Els dies que declaraven els comanaments, oficials, sotsoficials i números de la Guardia Civil, va decidir no seguir el judici oral que es duia a terme a la Sala Segona del Tribunal Suprem, el seu cor feble s’esverava excessivament en sentir una mentida rere l’altra, sense que a les defenses se’ls permetés visionar els vídeos que confirmarien la mentida, i sense que es deduïssin testimonis de particulars per investigar si s’havia produït el delicte de fals testimoni en causa Penal.
Val a dir que no tenia cap confiança en aquesta justícia, que havia
exonerat als assassins de Lasa i Zabala.
Tampoc li sorprenia l’afirmació ‘ de que no se’ls miraven amb bons ulls ‘ , que feien alguns dels que declaraven, està clar que si colpeixes a algú, no pots pretendre que et mirin amb estimació, oi?.
Malgrat no aparèixer a les càmeres TOTS hauran de viure amb el fet d’haver declarat en fals, ho saben els seus superiors, inferiors i/o iguals, o saben les seves famílies, esposa, fills, pares, germans, i el més greu, ho saben ells, i hauran de viure amb això fins al darrer alè de vida.
Recordava en ocasió del Servei Militar, com era condemnat – injustament – un artiller a dos mesos de calabós, i com el caporal primer que era el vertader culpable, demanava perdó al condemnant. Aquest el requeria a dir la veritat, i actuar com un home, li deia
‘ possiblement ambdós anirem al calabós, només així però, podràs perdonar-te a tu mateix’, el caporal primer no ho va fer.
L’artiller va fer molts amics en aquella etapa de calabós, el caporal primer, ben al contrari , es va generar l’enemistat de TOTS els inferiors, els iguals i els superiors, la seva va ser una condemnà
‘perpetua’.
Venen dies, setmanes, mesos, anys, de patiments psíquics per aquells que a consciencia mentien davant la Sala Segona del Tribunal Suprem. Una condemna perpetua a canvi d’un rosegó de pa blanc.
Com al Caporal Primer de la història únicament els alliberarà de la culpa, dir la veritat.
La Maria Aurèlia Capmany i Farnés (Barcelona, 3 d'agost de 1918 — Barcelona, 2 d'octubre de 1991), ens deixava escrit ‘ Jo posaria sempre com el símptoma més clar de l'exercici de la llibertat precisament això: no haver de mentir’.
Ermessenda de Valrà afegiria encara :
No te'n recordes? Mentida segura
Qui menteix, se'n penedeix
La mentida mai aprofita
La mentida mai sura
La mentida mor jove.
La mentida no envelleix
Les mentides sempre es tornen verí per qui les diu
Feia anys, molts, que s’havia allunyat de l’església que aixoplugava violadors, que passejava criminals sota pal·li, alhora però, que s’apropava al missatge d’aquell fuster de Nazaret, i per retornar la tranquil·litat al seu cor esverat recordava la seva pregaria :
Pare nostre, que esteu en el cel
Sigui santificat el vostre nom
Vingui a nosaltres el vostre regne
Facis la vostra voluntat ací a la terra, com es fa al cel
Perdoneu les nostres culpes
I ajudeu-nos Senyor, a perdonar també als que pensem que ens estan ofenent
No permeteu que caiguem en la temptació
Ans allibereu-nos de qualsevol mal
Allibereu Senyor dels tots els mals, als que per la vostra voluntat vivim en aquest món.
Amén!
