sábado, 27 de abril de 2013

Des de ‘la terra de les fantasies’ ( heràldiques )


En sorprenia – relativament – comprovar que l’escut de Sant Just Desvern és una campana – com en el cas de Sant Boi de Llobregat -, i que l’explicació ‘cientifica’  per aquest  Escut caironat: d'or, una campana d'atzur, batallada d'argent, i per timbre una corona mural de poble, és la següent : La campana és el senyal tradicional de l'escut del poble, i no està lligat amb cap esdeveniment històric particular; es diu que podria simbolitzar la campana que cridava els veïns a aplegar-se a la plaça.



Esperava trobar una variació del clàssic l’escut d’armes dels Vern — un vern amb les seves arrels, creuat d’esquerra a dreta per un riu —, o , http://www.heraldaria.com/armorial.php

El disseny,  és de la factoria de Walt Disney ?.  Pregunto.

SANTA BÀRBARA DE CAPELLADES. L’ANOIA. CATALUNYA

La Carmen Toledo Cañadas i el Tomàs irigaray Lopez, m’enviaven una imatge de Capella situada al raval de la Font de la Reina de Capellades, amb l’advocació de Santa Bàrbara – patrona entre dels artillers , arma en la que vaig haver de servir en els dies del SERVICIO MILITAR OBLIGATORIO, en la Dictadura de Franco - . És de planta rectangular amb coberta a dues aigües, d'una sola nau i campanar d'espadanya (actualment no hi ha cap campana).

S’explica – està tancada amb pany i forrellat, com quasi tots els edificis religiosos, en aquesta època d’estretors econòmiques que hem d’agrair a parts iguals al PP i al PSOE - que darrera la nau, a la petita cambra de la sagristia, s'hi conserva un dels bancs antics.

No hi ha certesa pel que fa a la data de la seva construcció – alguns la situen al segle XII - , està documentada al segle XVI.

Hi ha enterrats membres de la família Aimeric (Segle XVII). L’any 1703 se’ls atorgava el Marquesat d’Aimeric.

Fou agregada, com a sufragània a la parròquia de la Mare de Déu de la Llet, patrona de la Pobla de Claramunt fins l'any 1728.

Des d’aquella data depèn de la parròquia de Santa Maria de Capellades.

L'any 1798 s'hi va construir la sagristia, l'escala del cor i el campanar.

L'any 1812 fou beneïda la campana nova.

L'any 1925 fou restaurada per Balbina Mas y Santacana, esposa de Antonio de Miguel y Costas, I marqués de la Pobla de Claramunt.



L’Associació d’Amics de la Capella de Santa Bàrbara, endegava l’any 1998 un procés de restauració i recuperació, que perilla avui, com a conseqüència de la crisis econòmica, provocada al ensems per l’estultícia i la corrupció de les elits politiques del REINO DE ESPAÑA.

Per la intercessió de Santa Bàrbara, arribava a l’Altíssim, la nostra sempiterna pregària, Senyor ; allibera el teu poble !!!

viernes, 26 de abril de 2013

L’OLI DE LLÀTZER ( LAZÁRO )


 Nom propi d'home, especialment d'un pobre leprós citat en l'Antic Testament i d'un personatge evangèlic ressuscitat miraculosament per Jesucrist.

M’explicaven que en un poble del Montsià – en els anys foscos del segon feixisme –  hi havia un xicotet de nom Lazáro, molt,molt inquiet, i força beneitó – aleshores totes les qualificacions que hi ha actualment per classificar a les persones es desconeixen - , i tothom del poble temia les seves ‘sortides infantils’.

Avui en la visita que fèiem a la mare sortia una de les seves facècies més sonades, havia anat a sopar a casa d’uns familiars, i no estaven encara al segon plat que ja el van trobar a faltar a la taula. Tots preocupats per on podia ser, al carrer ?; al les golfes de la casa ?, a ....

A la Mercè se li va fer evident – ella tenia menys de 10 anys – i el Lazáro just quatre si hi arribava, que havia anat on tenien la gerra de l’oli, i s’havia posat dins.



Ningú la volia creure, però tothom va córrer cap a l’estança on hi havia la gerra, i allí, amb l’oli que quasi li cobria el nas estava el Lazáro !!!

La  feina per treure-li l’oli del damunt, dins d’un rentador de l’època i amb l’aigua freda us la deixo imaginar ; la roba per descomptat es va haver de llençar, i  com va arribar fins a casa seva, gelat,   descalç, i  embolicat en una manta també.

