PRIVADA , com succeeix a la major part del recinte, ens expliquen que s’obre ‘urbi et orbe’ en ocasió de la festivitat del Sant.

viernes, 16 de marzo de 2012

ECOLOGISME, DEMOCRACIA,... DE VERITAT ?.

Tornen els incendis forestals que van substituir a darreries del feixisme a la ”serpiente multicolor“ com a noticia d’aquestes calendes.


També de nou, Ministres, Consellers, Alcaldes, i càrrecs Alts i Baixos, ens expliquen històries truculentes, d’incendiaris folls, que com esperits malignes, calen foc per arreu.

Els comentaris de no pocs ciutadans, insisteixen però en intencionalitats econòmiques, de grups i persones concretes, que semblen tenir con únic anhel, sepultar aquesta Nació, sota l’edificació intensiva, unifamililiar, plurifamiliar, aïllada, adossada ,…Uns i altres defugen de manera conscient, que el bosc al llarg de la història de la humanitat, ha estat una forma més d’explotació econòmica de la natura, i en aquesta explotació justament s’hi trobava també – per pura lògica – la necessitat de conservar el medi natural.

Avui, fins els comunistes se’ns confessen ecologistes i verds ; sobta i molt que aquesta força política , a la que li podem adjudicar malvestats irreparables pel que fa a la natura, estigui avui, entre els qui diuen defensar [ només ho diuen ] el medi natural.

El bosc demana a crits, que novament s’explotin els seus recursos, s’eliminin els arbres que no tindran cap o poca utilitat, i que de forma sistemàtica es mantinguin netes i accessibles, tots les vies i camins d’accés.

Avui únicament interessa “aparentar”, que som ecologistes, o feministes, o demòcrates, o que no som, racistes, o violents, o …….. , el cert però, és que en el col·lectiu dels polítics professionals, hi ha força gent ,amb estudis superiors, als que aquesta percepció de l’ecologisme estètic els fa tenir mala consciència.

Certament si algú s’entretingués a comptar els recursos que s’han destinat al llarg dels darrers anys a evitar i/o combatre el foc, i si ho fes amb més gràcia i encert que amb els famosos estalvis d’avançar i retardar l’hora , comprovaríem com al despoblament del medi rural, - i el cost que això sol ja representa - , i hem d’afegir la pèrdua de força matèries primeres, fusta, resina ,… i per descomptat, caldrà sumar el cost brutal de la desocupació en aquest sector primari.

Ara sentim  que el conseller d'Agricultura, Ramaderia, Pesca, Alimentació i Medi Natural, Josep Maria Pelegrí, ha explicat que la Generalitat està estudiant la possibilitat que s'hagi de pagar per accedir als parcs i espais naturals del país, en tant que aquests ofereixen tot un seguit de serveis als visitants: "Si vostè va als parcs dels Estats Units o del Canadà, vostè paga per uns serveis que li presta el parc", ha exemplificat. ‘L’honorable’ surt poc de Barcelona, perquè de ‘serveis’ en els Parcs catalans, ara com ara pocs.

Els governs han de ‘governar’ és a dir prendre decisions perquè les coses funcionin i/o millorin, això de retallar, reduir,... ,  pel que fa als drets, i  augmentar, crear i potenciar les obligacions de tot ordre de la ciutadania, em recorda molt al model feudal.

Compte amb estirar tant de la corda que finalment se’ns trencarà als morros.

Hem aconseguit allò que semblava impossible, fer realitat el negoci del Roberto i les cabres; ho recordeu ?, canviava dos cabres negres per una de blanca, fins que va perdre tot el ramat.

El bosc ha de tenir un espai, però no TOT L’ESPAI ; i certament s’ha de retornar a l’explotació RACIONAL d’aquest recurs natural.

De fer-ho no caldran de ben segur tants avions, camions cisternes, i tots els recursos humans, que fem servir únicament tres mesos a l’any !.

Potser que recordem allò que deien els nostres avis, els estalvis es mengen les estovalles !.