El dilema per aquella casa – en aquells anys de necessitat  -  que gràcies al PP & PSOE tornen ara – en que s’anava mancat de tot, es va plantejar en relació a l’oli que quedava encara a la gerra; que n’havien de fer ?

La necessitat és virtut – hi ha un ministre que diu que es menja els iogurts caducats , imaginem que com a succedani de les ‘drogues dures -, però la majoria de persones que furguen als contenidors, no ho fan amb  aquest esperit, sinó per pura necessitat,  i així en aquella casa van decidir consumir l’oli de la gerra on s’havia posat el Lazáro, i curiosament tothom el trobava molt bo, i preguntava per la seva procedència; és oli del Lazáro !, explicaven, i ningú va relacionar mai aquest nom amb el del beneitó trapella que s’havia posat dins de la gerra, els sonava exòtic, com una MARCA .

L’oli s’acostuma a consumir d’un any per l’altre, però en aquella casa, l’oli del Lazáro, va durar anys i anys.

Avui, aquesta història ens ha permès  posar un somriure a la cara de la nostra mare, per un moment li hem guanyat la partida a l’ alzhéimer, ha estat dissortadament una victòria pírrica , perquè des del GOBIERNO DEL REINO DE ESPAÑA,  avui precisament s’han retallat els recursos que permetien mantenir l’esperança.

No ens compensa saber que la nissaga del Mariano Rajoy Brey, dels seus Ministres, i dels impius que l’ajuden en aquesta tasca miserable, ha estat maleïda, i que el Creador escoltarà aquesta pregaria; això no retornarà a la vida a les persones que ‘van ser impulsades al buit per la seva política’, als que pateixen per la pèrdua de la salut, de la feina,   de la casa,  dels estalvis,.. però sobretot farà més difícil repetir moments com els anteriorment descrits, a totes les persones i/o famílies que viuen situacions semblants.   

DE PASSEIG PER LA SEU D’URGELL

El Passeig Joan Brudieu, que separa la ciutat emmurallada ubicada en el centre històric de la Seu d’Urgell, de la ciutat construïda el 1927 pel arquitecte Joan Bergós i Massó (Lleida, 1894-Barcelona 1974), a qui s’encarregava la planificació de l’eixample de la Seu d’Urgell. Ens recorda la presència a la Ciutat del que ha estat considerat un dels millors músics de tot el Renaixement català .

H a vist, al llarg dels més de 100 anys de la seva existència, ‘passar’ la vida , dies grans, dies de mercat, dies de guàrdia,... només a tall d’exemple, i aprofitant-nos de les imatges històriques que recollia la que la família Salsas Moreno, conservades avui al Fons Courer , ho podreu comprovar :

Ja l’any 1912, la infanta Isabel de Borbó va ser rebuda pel president de l’ajuntament, Enric de Llorens, a l’antiga plaça de Tetuan.



Canviant d’ambient “reial”, cap el 1915 es va traslladar la fira de bestiar del passeig de Tetuan al firal.



En aquella època era molt corrent veure les mainaderes tenint cura de la quitxalla.

No trobava cap imatge de l’any 1918, en que el passeig de Tetuan estava guarnit amb un arc triomfal doncs s’esperava la visita del cardenal i nunci apòstolic d’origen italià Mons. Federico Tedeschini (Antrodoco 12-10-1873-Roma 2-11-59).





El rei Alfons XIII l’any 1924 va passar revista al batalló que lluïa un nou uniforme de vellut amb boina al mateix passeig

Durant els anys vuitanta es procedí a la demolició de la caserna militar del passeig i es dedicà a la construcció d’habitatges i espais destinats al comerç.

ROSA VENTURA CUTRINA


CAN MODOLELL DE SANT JUST DESVERN

Quan es creava el topònim, els verns (Alnus glutinosa subsp. Glutinosa ) senyorejaven aquestes terres; vindria encara més tard el cristianisme que afegiria l’advocació de Sant Just; un i altre nom , es lligaven amb l’article salat propi de la llengua catalana fins al genocidi de 1714 ( alguns diuen el primer – son els que es temen la repetició del de 1936-39). M’encantava advertir aquí que la referència al Llobregat s’havia obviat, l’estultícia fins en dosis moderades es dolenta per la salut.

Des de la mort del darrer Dictador ‘Oficial’, sembla que des de l’Ajuntament s’està treballant en la confecció d’un Catàleg del Patrimoni Històric. La gravíssima crisis econòmica, fruit al ensems de la corrupció i l’estultícia de les elits politiques del REINO DE ESPAÑA, és una excusa perfecta per retardar-ho ‘sine die ‘.

Em costava Déu i ajuda retratar aquesta casa situada avui en un punt ‘neuràlgic’, o ‘neuròtic’ en qüestions de tràfic rodat.





Trobava forma informació : La família Modolell està documentada a Sant Just des de l'any 1510, a la masia de Can Campreciós o Can Modolell de la Plaça.

Quan es va construir el Camí Reial, l'any 1765, es va alçar l'actual edifici.

L’aspecte actual es conseqüència d’una reforma efectuada entre 1902 i 1904, quan es refà tota la façana posterior i es construeix la torre rectangular i la capella annexa. S’atribueix l’obra a Miquel Madorell i Rius (l'Hospitalet de Llobregat, 1869 - Barcelona, 1936)

Gaspar Modolell i Modolell, l'any 1911 - en aquell temps alcalde de Sant Just Desvern - va fer construir per al seu fill Gaspar Modolell i Jané , una caseta voltada de jardí que té planta rectangular amb un porxo davant la porta que sosté una terrassa tancada per una balustrada de tipus clàssic. Una motllura ornamental recorre la façana en horitzontal, resseguint el perfil de les finestres superiors. Ha estat restaurada durant els anys 90 per convertir-la en restaurant.

No podia accedir a l’interior de la finca, i demanaré – una vegada més . l’ajuda del Josep Sansalvador Castellet , de l’Arxiu Gavin, al Monestir de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes, a la comarca de la Noguera.

http://www.poblesdecatalunya.cat/element.php?e=221
http://www.poblesdecatalunya.cat/element.php?e=230
http://www.nextoyou.es/ca/restaurant/torre-hereu/
http://www.santjust.com/patrillibre/index.htm

Ah!, la bateria del vehicle lliurava la sena ànima al Senyor, 75 € més esmerçats en aquesta follia de recuperar – fins on sigui possible – la memòria històrica de Catalunya, a la que tots mitjançant l’email coneixercatalunya@gmail.com hi esteu convidats.

jueves, 25 de abril de 2013

GUIMERÀ

És situat al SE de la comarca i limita al N amb els municipis de Verdú i de Montornès de Segarra, a l'E amb els de Montoliu de Segarra i Vallfogona de Riucorb (Conca de Barberà), al S amb Passanant (Conca de Barberà) i a l'W amb Ciutadilla. 

El municipi és partit pel Riu Corb i té al marge dret una serra eixuta que mostra els estrats de calcària. 


Sobre la serralada, el terme va davallant cap al Pla d'Urgell, enmig de fondalades que foren excavades per les torrenteres del Riu Corb i del Cercavins. Són formes entallades en la massa dels sediments oligocènics i es troben damunt dels turons de dipòsits quaternaris, formats de còdols calcaris angulosos, com es poden veure al puig de la Bovera o a la mateixa Serreta, damunt el cementiri nou. El marge esquerre del riu és més abrupte i és on es troben les fondalades més pronunciades, amb quatre torrenteres que porten l'aigua al Riu Corb en dies de forts aiguats. L'erosió dels bancals ha estat interrompuda gràcies a les parets de pedra i als ametllers plantats als marges. 

Els punts orogràfics no sobrepassen els 660 m en les partides dels Rats, Perers i Julianes. Sobresurt a la part solana el turó cònic, tocant els límits de Verdú i Ciutadilla, de l'ermita de la Bovera, amb 589 m, mirador de la plana de l'Urgell. La població és situada en un graó poc pronunciat de la Depressió Central que li dóna unes característiques particulars d'hàbitat en un esglaonament de la serra. 


L'únic nucli de població és la vila i cap administratiu de Guimerà, el qual està unit mitjançant una carretera local a la C-14 de Salou a Adrall (Alt Urgell), que continua vers llevant fins a Vallfogona de Riucorb i Santa Coloma de Queralt, i vers ponent fins a Sant Martí de Maldà. El topònim és esmentat ja a la primeria del segle XI, i es creu que prengué el nom d'un personatge anomenat Wigmar o Wimarus, potser el primer senyor del lloc; aquest antropònim, provinent d'un mot llatinitzat del final de l'època visigòtica, podria haver originat per transformació lingüística el nom de Guimerà. Manuel Bofarull i Terrades, recull però altres possibles fonts : del llatí aquae mereculae o aqua meranae " aigua clara ", o del nom propi àrab Imràn

La vila de Guimerà es troba a 555 m d'altitud, aturonada a la dreta del Riu Corb, presidida per les restes de l'antic castell, al centre del municipi. Quan aquest poble apareix davant nostre es fa difícil distingir on acaba el poble i on comença la muntanya, i això per la perfecta integració de les cases amb els tons de les terres que les envolten. El castell de Guimerà, antic centre de la jurisdicció del terme, és una fortalesa medieval, molt malmesa, de la qual resta una esventrada torre (possiblement la mestra), situada en la part alta de la vila i des de la qual es domina tota la vall.



El poble va créixer de dalt a baix, al voltant d'un castell i als peus de l'església gòtica. La primitiva torre de defensa, envoltada de murs i residències, es va convertir en un notable castell, que amb el temps va ampliar el recinte emmurallat per a englobar el poble que s'havia format al seu redòs. Els carrers tenen un traçat irregular, tot jugant amb els pendents del terreny: són estrets, costeruts i entrelligats amb arcs i coberts. Les cases construïdes en part sobre porxos conserven portes i finestres d'època renaixentista.

Les muralles encerclen el recinte de la que fou vila medieval, i quatre portals foren altres tantes sortides a totes les direccions. Avui es conserven tres dels portals, els que tancaven el poble per les parts N, E i W; la porta principal i el seu recinte, per la part S, fou possiblement enderrocada per la riuada de Santa Tecla (1874). El recinte emmurallat va anar creixent per la part de migdia, fins a trobar la frontera natural del Riu Corb. Per la seva estructura constructiva, els portals, les muralles, els carrers amb arcs, suportals, finestrals artístics i per la seva arquitectura medieval austera, la vila fou declarada conjunt historicoartístic el 1975.

Hi ha notícies d'una primitiva parròquia que, pels vestigis de parets i una antiga portada que hi resta, devia trobar-se situada al mateix indret de l'actual, dalt el turonet i a prop del castell. Aquesta església, inicialment sotmesa a la diòcesi de Vic o d'Osona, fou unida a l'arxidiòcesi de Tarragona el 1154. També es conserven en el Museu Municipal de Guimerà capitells i altres restes arquitectòniques romàniques, provinents d'aquesta primera església.

Al principi del segle XIV i a causa del creixement de la població, fou començada l'església gòtica de Sant Sebastià, abans de Santa Maria, pels senyors Guerau Alemany de Cervelló i la seva esposa Geralda de Rocabertí, com es pot veure pels escuts dels capitells de la portada. La planta és de creu llatina amb un absis pentagonal, i la nau central formada per tres trams de voltes de creueria amb els corresponents arcs i claus de volta. Hi ha tres capelles també amb voltes de creueria. La façana té una portada amb motllures gòtiques, dins un esquema de quatre arquivoltes amb arcs apuntats. Sobre la porta d'entrada hi ha un finestral de tipus ogival. Al costat esquerre s'alça la torre campanar de planta quadrada, acabada al final del segle XV o inici del XVI, i a la part superior hi ha un escut de la família Castre-Pinós que correspon a aquesta època. L'obra artística principal procedent d'aquest temple és el gran retaule del Mestre de Guimerà, obra clau en l'estudi de la introducció del nou estil internacional en la pintura gòtica a Catalunya. Fou pintat per Ramon de Mur, vers els anys 1411-1412, i ens mostra una composició d'escenes de l'Antic i del Nou Testament. Avui dia l'original d'aquesta important peça és conservada al Museu Episcopal de Vic ; sortosament però, podreu veure'n una còpia de les mateixes proporcions a l'església de Santa Maria; això ha estat possible gràcies a la iniciativa de l'associació www.guimera.info, recolzada generosament per alguns donants particulars . 

El 1940 es va encarregar a l'arquitecte Josep M. Jujol el retaule actual d'alabastre, on les influències gaudinianes colpeixen enmig de línies austeres del gòtic rural. És dedicat a Santa Maria, l'antiga patrona de Guimerà, ja que el patró modern és sant Sebastià.

Durant el segle XII el castell de Guimerà va pertànyer a la família Alemany de Cervelló, de la qual va passar per herència vers el 1343 als Castre, i el 1371 a la família Pinós, que continuà cognominant-se de Castre-Pinós, fins que per successió el 1663 passà als ducs d'Híxar, que hi tingueren drets fins el 1831. Guimerà es considerava una baronia i els seus senyors es deien inicialment barons de Guimerà. El 1599 Gaspar Galceran de Castre-Pinós i d'Aragó-Gurrea, casat amb Isabel Agnès d'Erill i de Sentmenat, va obtenir del rei Felip III de Castella que la baronia de Guimerà fos erigida en comtat. L'any 1794 era senyor de la vila Pere de Alcántara Fadrique Fernández d'Híxar, que fou un gran benefactor i protector del santuari de la Bovera.

El barons i, més tard, els comtes de Guimerà tenien des de l'any 1359, en què el rei Pere III els va cedir a Francesca Alemany i als seus successors a perpetuïtat, el mer i mixt imperi i tota la jurisdicció criminal. Aquests drets es van perpetuar en els senyors del lloc fins a l'extinció de les senyories jurisdiccionals al principi del segle XIX.

La desfeta del castell va tenir lloc del 15 al 20 de setembre de 1835, en temps de la primera guerra Carlina, en què les forces comandades per Roset es van refugiar al castell. Els carlins perderen la batalla i Roset i trenta-tres homes foren afusellats immediatament, altres ho foren a Verdú, Tàrrega i Igualada i 383 deportats a Cuba, des del port de Tarragona. El castell va quedar molt malmès després de la lluita, i el temps va fer la resta. 

A més del santuari marià de la Bovera i de les restes de l'antic monestir de Vallsanta, en el terme de Guimerà hi ha abundants jaciments arqueològics que confirmen la riquesa de la Vall del Riu Corb. Prop del camí ral que va de Guimerà a Sarral s'han fet importants descobriments de tombes, tallers de sílex i gravats rupestres; cal esmentar també un hàbitat eneolític dit Comacardós Xepo, gravats de la Vall del Pous, el taller de sílex (Pedrera Florensa) i les tombes de lloses (Argelagar), entre altres.

Diversos materials ibèrics han estat trobats en les partides dites els Quintars, la Bovera, Palaus, la Creu del Camí de Tàrrega, i en les terres planes de la vall hi ha documentats materials romans a Palaus, una important vil·la, prop de la qual es trobava un mil·liari de l'època de Claudi, del segle I dC. També s'han trobat restes de ceràmica romana a Vallsanta, al Molí Nou, a Serra Xist i davant del poble actual, als Obacs de Celdònia.

Sou pregats d'afegir i/o esmenar allò que calgui en el nostre text adreçant-vos al correu tribuna@guimera.info 

Ens agradarà rebre les vostres aportacions, tant pel que fa a Guimerà, com a qualsevol dels nuclis de la Vall del Corb. 

Per endavant gràcies.

EL GOVERN EN NEGATIU o EL DESGOVERN



Agricultura, Alimentación y Medio Ambiente 

Ha aconseguit mantenir ESPAÑA dins del grup capdavanter de ‘malifetes alimentaries’.   

Asuntos Exteriores y Cooperación        

És la riota mundial. El titular acostuma a parlar molt – i malament – de Catalunya

Defensa

En el cas de Catalunya, clarament l’actitud ha estat d’Ofensa

Economía y Competitividad     

La millor imatge internacional que en tenim és aquella en que l’agafen pel coll.

Educación, Cultura y Deporte

Ha assolit el màxim nivell de rebuig social.

Empleo y Seguridad Social        

Avui assolia el sostre d’atur a la U.E des de l’inici del món.

Fomento

Ha aturat totes les accions que podien facilitar la sortida de la crisis econòmica.

Hacienda y Administraciones Públicas

Li agrada fer acudits patètics – sembla que no se’l creuen ni a cassa seva -.

Industria, Energía y Turismo

Ha tingut l’altíssim honor de tancar el MÀXIM NOMBRE D’INDUSTRIES, de veure com cau el consum d’ENERGIA, i com el turisme mundial – atemorit – se’n va sense pausa.

Interior

Ha trencat la – feble -  confiança en els servidors públics.  

Justicia

Ha fet l’impossible per afegir la particula in al nom del Ministeri.

Presidencia

S’ha guanyat el càrrec a pols. Ningú pensava que assoliria aquest nivells de baixesa moral.  

Sanidad, Servicios Sociales e Igualdad

Cal felicitar-la, s’ha reduït l’esperança de vida i alhora la morbilitat i la mortalitat  han assolit xifres d’excel·lència. Sembla que el cognom la ‘motiva’ molt.